Aclariments previs

Començ aquestes línies amb alguns aclariments previs. Primer: No pretenc comentar la forma d'ocupabilitat fixa-discontínua des del punt de vista del dret laboral [1], que té una gran complexitat per, entre altres coses, els seus encavalcaments amb l'ocupabilitat a temps parcial, la seva relació problemàtica amb les prestacions de la Seguretat Social, especialment, de desocupació, jubilació i invalidesa, o les problematitzades casuístiques de determinats aspectes d'aquesta modalitat contractual (a tall d'exemple, recentment el Tribunal de Justícia de Luxemburg -TJUE- ha considerat que la legislació espanyola discrimina a les persones amb contracte fix-discontinu a l'hora de calcular l'antiguitat requerida per a poder percebre triennis).

Segon: La reflexió que seguirà a aquests aclariments pren com a referència el cas de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, on les relacions laborals tenen, a més de la precarietat que és una característica global de les economies súper especialitzades en turisme, un important component estacional. S'ha de dir, també, que el sindicalisme balear modern atresora una important experiència històrica de lluita reivindicativa entorn de l'ocupació fixa discontínua. En aquest sentit, una de les lluites sindicals més emblemàtiques és la històrica vaga d'hostaleria de 1986[2].

S'escau, encara, un tercer aclariment previ. En aquest cas, referit a la utilització del terme "subvenir". Una de les accepcions de subvenir, que inclouen tant l'Institut d'Estudis Catalans com la Real Academia Española, és la d'«ajudar a alguna cosa, o costejar les seves despeses». Res a veure, doncs, amb el concepte de "subvencionar", que fita l'acció d'ajudar o costejar activitats considerades d'interès general. Per tant, des d'una visió no idíl·lica del desenvolupament del turisme a les Illes Balears, amb la massiva utilització de l'ocupació fixa discontínua s'ha aconseguit una, encara ara, problematitzada gestió de l'estacionalitat laboral, més o menys decent des del punt de vista sociolaboral. En qualsevol cas, allò que m'interessa emfatitzar és que això s'ha aconseguit costejant, a càrrec del pressupost públic, o fent ús i abús de la norma legal, despeses directes i indirectes de personal a l'empresariat turístic. Tant és així que, no és aventurat afirmar que, sense aquesta minva de costos laboral, la història de l'expansió de la turistització a les Balears i Pitiüses hagués estat una altra.

La contractació fixa-discontínua com a flexi-inseguretat

Sense més preàmbuls, entrem en matèria: el gran pes que té la contractació fixa-discontinua sobre el total de l'ocupació balear ho és com a conseqüència que, durant dècades, no s'ha volgut problematitzar la seva massiva utilització, que continua batent rècords. Només, i entre parèntesis, una dada que corrobora el que acab d'afirmar: el mes d'agost passat hi havia a Balears un total 93.791 persones amb contractes fix-discontinu, aquesta xifra representa el 20% del total persones afiliades a la Seguretat Social. Una autèntica barbaritat, si es té en compte el pes relatiu d’aquesta modalitat contractual en el conjunt de l’ocupació del regne d'Espanya, i en les altres comunitats autònomes, que no deixa de ser un pes relativament petit, i, en molts casos, marginal.

Anotada la dada, i tancat el parèntesi, seguim amb la reflexió de la no problematització entorn de l'ocupació fixa-discontínua: tinc la impressió que la "solució contracte fix-discontinu per a gestionar l'estacionalitat", és part del que, en paraules de Marina Garcés, denominaríem "hegemonia del solucionisme", en aquest cas, una forma d'arranjament per a perpetuar l'statu quo de repartiment injust dels beneficis econòmics de l'activitat turística. M'explic.

En les relacions laborals fixes-discontínues no existeix un repartiment equitatiu dels beneficis econòmics entre capital i treball. Al primer li permet, en el marc d'un règim laboral de precarietat com a norma, una optimització màxima de les plantilles en relació a l'existència de negoci màxim. Dit en el llenguatge neoliberal de gestió de "recursos humans", es facilita adaptar el volum de personal als cicles del mercat, i, per tant, minimitzar al màxim els costos laborals. A més, permet el manteniment d'un equip estable de treballadors i treballadores, amb la qual cosa no és necessari que l'empresa, com ocorre amb les contractacions temporals, hagi d'iniciar la formació, per mínima que sigui, cada vegada que contracta a una nova persona. I, per a acabar d'arrodonir-ho, l'empresa té els avantatges d'un contracte indefinit pel que fa a accedir a bonificacions i reduccions de cotitzacions socials per la contractació. Es compensen aquests avantatges empresarials amb una major protecció davant les inseguretats (acomiadaments, prestacions de desocupació, jubilació, etc.) del factor treball? Doncs, substancialment, no. No és, per tant, exagerat afirmar que la modalitat contractual fixa-discontínua és un clar exemple de flexi-inseguretat.

Òbviament, des de la perspectiva de la subalternitat obrera, és millor una ocupació fixa- discontínua que la temporalitat-discontínua. Sobre aquesta obvietat s'ha construït un consens-mainstream que presenta, en contextos econòmics estacionals, l'actual contracte fix-discontinu com a solució laboral de present i de futur. No deixa de ser curiós que, en els temps actuals, gairebé sempre es presentin com a solucions a problemes socials, fórmules en les que sempre guanya el capital. Veritablement, en el cas que ens ocupa, i en tants d'altres, convindria parlar menys de solució i bastant més, en termes gramscians, de "mal menor". Potser, començaria a ser una "solució equilibrada" si l'empresa pagués els avantatges que li dóna la utilització del contracte fix-discontinu, per exemple, amb un plus en la cotització empresarial per desocupació i per contingències comunes de la Seguretat Social que, a més de contribuir a finançar la ingent despesa en prestacions per desocupació que genera l'activitat laboral fixa-discontínua, permetés millorar l'accés a les dites prestacions de desocupació i a la pensió de jubilació i invalidesa a aquests treballadors i treballadores.

Desgraciadament, es va en sentit contrari. Des de fa nou anys el Govern d'Espanya (tant dóna si és del PP o del PSOE) ha decidit subvenir a les empreses turístiques el 50% de les cotitzacions socials (aportació empresarial per contingències comunes a la Seguretat Social, Desocupació, FOGASA, i Formació Professional) corresponents a treballadors i treballadores "d'activitats enquadrades en els sectors de turisme, així com els de comerç i hostaleria, sempre que es trobin vinculats a aquest sector del turisme, que generin activitat productiva en els mesos de febrer, març i novembre de cada any, i que iniciïn o mantinguin d'alta durant aquests mesos l'ocupació dels treballadors amb contractes de caràcter fix-discontinu". Aquest regal a les empreses turístiques –presentat com un incentiu a la desestacionalització, és a dir, a més turistització– es va posar en marxa inicialment per al trienni 2012-2015 (un període en el qual l'única crisi que patia el turisme era una crisi d'espectacular creixement de beneficis), i es va anar prolongant (paral·lelament a la prolongació dels grans beneficis empresarials, i dels registres de rendibilitats màximes per habitació hotelera) en els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) de 2016, 2017, i 2018. En 2019 no es va poder aprovar el PGE, però, com el sector turístic segueix guanyant diners a l'engròs, continua sent una prioritat governamental subvenir-li amb diners públics els seus costos laborals, i es manté el regal incloent-lo en un Reial Decret llei .

La pulsió de l'establishment polític, empresarial, i social per associar  el contracte fix-discontinu a l’acció de subvenir al capital turístic és tan acríticament irrefrenable, que ningú s'empegueeix d'emprar la fallida del grup empresarial Thomas Cook per a continuar disminuint els ingressos de la Seguretat Social –després diran que el sistema públic de pensions és insostenible!–, ampliant els mesos en què les empreses turístiques amb centres de treball en Balears i Canàries podran disminuir els seus costos de personal, independentment dels beneficis anuals que hagin tingut.

És urgent la reflexió crítica sobre el contracte fix-discontinu

En definitiva, a les Illes Balears i arreu, és urgent la reflexió crítica sobre el contracte fix-discontinu. Per a això, pot ser útil no oblidar que el capitalisme global realment existent se sustenta, en bona part, en la fal·làcia del suposat "mercat lliure", i en la falsa reclamació de la fi de la intervenció pública en l'economia, quan, veritablement, allò que es reclama és una intervenció pública a favor del capital. L'exemple, potser més icònic, d'aquest èxit de "lliure mercat" i "emprenedoria empresarial" és Silicon Valley. Però, l'origen, desenvolupament, i consolidació de l'auge econòmic d'aquesta regió del nord de Califòrnia és conseqüència d'un capitalisme públic descarat (Silicon Valley continua "triomfant" per la ingent inversió del Pentàgon en aquesta regió des de la Segona Guerra Mundial, i, especialment, durant la postguerra). Sense arribar als extrems del fals Vall del Silici [3], existeixen regions turístiques que caldria incloure entre els exemples d'aquest capitalisme públic. Subvenir costos laborals, com és el cas de la mà d'obra fixa-discontínua, és una petita part del mix d'intervencions públiques, com ara promoció turística, infraestructures, formació del seu "capital humà" (sic), a favor del capital turístic, que, ja de per si, extreu els seus beneficis explotant uns recursos comuns com són territori, clima, i medi ambient.