És evident, al meu entendre, que la indignació és necessària per a l’acció. Normalment el procés va així: t’informes o t’arriba la informació de com es mou el món i com i qui pren les decisions que determinen el teu futur, els teus drets i la teva realitat i, conseqüentment, t’indignes i posteriorment actues (si no és que decideixes dimitir de ciutadana del món i desaparèixer del mapa).

Aquesta setmana hem tengut molts motius per sentir-nos indignades: començàvem la setmana amb la notícia de les intencions d’AENA d’ampliar l’aeroport de Son Sant Joan de Palma (deixau-me dir que crec que en Ramon Llull no mereix que el seu nom es lligui a aquesta infraestructura que em reserv de qualificar amb adjectius concrets). Després, la sentència que condemna Valtonyc gairebé al mateix temps que la sentència del cas Nóos i el posterior anunci que el senyor Urdangarin se’n pot tornar a Ginebra a colcar en bicicleta mentre espera que el Suprem l’amnisitiï, tal com moltes ja ens veim a venir que passarà. I amb tot, la indignació es fa majúscula.

Ara, però, el tema en el qual em centraré –no perquè sigui el més greu, perquè tots en són, de greus, i molt, sinó perquè és per mi, en els darrers temps, un tema recurrent i font d’indignació permanent– és el del creixement turístic. I concretament i per actualitat, en les intencions d’AENA (empresa semiprivatitzada i semi-en-mans d'un estat espanyol que ens explota tant com ens ignora) d’augmentar la capacitat del nostre aeroport per tal de poder fer arribar encara més passatgers (un 21% més per a l’any 2021) a aquesta illa ja a punt del col·lapse i engolida per l'avarícia de tots plegats.

Just fa poc més d’una setmana ens reunírem amb la presidenta Armengol i el vicepresident Barceló per fer-los arribar el clam del manifest #senselímitsnohihafutur, signat per més de 130 entitats i 5.000 persones. Que en sortirem decebudes no és cap notícia ja. Posar límits al creixement, ni urbanístic ni turístic, no entra dins els plans d’un govern que només ho assumeix a tall de discurs però que no ho materialitza amb una política valenta i clara que posi ordre al desgavell que vivim a aquestes illes. Amb aquest ànim, idò, costa de fer front a l’envestida ara d’AENA que, malgrat que en aquests dies pugui arribar a desmentir-se, sabem que tard o d’hora caurà, com una espasa de Dàmocles. Qui, amb la lògica capitalista i amb l’òptica del negoci que representa l’aeroport més rendible de l’Estat, no envestiria per intentar maximitzar els guanys costi el que costi i a costa del que faci falta, territoris i persones? Que a les Illes no hi ha infraestructures per garantir l’abastament d’aigua potable a residents i milions de turistes? No passa res, que ho paguin cobrant als turistes un impost suposadament ambiental però que supleix la nefasta gestió i l’infrafinançament estatal; que no tenen suficients places hoteleres? No passa res, que lloguin casa seva i la del veïnat o que n’'okupin' si cal per destinar-les a lloguer turístic; que això els genera problemes d’habitatges? No passa res, que se’n vagin a viure a una altra banda; que la Ciutat es converteix en un escenari invivible on desembarquen creueristes a rompre i turistes despistats que no sabien encara que hi havia una línia d’autobús que els duia directament a Cala Rajada, però que, ja que hi són, faran una volta per la Ciutat? No passa res! Tanmateix l’objectiu era que l'illa sencera fos un parc temàtic amb taxis amunt i avall, omplint l'escalèxtric de carreteres juntament amb els cotxes de lloguer que traginen estrangers delerosos de conèixer la nostra autenticitat, comprar-la i devorar-la.

Si tot això no serveix per a generar una indignació col·lectiva que es rebel·li contra institucions ineptes, inversors perversos i illencs que no volen admetre la part de responsabilitat que els pertoca en no actuar o pensar que la seva activitat individual defensant la seva part del pastís –diga-li taxista, diga-li propietari d’un pis que el vol llogar malgrat que estigui prohibit fer-ho– no té repercussions o no és part del problema, llavors estam venuts. Però caure en la resignació està prohibit, i per tant, de la indignació toca passar a l’acció col·lectiva per fer pressió, generar consciències i possibilitar canvis. Un exemple: l’assemblea veïnal Ciutat per a qui l’habita, que es presentarà el proper 3 de març al centre Flassaders. Una mostra d’organització espontània d’un grup de veïnades de Ciutat per respondre a la turistització de la Ciutat i de les nostres vides: espai de trobada, xarxa de suport mutu, accions col·lectives, propostes... un espai generador de l’alternativa que ens cal i en relació a la qual, ningú no ens representa. L’alternativa, en definitiva, fruit de la indignació i de la consciència col·lectiva que juntes podem, però des del carrer.

Article publicat originalment al diari Ara Balears el 25 de febrero de 2017.