A manera d'introducció

A Mallorca fa temps que es van superar tots els límits ecològics d'un capitalisme basat en model de turisme i ciment-asfalt. Em fa l'efecte que hi ha riscos evidents de no arribar a temps a un escenari de veritable sostenibilitat, car em tem que la capacitat de resiliència ambiental, social i econòmica s'està esgotant. No obstant això, no s'ha esgotat, ans al contrari, la capacitat de resistència. Mai com ara no hi havia hagut a Mallorca tant pensament crític envers al turisme, ni tanta mobilització molt “de pluja fina” a favor del decreixement turístic. De la mobilització ecologista-social, més o menys espectacular i massiva, entorn de salvar tal o qual topònim concret, es va passar a mobilitzacions en les quals el topònim a salvar era el conjunt de Mallorca, i ara, sense solució de continuïtat, s'ha transitat cap a una mobilització menys espectacular i massiva en la que el quid de l'assumpte és l’oposició al model de creixement turístic.

Potser l'ecologisme illenc no havia estat mai tan social ni tan “alternatiu” al sistema de capitalisme desfermat com ara. Això, potser, el fa menys empàtic a sectors progressistes sensibilitzats amb els drets civils, però neoliberals en aspectes econòmics. Per dir-ho en paraules de Pilar Rubio Remiro, “el turisme s'ha convertit en una plaga incòmoda, un flux distòcic que calcina els llocs abrasant la seva identitat, destruint la seva epidermis fins a fer-la insuportable i també invivible” [1]. Això és el que succeïa des de fa temps a les anomenades “zones turístiques”, o, en termes més acadèmics, als “espaís turístics” [2], entorn dels quals s'havia establert una teorització sobre la seva gestió, cicle de vida, planificació, etc., i un cert consens social i polític sobre la inconveniència de barrejar l'espai residencial amb el turístic. Un consens que se’n va a norris en el bon punt que, amb l'aparició de les plataformes mal anomenades col·laboratives, el capitalisme ha esdevingut més canalla, fent que la dinàmica turística privi de qüestions  fonamentals, com ara el dert  d’habitatge o el dret de ciutat, a les classes socials no estrictament riques o molt riques. Tornem-hi, torna-hi amb la lluita de classes!

Per terra

El GOB encerta, una vegada més, en proclamar que a Mallorca vivim en un estat d'emergència: Una emergència ecològica, d'habitatge, de precarietat laboral, i de desigualtat. Diguem-ho sense embuts: Sumar el lloguer turístic desbocat al creixement del turisme d'hotel és la negació del Dret a la Ciutat, inviabilizar la socialització de la vida a l'espai on habiten les classes populars.

Val a dir que els defensors d'aquest model turístic solen argumentar que els ingressos que s'obtenen, i la mercantilització d'un bé bàsic com és el de l'habitatge, serveixen per millorar la vida material de les classes propietàries-rendistes, i que, alhora, és un model innocu pels drets bàsics de les classes no propietàries ni rendistes. Obliden que “la manera de producció de la vida material condiciona els processos de la vida social, política i espiritual en general” [3]. Ben mirat, el més probable és que no obliden allò que mai no han sabut, perquè mai no van llegir al barbut que sí, se suposa, han llegit els i les que ara ocupen posicions de govern en la política institucional de Balears. Sorprèn i indigne la resistència del Govern de PSOE+MÉS a avançar de debò en un model de decreixement turístic que permetés una manera de producció de la vida material sense envilir i fer cada vegada més desiguals els restants processos de la vida de la majoria de la gent.

Per mar

El passat 27 de juny el Parlament de les Illes Balears va aprovar per unanimitat la Llei 4/2017, de 12 de juliol, d’indústria de les Illes Balears. Aquesta llei, que és el primer text normatiu en aquest àmbit per a la comunitat autònoma, s'ha justificat amb l'objectiu d'impulsar la diversificació del model econòmic. Hi ha almenys dues coses que criden l'atenció: D'una banda, que l'objectiu sigui un neutre propòsit de diversificació (sense que hi hagi reducció del sector econòmic que provoca l’hipertrofia turística del model econòmic illenc?); i, d'altra banda, la unanimitat. Sospit que és un unànime “amén” a la renúncia al “canvi de model productiu”, al “decreixement turístic” per desturistitzar la nostra especialitat econòmica. Tot indica que, quan es parla de “diversificació” es vol dir, sobretot, directament o indirectament, “diversificació turística”. Per què?

Doncs, ja en l'exposició de motius de l’esmentada Llei d’indústria es parla de “diversificar-ne l’economia, desenvolupant sectors lligats al turisme…”,  i en l'article 2, que fixa l'àmbit d'aplicació de la dita llei, se citen expressament “les activitats industrials relatives a la construcció, la reparació i el manteniment naval”. Però no només són aquestes previsions legals allò que em neguiteja. El veritablement preocupant és la, diguem, obsessió amb el sector nàutic que té el Govern de les Illes Balears. No hi ha projecte rellevant, o que pugui ser qualificat d’estratègic, en el qual no aparegui l'aposta per la nàutica. Vegem alguns exemples:

a) Aposta de la Formació Professional (FP) Dual per al sector nàutic i l’oferta de nova d’FP de grau superior. Per a aquest objectiu d’adequar “capital humà” a la indústria nàutica, no es reparen en mitjans. A tall d'exemple, fa poc es va anunciar que 4,8 milions d'euros de la recaptació de la Taxa Turística es destinaran a un centre de formació nàutica.

b) En el “Pla d’ocupació de qualitat de les Illes Balears 2017-2020”, que té la rellevància d’establir “les principals línies d’actuació en termes de polítiques actives d’ocupació i de treball a la comunitat autònoma de les Illes Balears”, a l'apartat de Desplegament de l’Estratègia Balear de Formació Professional per a l’Ocupació, es planteja com a línia d'actuació important la “posada en marxa i posicionament dels Centres de Referència Nacional de Manteniment en Nàutica, Turisme i Serveis Socials.”

c) Sens dubte la més potent de les apostes a favor del sector nàutic la trobam a la recentment presentada proposta per al nou Règim Especial de les Illes Balears.  No s’estan de reivindicar:

1. La constitució d’una comissió mixta específica amb representants d’ambdues administracions per desenvolupar mesures que dinamitzin l’activitat i l’ocupació en el sector nàutic.

2. En el capítol de mesures fiscals i incentius a la producció es planteja literalment el següent:

“No subjecció i exempció en l’impost especial sobre determinats mitjans de transport

- En relació amb l’impost especial sobre determinats mitjans de transport, no estarà subjecte la primera matriculació definitiva a les Illes Balears de les embarcacions d’esbarjo o d’esports nàutics, nous o usats, de menys de 12 metres d’eslora.

- En el cas d’embarcacions de 12 o més metres d’eslora, destinades a activitats empresarials al territori de les Illes Balears, s’ha d’establir l’exempció total dels subjectes passius de l’impost”.

c) Tot plegat ho resumeix molt bé el Conseller de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears en una entrevista publicada el passat 23 de juliol a l’“Especial 1.000 empreses” de Diario de Mallorca en afirmar: “Nosaltres dins aquest Pla d’Indústria, tenim previst enfortir altres sectors com el nàutic, que jugarà un paper essencial...”

Resumint, la nova llei d'indústria –presentada com un instrument legislatiu per a la diversificació– servirà veritablement per afegir quota de turistització. Per ventura no són turisme els iots, llanxes, etc. que envaeixen les costes i cales illenques, precisen ampliacions de ports esportius, i, en definitiva, contribueixen decisivament al desbordament de la capacitat de càrrega turística de les Illes Balears?

Curt i ras: Darrere de la decidida aposta del Govern de les Illes Balears per la indústria nàutica el que hi ha és una aposta per més turisme, com demostra la sinceritat de la Federació d'Empreses Nàutiques de les Illes Balears (que juga el doble paper de gran patronal i de lobby del sector) en establir com un dels seus objectius prioritaris el de “potenciar el reconeixement de la Indústria Nàutica com un sector primordial per al desenvolupament del turisme…” Més clar, l'aigua clara!

I per aire?

Si prenem en consideració que “el capitalisme salarial”, és a dir, l'organització social i el sistema de producció que precisa la generació de plusvàlues (el missatge que tot creixement econòmic es fa per generar ocupació és una fal·làcia), només és viable mitjançant un augment continu de la producció i del consum. Val a dir que, amb l’absència de polítiques predistributives, com ara una Renda Bàsica que garanteixi l'existència i llibertat material de tothom, aquesta “viabilitat” va inevitablement associada la generació de precarietats i desigualtats socials en diferents graus, segons com es gestioni el sistema.

En qualsevol cas, allò fonamental és que perquè el sistema segueixi funcionant és necessari el creixement infinit. Per tant, no cal descartar que, més aviat que tard, els cels de Mallorca, Eivissa, Menorca i Formentera siguin intensament turistitzats amb l'excusa del “turisme de qualitat i de luxe”, i, com no, la generació d'ocupació. Reparin en aquest sentit que el Govern, en la proposta de nou Règim Especial de les Illes Balears abans esmentat, reclama gestionar els aeròdroms de Son Bonet, a Mallorca, i Sant Lluís, a Menorca. Almenys en el primer d'ells, el tràfic se centra en operacions d'aviació esportiva i d'escoles d'aviació, és a dir, activitats perfectament turistitzables.

A tall de conclusió

El futur no està escrit. Tampoc ho estava quan, ara fa quaranta anys, es va ocupar Sa Dragonera per alliberar-la del capitalisme depredador de l'època! El moviment a favor del decreixement turístic s'estén i es consolida. En aquest reeixit moviment social cal posar les esperances que no ens robaran –per terra, mar i aire– la democràcia amb impuls igualitari, i, d'acord amb China C. Cabrerizo, tota herència territorial, la memòria, i les identitats [4].