Aquesta setmana vaig tenir l'oportunitat de participar en la sessió inaugural del 16è Cicle de Cinema i Drets Humans que organitza la Universitat de Lleida amb la col·laboració de la Coordinadora d'ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida, el sindicat Comissions Obreres i Amnistia Internacional, a més de la participació de moltes altres entitats. En aquesta ocasió es presentava «Merci Patró!», una pel·lícula de François Ruffin de 2016, premi César al Millor Documental, en una sessió coordinada pel sindicat CGT de les Terres de Lleida i centrada en la lluita sindical per un treball decent davant els processos de precarització cada cop més estesos.

La pel·lícula i els seus protagonistes

Si no l'heu vist, millor deixeu de llegir aquest article, on faré spoilers, i busqueu-la en alguna plataforma, com Filmin per exemple. La pel.lícula es construeix a partir de la història de Jocelyne i Serge Klur, obrers d’una fàbrica tèxtil ubicada a Poix-de Nord, gairebé frontera amb Bèlgica. Feien roba per a l'empresa Kenzo, del grup LVMH, propietat de Bernard Arnault. Quan la fàbrica va tancar, i la seva producció va ser deslocalitzada a Polònia, els Klur van quedar a l'atur. Els seus problemes s'agreugen quan estan a punt de perdre la casa per no poder fer front a una multa per un accident de trànsit. El film, amb un estil de paròdia que recorda en alguns moments als del documentalista nord-americà Michael Moore, segueix els esforços del periodista François Ruffin per obligar Arnault que pagui als Klurs per haver arruïnat les seves vides. Així, el documental gira al voltant de quatre grans grups de personatges: la família Klur, Bernard Arnault i els diversos directius del grup LVMH, François Ruffin i la resta de periodistes i activistes de la revista satírica Fakir i, finalment, Marie Hèléne, sindicalista de la CGT francesa.

No és casualitat que François Ruffin triés Bernard Arnault i el grup empresarial de productes de luxe LVMH com a centre d'atenció. Arnault és l'home més ric de França i de la Unió Europea, i segons la revista Forbes l'any 2019 ocupa el tercer lloc en el rànquing mundial de fortunes amb un patrimoni personal de més de 100.000 milions de dòlars. El 1987 Arnault va comprar accions a LVMH, el principal conglomerat d'empreses d'articles de luxe al món, que inclou marques com Christian Dior, Marc Jacobs i Louis Vuitton, i el 1988 es va convertir en un dels seus principals inversors, fins que el 1989 va passar a ser el seu accionista majoritari. Des del moment que va prendre les regnes de LVMH va fer una aposta per desprendre's de totes aquelles activitats que no s'orientessin cap als productes de luxe i concentrar-se en aquest segment de mercat. Recentment, a principis de novembre de 2019, LVMH va fer una oferta de compra de l'empresa de joies Tiffany, en una estratègia per seguir concentrant l'oferta de luxe global. A més va deslocalitzar la producció d'aquelles tasques on fos possible reduir substancialment els costos laborals. El resultat global d'aquesta estratègia empresarial va ser una onada d'acomiadaments que va acabar amb els llocs de feina de milers de persones a tot França i l'empobriment de bastions industrials tradicionals.

Ruffin és, sens dubte, un personatge singular en el panorama de l'esquerra europea, a qui molts vam conèixer per aquesta pel·lícula, i que des d’aleshores seguim els passos amb especial interès. Fundador i redactor en cap de la revista satírica Fakir, va jugar també un paper destacat en el moviment Nuit Debout (alguna cosa així com "Nit dempeus "), un moviment amb ressonàncies a l'experiència dels indignats d’Espanya, que el 2016 van ocupar la Plaça de la República a França, en protesta per la reforma de la Llei del Treball de govern de l'aleshores primer ministre Manuel Valls. Encara que Ruffin, en una nova expressió del seu interès per mobilitzar les classes treballadores, va assenyalar també les debilitats d'aquesta experiència: «vaig veure ràpidament quins eren els seus límits en termes d'implantació popular. Mai hi va haver Nuit Debout a localitats obreres com Flixecourt i el moviment va estar massa aïllat a la Plaça de la República a París» (La Marea, 2017.11.06). Poc temps després va iniciar la seva següent aventura, amb la qual intentava una nova estratègia per donar veu a les demandes obreres, en una mena de populisme d'esquerres que reivindica activament. El 2017 va ser triat com a representant a l'Assemblea Nacional per la circumscripció de Somme a través del partit regional Picardia Debout, que es va presentar amb el suport de França Insubmisa, Europa Ecologia - Els Verds i el Partit Comunista Francès. Un cop elegit, es va incorporar a el grup parlamentari de la França Insubmisa, partit al qual està associat.

Les arestes del debat: sortir de la derrota

La pel·lícula, com va quedar de manifest durant la seva presentació a Lleida, suscita múltiples temes de debat al voltant de com fer front a la derrota que viuen les classes treballadores. Destaca el fet que en, un context condicionat per la globalització i les polítiques neoliberals, les estratègies empresarials, com la deslocalització de part de la seva producció a territoris amb costos laborals més barats, han tingut un impacte brutal en les comunitats treballadores. Això s'ha traduït en empobriment, inseguretat i greus efectes en la seva salut. A través dels Klur i altres de les persones acomiadades de les empreses de LVMH que apareixen al film, es mostren alguns dels aspectes de com s'expressa aquesta derrota de les classes treballadores i els seus esforços per sobreviure.

Però la pel·lícula de Ruffin, més que estar centrada en aquests destrosses, fixa la seva atenció sobretot en com afrontar-les, com sortir de la derrota. Juntant les diferents peces de la seva intervenció en el documental podem entreveure algunes de les seves propostes polítiques. En primer lloc, amb la seva pel·lícula, Ruffin assenyala una de les màximes del que hauria de ser segons ell una estratègia política d'esquerres a l'alçada dels desafiaments presents: identificar i fer visibles als responsables dels mals que pateixen les classes treballadores. En una entrevista de 2017 al diari espanyol La Marea, afirmava de forma eloqüent: «les elits econòmiques no són visibles. Hi ha hagut uns 800 reportatges sobre el tancament de la fàbrica d’assecadores de Whirlpool a Amiens i en cap d'ells s'ha parlat de Jeff Fettig, propietari de Whirlpool. Tampoc en cap d'ells es cita el fons Vanguard Group, que és el màxim accionista de Whirlpool i Monsanto». En segon lloc, entendre que se’ls hi poden criticar les conseqüències de les seves accions i qüestionar la seva moralitat perquè encara es pot incidir en el terreny públic de la reputació, i que aquí hi ha un espai per a la lluita social. En tercer lloc, la necessitat de posar en marxa noves formes d'acció social i resistència i que per a això es requereix construir aliances que vagin més enllà de les formes clàssiques, però que també les integrin. En el cas de "Merci Patró!" el grup de periodistes i activistes de la revista Fakir, capitanejats per Ruffin, assumeixen un important protagonisme, però ho fan al costat de sindicalistes de la CGT, de tradició comunista. No entren a competir, sinó que tots dos grups s'entenen com a complementaris. I, de forma significativa, Ruffin dedica la pel·lícula a totes les Marie Hèléne, a totes les sindicalistes que durant anys han estat en peu en defensa dels drets laborals. Tota una declaració d'intencions que jo em tradueixo així: aquí no sobra ningú i la complexitat de les destrosses provocades pel capital en el món del treball requereix d'aliances entre col·lectius i sectors diversos, i que el protagonisme en cada cas sigui per qui se’l guanyi, però deixem-nos ja de competències absurdes i d'assenyalar sempre primer en què ens diferenciem i centrem-nos en el que importa. En quart lloc, la pel·lícula reflecteix també el dilema ètic que apareix en qualsevol procés de lluita social en la qual intervenen sectors que acompanyen un determinat col·lectiu, però que no són els que pateixen directament el problema, sobre els límits de la seva acció i les seves formes d'intervenció. Fins on arribar, quines implicacions tenen determinades decisions, qui ha de tenir la darrera paraula. Ruffin i el grup de Fakir s'ho plantegen al llarg de la pel·lícula i en un determinat moment han de fer-ho explícitament i assumir, si és el cas, les conseqüències d’haver de retirar-se si és necessari. I aquesta és una discussió que no es pot amagar ni menystenir, i molt menys tractar de substituir als que pateixen en carn pròpia en nom d'uns o altres principis ideològics, una situació més habitual del que un pensaria

Durant el debat després de la projecció de la pel·lícula a Lleida una de les persones assistents va assenyalar, amb raó, els límits de les demandes dels Klur: aconseguir un contracte fix. Poca èpica per a tanta pel·lícula. I així és, malgrat tot el muntatge organitzat per Ruffin i els seus contra Bernard Arnault, el que volen els Klur és una cosa essencial: no perdre la seva casa i tenir una feina fixa, encara que sigui com a empleat en un supermercat de Carrefour. Seguretat. Demandes materials bàsiques. I així és, la pel·lícula no deixa de tenir el rerefons amarg d'aquest bany de realitat. En temps de creixement de l'extrema dreta, no deixa de ser necessari recordar que cal partir d'aquí, dels mínims fonamentals, abans que de grans construccions ideològiques. Davant una extrema dreta, que diu escoltar el malestar social de les classes treballadores derrotades per les estratègies globals de recomposició del capital, i que acusa falsament dels seus mals a immigrants, feministes, esquerrans o altres comunitats nacionals, Ruffin proposa un altre camí: assenyalar als responsables reals, construir comunitat, refer solidaritats, recomposar l'esquerra en el conflicte social. I a partir d'aquí abordem també tots els altres reptes emancipatoris que s'entrecreuen a les demandes materials de les poblacions treballadores. Merci, Ruffin, la teva pel·lícula ajuda.