El debat entre conservacionistes i ecologistes aborda la utilitat de la protecció d’espais naturals. De manera succinta, el podem exposar en forma de preguntes. És suficient la preservació de la flora i la fauna silvestres per resoldre la crisi ecològica?  O és el conservacionisme, així entès, parcel·lari, segmentari o incomplet? I respecte al seu aprofitament turístic, pot ser l’ecoturisme l’alternativa més sostenible, o és més urgent reduir el consumisme de les modalitats turístiques més malbaratadores?

Edward O. Wilson va defensar la seva proposta de que “la Natura necessita la meitat” a la Cimera Mundial de la Conservació de 2016 [1]. Aquesta iniciativa conservacionista proposa que es tripliqui l’extensió del espais de protecció estricta terrestres i que es multipliqui per deu l’extensió dels marins. Amb aquesta incitació es planteja aturar la pèrdua de biodiversitat, que és un dels principals símptomes de la degradació ambiental, restringint l’accés humà a la Meitat de la Terra. Els santuaris de la naturalesa resultants serien només venerables per mitjà de videocàmeres (Wilson, 2016, p. 192).

Un nodrit col·lectiu de científics qüestiona l’efectivitat d’aquesta proposta des d’una perspectiva social [2], d’estudi de les relacions de poder i de la política de la conservació de la naturalesa. Aquests cinc arguments resumeixen la seva crítica:

1. L’extractivisme i el consumisme no es resolen separant la humanitat de la naturalesa.
2. La naturalesa millor conservada i mereixedora de protecció es troba als països empobrits. Per posar en pràctica la proposta de la Meitat de la Terra, la seva població hauria de ser desposseïda violentament de l’accés als recursos naturals del seu territori, incorrent en una injustícia social.
3. Les regions tropicals conserven els ecosistemes més biodiversos i que són els que es proposa preservar. La majoria dels seus habitants comparteixen menys  responsabilitat en les causes de la crisis ecològica. Un dictat elitista de la conservació o del desenvolupament no les respectaria ni les implicaria en aquesta pressa de decisions.
4. S’obvia que el millor sosteniment social i econòmic dels espais naturals ha de comptar amb el suport de la població local.
5. No seria la meitat de la Terra poblada per la humanitat un espai distòpic, sense biodiversitat i desvinculat de la naturalesa?

En conclusió, l’equip promogut per Bram Büscher i Robert Fletcher considera que la proposta de la Meitat de la Terra incorreria en injustícies socials i no resoldria l’actual crisi ecològica. Les seves propostes alternatives passen per reduir la pressió sobre la naturalesa en termes d’extracció i consum (especialment de combustibles fòssils), assumint que el creixement econòmic és a l’arrel de la pèrdua de biodiversitat. En conseqüència, no podem dipositar la nostra confiança en resoldre-la mitjançant el lliure mercat, la valoració econòmica o la responsabilitat social corporativa. Només la regulació i la redistribució poden igualar i controlar l’ús dels recursos naturals restants. Encara que pugui sonar burocràtic o estatalista, més ho seria l’opció de forçar la conservació de la meitat del planeta. Si els recursos naturals i els ecosistemes es convertissin en “béns globals públics”, el seu govern local podria orientar-se en termes de justícia socioambiental i prosperitat global.

En lloc de plantejar que el problema és l’explosió demogràfica dels pobres, el decreixement ha d’aplicar-se als hàbits de la població global que més consumeix i que és més responsable de la crisi ecològica. En lloc de voler apartar a la naturalesa de la humanitat, s’ha de repensar la seva relació, democràtica i igualitàriament. I en lloc de promoure l’ecoturisme, com un gaudi elitista dels espais naturals de protecció estricta, és urgent regular el turisme malbaratador per promoure la igualtat.

La defensa de la flora i la fauna silvestres és necessària però insuficient. Els reptes socials s’han d’incorporar al debat conservacionista. L’ecologisme ha d’aplicar-se a tota la Terra i no només a la seva meitat.