Les comunitats especialment turistitzades són socialment molt desiguals. En general, excepte algunes excepcions (Las Vegas?), el negoci turístic reparteix molt malament la riquesa que genera. Una de les causes, encara que no l'única, és que el model laboral realment existent en el turisme es basa en una precarietat estructural, que contrasta amb els grandiosos beneficis empresarials que produeix.

Es podria dir que l'empobriment de part de la societat, associat al tourism business, és consubstancial amb aquesta activitat econòmica, i el seu grau –des d'un empobriment relatiu al més punyent- depèn dels països o regions, de les seves estructures més o menys formalment democràtiques, i de l'existència i desenvolupament del que s’anomena estat del benestar.

Val a dir que aquesta no és una situació nova. En el cas del desenvolupament turístic espanyol –i òbviament en el de la particular especialització en el “turisme per terra, mar i aire” de les Illes Balears- aquesta injustícia social estructural va constituir un dels fonaments de l'enlairament del turisme massiu en plena dictadura feixista de Franco.

Alicia Fuentes Vega, en el seu llibre Bienvenido, Mr. Turismo. Cultura visual del boom en España, recorda un text del crític d'art José María Moreno Galván (que escrivia sota el pseudònim de Joan Triguero), publicat en el primer número de Cuadernos de Ruedo Ibérico, en el qual, amb una barreja d'ironia i realitat, escrivia:

«La verdad es que España ha cambiado bastante en estos célebres ‘25 años de paz’. El desarrollo del capital monopolista, la estabilización, el desprestigio -casi oficial- del falangismo, la televisión, los cinco títulos europeos del Real Madrid, el Opus… todo ha contribuido a darle a nuestro país una fisonomía distinta. Cuando uno se toma una cerveza en la terraza de un café de Madrid o cuando se baña en una playa mediterránea le cuesta imaginar que este fue un país de curas fanáticos que mandaban matar para defender la Santa Madre Iglesia, de santones tétricos y de beatos de misa y olla. La tradicional miseria de España subsiste, claro, pero está escondida, alejada de las zonas turísticas por una exultante brillantez de Seat 600, turistas suecas, Samuel Bronston y gambas al ajillo […] Hay que reconocerlo: no poco de esta brillantez se la debemos al actual gabinete ministerial. Por ejemplo, parece ser que en determinadas ‘boites’ de la Costa Brava se ha legado a tolerar el ‘striptease’ […] Y dicen que, en la noche inagural, algún íbero reprimido por demasiados siglos de ‘valores del espíritu’ no pudo contener su entusiasmo cuando vio desnudarse a una americana y gritó, perdidos los estribos: ¡Viva Fraga Iribarne!» (pp. 316-317).

És a dir, la tradicional misèria d'Espanya subsistia, malgrat el recolzament sense complexos que el Règim Franquista, amb ajuda de les potències i organismes econòmics internacionals, donà a la indústria turística. En plena dictadura, l'existència de borses de població en risc d’exclusió social i/o empobriment, podia amagar-se bastament. Avui l’establishment és més subtil, i, almenys en el cas de les Illes Balears, ha imposat el “poc sentit comú” del fal·laç “vivim del turisme” per ocultar l'efecte de la dualització social que provoca l’híper especialització turística, i, alhora, impugnar qualsevol pretensió de pensament o moviment social crític amb el model turístic extractivista sense límits.

Però, amb un mínim de rigor, és impossible associar creixement turístic amb progrés social. Els resultats d'indicadors com ara el PIB, les xifres d'arribades de turistes i la despesa mitjana que aquests realitzen, la tendència a una certa suavització de l’estacionalitat, o la situació laboral mesurada neoclàssicament (és a dir, en quantitat, i no sobre la base d'Índexs de Qualitat del Treball [1]) contrasten amb qualsevol cosa semblant al, posem per cas, Índex de Creixement i Desenvolupament Inclusiu (IDI) , amb els informes del Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD), o amb qualsevol indicador de sostenibilitat ecològica.

Però, més concretament, aquesta impossible associació del “Tot Turisme” amb el progrés social, queda contrastada amb l’Informe de l'estat de la pobresa 2008-2017 referit a les Illes Balears que recentment ha presentat la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN, o European Anti Poverty Network).

Convé anotar que l'any 2017 va esser un any especial: d'una banda, es van batre uns quants rècords turístics, i, per una altra, va esser l'any en el qual es va realitzar a Mallorca la primera manifestació expressament contra la massificació turística, es va consolidar un moviment social crític amb el model de turisme turbocapitalista, i les kellys van sortir a les places per exterioritzar la seva protesta i les seves reivindicacions.

El citat informe d’EAPN ve a donar la raó a aquest cada vegada més ampli moviment que es mobilitza contra els excessos del turisme (el de Sense Límits No Hi Ha Futur) i a favor de la justícia social i ecològica. Les dades són demolidores. Vegem alguns especialment rellevants:

• El 24,7% de la població de les Illes Balears està en risc de pobresa i/o exclusió social.
• En termes absoluts aquest risc de pobresa i/o exclusió social afecta unes 270.000 persones.
• Augmenta la desigualtat car el grup de persones que estan en els trams més baixos de renda (les que guanyen menys de 5.546€ a l’any s'ha més que doblat, passant des del 5,1% a l'11,1% de la població). També ha crescut la població que té ingressos inferiors als 1.000€ al mes, que ha passat de representar el 34% al 39,2% de la població. Mentrestant la població amb els ingressos més elevats (el 15,2%), ha crescut un 7,8% en relació a l'any anterior.
• El 6,9% de la població de les Illes Balears viu en condicions de Privació Material Severa, és a dir, pateix múltiples carències materials.
• Un mínim de 33.000 persones menors de 60 anys viu en llars amb baixa intensitat d'ocupació. Altrament dit, viu en llars en els quals la precarietat laboral és extrema.
• El risc de pobresa i/o exclusió social es presenta majoritàriament amb rostre de dona.
• Una societat com la de les Illes Balears, en la qual se suposa que la turistització ens permet progrés social, no ha estat capaç d’acabar amb la pobresa infantil.

Concloc amb cinc idees, si més no, pel debat:

1. Plantejar, com fa l’establishment, que la prioritat és crear ocupació, per després treballar per millorar la seva qualitat, és una fal·làcia. O dit amb més precisió, tal com demostren l'experiència pràctica i la immensa majoria de la literatura especialitzada, és una falsedat de la mateixa magnitud que la “teoria del degoteig” (hipòtesi neoliberal segons la qual la riquesa empresarial i financera anirà acumulant-se fins a arribar a un punt en què es reparteixi progressivament a la resta de la societat). Aquesta falsedat és especialment clara en el que fa referència al turisme en un sentit ampli.
2. Els increments salarials pactats en els convenis col·lectius, sent importants, són insuficients per repartir la riquesa generada per l'activitat turística. Fins i tot, pactes salarials com el del Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de les Illes Balears (augment salarial del 17% al cap dels quatre anys de vigència) poden ser anul·lats –totalment o parcialment- com a conseqüència del manteniment de la pèssima qualitat de la contractació (temporalitat extrema, parcialitat no desitjada), i de la inseguretat en el lloc de treball (externalitzacions, canvis substancials de les condicions de treball, entre elles el salari, etc.)
3. Un repartiment real de la riquesa i la lluita contra el risc de pobresa i/o exclusió social en societats tan turistitzades –i, per tant, precaritzades-, com ara les Illes Balears, requereix polítiques públiques redistributives de debò, a tall d’exemple, un Salari Mínim Interprofessional no inferior als 14.000€ anuals, una regulació laboral menys precària, o introduint a la normativa turística autonòmica la variable de qualitat el treball.
4. S'han complert ja divuit anys de la primera edició a l'estat espanyol del llibre La Corrosió del caràcter. Les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme, de Richard Sennett (Editorial Anagrama). Rellegit el text a la llum dels efectes del càstig social que han significat les últimes Reformes Laborals (2010 i 2012), tinc la impressió que, fins i tot en les conceptualitzacions de la precarietat laboral més compromeses amb el moviment obrer, no s'acaba de percebre-la adequadament com un dels mals més nocius i corrosius de les societats dominades pel neoliberalisme. L'avanç electoral de l'extrema dreta i el ressorgiment amb nitidesa del feixisme tenen, al meu parer, molt a veure amb els efectes corrosius d'aquesta precarietat. L’antifeixisme del segle XXI de precís ha d’esser anti precarietat laboral i vital. El feixisme nia en la incertesa de la gent no rica. En aquest sentit, a les Illes Balears, i a altres indrets de gran turistització, cal prestar cada vegada més atenció als estudis i anàlisis d'Ernest Cañada que, com és sabut, se centra al polièdric món de les precarietats de l'ocupació turística.
5. L'informe d’EAPN referit a les Illes Balears no ha merescut cap comentari de les autoritats turístiques autonòmiques. Pel que sembla són d'un altre món, del món neoliberal de la competitivitat. Lamentablement, els preocupa i ocupa més invertir en un Índex de Competitivitat Turística que en un que avaluï la injustícia social i ecològica del turisme. Una llàstima perquè, en paraules del Nobel Joseph I. Stiglitz “el que mesurem afecta a les decisions que prenem”. Per tant, hom pot pensar que la decisió és que hem de seguir mal vivint del turisme i ens ho volen ocultar. Mala peça al teler, si és així!