"Temps durs" és el títol d'un dels capítols del llibre de la historiadora britànica Selina Todd, El pueblo. Auge y declive de la classe obrera (1910-2010), que es va publicar en castellà l'any passat. L'autora ens recorda que el 1979 el pacte que s'havia signat durant la Segona Guerra Mundial entre el poble i els seus polítics –treball dur a canvi d'un salari per a viure, i unes prestacions socials com a xarxa de seguretat– va arribar a la seva fi, i, en aquest context, "la ansiedad por conservar un techo bajo el que vivir y conservar el empleo afectaba a la vida familiar". En aquestes pàgines Selina Todd ens explica aquesta ansietat, i els sofriments de la classe treballadora, especialment de dones com ara Clare Stevens, Carol Hinde, o Jean McLoughlin.

De tot plegat, no m'he pogut estar de pensar-hi mentre analitzava les dades de Balears de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre d'enguany, que, succintament, són les següents: s'assoleix un nou màxim històric d'ocupació, amb 578.700 persones ocupades (almenys una hora durant la setmana de l'enquesta), la qual cosa suposa un increment interanual del 0,8%. Per una altra banda, malgrat les restriccions metodològiques de l'EPA per considerar que una persona està en situació d'atur, la població aturada se situa en 79.900 persones, i la taxa d'atur es manté pràcticament estable respecte a l'any passat, en un 12,1%. Val a dir que, d'aquestes quasi vuitanta mil persones que activament recerquen una ocupació remunerada, el 69,4% no gaudeixde protecció per desocupació. Una primera conclusió és que, en plena distòpia de creixement sense límit del model del "gairebé sol turisme", creix molt la població ocupada, baixa poc la taxa d'atur, i no ha millorat massa la protecció per desocupació.

En qualsevol cas, no es pot negligir que aquesta dinàmica de creixement de l'ocupació va estretament associada a una dinàmica de creixement poblacional, i progressiva pèrdua de capacitat d'integració social de l'ocupació. No debades, el baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del passat juny ens oferia una dada molt més rellevant que la tan mediàtica i polèmica intenció de vot. A la pregunta de quin és el problema que a vostè, personalment, l'afecta més, el 17,9% –un rècord històric– contesta: els problemes relacionats amb la qualitat de l'ocupació. Hi ha dades de l'EPA d'aquest segon trimestre que corroborarien aquests resultats demoscòpics: a) del total de la població ocupada-assalariada illenca, el 26,3% ho és amb un contracte temporal (el 29,9% en el cas del sector públic!), i, pel que fa als contractes indefinits, és imprescindible prendre en consideració que, en el conjunt del Regne d'Espanya, el 50% no arriben a aconseguir els 2 anys d'antiguitat. b) Gairebé el 40% de la població assalariada de les Illes Balears té una antiguitat en el seu contracte de menys d'un any.

La segona conclusió, i, a parer meu, més important que l'anterior, és que la minva de capacitat de garantia de no exclusió social de bona part de les ocupacions actuals –el que alguns anomenam precarietat laboral i vital estructural- és l'assumpte cabdal de la qüestió laboral, i que, com a tal, no pot obviar-se en qualsevol anàlisi de la realitat sociolaboral illenca. Al cap i a la fi, el que veritablement importa és com el creixement (o decreixement) econòmic es transforma en desenvolupament social.

Potser per això recordava les històries de, entre altres, Clare, Carol, Jean, i el llibre de Selina Todd. Ho feia pensant en la jove que, encara que treballa amb un contracte indefinit, i a jornada completa, ha de viure en un remolc, donat que el salari no li basta per exercir el dret a un habitatge digne (recordin que l'últim informe del Consell de la Joventut indicava que en el quart trimestre de 2018 una persona jove a Balears hauria d'aportar el 120,4% del seu salari net per fer front al pagament de la mensualitat d'un lloguer). Pensava, també, amb la kelly que sent fixa discontínua (una de les 91.166 persones que en el mes de juny a casa nostra tenia aquesta flexible modalitat de laboralitat) només té garantit quatre mesos de treball, i, amb aquesta incertesa, no ha deixat d'acudir a la caritat de Càritas, i així intentar estalviar pel que pugui venir després de setembre. I, fins i tot, pensava amb la veïna que és empleada d'una subcontracta d'AENA que, amb els seus contractes temporals de curta durada (en el primer semestre de 2019 s'han registrat un mínim de 42.163 contractes amb una durada màxima de 15 dies), ja s'ha (mal)resignat a seguir sent treballadora pobre.

En un moment del seu relat, Selina Todd es pregunta: "Mientras tanto, ¿dónde estaba el laborismo?". Estava viatjant en direcció al desastre que, en termes de cohesió social i seguretats vitals per a la gent no estrictament rica, va ser el "Nou Laborisme". Doncs bé, pel que fa a les protagonistes mallorquines, caldria preguntar: on està l'autodenominada esquerra política? De moment els aspectes de les reformes laborals de 2010 i 2012 que més precaritzen l'ocupació, i les vides de la gent treballadora segueixen fent estralls, i en els debats sobre solucions de debò, com ara la Renda Bàsica (RB), que, com a tal, ha de ser incondicional i universal, no hi són ni, malauradament, no se'ls espera.

Article publicat originalment al Diario de Mallorca el 6 d’agost de 2019.