Financiarització hotelera davant la pandèmia

Després de la crisi de 2008 es va intensificar el procés de financerització de les empreses i actius hotelers (Yrigoy, 2016, 2019). El procés de financerització a les empreses hoteleres a Espanya ha comprès fins a la data de tres processos interrelacionats: en primer lloc, de l'endeutament de les empreses hoteleres per dur a terme processos d'ampliació de la planta hotelera (Murray, 2015; Yrigoy, 2019). En segon lloc, la sortida a borsa de companyies com NH Hotels o Meliá va implicar que diversos inversors -tant nacionals com estrangers- irrompessin a la propietat d'aquestes companyies (Yrigoy, 2016). Finalment, les companyies hoteleres van emprendre un programa de rotació d'actius, que va consistir a vendre part dels seus actius hotelers a fons d'inversió (Yrigoy, 2019). Amb aquest procés les companyies hoteleres van aconseguir d'una banda disminuir considerablement els seus deutes, mentre que els fons d'inversió -normalment operant com Socimis- van aconseguir començar a extreure rendes d'hotels (Yrigoy, 2019). Les rendes extretes d’actius hotelers han estat especialment rellevants per als fons d'inversió, ja que són el tipus d'actiu immobiliari més rendible - en € / m2- (Yrigoy, 2016).

L'impacte immediat de la crisi de la pandèmia al procés de financerització hotelera

El sector hoteler, ha estat dels més afectats pel descens gairebé total de turistes -del 98% al març a Espanya- arran de la crisi de la covid19. Aquesta caiguda ha provocat una sèrie de reptes (i oportunitats) per als actors financers operant en hotels.

El primer desafiament rau en la caiguda de l'extracció de rendes en tots els actius hotelers per la no arribada de turistes, inclosos aquells parcials o totalment en propietat de fons d'inversió. En el cas de Meliá, els beneficis van caure un 25% el primer trimestre de 2020 (Meliá Hotels, 2020). L'altra gran companyia espanyola a borsa, NH Hotels, va decidir l'abril de 2020 deixar de pagar dividends als inversors, a l'espera de revertir els efectes de la pandèmia en el turisme. Tal escenari ha arrossegat els propietaris dels actius hotelers, que han vist reduir els seus beneficis.

Quin és el posicionament dels grans fons d'inversió davant de semblant caiguda de beneficis? Contràriament a la situació post-2008, quan bancs i empreses hoteleres van haver de vendre actius hotelers aclaparats per les regulacions bancàries postcrisi per una banda i els ingents deutes per un altre (Yrigoy, 2019), els fons d'inversió apostaran per no desinvertir i esperar que la conjuntura epidemiològica millori. Des d'un punt de vista dels fons d'inversió, desinvertir ara suposaria interioritzar la devaluació que s'està produint en l'entorn construït: seria vendre a un preu inferior al qual s'han comprat els hotels, i per tant llançar l’inassolible missatge -per als fons d'inversió- que aquests fons no són els millors vehicles per rendibilitzar inversions. L'única estratègia assumible a curt termini per la seva banda és esperar i intentar assumir la menor part possible de la devaluació que s'està produint. Els contractes de sale-and-leaseback de fons d'inversió a empreses hoteleres tenen una part d'aquests contractes en què el gestor (normalment una empresa hotelera) ha de pagar una quantitat fixa, i una altra part del lloguer és variable segons la quantitat dels ingressos hotelers. La caiguda de la renda variable en els ingressos hotelers està sent assumida pels fons d'inversió. És, però, a la part del lloguer hoteler corresponent a la renda fixa on s'estan produint més tensions entre el rendista financer i el gestor hoteler: les últimes setmanes en el mercat hoteler han estat marcades per la negociació entre fons d'inversió i empreses hoteleres, ja que aquestes últimes volen rebaixar la quantitat fixa dels lloguers hotelers. El que s'està negociant és, per tant, qui assumeix el cost de la devaluació causada pel covid19.

El futur de la financiarització hotelera: escenaris

Aquesta caiguda de rendes hoteleres no significa una desacceleració de les dinàmiques financeres en hotels, sinó una reconfiguració d'aquestes relacions. En primer lloc, s'està produint una acceleració del negoci bancari amb empreses hoteleres: si bé històricament l'expansió hotelera s'havia basat en préstecs bancaris, aquesta tendència es va frenar en sec el 2008, quan es van acumular els deutes de les empreses hoteleres i les necessitats dels bancs de complir amb les regulacions bancàries postcrisi (Murray, 2015; Yrigoy, 2018). L'escenari actual és, però, diferent. Les companyies hoteleres han alleujat el deute pre-2008, amb la continuada pujada del nombre de turistes en hotels, i, sobretot, a partir de la revaluació dels actius hotelers. Els bancs han vist com la normativa de regulació bancària ha estat oficialment relaxada davant l'actual escenari. Això ha facilitat que la banca espanyola pugui relaxar els criteris per concedir crèdits a grans sectors empresarials, entre ells l'hoteler. En aquest sentit, diverses companyies hoteleres han signat préstecs sindicats amb entitats bancàries: és el cas de NH Hotels, que el maig de 2020 va signar un préstec sindicat per valor de 225 milions d'euros i concedit per BBVA, Santander, Bankinter i Bankia.

A més d'una penetració bancària en els grans conglomerats hotelers, és de preveure que els fons d'inversió aprofitin, com ho van fer en el 2008-18, la devaluació soferta pels actius hotelers per invertir encara més en aquest segment. El full de ruta dels fons d'inversió en hotels té per tant dues etapes. Una primera, on una vegada que els gestors hotelers amb major integració amb operadors turístics i més capacitat de pressió sobre els poders públics aconsegueixin atreure turistes, els fons d'inversió poden anar extraient rendes d'aquests hotels i anar recuperant les inversions realitzades en el passat recent. El segon pas serà invertir de nou en aquells petits hotels on el dany per una temporada en blanc sigui irremeiable: hotels ofegats per la manca de turistes i per crèdits hipotecaris. No obstant això, els fons d'inversió tindran dos nous límits a les seves inversions hoteleres: en primer lloc, la pandèmia és un factor de risc que pot interrompre aleatòriament els fluxos turístics i per tant les rendes que s'extreuen d'hotels. Si aquest factor és determinant o no per aturar les inversions en hotels dependrà de la mateixa evolució de la pandèmia i de si els fons d'inversió troben algun altre actiu on invertir que sigui alhora més segur i ofereixi més rendiments que el sector hoteler. En segon lloc, els fons d'inversió poden tenir un competidor que no han tingut en l'última dècada: la banca tradicional, àvida per fer inversions rendibles i desencadenada de les regulacions post-2008.