Contacto Boletín

Reportaje | Turismo Responsable

04-03-2020

Feminisme i turisme: descobrim les històries de 7 grans dones

Aquest 8 de març homenatgem a 7 dones que representen la lluita feminista a l’àmbit turístic. Des de la seva àrea, context social i lloc geogràfic,  lluiten i reivindiquen el feminisme cada dia. Un article de Núria Abellan, Carla Izcara, Alejandra López, Angélica Picado, Marta Salvador, Érica Schenkel i Angela Teberga. 


Crédito Fotografía: Joe Piette, bajo licencia creative commons.

En els darrers anys, dones d’arreu del món han sortit massivament als carrers per a celebrar, el 8 de març, el Dia de Internacional de la Dona. Aquest moviment agafa força en una jornada on es demana la igualtat per a totes les dones en tots els àmbits de la societat. Tal com ha succeït al llarg de la història, el gènere segueix sent un eix d’opressió avui dia, repercutint en múltiples aspectes com ara la representativitat, la igualtat de condicions laborals, la repartició de les tasques de cures, les oportunitats de participació, entre d’altres. És per això que en aquest article destaquem set dones protagonistes d’aquest 8 de març, totes elles relacionades d’una manera o altra amb el turisme, amb històries i lluites molt diferents, però amb una característica en comú: la seva perseverança constant com a arma social de canvi.

Clara Domínguez, dona líder i emprenedora del TRC a Hornaditas, Jujuy (Argentina)

Com succeeix en la majoria de casos, a Argentina el turisme rural comunitari (TRC) és una activitat liderada principalment per dones. És la dona camperola indígena qui s’apropia de l’activitat, li torna a donar significat i la guia per convertir-se en una gestora de la seva comunitat i la seva gent. A través d’aquesta primera protagonista, Clara Domínguez, intentem reconèixer i destacar aquest col·lectiu de dones. 

La Clara, juntament amb el seu marit i els seus quatre fills, integra una família diaguita que habita al nord andí a Hornaditas (Jujuy), un poble de llengua originària quítxua, ubicat molt a prop de la ciutat de Humahuaca. Ella va començar a fer les seves primeres passes cap a l’activitat al 2002, quatre anys abans de crear-se la Red Argentina de Tursimo Rural Comunitario (RATuRC). La Clara explica que va decidir fer-ho degut a la crisi per la qual passava l’economia familiar i el seu desig era que els seus fills poguessin estudiar. Ja des d’aquell moment, molts dels visitants que arribaven a la zona (per la seva proximitat al riu Gran i a la Cova de l’Inca) mostraven interès per viure una experiència familiar i quotidiana amb les comunitats de la zona, com ella mateixa defineix. 

En aquell moment la majoria dels pobladors es van mostrar bastant apàtics amb aquesta possibilitat, tal com succeïa amb el propi govern. La Clara destaca que aquests primers vincles amb el TRC els van emprendre totalment sols, sense cap tipus d’ajuda i que el seu propòsit era integrar més pobladors d’Hornaditas al desenvolupament turístic. Això impediria la migració a les grans ciutats i, tal com afirma la Clara: “Mantenir vives els nostres costums i la nostra cultura mil·lenària”. 

Des dels seus inicis, el projecte de la Clara s’ha anat potenciant en gran mesura, tant en termes familiars com comunitaris. La casa familiar s’ha ampliat per comptar amb habitacions construïdes especialment per als visitants, que avui poden passar el dia o inclús quedar-se durant alguns mesos i compartir activitats de la seva vida diària. Entre aquestes activitats destaca la pastura i munyiment de cabres, la collita de sembrats, els recorreguts per conreus de plantes medicinals ancestrals, així com l’elaboració de formatges i pans, la recol·lecció de llenya, filat i teixit al teler i la preparació del menjar que després es comparteix.

La mateixa empenta que la Clara ha destinat a la seva emprenedoria familiar, l’ha posada a Hornaditas. Des de llavors, la comunitat s’ha vist beneficiada amb el desenvolupament de nous espais socials, com un lloc de salut, una biblioteca i cuines solars per a les famílies, que abans només podien cuinar a llenya. També es duu a terme la recollida de donacions de roba, material escolar, aliments i llibres, que després es distribueixen entre els habitants i, si és possible, es comparteixen amb les comunitats properes.

Quan començava a rebre els primers visitants, la Clara explica que per a ella el turisme comunitari era entendre la unió de l'interès col·lectiu amb el privat i del privat amb el col·lectiu, "perquè és en comunitat la manera que vam decidir viure". La tasca que desenvolupa des de llavors reflecteix que, si això no és el turisme comunitari, se li assembla bastant.

Rosângela Bandeira, una dona que va fer del seu dolor una raó per lluitar

El dia 10 de gener de 2020 es van complir deu anys de la mort de la tripulant brasilera Camila Peixoto Bandeira, assassinada als 28 anys pel tripulant i el que era també la seva parella, Bruno Souza Bicalho Vale Ricardo. El feminicidi va tenir lloc a principis de 2010, dins del vaixell MSC Musica, en aigües jurisdiccionals brasileres. El motiu va ser que la víctima hauria descobert la participació d’en Bruno Souza en el tràfic de drogues i ho anava a denunciar a les autoritats. 

La lluita de la seva mare, Rosângela Bandeira, s’ha tornat pública i emblemàtica. En un començament, el seu esforç va ser demostrar que la seva filla havia estat assassinada i no s’havia suïcidat com s’havia insinuat. Més tard, el seu objectiu es va convertir a castigar l’assassí d’acord amb el dret penal brasiler. Desafortunadament, avui dia en Bruno segueix en llibertat, perseguit per la Política Federal de Brasil i la Interpol pel crim que va commocionar a tota la tripulació en aquell moment. 

Rosângela Bandeira, molt commoguda i infeliç amb la tragèdia, va començar a liderar un moviment brasiler de víctimes de creuers, juntament amb el seu fill José Bandeira i, en poc temps, han conegut diversos casos de membres de la tripulació que d’alguna manera també han estat perjudicats per la gran indústria de creuers. Hi ha casos de morts misterioses, acomiadaments injustos, negligència medica al vaixell, assetjament moral i sexual per part dels caps, restricció de la llibertat, entre d'altres.

L’Organització de Víctimes de Creuers (OVC) es va fundar al 2014 com una associació de famílies, dirigida per la família Bandeira, que s'esforça per millorar les condicions de vida i de treball de la tripulació. El seu objectiu és reunir persones amb el propòsit d'actuar o col·laborar "per a l'erradicació de la feina degradant per a la dignitat de la persona humana i/o anàleg a la condició d'esclavitud, així com el tràfic de persones amb l'objectiu de reclutar treballadors per a serveis sota aquestes condicions en creuers, així com per a defensar els drets humans dels seus membres, víctimes d'aquest tipus de pràctiques en territori nacional o estranger" (Estatuts de l’OVC, 2014).

La creació de l'ONG brasilera es va inspirar en l'associació nord-americana International Cruise Victims (IVC), que va exercir un paper decisiu en la creació de la llei Cruise Vessel Security and Safety Act en territori nord-americà. La llei, aprovada i sancionada el 2010 pel llavors president Barack Obama, té com a objectiu reduir els delictes i enfortir la investigació dels que es produeixen a bord. En aquest sentit, els armadors estan obligats a proporcionar accés complet als enregistraments de càmeres de seguretat, sempre que les autoritats ho sol·licitin, i a utilitzar dispositius de seguretat que evitin que les persones caiguin per la borda.

Al Brasil, l’OVC ha tingut un destacat paper polític des de la seva fundació i s'ha convertit en un canal important per denunciar les irregularitats laborals a bord. Ha participat en diverses reunions i audiències públiques a tot el país per a presentar les demandes dels membres de la tripulació que han patit tota mena d'injustícies en els vaixells. A més, ha ideat projectes de llei, actualment a tràmit al Senat Federal, sobre la distribució de competències per a la investigació de delictes que van tenir lloc a bord, i també sobre la regulació de la professió de la tripulació de creuers i l'aplicació de la legislació laboral brasilera als membres del vaixell que són contractats i treballen en territori nacional.

Rosângela Bandeira, jubilada de 67 anys, és una dona que va fer del seu dolor una raó per lluitar. És una dona guerrera que ha estat durant deu anys, i tants com sigui necessari, lluitant perquè aquest crim tan bèstia no quedi impune. És una dona solidària que abraça les causes d'altres famílies de membres de la tripulació que també han patit i pateixen les injustícies que ocorren en alta mar. El nostre senzill homenatge i solidaritat cap a tu, Rosângela.

Eulalia Corralero, impulsora del moviment “Kellys Unión” 

L’Eulalia, nascuda en un petit poble d’Extremadura al 1963, es va veure obligada a viatjar a Catalunya juntament amb els seus sis germans a la recerca d’oportunitats de treball. Als catorze anys ja va començar a treballar en una casa particular però, poc després, es va passar als hotels com dues de les seves germanes grans. Va començar servint en el restaurant però, una vegada va tenir el seu fill, va passar a ser cambrera de pisos ja que l’horari era més compatible amb la vida familiar. Com ella explica: “En aquella època era una gran oportunitat i va ser després d’uns anys que ens vam adonar que ens havíem deixat la salut treballant”.

L’Eulalia ha treballat més de 30 anys en un hotel familiar del poble coster de Lloret de Mar (Catalunya). Va ser delegada sindical durant molts anys, però sempre va sentir que els sindicats no responien suficientment a les seves demandes. Va ser al 2014 quan, en llegir l’article d’Ernest Cañada Las que limpian los hoteles a El País, va trobar a algú que explicava els problemes de salut i la sobrecàrrega de treball que patien les cambreres de pis. 

La idea que va sorgir a partir d’una primera reunió amb un grup de cambreres de pis a Lloret de Mar va ser la de crear un grup de Facebook anomenat “Las Kellys”, on oferir recolzament moral i un espai per a poder desfogar-se. Tot i que no dominava les xarxes socials, el grup cada vegada anava tenint més membres i així es va crear una xarxa de recolzament a nivell estatal. Les queixes estaven sempre relacionades amb el dolor i l’esgotament físic. Des de la reforma laboral i la renovació dels hotels, les condicions laborals havien empitjorat i patien una gran sobrecàrrega de treball.

El nom de “kellys” és un acrònim de “les que netegen”. Amb aquest nom volien reivindicar la importància del seu treball i eliminar les connotacions negatives relacionades amb les tasques de cures i neteja. Un any després, va esbrinar que “kelly” en gaèlic significa guerrera. Tal com diu l’Eulalia: “És el que fem, no és dolent i és molt important. És un treball molt digne que mereix ser més valorat i reconegut. Ser kelly ha de deixar de ser una cosa negativa”.

Degut al gran creixement del grup de recolzament van decidir formar una associació amb l’objectiu de millorar les condicions laborals. Desafortunadament, va haver-hi disputes en el moviment i l’Eulalia, presidenta en aquell moment, va ser expulsada de l’associació tot i tenir el suport d’un sector important de “kellys”. A partir d’aquesta ensopegada, va sorgir la idea de crear diferents associacions locals per així augmentar el nivell d’implicació i tractar els problemes específics amb més profunditat. A finals de febrer de 2020, quatre d’aquestes associacions es va constituir legalment en federació. És per això que l’Eulalia expressa: “La meva idea és unir a totes les kellys i així amb aquesta unió arribar a aconseguir el canvi.”

Dos dels majors èxits de la lluita d’aquests darrers anys que ressalta la nostra protagonista, són: el reconeixement de tres malalties laborals (síndrome del túnel carpià, la bursitis i l’epicondilitis o colze de tenista), fet que facilita demanar la baixa per malaltia laboral i no comuna, i el fet de millorar la vida de moltes dones. Ella afirma que “l’haver creat aquesta xarxa ha fet que no ens sentim soles davant dels problemes i que reconeixem com d’important és el paper de la dona en la societat.”

Actualment tenen com a objectiu poder jubilar-se a partir d’una determinada quantitat d’anys treballats, mantenint així tots els drets i garanties. També volen seguir incidint com associació i complementar la funció que fan els sindicats ja que ells tenen la capacitat d’ajudar-les a aconseguir els seus objectius.

Per finalitzar, l’Eulalia deixa un missatge a totes les lectores: “Centrem-nos més en el que ens uneix i no en el que ens divideix. Si som capaces d’això, podrem canviar la societat.”

Angelina Aspuac, un homenatge a la lluita de les dones teixidores guatemalenques

Una de les característiques comunes que tenen totes les dones presents en aquest article i moltes d’altres per les quals alcem les veus aquest 8 de març és la seva capacitat de lluita constant. Aquest adjectiu de lluitadora defineix molt bé a la següent protagonista: Agelina Aspuac. Angelina va néixer el 1977 en una família Kaqchikel d’agricultors del sud de Guatemala, més concretament, al poble de Santiago Sacatepéquez.

La majoria de les dones maies d’aquesta zona es dediquen a l’art de teixir, en particular al teler de cintura. A Guatemala aquesta pràctica representa un lloc de memòria i construcció d’una identitat col·lectiva. D’aquesta manera, els teixits ancestrals s’utilitzen per emmagatzemar informació cultural però, alhora, els vestits maies són també els portadors d'una història d'exclusió i de resistència.

Actualment Angelina és integrant del Moviment Nacional de Teixidores i de l’Associació Femenina pel Desenvolupament de Sacatepéquez (AFEDES), on es va integrar amb tan sols 21 anys. Així és com des d’aquestes organitzacions lluita pel respecte als drets humans de les dones indígenes que moltes vegades es troben discriminades i són les que més pateixen situacions de pobresa. Una de les lluites d’AFEDES, juntament amb d’altres dones teixidores, és la presentació d’una iniciativa de llei al Congrés Guatemalenc el 2014 per a protegir els teixits maies, reformant cinc articles de la Llei de Drets d'Autor i Drets Connexos, la Llei de Propietat Industrial, la Llei de Protecció i Desenvolupament Artesanal i el Codi Penal. El motiu principal d’aquesta demanda és que les companyies nacionals i internacionals estan usant aquests teixits fabricats per les dones com a productes de roba i complements d’alta gama. És per això que reclamen un reconeixement als pobles indígenes com autors intel·lectuals, de tal manera que les comunitats arribin a acords amb les companyies i obtinguin una compensació per l’ús dels seus teixits.

D’altra banda, els maies també s’han sentit explotats per l’Institut Guatemalenc de Turisme (INGUAT) que utilitza la cultura indígena com una atracció turística del país, sense compensar les comunitats pels ingressos provinents dels visitants. A més, els maies són vistos com una cultura “folkloritzada” sense ser reconeguts com una autèntica cultura guatemalenca amb, fins i tot, escenes de turistes disfressats amb indumentària indígena, el que suposa una burla per a les comunitats. 

Aquesta lluita, que és en gran mesura de dones pobres molt treballadores, es produeix vint-i-quatre anys després que els Acords de Pau de 1996 posessin fi a la Guerra Civil de Guatemala que es va emportar unes 200.000 vides, un 83% de les quals eren maies. Per això, aquest 8 de març homenatgem les teixidores que lluiten per la igualtat de drets i pel reconeixement del seu lloc en la societat i, en especial, a l’Angelina Aspuac per la seva tasca de lluita i força constant.   

Margalida Ramis, pensant una societat post-capitalista des de Mallorca

Yayo Herrero, Alicia Puleo, Ruth Escribano, Angélica Velasco, Alba del Campo, Margalida Ramis... Aquests són alguns dels noms que conformen un llarg llistat de dones que han dedicat i dediquen la seva vida i la seva tasca a l’activisme ecologista. Margalida Ramis és actualment i des de l’any 2007 la responsable i portaveu de l’àrea de campanyes de territori i recursos naturals del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), entitat ecologista de referència a les Illes Balears. 

Nascuda a Sa Pobla, Mallorca, l’any 1976, es llicencia en Física a la Universitat de les Illes Balears i se situa en l’ecologisme per a desenvolupar un projecte dedicat a les energies renovables a Menorca, que més endavant arriba també a Mallorca. A partir d’aquesta experiència, i amb una preocupació creixent per la vinculació entre ecologisme i societat, funda Enginyeria Sense Fronteres Illes Balears, entitat amb qui desenvolupa projectes de cooperació internacional en el marc de l’ecologisme social. 

Posteriorment, treballant com a assessora de gestió de residus, sorgeix l’oportunitat d’entrar a formar part del GOB, centrant-se en les campanyes de territori, urbanisme i recursos vinculades al procés de turistificació creixent a Mallorca. Actualment el GOB està propiciant espais de reflexió per a repensar la situació de dependència turística i sobreexplotació dels recursos naturals, obviant la diversificació econòmica que podria generar una economia forta i diversa, centrada en el sosteniment de la vida a partir dels recursos propis de l'illa. Aquestes trobades vénen induïdes per les situacions d’emergència climàtica, com ara les de la borrasca Glòria o episodis que s’han postulat com una amenaça al turisme de l’illa, com el Brexit o la caiguda de Thomas Cook. Aquests escenaris mostren la vulnerabilitat del model econòmic i social, però s’han establert alhora com una finestra d’oportunitat per a crear consciència i moviment social, intentant respondre a preguntes com ara: si no vivim del turisme, de què vivim?, com ens organitzem?, com recuperem oficis vinculats al territori?, com sostenim vides que valgui la pena viure?, i un llarg etcètera.

Paral·lelament, la Margalida ha participat de forma activa amb el Col·lectiu Tot Inclòs, un col·lectiu autogestionat des d’on s’analitzen de forma crítica els danys i les conseqüències que té la indústria turística sobre les Illes Balears. El col·lectiu ha elaborat durant anys un monogràfic anual i al 2018 va culminar la seva feina amb la presentació del documental Tot Inclòs, on es canvia la mirada amb la qual s’analitza la realitat i, per primer cop, es comencen a qüestionar les causes de la situació actual, és a dir, el propi model turístic imperant en lloc d’únicament els seus efectes. La creixent crítica al model econòmic basat en el monocultiu turístic ha propiciat la confluència d’un gran nombre de moviments socials que, fins al moment, havien treballat de forma independent per tal de revertir les conseqüències d’un model turístic depredador. Alguns exemples poden ser persones joves de l’illa amb problemes d’accés a l’habitatge, les “kellys” o agricultores que es veuen amb dificultats per a continuar vivint de la seva feina, entre moltes d’altres afectades. 

Unit a aquest canvi de perspectiva, la Margalida situa un punt d’inflexió en la seva tasca com a activista en el fet d’entrar en contacte amb l’ecofeminisme. En primer lloc, a través d’un curs sobre urbanisme feminista promogut pel Col·lectiu Punt 6, resignificant conceptes ecologistes amb perspectiva de gènere. En segon lloc, l’apropament a les idees de Marusia López, defensora mexicana dels Drets Humans, i de Lolita Chávez, activista ambiental i feminista guatemalenca actualment exiliada, va aportar al seu discurs conceptes com la identificació amb la naturalesa, la tasca comunitària i una cosmovisió profundament anticapitalista i antipatriarcal. A partir d’aquestes dues trobades, s’endinsa en altres branques dels feminismes, com poden ser l’economia feminista, de la mà d’Amaia Pérez Orozco, la lectura de Silvia Federici, el paper de la comunicació amb Meritxell Esquirol, o els feminismes decolonials. Tot aquest coneixement, afirma, l’ha duta a revisar-se i qüestionar-se tant el discurs com la vida, en un procés d’aprenentatge constant.

Com a reptes de futur, doncs, constata que és necessari aplicar aquestes lògiques a entitats com el GOB, que si bé segueixen desenvolupant comeses de gran rellevància i d’incidència política en la defensa del territori, ara han d’anar un pas més enllà. El discurs ecofeminista ha de portar a obrir processos de revisió del funcionament intern de les entitats socials, que segueixen essent marcadament patriarcals, així com també dels privilegis de les persones que les integren i de les lògiques des de les quals actuen. Tal com conclou la Margalida, acceptant que el capitalisme ha topat amb el seu màxim, l’ecofeminisme és el marc que ens permet pensar una societat post-capitalista. 

Agnès Rodríguez, en defensa de la professió de la guia turística

Agnès Rodríguez és una dona que es defineix com oberta, atenta, resolutiva, xerraire i també amb un caràcter de voler manar. Aquestes són algunes de les qualitats que l’acompanyen en la seva professió, ja que l’Agnès és guia per Catalunya i també dins de Barcelona, la seva ciutat natal, encara que de tant en tant també amplia les seves fronteres cap a l’estranger, especialment a Noruega i Canadà. Està habilitada per la Generalitat de Catalunya, parla cinc idiomes i compta amb tretze anys d’experiència en aquesta professió per diferents països del món (República Txeca, Croàcia, Bèlgica, entre d’altres). Tot i gaudir molt del seu ofici, aquest no sempre ha estat la seva primera elecció. Va estudiar història a la universitat i va treballar de moltes altres coses no relacionades amb el turisme, a excepció d’un treball com a animadora en un hotel, on ja demostrava les seves capacitats resolutives i comunicatives. Més tard, a partir de la seva fascinació per la professió, va realitzar un mòdul de guiatge i, posteriorment, es va treure el carnet de guia.

L’Agnès es presenta com una persona preocupada pel benestar de la ciutat i dels seus ciutadans, conscienciada pels impactes del turisme i coneixedora de les seves limitacions, aspectes que intenta compartir amb els visitants que guia per la ciutat i també amb les empreses amb les quals treballa. A més, ella forma part d’una lluita per la dignificació de la professió de guia i contra la precarització de les condicions de treball a què aquestes persones es veuen sotmeses. Això ho realitza de la mà de l’Associació de Guies de Turisme de Catalunya (AGUICAT), de la qual ha estat presidenta durant els últims dos anys. 

Aquesta associació compta amb 371 membres i treballa per un turisme responsable, respectuós i de qualitat cap a l’experiència del turista i, especialment, cap a les condicions de treball i la satisfacció dels/les guies turístics/ques. Mitjançant el treball realitzat per l’AGUICAT, s’ha arribat a donar visibilitat a la professió en escoles, monuments i institucions i s’ha lluitat per a que aquells dedicats al guiatge realitzin un treball de qualitat, transmetent informació verídica i col·laborant en la millora de les condicions laborals del gremi, tot insistint en la necessitat de passar un examen de coneixements per tal d’habilitar-se com a guia.

L’Agnès afirma que se sent molt orgullosa del treball realitzat per l’AGUICAT i que, tot i que ara ha deixat pas a una nova junta, expressa la seva intenció de seguir alçant la veu a nivell individual, no només pel guiatge o en nom de l’activitat turística en general, sinó també pel benestar de la ciutat.   

Elides Rivera, la lluita, la resistència i la persistència de les dones indígenes

Lluny se sent el cantar de les cigales, el so de les aus, en un clima plujós en aquells dies de setembre a Costa Rica. Elides pregunta si prenem cafè sorrejat, que per a ella és el millor per acompanyar una conversa. Li apassiona la cura del seu jardí i la natura que l'envolta. La lluita per la defensa del seu territori l'ha portada a liderar diverses activitats com a gestora comunal.

Elides Rivera és una dona indígena originària del poble dels Teribes o Térraba (Brörán) situat al Pacífic sud de Costa Rica, al cantó de Buenos Aires, província de Puntarenas. Als seus 53 anys d'edat està al front de la presidència de l'Associació de Dones Mà de Tigre, que està integrada per 12 dones i és un centre cultural que ofereix activitats vinculades a l'etnoturisme i al turisme educatiu. Tot i que no va aconseguir completar els seus estudis de secundària, sempre li ha agradat la lectura de temes que tenen a veure amb la seva cultura i amb el lideratge de les dones. Com ella afirma: "L'associació de dones neix per a visualitzar la part econòmica sense deixar de banda l'esperit de lluita, de resistència i de persistència que tenim les dones indígenes".

Elides s'aixeca sempre molt d'hora per alimentar les seves gallines i els seus porquets. Les condicions socioeconòmiques a la família i a la comunitat sempre han estat inestables, sosté: "A l'associació treballem pel benestar de moltes dones tant dins del territori com a fora, en aquesta lluita per reconèixer que som dones subjectes de dret i que mereixem tenir una vida digna". A més, cap als anys vuitanta va arribar el projecte de la Hidroelèctrica Boruca, amb uns estudis de factibilitat promoguts pel Instituto Costarriqueño de Electricidad (ICE). Tot i que encara no estaven preparats, els pobladors locals van resistir al projecte. D’aquí van aprendre que "era important enfortir la part econòmica, perquè la lluita social requereix de temps i recursos. Arribes a casa i tens fills, nets i les necessitats no estan cobertes."

Elides reconeix obertament que el turisme ha arribat a enfortir la seva situació econòmica, però també la cohesió social i la capacitat organitzativa de les dones. La seva participació activa en l'associació l'ha portada també a formar part de la defensa del Riu Térraba que la seva comunitat ha fet en contra del Projecte Hidroelèctric Diquís. La importància de reafirmar la seva identitat la va aprendre a l'escola quan era petita: "Vostè és Chola, vostè és índia" li deien els "altres". Això la va motivar a no sentir mai vergonya de les seves arrels, cosa que ha aconseguit transmetre a altres dones de la comunitat i als seus descendents. La fermesa de les seves paraules queda impregnada a la seva cara, als seus trets i als seus gestos que l'han acompanyada sempre i que la defineixen: "Com a dones estem cridades a mantenir l'esperit dels nostres pobles; agraeixo als meus avantpassats per deixar-me la identitat i no avergonyir-nos del que som. "

La lluita pels drets indígenes segueix cobrant vides a Costa Rica. Elides és una de les dones de la vila Térraba que ha patit amenaces per la defensa dels seus drets. Per a ella i per a totes les dones que defensen els seus espais de vida dediquem aquest homenatge.

 

Aquest article es publica en el marc del projecte «Plataforma de recerca en turisme, drets humans i equitat de gènere sobre Amèrica Llatina» gestionat per Alba Sud amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (convocatòria 2019).