Contacto Boletín

En profunditat | Turismo Responsable

22-06-2020

Comunitat LGTBIQ i turisme: entre el capital i la vida

Núria Abellan | Alba Sud

En la relació entre el col·lectiu LGTBIQ i el turisme ha predominat la mercantilització de les identitats de la comunitat. Això ha impactat sobre la forma en què els destins es dirigeixen a aquest públic, sovint deixant de banda les dificultats que pateix i les seves diferències.


Crédito Fotografía: Bandera del colectivo LGTBIQ. Fuente: Stock Catalog, bajo licencia creative commons.

El col·lectiu LGTBIQ és aquell format per totes aquelles persones que tenen una orientació sexual i/o una identitat de gènere considerades fora de la norma cishetero. D’aquesta manera, l’acrònim LGTBIQ, tot i els debats i les controvèrsies per establir-lo, inclou a lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersexuals, persones queer i totes aquelles orientacions i identitats socialment marginades i oprimides. Per bé que els drets de les persones del col·lectiu LGTBIQ han augmentat en reconeixement al llarg dels anys, les dades mostren que segueixen patint discriminació. En aquest sentit, l’Informe sobre l’Homofòbia 2019, desenvolupat per l’International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association (ILGA), evidencia algunes dades arreu del món: 11 països esmenten específicament els drets del col·lectiu a la seva constitució, 55 cobreixen proteccions àmplies, i 75 països garanteixen protecció al mercat laboral. Per altra banda, però, 30 països preveuen penes de fins a 8 anys de presó, 26 altres fins a 10 anys de presó, i un total de 12 països contemplen la pena de mort per a les persones que formin part del col·lectiu LGTBIQ. El mateix informe alerta que s’han de contemplar altres drets, com ara el matrimoni, la possibilitat d’adopció, i l’accés a canvis de registre del nom o a tractaments físics en el cas de les persones trans; mentre que alhora posa èmfasi en prohibicions com ara el dret de protesta i manifestació. D’altra banda, cal destacar que, tot i la seva gran importància, els drets garantits per llei poden no veure’s correspostos en les realitats socials del col·lectiu LGTBIQ. 

Lleis sobre el col·lectiu LGTBIQ al món a desembre de 2019. Font: ILGA, sota llicència de creative commons.

Entenent la diversitat del col·lectiu LGTBIQ és necessari deixar palesa la diferència entre sexe i gènere. S’entén per sexe el conjunt de característiques biològiques i fisiològiques a partir de les quals es divideixen els individus entre mascles i femelles i, per tant, entre dones i homes. Per altra banda, tal i com ho defineix l’Associació Chrysallis, el gènere és una construcció social, un conjunt de característiques adoptades, social i culturalment, com expressió i manifestació de la identitat de gènere de les persones. Així doncs, en el cas que el sexe biològic i el gènere assignat en el moment del naixement coincideixin, es parla de persones cisgènere; mentre que en el cas de les persones on el sexe biològic i el gènere assignat no coincideixen, es parla de persones trans. 

Resulta evident, doncs, que aquest col·lectiu no és homogeni, ja que hi ha un gran nombre d’identitats, orientacions, experiències i eixos d’opressió diversos. Per aquest motiu no és possible tractar el col·lectiu LGTBIQ com a un sol grup, sinó que cal tenir en compte que les experiències que pugui viure cadascú vénen determinades en gran mesura per les barreres socials imposades. Per exemple, entenent la conformació patriarcal de les societats, dins mateix del col·lectiu LGTBIQ les dones han patit una invisibilització històrica que ha comportat que els homes gais sovint hagin estat identificats amb la totalitat del col·lectiu o que hagin guanyat el major protagonisme, responent a dinàmiques patriarcals i alhora perpetuant-les. 

Un exemple de la desigualtat històrica dins el col·lectiu LGTBIQ el trobem a Sud-Àfrica, on els eixos de gènere i de raça hi tenen una gran influència. Així doncs, el cas de Ciutat del Cap mostra com la imatge que es dóna de les persones que formen part del col·lectiu LGTBIQ no correspon a la realitat, atès que s’ha establert l’home blanc, jove, i de classe mitjana com a màxim representant. Construir el model hegemònic sobre aquesta imatge suposa invisibilitzar l’eix racial i les restants identitats i orientacions (Reygan, 2016), i per tant, les problemàtiques que poden patir la resta de persones, com és el cas de les violacions correctives sobre dones lesbianes. Per altra banda, les experiències d’un home gai cis poden no tenir gaire en comú amb les d’un home gai trans, de la mateixa manera que s’han de tenir en compte aspectes com ara la raça, l’edat, la classe social, o la coincidència o no amb els cànons de bellesa establerts, entre molts altres eixos d’opressió. 

Orígens del binomi col·lectiu LGTBIQ i turisme

Excepte noms com ara Oscar Wilde o Lord Byron, poc es coneix sobre la relació històrica del col·lectiu LGTBIQ amb el turisme. De fet, no és aproximadament fins als anys 1920 que comencen a aparèixer algunes destinacions obertes a rebre turistes majoritàriament gais, tots ells amb una elevada capacitat econòmica, com és el barri Schöneberg, a Berlín; Sitges, a Catalunya; Míkonos, a Grècia, o fins el 1940, amb el cas de Fire Island, a Nova York o Provincetown, a Massachusetts (Silva, Cardoso i Barbosa, 2018). Aquestes destinacions no es promocionaven públicament com a tal, sinó que se les coneixia entre la comunitat gai com espais segurs que els permetien viure com ells desitjaven. Les vacances oferien a aquests homes la possibilitat de construir una identitat homosexual que els era impossible de poder viure en cap altre lloc, és a dir, a causa del rebuig social que patien es veien obligats a cercar un espai gai on viure amb una normalitat que no trobaven enlloc més (Puar, 2002). 
 
 
Escultura al col·lectiu homosexual a Sitges, Catalunya. Font: Dos Manzanas, sota llicència de creative commons. 
 
És per aquest motiu que l’any 1963, l’estatunidenc Bob Damron va publicar The Address Book, una guia sobre barris, bars, restaurants i altres negocis segurs per als homes gais, recurs que canviava freqüentment, tant per l’obertura de nous espais com per haver d’esborrar-ne d’altres que les persecucions policials havien obligat a clausurar. El 28 de juny de 1969 van tenir lloc els aldarulls de Stonewall, a Nova York, quan una batuda policial va entrar al Stonewall Inn, un bar conegut i freqüentat per la comunitat LGTBIQ. A partir d’aquell moment les identitats de gènere i orientacions sexuals divergents van començar a ser molt més visibles i, per tant, tot i les dificultats i les amenaces, més possibilitats existien per tal de viatjar. És en aquest nou escenari que l’any 1972, el geògraf Hanns Ebensten va fundar el primer tour operador dirigit exclusivament al col·lectiu G, especialment als homes blancs, del Nord Global i amb un cert poder adquisitiu. Des d’aleshores començaren a sorgir diverses iniciatives i destinacions obertament dirigides als turistes LGTBIQ, com ara el primer tour LGTBIQ a Israel l’any 1979 o els primers Gay Games a San Francisco l’any 1982. 
 
Un any més tard, l’any 1983, es va fundar la International Gay Travel Association (IGTA), de la mà de d’agències de viatges i allotjaments estatunidencs, tot i que no va ser fins l’any 1997 que s’hi va afegir la L per a passar a ser la International Gay and Lesbian Travel Association (IGLTA). Aquesta entitat va néixer amb la missió d’oferir informació als turistes LGTBIQ i alhora demostrar el seu impacte social i econòmic per tal de poder expandir el turisme arreu del món. Al llarg de la seva història des de IGLTA s’han promogut iniciatives com ara RSVP, un creuer exclusiu per a homes homosexuals el 1983 o els primers creuers destinats al públic lèsbic l’any 1990, de la mà de la companyia Olivia Cruises. És a causa d’aquest creixement que el col·lectiu gai, i de retruc una part de la comunitat LGTBIQ, es passen a considerar un nou nínxol de mercat que es troba en el seu moment d’or, equiparant les identitats homosexuals a un elevat poder adquisitiu (Puar, 2002). 
 
A l’eclosió d’aquest mercat turístic, l’any 1994 s’hi van unir les primeres campanyes de màrqueting dedicades exclusivament a atraure públic de la comunitat LGTBIQ, en aquest cas a Montreal, Quebec. Aquestes van ser seguides per les que va realitzar la companyia aèria American Airlines, en la qual es va crear el grup de recursos de treballadors GLEAM, dedicat a la promoció de les bones pràctiques, la sensibilització i la igualtat de drets per a totes les persones LGTBIQ, treballadores o turistes. A partir d’aquestes dates les iniciatives, empreses i esdeveniments que tenien relació amb el turisme i la comunitat LGTBIQ es multiplicaren de tal manera que no és possible establir una cronologia. Les Desfilades de l’Orgull celebrades el 28 de juny, conegudes com a Pride Parades, van prendre força internacionalment. De fet, InterPride exposa al seu últim informe que l’any 2017 es van celebrar un total de 971 desfilades arreu del món. El mateix estudi relata que aquests esdeveniments són polèmics dins de la comunitat LGTBIQ, tant per la seva transformació d’acte polític cap a acte comercial, com per la dominació del col·lectiu G, que és la crítica més freqüent. D’aquesta manera es fa palesa la realitat que l’acrònim és ben variat i que, per tant, s’han de tenir en compte les percepcions de totes les persones que el conformen (Ram et al., 2019).

El col·lectiu LGTBIQ i el turisme avui en dia

L’estudi acadèmic del col·lectiu LGTBIQ en relació al turisme s’inicia als anys 90, amb un enfocament de recerca situat principalment en homes gais, blancs, sense fills, del Nord Global, residint en zones urbanes i amb una elevada capacitat econòmica; esbiaixant l’estat del coneixement (Vorobjovas-Pinta i Hardy, 2015). Per altra banda, les temàtiques estudiades majoritàriament són les desfilades del dia de l’orgull, o esdeveniments creats específicament pel col·lectiu LGTBIQ, com poden ser trobades esportives. Al llarg d’aquests anys la investigació s’ha ampliat, arribant a més identitats i a altres aspectes, i actualment es troba en creixement exponencial. A mesura que la comunitat LGTBIQ s’ha fet visible en l’àmbit turístic han aparegut dues grans posicions a l’hora de tractar aquest assumpte. La primera, des d’un punt de vista més empresarial, tendeix a l’anàlisi del col·lectiu com a un nínxol de mercat, per la qual cosa s’estudien majoritàriament les motivacions i les preferències de les persones que emprenen un viatge o que poden ser potencials visitants, així com també recerca en la millora de les estratègies de màrqueting i de l’atracció de turistes. Des d’aquesta visió, una de les dades considerada de major importància és el total de 36 milions d’estades nocturnes que s’atribueixen a viatgers LGTBIQ l’any 2016 (OMT, 2017). 

La segona, des d’un punt de vista més crític, s’enfoca en l’anàlisi de les experiències de les persones LGTBIQ que viatgen o que formen part de la comunitat local i es troben en contacte amb el turisme. Sota el paraigües d’aquesta perspectiva també es debaten els intents de mercantilització de les identitats LGTBIQ. Aquesta voluntat d’atraure el col·lectiu LGTBIQ ha dut a un gran nombre de destinacions i empreses a apostar pel rentat rosa o pel rentat d’imatge rosa (pinkwashing), entès com un conjunt d’estratègies polítiques i de màrqueting que apel·len a l’amabilitat cap al col·lectiu LGBTIQ. Aquest terme s’utilitza sobretot per al rentat de cara d’Israel, que difon una imatge d’estat liberal i democràtic a través de mostrar-se simpatitzant amb l’home gai, jove i respectant els cànons de bellesa establert (Hartal, 2018); per tal de desviar l’atenció de la vulneració de drets humans del poble palestí.

Pride de Londres de 2018. Font: Michelle Claire Woolnough, sota llicència de creative commons. 

Així doncs, resulta de vital importància identificar quins impactes té cadascuna d’aquestes posicions sobre el turisme, així com també destacar quina és la visió que aconsegueix marcar les línies de treball que conformen la indústria. L’Organització Mundial del Turisme (OMT) i la European Travel Commission (ETC) són dels lobbies amb més força dins del sector, que treballen conjuntament amb la IGLTA per tal d’aproximar-se a aquest col·lectiu. D’aquesta unió n’han sorgit tres documents principals, respectivament: dos Informes Globals del Turisme LGBT (2012 i 2017) i el Manual de Turisme LGBT de 2018, que aposten amb força per concebre el turisme LGTBIQ com un nínxol de mercat en expansió internacional i una oportunitat de creixement econòmic a través de l’oferta de serveis especialitzats. Aquesta concepció és coneguda com a capitalisme rosa (pink capitalism), és a dir, la incorporació de les identitats LGBTIQ a l’economia de mercat per tal d’extreure’n una rendibilitat monetària (Silva, Cardoso i Barbosa, 2018), vinculada a la idea de diners rosa (pink money), entesa com la capacitat econòmica d’aquesta comunitat. 

Amb aquesta perspectiva en ment i amb l’anàlisi del coneixement voluntàriament esbiaixat, la revisió de literatura de cinquanta articles acadèmics realitzada per Vorobjovas-Pinta i Hardy (2015) conclou que, seguint la línia marcada per l’OMT, la majoria se centren en l’oferta i la demanda de recursos, però s’obvien temàtiques de caire social. En aquest sentit, les característiques més apreciades dels turistes LGBTIQ són diverses, però totes elles relacionades amb el benefici econòmic per les destinacions. Es considera que moltes de les parelles homosexuals són DINK (Dual Income No Kids), és a dir, que perceben dos sous i no tenen fills, fet que els permet viatjar en èpoques de l’any fora de la temporada alta, amb més freqüència, i sovint a destins turístics que no estiguin massificats per tal de fugir de destins familiars (Silva, Cardoso i Barbosa, 2018). A part d’aquest perfil econòmicament favorable per les destinacions, un dels aspectes que més es valoren des de l’OMT i l’ETC és la indústria que es genera al voltant de les celebracions prematrimonials, les celebracions de casament i les llunes de mel, que enlloc de veure’s com una conquesta de drets són contemplades com a ingressos.

Les dades aportades l’octubre de 2019 pel 24th Annual LGBTQ Tourism & Hospitality Survey, de la companyia estatunidenca Community Marketing & Insights, demostren que el tractament del col·lectiu com a un grup homogeni no respon a la complexa realitat. En aquest estudi es divideix els enquestats en tres grups: homes homosexuals i bisexuals, dones lesbianes i bisexuals, i persones trans i de gènere no binari. Tots tres grups expressen que les motivacions principals per a escollir una destinació són la seguretat i que sigui LGBTIQ-friendly. Les diferències es troben sobretot en la motivació dels homes gais i bisexuals i de les persones trans per a viatjar a destins considerats un punt de trobada del col·lectiu (37% i 35% respectivament), mentre que aquest fet és una motivació determinant per només un 23% de les dones lesbianes i bisexuals. Les dades anteriors corresponen amb la preferència dels homes G i B per a destins urbans amb una activitat vibrant (64%), que contrasta amb el 39% de les dones L i B i el 42% en el cas de les persones trans. Així doncs, les activitats realitzades per cada grup també varien, especialment entre les visites a zones conegudes com a LGTBIQ, més populars entre els homes G i B, però sobretot respecte a la vida nocturna LGBTIQ (50% d’homes G i B, 28% de dones L i B, 32% de persones trans). Aquestes preferències van en sintonia amb l’autopercepció de qui viatja: en un 45% els homes G i B es consideren turistes LGTBIQ, mentre que la mateixa identificació correspon a un 28% de les dones L i B i un 36% de les persones trans.

Bar Stonewall Inn, a Nova York. Font: Travis Wise, sota llicència de creative commons. 

Aquestes dades mostren que els interessos i els patrons de comportament assenyalen que són els homes gais i bisexuals els que tendeixen a utilitzar serveis i negocis dirigits exclusivament al col·lectiu, motiu pel qual tenen major despesa en aquelles activitats creades específicament per aquest nínxol de mercat. D’aquesta manera, la indústria turística es veu legitimada a reforçar l’equiparació entre col·lectiu LGTBIQ i homes homosexuals, atès que són els que aporten un major benefici econòmic,invisibilitzant la resta d’identitats que tenen un perfil més tradicional i no es consideren aptes per a fer-ne un ús comercial. Aquest és especialment el cas de les dones lesbianes i bisexuals, que mostren major interès per a activitats familiars i s’identifiquen en menor mesura amb ser turistes LGTBIQ. A més, l’existència d’una imatge de “bon homosexual” és reflectida en les campanyes de turisme arreu, mentre que les persones que no encaixen amb aquest cànon gaudeixen de menor acceptació social i, per tant, major inseguretat i invisibilització (Puar, 2002), fraccionant la complexa comunitat LGTBIQ en identitats acceptades i en identitats rebutjades.

Reflexions finals

El creixement que ha experimentat el turisme LGTBIQ i la previsió dels números a l’alça a mida que noves regions es mostrin tolerants a aquest públic és un gran motiu de celebració, ja que d’aquesta manera es demostra que més territoris es consideren segurs (Silva, Cardoso i Barbosa, 2018). Tot i això, la posició de la perspectiva empresarial sobre aquest fet pretén fer oblidar els buits geogràfics on les persones LGTBIQ són rebutjades. De fet, l’OMT defensa que és necessari animar als turistes LGTBIQ a ampliar horitzons i visitar llocs on no són benvinguts, argumentant que el poder transformatiu de la presència d’aquestes persones en llocs hostils pot promoure un canvi en el lloc de destí (OMT, 2017). Aquesta concepció es troba vinculada a la decisió de IGLTA de no fer el buit a empreses o destins que discriminin la població LGTBIQ, adduint que això tindria un impacte negatiu en la comunitat local. Ambdues posicions denoten que la voluntat d’obrir nous mercats passa per sobre de la seguretat i les experiències dels turistes LGTBIQ. 

De la mateixa manera, tant l’OMT com l’ETC posen èmfasi en les celebracions de matrimonis entre persones del mateix gènere, destacant que cada país que legalitza les unions suposa un benefici de milions d’euros per la indústria, tenint en compte les identitats LGTBIQ només quan aquestes es poden mercantilitzar i transformar en un nínxol de mercat rentable. Per tal de poder separar “LGTBIQ” de “rendibilitat”, és necessari que els estudis sobre el turisme i el col·lectiu LGTBIQ es facin des del punt de vista dels estudis socials, allunyant-se de la perspectiva empresarial que els converteix en una oportunitat de negoci. A través d’aquest enfocament és crucial omplir tots aquells buits que deixa actualment la producció d’un coneixement esbiaixat. Aquestes mancances giren al voltant d’aspectes com la seguretat de qui viatja, l’experiència i les sensacions que experimenta, o entendre les dinàmiques d’inclusió i exclusió, és a dir, cal problematitzar el turisme de la comunitat LGTBIQ i fugir de la idea que la presència del col·lectiu és un segell de qualitat de la destinació. 

És necessari, com s’ha reiterat, analitzar les diferències entre les identitats del col·lectiu, ja que actualment s’equipara la totalitat de l’acrònim LGTBIQ amb les vivències dels homes homosexuals. El pes que ha tingut des de l’inici el col·lectiu G, conservant l’hegemonia actualment, comporta que l’estudi i l’aproximació del sector es realitzin a través d’un prisma concret i excloent, afavorint unes lògiques que deixen enrere identitats i aspectes socials variats. Això comporta obviar dinàmiques que es donen en la indústria però que no es volen treure a la llum perquè pretesament donen mala imatge, com pot ser el turisme sexual d’homes que mantenen relacions amb altres homes, motivació contemplada per un 20% d’homes G i B, un 1% de dones L i B i un 8% de persones trans (CMI, 2019). 

De la mateixa manera és necessari estudiar la interseccionalitat que tenen altres variables amb les identitats de gènere i amb les orientacions sexuals, atès que el turisme LGTBIQ no es tracta de números, sinó que es tracta de vides. Cal entendre, entre d’altres, les experiències de la tercera edat; els estigmes, dificultats i pors que pateixen les persones trans quan viatgen; estudiar com influeix l’eix racial; o entendre de quina manera la creació de la imatge dels destins afecta al conjunt de la població LGTBIQ. 

 

Referències:
Community Marketing & Insights [CMI]. (2019). 24th Annual LGBTQ Tourism & Hospitality Survey. Corte Madera, Estats Units. 
Hartal, G. (2018). Gay tourism to Tel-Aviv: Producing urban value?. Urban Studies, 1-26. 
Organització Mundial del Turisme [OMT]. (2017). Second Global Report on LGBT Tourism. Madrid: Espanya. 
Puar, J.K. (2002). Circuits of queer mobility. Tourism, Travel and Globalization8(1).
Ram, Y., Kama, A., Mizrachi, I., i Hall, C.M. (2019). The benefits of an LGBT-inclusive tourist destination. Journal of Destination Marketing & Management, 14, 100374.
Silva, S., Cardoso, D., i Barbosa, B.M. (2018). The role of marketing in LGBT tourism: an exploratory contribution in the Portuguese context. Turismo & Sociedade, 11(2), 236-260. 
Reygan, F. (2016) Black lesbian (non)representation in ‘gay’ media in Cape Town: constructing a globalized white, male, affluent, gay consumer. African Identities14(1), 85-98.
Vorobjovas-Pinta, O., i Hardy, A. (2015). The evolution of gay travel research. International Journal of Tourism Research, 18/4), 409-416. 
Aquest article es publica en el marc del projecte «Plataforma de recerca en turisme, drets humans i equitat de gènere sobre Amèrica Llatina» gestionat per Alba Sud amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (convocatòria 2019).