El segle XX ens va situar davant un dels més grans reptes que la Humanitat ha afrontat en la seva historia: la crisis ecològica i l’aparició de la consciència dels límits del planeta. Aquesta és avui una obvietat generalment acceptada però malauradament encara poc interioritzada.

Ningú gosaria de plantejar una objecció al que la ciència ha expressat contundentment, però en realitats pocs programes polítics ho situen com un element central. Perquè si realment ens ho creiem, aquest no pot ser un aspecte secundari, amb la intenció de posar un vernís “verd” i ambientalista als projectes de futur.  La “protecció del medi ambient” està en boca de tots els sectors polítics i socials. Grans empresaris,  dirigents sindicals, líders polítics de la dreta i de l’esquerra, periodistes i personatges dels medis de comunicació utilitzen el que ja s’ha convertit en un “lloc comú” on tothom fa aturada.  La pregunta del milió però seria: que tenen al cap quan utilitzen aquesta formulació mil cops repetida? No vull entrar en qüestions de sinceritat, probablement en molts casos el debat s’acabaria ràpid. Però suposant que la utilització és sincera el problema rau en que aquesta  “protecció o conservació del medi natural” té el mateix nivell d’importància que d’altres elements, no menors sens dubte, però que en qualsevol cas no tenen el rang de fonamentals, en el sentit etimològic de la paraula. 

El que vull dir és que em temo, que amb sinceritat o sense, les polítiques ambientals no tenen més importància que una política sectorial més. Qualsevol qüestió, per important que la considerem, per transcendental que sigui, es troba sustentada per la urgència històrica de garantir, ja no la “conservació del medi”, com si fos un aspecte nostàlgic, estètic o romàntic, sinó la supervivència de la Humanitat en un planeta habitable. Per tant considero que en una societat justa, lliure i fraterna no serà possible de continuar l’embogida cursa d’explotació de recursos naturals i destrucció de la salut dels ecosistemes. Estem davant el que alguns pensadors clàssics del segle XX anomenaven “el tema del nostre temps”, sobre el qual un no pot deixar de posicionar-se, i no hi podem passar de puntetes. 

Un debat polític central

Quan parlo de programes i voluntats polítiques excloc aquelles que són avui clarament deutores de les grans corporacions privades que tenen interessos immediats en l’espoliació i destrucció de la biosfera. D’aquestes només podem esperar que en breu restin en minoria.  La vergonya de les “portes giratòries”, que possibilita que polítics fidels als dictats i interessos dels grans empresaris acabin amb sous escandalosos en els consells directius d’aquestes grans corporacions,  acaba sent un tema menor davant les conseqüències pel futur de les properes generacions dels resultats de les esmentades complicitats.

M’adreço, per tant,  a aquelles formacions que tenen com a element central l’empoderament  dels sectors populars.  La “democràcia” en el sentit fort de la paraula. Que volen defensar els interessos de les majories treballadores i que per tant estan interessades en la salut del planeta en les que aquestes majories hi han de viure de manera digna.

Dit això tampoc vull entrar ara, i penso que molts cops fa poc servei, en debats nominalistes: creixement/decreixement, desenvolupament/ estat estacionari, etc., etc.  Del que es tracta és de si aquests subjectes polítics, que volen representar a les majories socials subordinades, estan disposats a incorporar de manera clara i fonamental en els seus projectes de futur, la consciència dels límits del planeta i les conseqüències que això té per aquests projectes.  Parlant en plata. Quan es torna a situar la necessitat del creixement econòmic, de la reactivació del consum, de la inversió publica en “grans infraestructures”,  de la prioritat, molts cops en forma de xantatge, dels “llocs de treball”, no s’està fent altra cosa que replicar el mateix model que ens ha dut al carreró sense sortida on avui estem. 

La situació d’emergència social no pot ser ara el relat legitimador que ens serveixi per perseverar en un model que ens consta duu a la societat i al planeta al col·lapse. O les forces que malden per l’emancipació humana son capaces d’interioritzar amb fermesa (si encara no ho han fet) aquesta “veritat incòmode”.  Fer-la entenedora al bloc històric que es vol construir.  O ens veurem abocats a repetir, amb la capacitat destructiva que ens dona avui una tècnica encara més desenvolupada, un model del que ja coneixem els resultats i que per altre banda és el que ens ha dut a aquesta monumental crisis.

En aquest sentit, el desconcert que provoca el fracking, pot ser il·lustratiu del drama en el que estem immersos. La promesa d’autosuficiència energètica i llocs de treball de la que és portadora la fractura hidràulica, és en realitat una fugida endavant d’un model agònic: el del desenvolupisme fossilista. D’aquest model cada cop tenim més proves del seu impacte amb forma d’alteracions de la química de la biosfera i imprevisibles conseqüències pel clima. És per això que en aquesta qüestió ens juguem no només una batalla ambiental, sinó ideològica i de caràcter absolutament transcendental.

Cap a on hauríem d’anar

No vull en cap cas banalitzar la importància i dificultat de construir un discurs polític capaç d’engrescar a grans majories en l’aventura d’una societat més continguda i austera.  Només assenyalo la necessitat de primer ordre que tenim avui d’abordar aquesta qüestió de forma urgent. Em permeto sense ànim d’esgotar el tema un petit intent de situar elements que considero importants de cara a configurar com serà aquest futur.

Una de les conseqüències de la caiguda del mur i la fi del socialisme burocràtic, ha estat l’autorepressió per part de les forces que malden per l’emancipació humana i la superació del capitalisme, de prefigurar qualsevol escenari de com serà el futur. Això és comprensible tenint en compte el descrèdit en el que va caure aquell intent, per altre banda. Em centraré en les tendències que considero adients des del punt de vista político-moral, donant per fet les tècnico-científiques, que implicarien aquest nou model de societat.

- La societat a la que anem haurà d’abandonar de manera total les lògiques deutores del model productivista-consumista. La producció haurà d’atendre primerament les necessitats, en el sentit fort de la paraula, i deixar de banda o convertir en irrellevants les no bàsiques per la reproducció quotidiana de la vida.

- La societat en pau i equilibri amb el planeta haurà de ser col·lectivista o avançar, si em permeteu la llicencia clàssica, cap a una societat sense classes. La lògica de la limitació dels recursos i de la seva necessària preservació ens porten cap a posar en valor la igualtat en el sentit fort de paraula.

- En conseqüència cal reconsiderar de nou la qüestió de la propietat privada. Aquests és un dels principis dels moviments emancipatoris que la caiguda del socialisme real ha deixat més tocat. Al meu entendre calen formes de propietat col·lectiva, talment diverses, que tinguin en compte el be comú i les diverses escales, des de l’estatal a la local, i també, com no, la personal. Però en qualsevol cas el dret inalienable i absolut a la propietat privada tal com el vivim avui no té cabuda en una societat que pren consciència dels límits. La propietat en comú ha de prendre el relleu la privada i les lògiques irracionals d’acumulació capitalista.

- Davant l’individualisme possessiu i egoista, correlat perfecte del la societat productivo-consumista, ens cal posar en valor noves formes de sociabilitat. L’altre no pot ser l’infern, com deia Sartre, l’altre ha de ser l’aventura més meravellosa de la vida.

- Cal recuperar la planificació com a contrapunt a la disbauxa d’un mercat on preval la lluita de tots contra tots i l’imperi dels més forts.  Un planejament dels recursos i dels territoris basat en la proximitat, l’eficiència energètica i el tancament dels cicles. La planificació ha de ser democràtica i participativa, però també ha d’imitar el funcionament de la Natura, com a forma de no malbaratar allò que no només pertany a l’actual generació .

Insisteixo, aquestes propostes, que recuperen molt del que la tradició dels socialisme ja havia proclamat i en alguns casos mal assajat, són imprescindibles per a un futur realment sostenible. Em consta que no es tracta només de portar a terme una transformació revolucionaria, a l’estil de les que el món ha viscut els darrers tres segles. També ens calen elements importants de pedagogia, i com he escoltat aquests darrers dies en boca d’un prometedor i jove intel·lectual d’esquerres, importants dosis de seducció. I aquí rau la grandesa i dificultat de la comesa que tenim davant: aconseguir que una majoria social entenguin que una societat ecològicament reestructurada i col·lectivament organitzada no és només una desagradable necessitat davant l’esgotament de recursos i la destrucció ambiental, sinó que també serà la manera de construir un món molt més humà, habitable i millor que l’actual.