El 5 de juny de 2013 es van realitzar unes jornades promogudes per Ecologistes en Acció i l’Eskamot Verd a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona sota el tema de si és possible conservar la biodiversitat en temps de crisi. Hi vàrem intervenir Joandomènec Ros del Consell de Protecció de la Natura i la Universitat de Barcelona (UB), Joan Pino de la Institució Catalana d'Història Natural i Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Josep Germain, de la Institució Catalana d'Història Natural, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (ICHN), en Jaume Grau d’Ecologistes en Acció, i jo mateix del Centre per a la Sostenibilitat Territorial i Alba Sud. En aquesta taula rodona-debat van sorgir reflexions prou interessants que val la pena analitzar.

La primera fou que la conservació de la biodiversitat, i per tant de tots els ecosistemes del Planeta, no és una opció, és una obligació de tots els països i comunitats que hi viuen, perquè el nivell de destrucció és tant elevat que cal prendre mesures ràpidament. Cada vegada és més clar que no és possible realitzar mesures correctores o de maquillatge envers aquest tema, sinó que la conservació del planeta s’ha d’afrontar amb canvis al sistema socioeconòmic actual, que és l’arrel del problema. Aquesta anàlisi ja és un tema de debat en cimeres mundials sobre biodiversitat com la d’Aichi al Japó el 2010 on es redactaren les Metes d’Aichi per la Conservació de la Biodiversitat o la d’Hyderabad a la Índia el 2012, ambdues amb participació d’organitzacions no governamentals i representats de governs de diferents països. Hem d’aprendre a generar un sistema socioeconòmic que no destrueixi el territori, el que Quim Sempere de la revista mientras tanto anomena la “prosperitat sense creixement” en termes del PIB actual.

La segona reflexió girava entorn a Catalunya, on actualment s’ha tornat a instal·lar el vell discurs que la conservació de la natura no pot ser un fre al progrés. Quin progrés? El de la construcció de manera compulsiva d’infraestructures inviables i infrautilitzades i que, per la mateixa lògica de raonament, ens hauria de salvar d’aquesta crisi econòmica global?  Contràriament invertir en natura, en espais naturals protegits, genera una economia més sostenible i justa però les polítiques d’aquest país no han apostat mai per això i menys ara. Una economia de base ampla, tal com apunta Ernest Cañada d’Alba Sud, on el benefici es reparteix entre petits negocis molt lligats a la terra i no grans empreses molt poc vinculades al territori. Aquest tipus d’economia porta intrínsecament la conservació del territori i per tant la biodiversitat per part de les comunitats locals. Bon exemple d’aquestes tesis és l’estudi de l’efecte que té la declaració de Parcs Nacionals a comunitats que hi viuen o properes on al llarg dels anys prosperen millor que altres.

La tercera és la importància d’avaluar les polítiques ambientals i de biodiversitat d’un país. Catalunya es considera l’exemple perfecte d’aquell que planifica molt perquè queda bé i dóna publicitat, gestiona poc, doncs s’ha d’invertir en conservació i això vol dir diners, i avalua gens perquè aquest tema no és agradable de cara a l’opinió pública. Per tant estem donant pals de cec en temes de conservació i amb recursos molt magres, la qual cosa fa que no es puguin complir ni de lluny amb els tractats internacionals. Cal un canvi de polítiques ambientals radical i que realment sigui prioritari com a país.

La quarta té a veure en intentar no caure en el parany de simplificar la conservació de la natura a números economicistes. De fet, ja s’està plantejant que destruir la Natura pugui tenir un cost, que es podria pagar o intercanviar. En aquest sentit, una de les propostes del govern del PP actuals és el Banc de Custòdia, que permetria que els propietaris que tinguin espècies amenaçades puguin rebre ajudes o la possibilitat d’intercanviar monetàriament aquestes custòdies si un altre propietari vol conservar els hàbitats i les espècies amenaçades a la seva finca. Un perversió del sistema on hi torna a intervenir la lògica capitalista.

Des del anys 90 s’han succeint moltes cimeres mundials sobre temes ambientals i de sostenibilitat amb grans acords per part dels països més rellevants al món, però els resultats són bastant magres. La causa és la mateixa que ha provocat aquesta crisi: qui està manant és la lògica de l’economia capitalista i els balanços de les grans corporacions o famílies que representen la classe dominant, i que no tenen ni en somnis la idea d’incorporar els danys ambientals i socials que generen les seves operacions. Per tant, fins que no globalitzem també la política i el poder popular anul·lant la influència del lobbies econòmics corporatius per una autèntica democràcia radical serà impossible parlar d’objectius ambiciosos en l’àmbit de la conservació de la biodiversitat.