Corrupció i turisme residencial: l'altra història de la bombolla immobiliària

A la Costa del Sol, Màlaga, 32 alcaldes i ex-alcalde de 29 municipis estan involucrats en delictes relacionats amb l'urbanisme i l'ordenació del territori [1]. A milers de quilòmetres de distància, a la costa Nord-est del Brasil es va iniciar a mitjans de la dècada passada el macroprojecte turístic Lagoa do Coelho Resort que pretenia construir més de 30.000 habitatges, diversos camps de golf, hotels de luxe, etc. Els particulars que van invertir en el projecte van haver de constituir una plataforma d'afectats ja que l'empresa, després d'haver cobrat el 40% del preu de venda de gairebé 500 apartaments, no arribà a iniciar les obres, i els avals lliurats a canvi no tenien cap valor [2]. L'empresari espanyol propulsor del projecte va ingressar a la presó per estafa. I si ens dirigim cap a Centreamèrica, trobem la població de San Juan del Sur (Nicaragua), on una trentena nord-americans han vist com els bancs s’enduen les cases que van comprar al resort Pelican Eyes Piedras y Olas. El representant d'aquest projecte hipotecar les cases sense el consentiment dels propietaris i se'n va anar amb els diners [3].

Aquests casos de corrupció, il.legalitats i delictes apareixen per tota la geografia turística mundial. Malgrat la seva separació geogràfica presenten en comú la seva ubicació dins del sector del turisme residencial. Tots aquests casos i molts centenars més estan relacionats amb la compra-venda d'habitatges en espais turístics on poder assolir els somnis d'unes vacances o retirar-se a un paradís de sol, mar, exotisme contingut i màxima seguretat. Aquesta reiteració ens fa preguntar-nos si hi ha algun element dins del procés de producció del turisme residencial que porti a una part rellevant del sector a introduir-se en aigües pantanoses i fosques al marge de la legalitat. Les causes de l'abundància d'activitats il.legals i de casos de corrupció lligats al turisme residencial resideixen, en primer lloc, en la pròpia estructura del turisme residencial, en la seva naturalesa geòfaga i altament especulativa. Un segon conjunt d'elements explicatius dels situaríem fora del sector relacionats amb el temps que ens ha tocat viure, dominat pel capitalisme global corporatiu.

Aquest sector econòmic lligat a l'oci residenciat comença a desenvolupar-se en les costes del Mediterrani espanyol a partir de la dècada dels 70. Va anar evolucionant i expandint-se territorialment fins arribar a la seva fase d'internacionalització, que ha estat curta però intensa. Aquesta fase s'inicia el 2001 i arriba fins l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera el 2008. S'ha definit el turisme residencial com el sector que es dedica a la transformació de terra en sòl urbanitzable ia la construcció i posterior venda d'habitatges orientats a l'oci residenciat. No obstant això, el turisme residencial és alguna cosa més que un simple sector dedicat a la construcció per estiuejants o residents jubilats estrangers. Engloba el conjunt de pràctiques socioeconòmiques que inclouen, entre d'altres, no només la construcció d'habitatges i infraestructures i serveis annexos, sinó també l'aparell legislatiu que l'estimula o protegeix, les infraestructures i serveis de transports que connecten als usuaris internacionals amb les ofertes residencials, i la cultura global hiperconsumista que promou un determinat estil d'oci definit per la hipermobilitat i la mutilocalidad residencial.

El turisme residencial és un consumidor imparable de sòl. O produeix i ven habitatges o el sector es paralitza i mor. I ha de reproduir-se a la màxima velocitat possible per augmentar els beneficis i disminuir els costos. Per això tot s'hi val perquè aquest procés productiu estigui en constant moviment. La legislació urbana o ambiental, la planificació que posi traves al procés generatiu de sòl i habitatge ha de ser vulnerada, ignorada o eliminada. A més cal tenir en compte el caràcter especulatiu que ha adquirit el sector en l'últim decenni. El negoci ja no està només en vendre cases. De fet la venda de cases passa a ser la fase menys rellevant en el procés de producció social del turisme residencial. Fins que es ven l'habitatge hi ha una sèrie de passos que, basats en la inversió de capitals intangibles i no crematístics, poden generar grans ingressos. La requalificació de terra en sòl urbanitzable atorga un valor afegit que ja és objecte de comercialització. La informació in advance sobre quines terres poden ser urbanitzables té un alt valor. El desplaçament un parell de centímetres d'una ratlla en un màster pla o en un pla general d'urbanisme pot augmentar de forma immediata el valor d'una terra en milions d'euros. La decisió de construir una carretera que connecta zones aïllades i de sobte les fa accessibles al mercat global repercuteix directament en el preu del sòl. En l'última etapa del turisme residencial els habitatges no es compren per habitar, sinó esperant que la bombolla de preus faci pujar el seu valor en poc temps i que es pugui vendre a un altre comprador amb unes notables plusvàlues. Totes aquestes accions són un capital de intangible no productiu però altament codiciable. I, per descomptat, afavoreixen trames de traspàs d'informació privilegiada, de requalificacions indegudes, de permisos de construcció il.legals, etc., etc.

La bombolla immobiliària del 2001 al 2008 ha impulsat la cobdícia i ha augmentat la velocitat vertiginosa d'obtenció de beneficis. No importa si no hi ha usuaris finals. L'objecte és purament especulatiu: comprar barat, sigui terra, siguin permisos o llicències de construcció, o habitatges per vendre com més aviat millor ja major preu. Estem davant d'una economia piramidal i al final de la piràmide sempre hi ha un ximple que carrega amb el seu pes. Qualsevol drecera que faciliti aquest procés és benvingut encara que no sigui legal.

Aquests dreceres es veuen facilitades pel model de capitalisme global i corporatiu en què s'ha situat l'economia política mundial. El turisme residencial s'ha convertit en un producte i, al mateix temps, en un agent generador i reproductor d'aquesta fase evolutiva del capitalisme caracteritzat per la seva internacionalització, per les seves propostes desregulatories de l'economia i pel control dels aparells estatals per part dels grans agents econòmics. L'Estat ha deixat de ser aquest ens regulador de les relacions entre economia i societat per esdevenir un instrument per facilitar l'acumulació de capitals per part de les elits. Elits que, sense objecció, sorgeixen de la simbiosi de la cúpula de l'esfera política i empresarial. Els partits polítics són els primers interessats en aquesta simbiosi perquè una part important del seu finançament el reben de les empreses constructores. Alcaldes, ministres o fins i tot ex-presidents del Govern s'alien amb promotors urbanístics i aconsegueixen ajustar les lleis als seus interessos. El cas més clar el suposa la polèmica llei reguladora de l'activitat urbanística (LRUV) de la Comunitat Autònoma de València (Espanya) que deixava en mans dels agents urbanitzadors privats la planificació i ordenació del territori i que va donar peu a tot un seguit de abusos que han estat denunciats pel Parlament Europeu a l'Informe Auken. En altres regions, per exemple Centreamèrica o el Carib, es donen grans beneficis fiscals a la inversió immobiliària estrangera i es ven sense objecció el patrimoni costaner alienat de la sobirania popular.

En el darrer capítol que s'ha escrit d'aquesta història, apareixen com a protagonistes els centenars de milers d'habitatges que es van aixecar durant el boom immobiliari al llarg de tota la perifèria del plaer i que s'han quedat sense vendre. Estan a l'espera d’una remuntada de l'economia global i que apareguin nous ximples que creguin que poden enganxar el gran pelotazo especulatiu trobant a altres ximples que comprin aquesta inversió segura i que mai baixa de preus que és un habitatge al costat del mar.

Notes:

[1]  Encarna Maldonado, “Alcaldes y ex alcaldes de 29 municipios, implicados en delitos urbanísticos”, Málaga Hoy, 20 de juliol de 2011. I sobre el Cas Malaya (Marbella) veure el dossier publicat pel diari El País.

[2]  Veure: Foro de los Afectados Lagoa do Coelho Resort.

[3] Léster Quintero, “Les hipotecaron el sueño americano a más de 30 gringos”, El Nuevo Diario, 7 de julio de 2011.

[4] Antonio Aledo, “De la tierra al suelo”, Arbor, Vol 184, No 729, 2008.

[5] Sobre les relacions entre el turisme i el capitalisme global corporatiu, veure: BLÁZQUEZ, Macià, Ernest CAÑADA e Ivan MURRAY, Búnker playa-sol. Conflictos derivados de la construcción de enclaves de capital transnacional turístico español en El Caribe y Centroamérica. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. Barcelona: Universidad de Barcelona, 10 de julio de 2011, vol. XV, nº 368.

[6] Imprescindible:  Montiel, Antonio y Naredo, José Manuel, El Modelo Inmobiliario Español y su culminación en el caso valenciano, Barcelona, Icaria, 2011.

[7] Pel cas del nordest brasileny veure: Monti, Ewerton, “La crisis económica internacional de 2008 y el turismo: Efectos y medidas de respuesta en Rio Grande do Norte, Brasil”, Investigaciones Turísticas, núm. 11, 2011.