(este artículo solo está disponible en catalán)

El lloguer turístic d’habitatges pot afavorir la complementarietat de les rendes, l’economia col·laborativa (P2P) i l’intercanvi solidari. Però posar-hi mesura importa, perquè l’especulació i la massificació amenacen. La puixança turística de destinacions urbanes i amb solera, com Barcelona o les Illes Balears, mostra els inconvenients de l’expansió de l’ús turístic dels habitatges.

La rendibilitat de les inversions financero-immobiliàries augmenta si es pot fer lloguer turístic de les segones residències. O més encara si es pot invertir en l’adquisició d’immobles, que ja veuen augmentar el seu preu al mercat immobiliari, i més si es poden llogar per allotjament turístic.

Les conseqüències més desagradables són el revifament de la bombolla immobiliària amb l’encariment de l’habitatge de compra o de lloguer, la pressió sobre els recursos naturals, la disneyficació del territori (barris, pobles o foravila), el frau fiscal o la burla a les limitacions al creixement de la capacitat d’allotjament turístic.

De Mallorca estant, els mitjans han reflectit les resistències socials a la disneyficació de la Barceloneta. Però la mateixa problemàtica es comparteix ja a molts de llocs de les Illes Balears, on la legalització d’aquest ús ha fet pujar al 20% l’oferta d’allotjament turística reglada a habitatges.

El bloc hegemònic del gran empresariat hoteler té interessos coincidents amb la ciutadania que mostra el seu descontent amb l’excessiva turistizació de pobles i barris residencials. Ja l’any 2005, l’associació del gran empresariat turístic espanyol, Exceltur, denuncià que l’oferta residencial d’ús turístic implicava: baixa rendibilitat econòmica, menys generació d’ocupació i més consum d’energia, aigua i territori. El seu estudi concloïa amb la petició a les administracions públiques de que ordenessin el lloguer turístic d’habitatges, per fer aflorar l’oferta il·legal. Però els hotelers han promogut canvis normatius per poder canviar l’ús dels seus hotels i vendre’ls fraccionadament en forma de condominis de propietaris de mescla residencial (condotels als que es venen les suites separadament), centres comercials, oficines, etc.

Les crisis del capitalisme com l’actual es caracteritzen per la sobreacumulació de capital, que mostra la seva hiperactivitat als “fons voltor” que especulen amb el deute públic, l’energia o l’obra pública. Un segon element necessari és el canvi de regulació, en el cas que ens ocupa per permetre més mescla d’usos turístics i residencials. La darrera contribució al canvi de règim la fa la innovació, en aquest cas per mercantilització financera de més territori per a la seva explotació turística i especulativa: les cases convertides en béns de canvi en detriment de la seva funció d’ús per allotjament residencial, els hotels convertits en condominis, els espais públics com ara les places per terrasses, les platges per events o els illots per a beach clubs, etc.