Ivan Murray Mas: "Las grandes cadenas hoteleras han dictado la política de Baleares"

(entrevista disponible solo en catalàn)

A la seva tesi doctoral, ‘Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística’, Ivan Murray Mas fa una anàlisi exhaustiva de l’economia turística balear des d’una perspectiva crítica.

Murray és nét de la il·lustradora britànica Joan Kiddell-Monroe, que, com tants altres artistes bohemis britànics, als anys 50 es va instal·lar a la serra de Tramuntana. En el seu cas, al poble de Sóller, on va néixer el 1970. Professor associat del departament de ciències de la terra de la Universitat de les Illes Balears, ha estudiat tan a fons i des de tantes òptiques el turisme illenc que li costa sintetitzar el tema. “El turisme és la forma que adopta el capitalisme a les Balears -diu a la fi-. I el seu impacte té uns costos biofísics tant dins les Illes com fora, a causa de la quantitat de recursos que importem per mantenir-lo”.

Sovint sembla que, a Mallorca, tot comença amb el turisme.

El turisme ha sigut la forma d’organització social que hem tingut els darrers seixanta anys. A finals del XIX i durant la primera meitat del XX, amb la introducció de les estructures capitalistes en els sistemes de producció agrícola, es va crear a Mallorca tot un entramat de poder, controlat per la burgesia comercial i la nova burgesia terratinent, pels elements que quedaven de l’aristocràcia i per les classes diguem-ne més polivalents -financeres, especulatives-, amb figures emblemàtiques com Joan March o la família Matutes a Eivissa. Als 60 hi va haver un canvi d’orientació productiva -de l’agricultura es va passar al turisme-, però no un canvi d’estructura social. Creiem que tot comença amb el turisme perquè el poder ha construït un relat, i molts mallorquins se l’han cregut.

Què diu aquest relat?

Diverses coses. Que aquesta era una illa de la calma, on no hi havia conflictes. Mentida: un dels llocs on la repressió feixista va ser més forta durant la Guerra Civil va ser a Mallorca. També diu que aquí, abans del turisme, ens moríem de fam, perquè no hi havia res. Mentida: hi havia un capitalisme consolidat i un teixit social i organitzatiu bastant potent. El primer avalador del nou model de producció turística va ser el règim de Franco, que hi va apostar perquè patia un greu estrangulament econòmic després del fracàs del model autàrquic.

També és fals que el turisme va fer que les Balears s’obrissin al món?

Sí. Es diu que el turisme va salvar econòmicament el règim de Franco alhora que n’erosionava l’ordre moral… Per als grans capitals, la moralitat no és mai un problema. Igual com no és un problema el que està passant a Magaluf.

Bé que se n’ha parlat aquest estiu, i en to de crítica.

S’han demonitzat les classes populars britàniques que hi van de festa, però no s’han posat en dubte les estructures de poder que sostenen tot allò. Des dels mitjans de comunicació i des de la política se centren les crítiques a Magaluf en el comportament dels turistes -el mamading, el balconing-, però no es va a les causes estructurals que fan que aquests turistes estiguin com estan: les reformes sociolaborals en l’Anglaterra de Thatcher, per exemple, que van portar a l’empobriment de les classes treballadores, a un bloqueig dels escenaris de futur...

Políticament, com ha impactat el turisme en les Balears?

Des dels 60 s’ha consolidat el grup de poder de les grans cadenes hoteleres: el Melià International Hotels d’Escarré, el grup Barceló, l’Iberostar de Fluxà, Riu Hotels, el grup d’Abel Matutes... Amb els anys han guanyat més pes dins el negoci turístic balear. Als 70, les grans cadenes controlaven un 25% de les plantes turístiques de les Balears; avui en controlen prop del 70%. Tenen tant poder que han dictat no només la política turística, sinó la política en majúscules de l’arxipèlag.

Quines polítiques?

La política territorial i les polítiques de protecció d’espais naturals. A vegades han impedit que es protegís un espai, però a vegades també han fet que se’n protegissin uns altres, perquè quan hi ha un excés de plantes turístiques, el que interessa al gran capital és congelar la possibilitat de construir més hotels. Han convertit tota l’illa en un complement del seu producte turístic.

Quan les Balears rebien 9 milions de turistes anuals es deia que era el límit. Ara en reben 13 milions...

El tema és quines illes i quin model turístic volem. El límit? Podem dur tots els turistes que vulguem. Les illes Balears no s’enfonsaran! Ara bé: ens interessa? És més: ho podem decidir tots els ciutadans, o només ho poden decidir els agents del capital turístic? La producció turística no és un bloc homogeni. Hi ha interessos i estratègies diferents. I contràries. El tot inclòs de les grans cadenes no beneficia el propietari d’un bar de s’Arenal.

És possible canviar el model?

Les primeres regles del joc del turisme es van establir en ple franquisme i, per tant, els ciutadans no van poder dir-hi la seva. A través d’unes noves lleis turística i agrària s’estan readaptant aquelles regles per liberalitzar els usos de la resta de l’illa. Ara mateix no hi ha capital per dur a terme segons quines actuacions, però ja s’ha posat en marxa el mecanisme per fer-les quan hi torni a haver recursos i es restableixin les dinàmiques financeres d’abans de la crisi. D’aquí deu anys, les Balears poden patir una onada de noves construccions en llocs ara impensables.

Publicat originalment a Ara Balears el 10/09/2014.