El perill del fracking a Catalunya

El mes d’octubre passat, entitats, ajuntaments i diverses persones es van començar a preocupar al sortir a exposició pública dues concessions anomenades Leonardo i Darwin que afectaven la Catalunya interior: Osona, el Ripollès, la Garrotxa, el Berguedà, la Segarra,... i, amb la sorpresa, que un any abans ja havia estat concedit un permís d’investigació anomenat Ripoll i que afectava sobretot la Garrotxa i el Ripollès.

En cap d’aquestes concessions s’anomena explícitament la tècnica de la fractura hidràulica (fracking) però es deixa oberta la possibilitat de poder-la utilitzar. Aquest fet queda més que clar quan s’investiga els currículums de les empreses implicades o concessionàries, que utilitzen aquesta tècnica habitualment.

Però què és la fractura hidràulica? El fracking, com es coneix usualment, és una tècnica moderna que es va començar a utilitzar a partir del 2002, que consisteix en una perforació en vertical a gran profunditat (de 2.000 a 3.000 metres) i posteriorment en horitzontal per dins l’estrat on hi ha localitzats els hidrocarburs (gas o petroli) fins a uns 2.000 metres de distància. Posteriorment s’injecta aigua a gran pressió per fracturar la roca junt amb una sopa de sorres i elements químics per dissoldre-la. Tot aquest procés provoca que s’incrementi la permeabilitat de la roca i així poder extreure el petroli o el gas que estava atrapat en petites vacuoles dins la roca.

Aquesta tècnica és tecnològicament molt avançada però comporta uns riscos ambientals i socials molt elevats:

a) Perill de contaminació d’aqüífers al utilitzar productes químics. Una part (el 20%) d’ells es calcula que no es poden tornar a extreure i resten en el subsòl. Això pot comportar contaminació a aqüífers profunds i també superficials si les maniobres amb els tubs de la perforació no es realitza correctament.

b) Sobreexplotació d’aqüífers al ser una tècnica que necessita molta aigua. Són habituals injeccions de 12.000 a 24.000 metres cúbics, que és l’equivalent a 12 o 24 piscines olímpiques.

.c) Trànsit i soroll típic d’una indústria pesada. Aquestes explotacions funcionen com una indústria pesada amb el conseqüent transit de grans camions, la qual cosa, en un ambient rural, afecta la tranquil·litat i salut de les persones.

d) Impacte en el paisatge, per les grans extensions que es necessita ocupar a les explotacions, equivalent a més d’una camp de fútbol. En un entorn rural això comporta una agressió al medi i un impacte visual d’extraordinàries proporcions, al repetir-se la petjada de l’explotació per tot el territori.

e) Petits terratrèmols generats per càrrega o extracció d’aigua al haver-hi falles properes.

L’ús d’aquesta tècnica és conseqüència de l’esgotament de les reserves de petroli convencional que des del segle XIX s’estan explotant, i que ha estat la sang de la societat industrial des dels anys 20 al facilitar el transport i l’accés a energia barata i molt eficient. En aquests moments es calcula que el petroli fàcil d’extreure, i per tant el més barat, ja s’està exhaurint, el que provoca un increment del preu que fa rentable que s’intentin tècniques com el fracking, que requereixen molta inversió i, alhora, amb molt poca tassa de retorn energètic (diferència entre l’energia utilitzada per l’extracció i la que dóna els hidrocarburs extrets).

El fracking és una prova més que estem tocant els límits dels recursos geològics i ecològics. La lògica capitalista del benefici i el fet de no internalitzar l’impacte ambiental en els balanços de les empreses fa que es generin greus impactes socials i ambientals en diferents territoris del planeta. En aquests moments és urgeix un canvi de model, ambiental i socialment més just. Però pels caires que agafa aquesta crisis sistèmica no sembla que aquest sigui el camí, sinó tot el contrari, la lluita pels pocs recursos naturals que queden en el planeta, sobretot el petroli, està servint per mantenir una elit amb una elevada riquesa. A aquests sectors ja els interessa que el 99% de la humanitat arribi a nivells de pobresa suficients i que mantinguin un baix consum d’aquests recursos naturals cada cop més magres, enlloc de fer el que realment seria necessari: socialitzar els recursos per a poder decréixer i repartir-los de manera sostenible entre el conjunt de la població.

En aquest canvi de model Catalunya no en queda exempta, ja sigui en forma de retallades brutals com de feblesa de l’administració que ha de vetllar pels interessos de la comunitat. I és en aquest darrer aspecte, en el marc d’una administració feble, on les empreses fan i desfan segons els seus interessos, que ens trobem aquestes concessions d’hidrocarburs. Sinó no s’entén com la concessió Ripoll, que a diferència de les altres concessions el permís d’investigació ja està adjudicat, esdevé més una història típica de països poc democràtics i amb estructures d’estat molt febles que d’un país modern i amb una democràcia ben establerta. Aquesta concessió que agafa bona part de la Garrotxa i del Ripollès i una part d’Osona es va concedir a una empresa que es diu Teredo Oils Limited propietat d’un multimilionari excèntric de 94 anys. El procediment habitual en aquests permisos seria, si l’administració que ens governa és seriosa i rigorosa, primer analitzar l’impacte ambiental que pot generar aquestes explotacions en el territori, informar i copsar l’opinió de la població que hi viu i finalment, si cap de les dues anteriors és negativa, concedir l’explotació. Però l’única informació que va tenir Riudaura, indret on l’empresa vol començar, i on als anys 60 es va localitzar gas però es va descartar per la seva baixa rendibilitat, fou de l’empresa i l’excèntric multimilionari. Mesos més tard les entitats ecologistes locals alertaren que calia fer un seguiment estricte de les operacions d’aquesta empresa, perquè les informacions eren contradictòries, l’administració en deia una i l’empresa una altra. En aquest marc és on tots i totes hem de reflexionar en el fet que, a part de vendre’ns el territori per un plat de llenties (hi ha molt poques reserves de gas), ho fem a petites empreses que aprofiten el que les grans no volen i on la seguretat per la realització d’aquests tipus d’explotacions genera encara molts més dubtes i més riscos d’impacte ambiental.

Per això cal que el poble de Catalunya faci seus els plantejaments de la Plataforma AntiFracking i demani que s’aturin aquestes investigacions. No volem el fracking perquè no ens durà a la sobirania energètica, ni per recursos disponibles en el subsòl ni pels impactes que generarà en el territori. Volem un canvi de model a través d’energies renovables netes per arribar a la independència energètica i així conservar el territori per les generacions futures. Per això cal inversió en investigació i tecnologia, inversió que recuperarem en el futur en estalviar en la factura energètica les importacions d’hidrocarburs (actualment el 70% ens ve de fora de Catalunya). La implantació d’aquestes energies renovables també ha de ser socialment justa, és a dir no controlada per grans empreses sinó per cooperatives locals o empreses públiques per així no caure en la lògica de l’enriquiment d’uns pocs. Cal pensar que en el futur hem de disposar de menys, amb més eficiència i més equitat.

Llorenç Planagumà i Guàrdia
 és geòleg, membre del Centre per la Sostenibilitat Territorial (CST) i col.laborador d’Alba Sud.