Sens dubte el tema mereix una reflexió amb mirada crítica. El tsunami turístic mundial no coneix de límits. La neoliberalització de la indústria dels viatges ho banalitza tot. La seva dinàmica de mercantilització desacomplexada ha creat, fins i tot, un producte -un "producte turístic", una "experiència turística"- degudament empaquetat sota la denominació de "turisme de catàstrofes". Existeixen catàlegs turístics especialitzats en l'oferta de visites a, posem per cas, Txernòbil, Hiroshima, Nagasaki, al centre de detenció i tortura dels khmers rojos de Pol Pot, Toul Sleng, a la capital cambodjana de Phnom Penh, a l'Estadi Víctor Jara (el tristament conegut abans com a Estadi de Xile) a Santiago de Xile, o, a territori europeu, als camps de concentració i d'extermini nazis. Alguna literatura acadèmica ha denominat aquest nínxol de negoci turístic com "dark tourism" o "thanatourism".

Si aquestes ofertes turístiques es descontextualitzen del respecte degut als santuaris de memòria contra accions criminals, de reivindicació de memòria democràtica, i del antifeixisme, i, en fi, d'un radical compromís de "mai més!", se m'ocorre una millor denominació: "Trivialització Turística". A tall d'exemples de trivialitzacions turístiques: una oferta de tour a Txernòbil, amb caritat inclosa a les babushkas (avietes), o aquest  que presenta Hiroshima com a "ciutat on va caure la bomba atòmica el 6 d'agost de 1945". A Hiroshima no "va caure" per accident humà o natural una bomba atòmica, la ciutat japonesa va ser bombardejada amb l'arma nuclear, el que significà una decisió politico-militar d’un feridor crim de guerra o de lesa humanitat!

Ho dic sense embuts: em resulta més complexa la presa de posició sobre la trivialització turística dels camps de concentració i d'extermini nazis. Però vet aquí unes reflexions plenes de dubtes.

Fa uns mesos el Memorial d'Auschwitz va haver d'expressar el seu malestar perquè alguns visitants es feien selfies mentre intentaven mantenir l'equilibri sobre les vies d'aquell icònic tren que fins al 1945 van veure arribar centenars de milers de deportats a la mort. Més recentment, hem conegut la polèmica  per la utilització d'imatges d'Auschwitz per la comercialització de productes de moda i de la llar per part d'una empresa aliena a la fundació que gestiona el Memorial. Són símptomes evidents dels perills de trivialització a la qual condueix  una desenfrenada turistització d'aquests llocs.

I, tanmateix, la situació actual és, malgrat aquests símptomes, complexa perquè estem en presència de dues dinàmiques: d'una banda és innegable que, fruit, entre altres coses, de les polítiques de les grans desigualtats i dels governs de les elits plutocràtiques neoliberals, en els últims anys el neofeixisme ha tingut un important ressorgiment. D'altra banda, persisteix una molt estesa pulsió contra tots els feixismes que, afortunadament, dificulta que aquests espais de memòria antifeixista es conflictivitzin per una turistització del tot trivialitzada. Però, aquesta resistència a la despossessió dels espais de "veritat, justícia i reparació" per part del capitalisme turístic s'enfronta, almenys, a tres reptes cabdals de futur:

1. La massificació. Probablement, ha arribat el moment de posar límits al nombre de visitants. És més, en alguns casos potser és convenient decréixer. Sens dubte, Auschwitz-Birkenau, Ravensbrück, Mauthausen, etc. tenen un impressionant valor educatiu, formatiu, d'empatia indeleble amb les víctimes, de reivindicació de identitat antifeixista... La majoria de les persones que hi van ser inhumanament confinades, torturades, i industrialment assassinades, van tenir sempre l'esperança que aquell horror no seria etern, i que, una vegada finalitzés, la humanitat havia de conèixer el que havia passat.

Per tant, està bé que la gent coneguem el que va passar. I, si és amb unes tècniques museístiques tan respectuoses com les de, posem per cas, Auschwitz-Birkenau molt millor. Però, a hores d'ara, no és imprescindible el presencialisme. Les tecnologies de la informació haurien de ser aliades perquè la desmassificació no sigui sinònim d’una major aculturització i desmemoria. Però, les coses són com són, i per llegir Si això és un home, o tota la Trilogia d'Auschwitz de Primo Levi, no cal massificar Auschwitz adquirint el llibre com a souvenir. Basta encarregar-lo a la llibreria més pròxima i habitual. I, òbviament, sobren les visites que tenen com a objectiu la immortalització d'unes carantoines a un selfie per a ser exhibit a Instagram.

2. L'absència de polítiques europees de memòria demòcrata. Marta Rovira Martínez reivindica "la necessitat de reflexionar [...] sobre el paper de la memòria pública com a element de cohesió de la societat" [1]. No puc estar més d'acord. Amb unes institucions europees sense capacitat –ni voluntat– de compartir una memòria antifeixista, difícilment s'impulsarà una Europa socialment i democràticament cohesionada, i, per tant, augmenten exponencialment els riscos de neoliberalització dels espais que han d'estar consagrats a la memòria antifeixista. Altrament dit, l'absència de polítiques europees de memòria democràtica  va associada un risc de "McDonaldlització" dels camps de concentració i d'extermini nazis.

3. Actualitzar el programa emancipador. Renovar el projecte i missatge antifeixista és una urgència. Cal recordar, tantes vegades com sigui necessari, que el que hem conegut com "Estat del benestar" no va ser un invent de la socialdemocràcia i la democràcia cristina de després de la Segona Guerra Mundial. Els drets socials, l'impuls igualitari de la democràcia, el feminisme... van ser un component essencial del Programa de la Resistència Antifeixista. La resistència a la violència de la despossessió del dret a l'habitatge, a una ocupació decent, al dret de la ciutat, al dret a poder continuar vivint i convivint (amb la nostra i les altres espècies) al planeta Terra, que ens imposa el turbo capitalisme turístic, són part de l'actual programa emancipatori.

La lluita contra qualsevol forma de feixisme és permanent. El cada vegada més gran moviment social crític amb els efectes negatius de la turistització neoliberal sobre tot el que és essencial per a poder viure una vida que valgui la pena ser viscuda, també és un "no passaran" a l'ecofeixisme [2]. En aquest sentit, ningú hauria d'oblidar aquelles paraules amb les quals la inoblidable Montserrat Roig l'any 1976 acabà el pròleg de la seva gran obra Els catalans als camps nazis  que, sigui dit de pas, continua sent un text imprescindible, no només a l'àmbit dels Països Catalans, sinó d'arreu del món. Montserrat Roig escriví:

"Però ara, vista una Amèrica llatina torturada, vistos els campaments palestins arrasats al Líban, vist com el 'ventre immund de la fera', per dir-ho en termes brechtians, encara respira, no goso pensar en aquest 'món millor' que ells volien, Però no hi ha dubte que tots els qui moriren a la deportació nazi, i els que l'han sobreviscuda amb dignitat, són homes i dones millors. Davant la barbàrie nazi, organitzada per degradar la condició humana, la lluita dels deportats per resistir i per mantenir-se fidels als seus ideals esdevé per a nosaltres, nascuts sota el franquisme, extraordinàriament fecunda i esperançadora" [3].

Esper que aquestes línies serveixin, almenys, per a contribuir al debat sobre els perills de trivialització turística dels llocs de memòria. Entenc que les associacions memorialistes hi tenen moltíssim a dir. En qualsevol cas, no és un debat sobrer. La toxicitat de la turistització neoliberal és sobradament coneguda. Algunes de les nostres ciutats i/o barris s'han convertit, millor dit les i els han convertit, en "no llocs". Era quelcom que semblava inversemblant ara fa tot just unes dècades. Per tant, el risc que aquests llocs de memòria esdevinguin en "no llocs franquiciats" és real.

Treballem el diagnòstic de la situació actual, debateguem sobre el què fer i com fer-ho. Però la recerca i el debat no hauria de significar passivitat. Perquè, amb Neus Català, la gran lluitadora antifeixista catalana i universal: "Viure és lluitar".