El fenomen del sensellarisme és molt present arreu del món i, per això, està declarat com una problemàtica social a la qual cal fer front. A Europa, les persones sense sostre solen concentrar-se en les grans ciutats que, alhora, són espais molt turistificats. De la relació entre aquests dos fenòmens sorgeixen visites guiades conduïdes per persones sense llar, a través de les quals relaten les seves experiències. No obstant, aquestes noves dinàmiques turístiques generen debats ètics sobre quin relat es crea al voltant de la pobresa i l’exclusió social de les persones sense sostre en un context turístic. Tot i que la majoria de governs locals treballen per a erradicar el sensellarisme i recolzen aquestes noves iniciatives, en el cas de l’Ajuntament de Barcelona hi ha hagut posicions en contra de la mercantilització de la pobresa, que s’ha dut a terme a través de Turisme de Barcelona. És per això que, a més de conèixer quins són els beneficis reals per als guies, també cal fer una reflexió sobre la mirada del turista respecte d’aquesta problemàtica abans de realitzar la visita i com la seva percepció pot canviar a través de la vivència d’aquesta experiència.

El fenomen europeu 

En els darrers anys, el nombre de persones que tenen problemes per a obtenir un mitjà de vida i un lloc on passar la nit ha augmentat notablement a tot el món. En el cas d’Europa s’ha detectat com a emergència social ja que aquest fenomen ha crescut en tots els països membres de la Unió Europea a excepció de Finlàndia, gràcies a la seva política d’habitatge. Segons la Unió Europea (2019), la definició de sensellarisme inclou aquelles persones que es troben en situacions d’habitatge temporal, insegur o de mala qualitat. Les causes més comunes són: atur i pobresa; migració; envelliment; problemes de salut; trencament de relacions; manca d'habitatge assequible per a llogar i comprar; i suport inadequat a les persones que abandonen els centres d’atenció, hospitals, presons o altres institucions públiques.

Tot i que no és possible estimar amb precisió el nombre actual de persones sense llar degut a la manca de dades i la utilització de mètodes molt diferents per recollir-les, sí que hi ha xifres significatives que FEANTSA, la Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que treballen amb les Persones Sense Llar, posa sobre la taula. Les més alarmants són dades del Regne Unit on del 2010 al 2017 hi ha hagut un 169% més de persones sense llar, seguit d’Alemanya amb un 150% més de 2014 a 2016 i, en tercer lloc, Irlanda on aquest fenomen ha crescut en un 145% de 2014 a 2017. També destaquen països com Bèlgica amb un augment del 96% des del 2008 fins al 2016, Àustria amb un 32% més en els mateixos anys i Espanya amb un 20,5% més de persones vivint al carrer del 2014 al 2016 tal i com mostra la següent imatge.  

Mapa d’Europa amb les seves xifres de sensellarisme. Font: FEANTSA, sota llicència creative commons.

Les tendències negatives recents del nombre de persones sense llar es deuen a canvis en el mercat de l'habitatge, sobretot per un fort augment dels preus del lloguer i de la propietat, i també es deuen a la precarietat del mercat laboral. Tot i que s’hagin proposat més solucions innovadores com les estratègies integrades i els enfocaments de Housing First (prioritzar l’habitatge en contraposició al model d’escala de prestació de serveis progressius), avui dia hi ha escasses proves per avaluar amb precisió la seva efectivitat.

Les persones sense sostre es poden enfrontar a una esperança de vida reduïda, a problemes de salut, de discriminació, d’aïllament i a barreres d’accés als serveis i a les prestacions públiques bàsiques. A més, tenen una gran dificultat per integrar-se en la societat de manera que els sigui satisfactòria o que faciliti la seva vida al carrer. Una possible resposta a aquests reptes és un concepte nou que ha aparegut en algunes ciutats europees i ha creat ocupació: persones sense sostre o que han estat vivint al carrer convertides en guies turístics. El tipus de feina que realitzen són visites guiades pels carrers de les diverses poblacions a càrrec d’organitzacions de suport a persones sense sostre o empreses privades. D’aquesta manera, com a guies turístics poden compartir les seves històries amb els visitants i fer-los descobrir maneres diferents de veure la ciutat. Generalment, aquestes rutes turístiques no se centren en els llocs habituals i més turístics, sinó que ofereixen perspectives sobre les vides i les experiències prèvies de la gent que viu al carrer (Hall, 2019).

Aquest fenomen, que no té més de 10 anys, ha anat expandint-se per un gran nombre de ciutats europees i ha estat recolzat per moltes autoritats públiques que esperen reduir les xifres de persones dormint al carrer fomentant la seva vida laboral. D’altra banda, han sorgit moltes empreses de caire social que expressen que el seu objectiu principal és canviar la visió que la societat té de les persones sense llar, com ara la iniciativa My Streets que treballa a Dublín o Drogheda (Irlanda). Aquesta mateixa empresa té un programa de formació de tres mesos per a instruir els nous guies en un procés d’identificació dels interessos dels visitants, escriptura creativa sobre la ruta i pràctiques amb guies professionals. D’aquesta manera es creen itineraris turístics diferents als anteriors, ja que cadascun ofereix una perspectiva única de la ciutat (The observer, 2019)

A Dublín també hi ha una altra empresa, Secret Street Tours, però tal i com es mencionava al principi, aquesta pràctica està estesa a moltes altres ciutats europees, com ara: Unseen Toursa Londres;Invisible Cities amb visites guiades per altres ciutats d’Anglaterra i Escòcia; Querstadtein a Berlín; Amsterdam Underground a la capital dels Països Baixos; Pragulic a Praga; Shades Tours a Viena; Visit Copenhagen a la capital de Dinamarca; L’alternative Urbaine a París;Surprise a Zurich; Shedia Invisible Tours a Atenes; Nevid(e)na Lublana a Ljubljana o Invisible Zagreb a la capital de Croàcia, entre d’altres. A més de les visites guiades, algunes empreses com la de Praga ofereixen experiències que consisteixen en viure un dia sencer com a sense sostre. En aquest cas concret, la jornada comença amb un canvi de roba i sense objectes personals per tal que els participants es facin passar per “homeless”. Seguidament i juntament amb el guia, el seu objectiu del dia és sobreviure, aconseguint una mica de diners per a menjar i beure aigua, i trobar un lloc on passar la nit. L’empresa afirma que amb aquesta experiència pretén que els participants esdevinguin agents de canvi a través de la pròpia vivència i, així, perdin els prejudicis que tenien respecte del sensellarisme i s’interessin per posar fi a aquesta situació. D’altra banda, l’interès per aquest fenomen també s’ha vist reflectit en accions com la creació del “Museum of Homelessness” a Londres l’any 2015.

Guia i turistes realitzant una visita. Font: Jeffrey Smith, sota llicència creative commons.

El cas de Barcelona

El fenomen del sensellarisme també és molt present a la ciutat de Barcelona. Segons la Fundació Arrels (2019), a Barcelona ha augmentat en un 83% el nombre de persones sense llar en els darrers 11 anys. Més concretament, hi ha 1.195 persones que viuen al carrer segons l’últim recompte realitzat per aquesta fundació el maig de 2019, el que significa que en total a Barcelona hi ha 3.864 persones sense llar, incloent les que viuen en assentaments o en albergs, centres i allotjaments públics i privats. Una altra dada alarmant que denuncia aquesta organització és que el 17,9% de les persones sense sostre són joves d’entre 18 i 30 anys, fet que pot portar conseqüències durant el procés de maduresa i construcció d’un projecte de vida propi. A més, posa de manifest que una part d’aquests joves són dones, les quals han estat més invisibilitzades dins del fenomen del sensellarisme tot i patir una gran vulnerabilitat davant la violència i l’assetjament.

Una de les polítiques implementades per l’Ajuntament de Barcelona per tal de donar resposta a aquesta problemàtica és el Pla de lluita contra el sensellarisme 2016-2020, amb nou eixos principals enfocats a abordar aquesta situació d’urgència. D’altra banda, la Fundació Arrels i altres organitzacions sense ànim de lucre treballen dia a dia per a millorar la situació d’aquestes persones. Una de les accions que va posar en marxa aquesta fundació va ser la creació de rutes guiades per persones que han dormit als carrers de Barcelona. En aquesta campanya, iniciada a l’octubre de 2013, la Fundació Arrels va col·laborar amb Lisa Grace, fundadora de Hidden City Tours i pionera d’aquest projecte, per a donar feina a persones sense llar.

Aquest projecte es presenta com una alternativa turística per endinsar-se en una Barcelona desconeguda, vista a través dels ulls d’algú que ha viscut al carrer. Tal i com apareix a la seva pàgina web, el Barcelona Streetlife Walking Tour i el Barcelona Classic Walking Tour són dos recorreguts que es fan pel Barri Gòtic i el Raval, d’una hora i mitja o dues hores aproximadament, i que s’ofereixen en català, castellà, anglès, alemany i francès. A més, tal i com explica Carlos Garcia, el projecte Hidden City Tours va ser presentat a la 7a Conferència Internacional de Turisme Responsable en Destins, que es va celebrar a Barcelona a principis del mes d’octubre de 2013.

Després d’estar quatre anys en funcionament i establir-se com a oferta lúdica per als visitants i locals de la ciutat, Turisme de Barcelona va incloure aquesta activitat dins de la seva promoció per a fer-ne un ús comercial. Tal i com afirma en el seu butlletí de juny 2017, és la primera institució en implantar aquesta iniciativa que promou la reinserció social i laboral i relaciona la història de la ciutat amb la seva realitat social. D’aquesta manera s’acull a les recomanacions de compromís del Tercer Sector que pretén incidir en la millora del benestar de les persones, especialment d’aquelles que es troben en situació d’exclusió social, fomentant la cohesió social i una distribució de la riquesa més equitativa.

No obstant, l’exresponsable del pla contra el fenomen dels sense sostre de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Sales, va criticar aquesta iniciativa a través de Twitter, tal i com explica Catalunya Diari (2017). Entre els seus arguments exposava que no creia que la proposta fos realment una aposta per a la reinserció si no hi ha ingressos estables ni un habitatge assequible. Alhora, afegia que les persones sense llar no són una atracció turística i que, per això, la folklorització de la pobresa no ajuda a trencar estereotips ni a mostrar que, si hi ha gent al carrer, és per falta d’accés a l’habitatge. A més, Laia Ortiz, extinent d’alcalde de Drets Socials va demanar explicacions a Turisme de Barcelona sobre la comercialització d’aquesta iniciativa, tot denunciant que l’Ajuntament no havia estat consultat, malgrat que existeix un pla de lluita contra el sensellarisme, que aborda la prevenció, reinserció i acompanyament a persones vulnerables. L’exregidor de Turisme, Agustí Colom, també va afirmar que desconeixia la proposta. Malgrat aquesta problemàtica, actualment les visites guiades de Hidden City Tours segueixen anunciant-se al web de Turisme de Barcelona.

D’altra banda, des d’aquest estiu i a través de la seva pàgina web, la Fundació Arrels ha promocionat rutes per la ciutat amb guies especials, és a dir, gent que ha viscut al carrer durant un temps. A través de passejades d’una hora i mitja, la seva intenció és ensenyar una realitat que sovint s’amaga, trencar prejudicis i sensibilitzar barcelonins i estrangers. Tal i com declara: “l’objectiu és fer una passejada diferent a les habituals rutes turístiques mentre es descobreixen històries de vida i iniciatives que treballen per a fer possible #ningúdormintalcarrer a la ciutat” (Fundació Arrels, 2019).

Persona sense llar a la ciutat de Barcelona. Font: Melvin Gaal, sota llicència de creative commons.

Un nova forma d’slum tourism?

El fenomen del sensellarisme ja forma part de la dinàmica turística de moltes àrees del Sud Global on ha crescut un nou tipus de turisme anomenat “slum tourism”. A principis dels anys 1990 es van començar a organitzar visites turístiques als barris més desfavorits de països com ara l’Índia, Sudàfrica, Brasil, etc. En els darrers anys, la popularitat d’aquest fenomen ha anat creixent i, alhora, hi ha hagut una proliferació d’empreses que es dediquen exclusivament a promocionar i a comercialitzar aquests tipus de tours. Les motivacions dels turistes per a realitzar aquestes rutes són molt diverses, i entre elles destaca ajudar i donar suport als “slums”; veure o fer alguna cosa diferent; experimentar la part no-turística d’una ciutat; aprendre sobre les dinàmiques i les condicions de vida de les comunitats; així com aprendre de quina manera poden millorar, etc. (Araújo i Vieira, 2017)

Dins dels debats que genera l’slum tourism s’hi troben les motivacions dels turistes, de les empreses i, fins i tot, dels propis guies que viuen en aquests barris. Alhora, també es reflexiona sobre quins són els efectes d’aquest tipus de turisme vers les comunitats i els turistes que les visiten. A més, moltes vegades es produeix una romantització de la pobresa, que normalment prové d’estereotips prèviament creats als països d’origen dels visitants, majoritàriament situats al Nord Global, fet que pot generar contradiccions dins d’un fenomen tan complex com és el turisme.

Totes aquestes discussions es poden traslladar a aquesta nova tendència de “guies turístics que han patit sensellarisme”. D’aquesta manera, caldria fer una reflexió sobre les motivacions dels turistes, els pensaments o emocions que els provoca aquest tipus de ruta guiada i, fins i tot, com es reprodueix la mirada de la pobresa en una dinàmica que esdevé al Nord Global. D’altra banda, tal i com alguns mitjans de comunicació posen en dubte, és interessant conèixer quines són les motivacions reals de les empreses i els beneficis finals dels guies, tant econòmics com socials, i analitzar l’impacte real sobre l’empoderament d’aquestes persones. A més, també es pot debatre com el context urbà es relaciona amb el sensellarisme i com, alhora, aquestes visites guiades transmeten el relat de l’espai privat i de la intimitat dins de l’espai públic. 

Per concloure, fenòmens turístics com els descrits no ens haurien de fer perdre de vista que el que realment importa és la millora de les condicions de vida de les persones sense llar. Per bé que la incorporació d’aquests testimonis contribueix a revelar el costat més fosc de les ciutats i, per tant més real, cal tenir en compte que aquesta activitat pot convertir-se en una dinàmica perversa i morbosa, que deriva de la creixent conversió de la pobresa en un atractiu turístic. Finalment, també és necessari abordar la interpel·lació ètica que suposa aquesta nova dinàmica per a tots els agents implicats.