Palma s'ha convertit en una "ciutat-negoci". En els últims anys la invasió turística dels espais residencials ho ha mercantilitzat gairebé tot, des dels espais urbans, com ara, places, carrers, i barris, fins a l'exercici del dret a l'habitatge, passant per la majoria de les polítiques culturals públiques. En poques paraules, ara que es compleix el cinquanta aniversari de l'aparició, de la mà del filòsof Henri Lefebvre, del concepte de El dret a la ciutat, aquest dret és menys practicable que mai. Aquesta extracció de drets explica l'aparició de nous moviments urbans com Ciutat per a qui l'habita i no per a qui la visita. Val a dir que el nom dicotòmic d'aquesta assemblea ciutadana no em sembla capritxós, donat que als actuals processos de turistització de les ciutats, o se'ls posen severs límits i eficaços mecanismes per controlar-los, o la convivència d'habitants i visitants esdevé en incompatible.

Les "ciutats-negoci-turístic" tendeixen a maximitzar beneficis amb mercats laborals singularment precaritzats, i, per combatre aquesta tendència, és clau tenir indicadors d'àmbit municipal que avaluïn els efectes que aquesta precarització té per a les persones. No obstant això, a Palma no tenim a l'abast de la ciutadania –i em tem que tampoc a l'abast de les institucions– indicadors de, a tall d'exemple, el seu particular risc de pobresa i/o exclusió social, el percentatge de població amb un treball remunerat a temps parcial o en la condició d'autònom forçat (és a dir, no desitjat), la mitjana salarial, l’índex d'incidència de sinistralitat laboral de la ciutat, o la taxa de cobertura de les prestacions per desocupació. És a dir, sembla que no interessa acompanyar la foto de l'"èxit turístic" palmesà amb la foto  dels treballadors i treballadores pobres de la ciutat. L'absència d'aquesta segona fotografia és una decisió política, i no val al·legar impossibilitats tècniques-estadístiques. No debades, altres ciutats sí que es preocupen i ocupen de conèixer l'evolució de les vides precàries dels seus ciutadans i ciutadanes. Potser l'exemple més clar i pròxim sigui Barcelona, on el govern municipal, a través de Barcelona Activa, fa tot just uns mesos publicà el seu Llibre blanc del futur del(s) treball(s). Si, en singular i en plural, doncs, si xerram  seriosament de treball, no n'hi ha prou amb fer-ho de  l'ocupació remunerada -la de mercat- més o menys normalitzada, sinó que cal analitzar les Bullshit jobs (les “feines de merda”), i, òbviament, el treball no remunerat ni valorat de cures i/o reproductiu.

I tanmateix, es coneixen algunes dades de la precarietat laboral realment existent a Palma. Posem pel cas la que fa referència a la contractació temporal estiuenca de molt curta durada: del total de contractes amb centre de treball a Palma registrats en el tercer trimestre de 2018 (55.578), el 82,6% van ser temporals, dels quals, almenys –posat que del total de contractes temporals (45.926), gairebé la meitat eren de durada temporal indeterminada–, el 32% tenia una durada fixada de menys d'un mes. Però atenció, la dada més colpidora és la de l'extrema temporalitat: al voltant d'un de cada quatre contractes temporals tenia una durada d'un a cinc dies. Val a dir que a Palma el nombre d'aquests contractes que no arriben a la setmana ha crescut en el període 2010-2018, és a dir en els anys en els quals ha revifat la "Palma Tot Turisme", per sobre d'un 146%.

Per tant, no és exagerat qualificar el model econòmic de Palma com de fracàs en termes d'estabilitat laboral, d'integració social via treball remunerat, i, tenint en compte que el risc explotació laboral és proporcional a la magnitud de l'extrema temporalitat, de vides laborals i vitals desitjades per a tots i totes.

Per acabar, convé nomenar a les coses pel seu nom. Les "ciutats-negoci-turístic" són, entre altres coses, una construcció social basada en la flexibilitat laboral que, usant els mots com cal, no deixa de ser un eufemisme per referir-se a vides amb carències materials més o menys greus, i, en qualsevol cas, projectes vitals precaris. En l'època de les ciutats turistitzades i l'economia de plataforma digital és més cert que mai que "en el passat, llevar-li la connotació maleïda a l'expressió 'sistema capitalista' va donar lloc a moltes circumlocucions, com ara sistema de 'lliure empresa' o d’ ‘empresa privada'. En l'actualitat, el terme flexibilitat s'usa per suavitzar l'opressió que exerceix el capitalisme". Transcorreguts divuit anys d'ençà que Richard Sennett va escriure La corrosió del caràcter. Les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme és un llibre, malauradament, molt i molt actual.