La fase actual del capitalisme neoliberal es basa en el fet que els beneficis del gran capital s’aconsegueixen venent il·lusions mai realitzables. Desprès de tota ètica, si és que en algun moment n’havia tingut, aquestes il·lusions es generen jugant amb les necessitats d’un determinat territori, com poden ser els llocs de treball o les mancances energètiques. El fracking no és aliè a tota aquesta realitat, al contrari, pot arribar a ser una de les ficcions més perilloses d’aquest model perquè aplaça decisions importants que cal prendre ara.

Actualment hi ha centenars de concessions potencialment explotables a través de la tècnica del fracking repartides per tot el planeta. Una tècnica agressiva per a l’obtenció de magres recursos energètics. Aquestes concessions solen dur una forta reacció contrària de les comunitats locals que veuen perillar el territori on viuen i la manera d’habitar-hi. Hi ha molts anàlisis disponibles del perquè hem arribat a aquest carreró sense sortida que ens duu a l’ús d’aquest tipus de tècnica. Ho podem resumir en el fet que es deu a la fi d’un cicle generat per la crisi energètica provocada per l’encariment dels hidrocarburs (sobretot el petroli), en haver explotat fins ara el que era fàcil d’extreure i per tant energèticament molt rentable.

En aquest context, si les concessions per a l’explotació d’aquests hidrocarburs fossin geològicament tangibles hi hauria el problema de decidir si es dóna permís o no en funció d’una anàlisi sòcio-ambiental, i amb la participació de les comunitats locals en la decisió. Però el neoliberalisme actual no vol realitats, perquè aquestes no generen molts beneficis, el que vol és vendre il·lusions siguin possibles o no per tal de lucrar-se amb les expectatives i l’engany. Per això ja és habitual l’organització d’una gran obra de teatre, quan es coneix prèviament que el projecte no serà viable. Però la intenció veritable és convèncer a d’altres, inversors particulars i fons d’inversió, per tal que n’assumeixin el risc (el benefici de pocs, el risc de molts). Bombolles econòmiques, que se’n diu en l’argot econòmic, que gaudeixen de la complicitat de les agències de qualificació, i que en el cas del fracking qualifiquen molt bé els paquets de concessions de les empreses sense comprovar quines són geològicament rentables i quines no, amb el perill que això representa, com es va poder comprovar en el cas de la crisi de les subprime el 2008.

Una de les proves d’aquest comportament ha aparegut recentment a través d’una notícia publicada a The Guardian. L’article explica que les reserves d’hidrocarburs (jaciments potencialment explotables) amb les que es comptava per fracking no són reals ni a Califòrnia i de ben segur a la resta dels EEUU. A l’Estat de Califòrnia calculen que són un 96% inferiors al que s’havia previst, i molts inversors s’estan retirant perdent diners a causa d’una mala previsió. Mentrestant hi ha uns quants que han fet molts diners venent la possibilitat utòpica de la sobirania energètica dels EEUU. Aquest discurs geopolític, científicament fals, ha arribat a tots els governs i debats polítics del món i, increïblement, es basa en una realitat que no existeix, en una ficció global.

Estem lluitant contra un gegant de fum? Un monstre que quan l’has vençut perceps que no era real? Quantes lluites per tot el planeta tenen al davant aquest miratge? En el cas del fracking moltes. Són lluites que no s’han d’abandonar, ni defallir en la resistència, però cal ser conscients que el combat no és contra aquests projectes de ficció sinó contra qui genera aquestes bombolles prometent sobirania energètica o llocs de treball. I per tant cal plantejar l’estratègia adequada, que defugi l’entreteniment que provoquen els projectes de ficció aplaçant la solució d’un problema urgent. Per això és important quan ens oposem a concessions per fracking incorporar dos punts claus:

• Primer, investigar a fons si són realitat o ficció, i si són falsos incorporar la denúncia com a tal i demanar la creació d’una llei que penalitzi aquests projectes especulatius.
• I segon, incorporar alternatives al model actual, i que en el cas del fracking passen per les renovables però també per la socialització de l’energia i la creació d’una societat energèticament molt més eficient (mobilitat col·lectiva, habitatges cooperatius i un llarg etc...).

És bàsic per tant incorporar la cultura científica a les mobilitzacions socials en contra el fracking, avançar cap a una “tercera cultura”, tal i com explicava en Francisco Fernández Buey [1].

En el debat sobre el fracking és important situar el que és ficció o realitat per gestionar bé esforços i és també estratègic, més ara que a Europa hi ha un fort debat polític a Europa sobre si cal o no aquesta tècnica en base als impactes ambientals que genera, quan el debat de fons és com relocalitzem l’energia i creem un model socioeconòmic que no depengui dels combustibles fòssils. Un model que al mateix temps generi llocs de treball respectuosos amb l’entorn que habitem. Es tracta d’una estratègia que hem de treballar des d’abaix, amb moviments socials, sindicats, municipis, empreses socialment responsables com les cooperatives, per després poder proposar políticament una alternativa.

Oposar-se al fracking, que a molts llocs és tant important com demanar la seva prohibició, implica treballar per a un altre model més sostenible que de ben segur serà més real que el fracking. L’estratègia a seguir hauria d’anar en la direcció de donar suport per crear xarxes de complicitat i aprenentatge per a la creació d’un altre model energètic, com per exemple la Xarxa per la Sobirania Energètica a Catalunya. Però no n’hi ha prou que sigui d’àmbit català, cal estendre’s almenys per tot el sud d’Europa. Caldrà analitzar quines realitats es donen i per això l’activitat política en aquests temps no passa només pels parlaments (català, espanyol, europeu), sinó per altres àmbits tant o més decisius i cal ser-hi amb totes les facilitats possibles per combatre les ficcions i realitats del neoliberalisme amb propostes pròpies. Són temps d’aliances i de generar propostes, de complicitat entre moviments i ciència, d’acció política on el que important és unir actors per cercar com sortir d’aquest carreró que en aquest moment de la història ens toca inevitablement viure.