I. El triple col·lapse

Que la paraula paradís aparegui en el títol d’aquest  article entre cometes no és una qüestió baldera. És possible que les illes Balears (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera) fa algun temps fossin el paradís que, per exemple, va inspirar a King Crimson aquella peça titulada Formentera Lady, que tancava el seu disc Islands, editat el 1971. El passat paradisíac d’aquest “destí turístic” cabdal de la Mediterrània és, certament, una hipòtesi plausible. En qualsevol cas, la hipòtesi corroborada és que la turistització a l'engròs, impulsada per la dictadura franquista, amb el decidit suport del Banc Mundial, ha sigut d'una gran intensitat durant les darreres sis o set dècades. El, en paraules de Patricia Goldstone, "negoci més gran del món" les ha transformat en un paradís del capitalisme turístic del segle XXI, és a dir, de l'actual capitalisme extractivista. Un capitalisme turístic que, històricament, ha sigut exportador de models de turistització extractivista arreu del planeta.

Fa dècades que a les Illes Balears –per utilitzar la denominació administrativa de l'arxipèlag- es parla del camí cap al "tot turisme", tot referir-se al camí conduent cap a un patró d'especialització econòmic únic. La transició (abans del turisme hi havia vida i economia a les Illes Balears) cap a aquest escenari econòmic, social, i polític de turistització total ha significat la consolidació d'un "ordre social" d'aculturització, crisi ecològica-climàtica, i crisi democràtica.

Amb gairebé el 84% del Valor Agregat Brut (VAB) de l'economia insular associat al sector serveis, amb el 50% del Producte Interior Brut (PIB) determinat per la demanda turística, amb un territori de 4.992 km² en el què el nombre de places turístiques legals s'ha enfilat el març de 2019 a l'espectacular xifra d'almenys 582.281, amb un nou rècord d'arribada de turistes l’any 2018 amb 16.596.194 visitants, hom diria que ha triomfat l'ordre social de la, per dir-ho d'alguna manera, "Prosperitat Neoliberal Turística" del “Només Turisme”, basada en una suposada "prosperitat indefinida" (Marina Garcés a "Nova il·lustració radical") que, veritablement, és sinònim de col·lapse en una triple dimensió:

a) Cultural: L'expansió de la turistització -adés reclosa espacialment en les anomenades "zones turístiques"- a les ciutats, pobles, i territori rural de les illes ha significat, a més d'una nova lògica de la gentrificació, associada a l'extracció del dret a l'habitatge, i a la baixada de la capacitat adquisitiva d'una bona part de les "classes mitjanes", un duríssim incentiu a l'aculturalització social. A les Illes Balears la cultura ha esdevingut Turisme Cultural al servei de la permanent sobreacumulació del capital turístic. Les potencialitats emancipatòries de la cultura estan de vacances!

b) Ecològic-climàtic: La retòrica entorn de la "sostenibilitat" no es compadeix amb una petjada ecològica que, rècord rere rècord d'arribades d'avions, de turistes, de creuers, de cotxes de lloguer ..., s'engrandeix, i es torna indeleble. Sense decreixement turístic i desturistització del model econòmic, és un sarcasme parlar de capacitat de resiliència física de l'arxipèlag balear, i de la gent que l'habita. En aquest sentit, no em puc estar de citar uns paràgrafs d'un text signat per la investigadora del Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi Climàtic de la Universitat de les Illes Balears (LINCC UIB), Catalina María Torres, publicat el 2018 en l'última Memòria del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears: "El pes del sector turístic en l'estructura productiva balear i la gran afluència de turisme internacional, generador de més emissions de CO2 que el domèstic per l'ús intensiu de transport aeri, ajuden a explicar la contribució de les Illes a l'escalfament global. El 2017, visitaren les Balears 16.339.756 turistes, un 6,3% més que en 2016, dels quals el 84,4% foren estrangers. Contràriament al que es pensa, el turisme no és una indústria "sense fums" ja que es tracta d'un sector intensiu en l'ús d'energia". I "Això [la lluita contra el canvi climàtic] passa, a Balears, per posar límits al creixement turístic i diversificar l'economia en favor de sectors més respectuosos amb el nostre territori, patrimoni i idiosincràsia. I és que, davant la creixent intensitat energètica i material del turisme i els elevats impactes ambientals i socials que se'n deriven, a dins i fora de les Illes, la justícia climàtica obliga a cercar formes alternatives de desenvolupament social que posin la natura i les persones en el centre de les polítiques. Models de desenvolupament social que s'articulin des de la cooperació i la solidaritat i no des de la competitivitat i l'individualisme. La lluita contra el canvi climàtic a Balears ha de passar, doncs, i sobretot, per lluitar contra la seva "turistització". Un objectiu que, si també es té en compte l'elevada vulnerabilitat del turisme al canvi climàtic i la seva sensibilitat a les condicions polítiques, econòmiques i socials de la destinació, hauria d'esdevenir objectiu últim de la necessària acció pel clima".

c) Democràtic: Un dels factors d'avanç de la turistització de les Illes Balears és el reeiximent de la indústria del luxe (cases, urbanitzacions, hotels, nàutica, comerços, etc. de luxe). Una situació que, en consumir grans quantitats de recursos naturals, ha sigut denunciada per part de l'entitat ecologista de referència, és a dir, el GOB, però endemés evidencia una punyent injustícia social car, el gaudiu exclusiu de les persones riques i molt riques, contrasta amb les darreres dades disponibles -les corresponents a 2017- de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV-INE) que són força eloqüents: a) Taxa de risc de pobresa o exclusió social (estratègia Europa 2020) 24,3%. b) Llars amb dificultat per a arribar a fi de mes 47,1%. c) Llars sense capacitat per a afrontar despeses imprevistes 36,8%. El luxe i l’hedonisme i el negoci turístic conviuen, també, amb una iniquitat redistributiva brutal. Per exemple, amb dades de l'Agència Tributària, en la darrera dècada (període 2008-2017) el nombre de persones amb un salari anual inferior al Salari Mínim Interprofessional ha tingut un estirabot superior al 22%, en passar de 65.917 a 80.645.

Mentrestant, les administracions es preocupen, ocupen, i inverteixen diners públics en recerques d'índexs de competitivitat turística, i, per contra, la investigació de l'evolució de la desigualtat no sembla ser de la seva incumbència. Sobre el coneixement en profunditat de les desigualtats que genera el model de creixement del "Només Turisme" s'ha imposat una mena de consens de les elits neoconservadores i neoliberals-progressistes en la lògica de la dita, crec que menorquina, de "diu madò Llora que del que els ulls no veuen, el cor no se'n endona". I, tanmateix, les desigualtats hi són. El Premi Nobel d'economia Joseph Stigliz sosté que el que mesuram afecta a les decisions que prenem. Idò, no mesurar les desigualtats és prendre una decisió per no corregir-les estructuralment, la qual cosa condueix a la dualització social com a factor disruptiu de la democràcia, si més no, d'una democràcia amb impuls democràtic i fraternal.

II. La precarietat laboral com a factor de col·lapse.

Existeix un missatge hegemònic segons el qual a Balears "es viu del turisme". Fins i tot, se sosté que, gràcies al turisme, els efectes socials de l'última crisi han sigut menys feridors. És una doble falsedat. Per una banda, cada vegada hi ha més evidències del creixent nombre de persones que "malviuen del turisme", i, per un altre costat, és del tot evident que els programes de càstig social, dels quals les Reformes Laborals del 2010 i 2012 en són elements essencials, s'han aplicat -i se segueixen aplicant- a les treballadores i als treballadors d'un sector com el turístic que, des de 1985, l'única veritable crisi que ha patit ha sigut la del creixement del negoci i la sobreacumulació de capital. Alhora que aquest sector ha gaudit de privilegis històrics, com ara la massiva utilització dels contractes de fixos discontinus, aconseguint una primerenca flexibilitat laboral, un omnímode poder disciplinador del factor treball, i, els avantatges empresarials de gestió de plantilles formades i entrenades, a costa  del pressupost públic (prestacions de desocupació).  A més, en els últims anys, “el sector turístic” també ha gaudit de privilegis urbanístics a dojo, i ha mantingut els d'una promoció turística pública sense cap retallada pressupostària. L'austeritat neoliberal compulsiva, amb una indissimulada complicitat del capitalisme turístic illenc, estava reservada per als drets socials de la població local. Els "ajusts pressupostaris" només han preocupat al sector turístic balear quan han amenaçat el seu negoci. Això quedà ben palès en una informació periodística apareguda, amb data 22.10.2010, al Diario de Mallorca titulada "Los recortes sociales en Reino Unido tienen en vilo al sector turístico balear". Vito Corleone digué "No és personal, són negocis...", parafrasejant-li podríem dir que, en matèria de promoció turística pública, "no són les prioritats socials , són els negocis".

La qüestió és que la manca de qualitat de l'ocupació, i l'absència de recursos incondicionals que garanteixin a tothom poder viure vides volgudes i que valguin la pena ser viscudes, és inseparable de fenòmens econòmics i socials que es desenvolupen en paral·lel al desenvolupament del "viure sols del turisme". A tall d'exemple:

a) Abandonament escolar prematur. Un recent informe, dut a terme per investigadors del Departament d'Economia Aplicada de la UIB, afirma que les Illes Balears són un dels territoris que contradiuen la idea estesa que el nivell de riquesa s'associa al nivell educatiu de la població. Alhora que és una de les comunitats autònomes més "riques" de l'Estat i amb una taxa formal de desocupació més baixa, les Illes Balears són també la comunitat autònoma amb la taxa d'abandonament escolar prematur més elevada. Això s'explica per la gran importància que té el turisme, un sector que demanda treballadors escassament qualificats, en l'activitat econòmica balear. L'abandonament escolar prematur esdevé en una de les principals "trampes del turisme”, que impedeix de debò la igualtat d’oportunitats i de resultats.

b) L'aparició dels treballadors i treballadores pobres. Des de fa anys, coincidint amb un progressiu descens de les xifres oficials d'atur i d'ascens de l'ocupació, les entitats de caritat (Càritas, Mallorca Sens Fam, Creu Roja, Banc d'Aliments, etc.) no s’estan d’advertir del canvi de perfil de les persones usuàries dels seus serveis. Segons les declaracions dels i les portaveus, i dels balanços anuals de la seva activitat, el perfil majoritari actual és el d'una persona que treballa en alguns dels subsectors del turisme.

Però, quina és la magnitud d'aquest fenomen dels treballadors i treballadores pobres? Per aproximar-s'hi és força útil un recent document elaborat pel Comitè Tècnic de la Fundació FOESSA, és a dir, de la fundació Foment d'Estudis Socials i Sociologia Aplicada que, en estar lligada a Càritas Espanyola, i, per tant, a l'Església Catòlica, és poc sospitosa de radicalismes esquerrans.

El dit document es titula "La vulneració del dret al treball decent: ocupació i exclusió social", i ens aporta algunes dades força rellevants sobre les Illes Balears. En destaco algunes: (i) La taxa de llars amb algun membre treballant, i que no estan en situació d'integració plena, és del 60,0%. Val a dir que és la taxa més elevada del rànquing de comunitats autònomes espanyoles. (ii) La taxa de vulnerabilitat en l'ocupació és del 18,2%. (iii) Pel que fa a les taxes de pobresa i exclusió en població ocupada, els resultats són els següents: pobresa severa 1,8%, exclusió 14,4%, exclusió severa 5,0%. (iv) La taxa d'exclusió en persones amb contracte temporal i amb contracte indefinit és del 30,2% i 13,4%, respectivament. (v) El percentatge de persones amb jornada parcial indesitjada s'enfila al 53,9%, i, d'aquestes, el 39,4% està en situació d'exclusió social, i el 13,3% en exclusió social severa. Endemés, no es pot negligir que, del total de dades d'aquesta enquesta de FOESSA, queda pales que la pobresa laboral és majoritàriament femenina, i que tot plegat fa que les llars illenques amb alguns dels seus membres ocupats  pateixen unes carències materials (per exemple, el 61,1% de les llars amb la persona sustentadora principal ocupada i amb menors s'han vist obligades a reduir despeses en alimentació, vestimenta, o subministraments de la llar), que són el reflex del mal viure a una societat basada econòmicament en una híper especialització de "sols turisme".

c) Les ocupacions efímeres. La precarietat i la pobresa laboral tenen molt a veure amb la contractació de curta i molt curta durada. Inclús aquesta contractació fugaç té a veure amb els miratges d'algunes estadístiques laborals, com ara les d'afiliacions registrades a la Seguretat Social, que sovint es presenten com  indicador d'ocupació creada, quan, veritablement, son un registre de tràmits administratius en què el registre d'un contracte de llarga durada, a l'efecte de calcular la mitjana, comptabilitza igual que un contracte de curtíssima durada.

Les principals dades referides a les Illes Balears d’aquestes contractacions efímeres són les següents: a) Del 2010 al 2018 el nombre total de contractes de menys d'un mes ha passat de 45.981 a 94.615, els d'un a quinze dies de 38.789 a 87.420, i els d'un a cinc dies de 32.389 a 79.091. Els creixements són del 144%, 125%, i 106%, respectivament. b) Les dades de 2018 permeten afirmar que els contractes extraordinàriament efímers (de menys de 6 dies de durada) representen un 22% del total de la contractació temporal (en 2010 aquest percentatge era del 17%), i els que no arriben a un mes representen un 18%, quan el 2010 representaven tot just un 12% de la temporalitat contractual illenca.

Certament, són unes dades espectaculars. Però ho són més d’espectaculars tenint en compte dues coses: Primera que són xifres mínimes, donat que en el registre de contractació hi ha un considerable volum (per exemple, 122.092 el 2018) de contractes temporals qualificats com a "indeterminats", que són aquells contractes temporals on no s'especifica la seva durada, i que solen ser contractes d'obra i servei, o d'interinitat. Segona, que aquesta problemàtica de la contractació de curta i molt curta durada opera en un context de forta temporalitat en la contractació. No debades, l'any 2018, tot sent el menor del període 2010-2018, el percentatge de temporals sobre el total de contractes registrats va ser del 83%.

III. És irreversible el col·lapse del paradís balear i pitiús?

El sorgiment de moviments socials crítics amb els efectes socials i convivencials de model de "Només Turisme" és, sens dubte, el més esperançador que ha passat en aquesta terra en els últims anys. De la seva consolidació i augment d’influència dependrà el futur. Res no està escrit, però, com recorda Karl Polanyi, Aristòtil tenia raó: l'home [i la dona, és clar] és un ésser social, no un ésser econòmic. En conseqüència, és molt versemblant que de la combinació dels conflictes capital/treball i capital/planeta qualli un reeiximent de la lluita social que ho (des)col·lapsi tot.