Guatemala és un dels països d’Amèrica Llatina amb major població indígena, més concretament, un 55%. Tot i els segles de colonització estrangera, les guerres civils i el paramilitarisme que van fer disminuir les comunitats originàries del territori guatemalenc, les diferents col·lectivitats indígenes hereves de la cultura maia conformen un gruix elevat de la societat (Méndez, 2018). La comunitat maia de Guatemala també segueix vivint sota l'ombra de la Guerra Civil guatemalenca que va tenir lloc entre 1960 i 1996 i que va massacrar 200.000 pobladors indígenes. Aproximadament el 83% de les persones assassinades durant la guerra eren maies, víctimes de violacions dels drets humans perpetrades principalment pel Govern i l'exèrcit guatemalenc. Alguns membres d'alt rang de Govern durant aquesta època han estat acusats de crims de guerra, inclòs l'excap d'estat, Efraín Ríos Montt, que va ser condemnat per genocidi. 

Una de les tradicions artístiques i culturals dels maies que perdura fins a l’actualitat és l’art del teixit. A Guatemala es practica l’anomenat teler de cintura, que és un artefacte de fusta amb dos extrems, un dels quals es lliga a un arbre o a qualsevol objecte que subjecti fermament, mentre que l’altre extrem s’enrotlla al voltant de la cintura de la teixidora, la qual s’asseu sobre els seus propis genolls. El teler de cintura guatemalenc representa un lloc de memòria i construcció d’una identitat col·lectiva. D’aquesta manera, els teixits ancestrals s’utilitzen per emmagatzemar informació cultural però, alhora, els vestits maies, anomenats huipils, són també els portadors d'una història d'exclusió i de resistència. A més, la producció de teixits maies, juntament amb l’agricultura, constitueix un dels pilars principals de l’economia a les comunitats i una font important de treball per a les dones.

Actualment a Guatemala són majoritàriament les dones qui teixeixen i vesteixen el vestit brodat tradicional en el teler de cintura, ja que molta de la població masculina ha substituït la seva vestimenta originària per la indumentària occidental i és per això que les dones indígenes guatemalenques són les transmissores de la memòria històrica i cultural. La seva producció artesanal i la seva indumentària tradicional representen una resistència contra les polítiques de l'oblit i un instrument de prevenció a aquest oblit. Des d'aquest punt de vista, la memòria a Guatemala s'interrelaciona amb la condició de gènere (Méndez, 2018).

El moviment de les teixidores per al reconeixement de la seva propietat intel·lectual i els drets d’autor

Aquestes mateixes dones teixidores també s’han associat en diferents organitzacions, associacions o moviments com ara el Movimiento Nacional de Tejedoras Mayas que reuneix prop de 30 organitzacions en 18 comunitats lingüístiques a Guatemala. Aquest grup està liderat per l’Asociación Femenina para el Desarrollo de Sacatepéquez (AFEDES) que, des de 2014, va iniciar un procés per a exigir a l’Estat guatemalenc normatives per a protegir les creacions dels pobles indígenes. Més concretament, va ser el maig de 2016 quan les teixidores es van presentar davant la Cort de Constitucionalitat per a demandar l’Estat contra l’omissió de normes per a protegir la indumentària i els dissenys tèxtils guatemalencs. Durant els mesos següents a aquesta demanda, les teixidores van rebre un ampli suport nacional, provocant així un debat sobre els seus drets d’autor i, finalment, al novembre del mateix any, el Moviment de Teixidores va presentar el seu projecte de llei per al reconeixement de la propietat intel·lectual col·lectiva dels pobles indígenes,que va ser formalment presentat al Congrés el 23 de febrer de 2017.

Angelina Aspuac en l’entrega de la iniciativa de llei. Font: Movimiento Nacional de Tejedoras. 

La iniciativa proposa reformar cinc articles de la Llei de Drets d'Autor i Drets Connexos, la Llei de Propietat Industrial, la Llei de Protecció i Desenvolupament Artesanal i el Codi Penal amb dos objectius concrets. En primer lloc, es demana un reconeixement de la definició de propietat intel·lectual col·lectiva, fet que està vinculat al dret dels pobles indígenes de gestionar i administrar el seu patrimoni. En segon lloc, es vol reconèixer els pobles indígenes com a autors intel·lectuals, el que suposaria rebre un percentatge dels guanys de les corporacions que es beneficien de l’exportació de teixits maies.  

Alhora, aquest canvi de llei contempla la propietat intel·lectual col·lectiva com una resistència a la usurpació territorial. Tal com exposa Picq (2017), l’extractivisme dels territoris s’acompanya per un extractivisme del treball indígena i dels seus sabers ancestrals i força comunitària. D'una banda, les empreses exportadores estan extraient les produccions de teixidores maies, explotant el seu saber i la seva feina i, d'altra banda, s'estan començant a confeccionar hupils industrials fets a màquina i no per mans de teixidores. Aquesta industrialització anuncia la pèrdua de coneixements que els pobles han transmès de generació en generació. No obstant això, un dels orgulls de les teixidores és haver-se empoderat d'aquest procés polític, en el qual no hi ha intermediaris ni ONGització. Elles mateixes s'organitzen, analitzen les opcions, s'informen sobre com funciona el govern i projecten la seva estratègia legal.

Tot i que la Constitució Política de la República de Guatemala estableix la protecció a grups ètnics i es constitueix que “l’Estat reconeix, respecta i promou les seves formes de vida, costums, tradicions, formes d’organització social, l’ús del vestit indígena en homes i dones, idiomes i dialectes”, l’aplicació de les lleis per a protegir els maies és molt limitada. A més, actualment no existeixen documents en el Ministeri d’Economia on hi hagi un llistat de registre industrial d’empreses relacionades amb la producció de dissenys maies ni amb la propietat col·lectiva dels pobles indígenes. Alhora, no es contempla cap regulació de la indústria ni de la propietat de les teixidores, ni es requereix un registre per a comprar tèxtils, disseny de huipils i teixits maies per part d’empreses, així com tampoc protocols o procediments sobre aquestes fabricacions.

L’apropiació cultural i mercantilització de l’art indígena

Aquest buit legal respecte del dret de les teixidores artesanals ha permès que qualsevol persona o empresa transformi els dissenys indígenes en elements mercantils com una bossa o unes sabates. Per això, la comunitat maia guatemalenca denuncia haver patit el robatori i l'apropiació dels seus tèxtils durant anys, tant per part de corporacions estrangeres, com de dissenyadors locals no indígenes. Com a exemples es troben l’empresa María’s Bag, fundada per Alida Boer, dissenyadora que ha estat acusada d’utilitzar dissenys maies indígenes sense permís i de vendre els seus productes per quasi 700 dòlars. Altres marques són UNIK, Hiptipico, Missoni o Valentino, que també han creat línies de moda “inspirades” en els tèxtils guatemalencs.

Marxa en la 4a Trobada Nacional de Teixidores de Guatemala. Font: Movimiento Nacional de Tejedoras. 

No obstant això, el cas de Guatemala no és l’únic, ja que en altres països com Mèxic, membres de la comunitat Tlahuitoltepec d’Oaxaca van acusar el 2015 la dissenyadora francesa Isabel Maran pel plagi dels seus dissenys en la seva col·lecció. Un altre cas denunciat va ser el de la marca espanyola Intropia que va comercialitzar peces de roba amb estampats propis dels huipils oaxaquenys, de la comunitat indígena de San Juan Bautista Tlacotzintepec. Malgrat les reclamacions, l'empresa no va posar-se en contacte amb la comunitat ni tampoc hi va haver una resposta governamental. Aquest fet va portar a la comunitat indígena a preguntar-se quin paper fa el govern Mexicà en la defensa del seu patrimoni. Altres comunitats com les de Chiapas i Hidalgo de Mèxic van denunciar que, d’entre almenys vuit marques de roba, entre elles algunes internacionals com Zara o Mango, havien estat plagiant els seus dissenys, alguns dels quals de més de 600 anys, entre el 2012 i el 2017. Un exemple més recent és el que va patir el poble amerindi guna de Panamà que, després de veure el plagi dels seus teixits en unes sabates noves de Nike, va denunciar el seu llançament a l’empresa multinacional qui, finalment, va cancel·lar-lo el passat maig de 2019.

D’altra banda, la prevalença d'aquest tipus de plagi i apropiació cultural va dur a 189 delegats de les comunitats indígenes de tot el món a reunir-se a Ginebra el juny de 2017. El motiu de la trobada va ser formar un comitè especial dins de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI) per a prohibir l'apropiació de les cultures indígenes a tot el món. No obstant això, els instruments internacionals que reconeixen les expressions culturals tradicionals en el si de l’OMPI es tornen insuficients per a regular casos com el guatemalenc.

Tal com s’explicava anteriorment, les teixidores locals de tots aquests països expressen que no es beneficien dels interessos comercials i internacionals pel treball de les seves comunitats. Alhora, han d’enfrontar-se a la nova competència que suposen les produccions en massa, els telers mecànics i la potencial creació d’una patent de dissenys per part d’altres persones o corporacions. Les diferències entre el mercat local de huipils i el mercat dels telers mecànics destaquen sobretot en el preu i en el temps de fabricació. Mentre les teixidores triguen tres mesos de feina per teixir un vestit que pot costar entre 50 i 250 dòlars, en els telers mecànics la producció es redueix als trenta minuts i el preu se situa al voltant dels 20 dòlars. D’altres vegades, els dissenys maies simplement s’imprimeixen i s’afegeixen a la tela, reduint encara més el preu per als clients finals. Aquesta indústria no regulada i sense preus mínims ni màxims ha portat també a l’empitjorament de les condicions de treball de les teixidores, normalment organitzades en cooperatives i comunitats. És així com algunes companyies que comercialitzen els dissenys inspirats en els teixits maies han subcontractat teixidores locals, assegurant un salari just que després no ha estat la realitat. Alhora, les teixidores es troben amb molts obstacles com ara la dificultat d’obtenir les certificacions necessàries del govern guatemalenc per tal de poder exportar les seves produccions, afavorint així les grans productores i no les teixidores individuals o les petites cooperatives (Walsh, 2018).

Al mateix temps, el Govern i l’Institut Guatemalenc de Turisme (INGUAT) utilitzen constantment els tèxtils i l’artesania indígena per a promocionar l’activitat turística del país. En aquesta promoció l’Estat utilitza la imatge de les dones indígenes amb el huipil, duent a terme tasques de la seva vida diària sense qüestionar-se les escasses oportunitats que hi ha per a les dones, tot naturalitzant aquestes accions i estil de vida. És per això que la mercantilització de la cultura indígena és una altra de les lluites que acompanya al moviment de les teixidores que se senten explotades per aquestes autoritats, en un Estat que l’any 2017 va rebre mil dos-cents dotze milions de dòlars (CNDH, 2019). No obstant, tampoc no hi ha cap compensació pels ingressos provinents dels visitants, en un país on els maies suposen una de les principals atraccions turístiques. A més, aquests darrers són vistos com una cultura “folkloritzada” sense ser reconeguts com una autèntica cultura guatemalenca amb, fins i tot, escenes de turistes disfressats amb indumentària indígena, el que suposa una burla per a les comunitats. 

Turistes pel mercat maia de Chichicastenango. Font: Ali Eminov, sota llicència de creative commons. 

Tal com explica Georgina Flores (2020), “els usos turístics del patrimoni cultural dels pobles indígenes es justifiquen a través d’una òptica productivista mitjançant la qual s’entén que el patrimoni també és un producte explotable i rendible econòmicament i, sobretot, es considera que el turisme pot conservar, salvaguardar i mantenir vigent el patrimoni cultural dels pobles”. Aquesta acadèmica també constata que, de vegades, el turisme es pot convertir en una forma de colonització que reforça les relacions de domini entre els països del nord i els del sud global. Al seu torn Federico Zúñiga (2014) argumenta que a través dels discursos audiovisuals del turisme, s’atrau nous consumidors, convertint les comunitats locals, la seva identitat i la seva cultura en productes exòtics a la venda al mercat turístic. El contingut d’aquests audiovisuals pot incloure, per exemple, l’espectacularització de danses i músiques tradicionals que es veuen modelades per al gust hegemònic de la societat occidental. Però també es pot veure modificada la subjectivitat de qui ho realitza, que tradicionalment dansava o cantava per a reforçar la seva pròpia identitat. Això, alhora, comporta que es dansi o canti pel gust del turista, qui se sent atret per l’exotisme i la cerca de l’autenticitat, i consumeix identitats culturals sense fer una reflexió sobre les realitats socials i polítiques en què viuen la majoria de pobles indígenes. 

Lluitant per la dignitat tot combatent les opressions

És així com la lluita per a la defensa del patrimoni dels pobles indígenes evidencia també un racisme latent, tant institucional com social, i mostra la necessitat d’una transformació social que no cosifiqui l’art maia, la seva cultura i la seva població, sinó que reconegui el seu valor mil·lenari, la seva complexitat i la seva riquesa com a vincle cultural entre el passat i el present. A més, la mercantilització de la cultura maia i de l’art tèxtil col·loca les teixidores front a una triple opressió: racista-colonial, sexista-patriarcal i de classe social-capitalista. Les dones indígenes a Guatemala, com en moltes altres parts del món, a més de ser explotades laboralment, s’enfronten a alts nivells de violència i discriminació. Així és com a Guatemala hi ha una gran pressió social per abandonar l’ús de la indumentària maia, ja que es considera que està antiquada. Cada vegada menys dones i nenes usen els vestits tradicionals perquè aquests cada cop són menys apreciats i respectats. Tanmateix, quan les peces són venudes o usades en altres entorns, majoritàriament occidentals, amb privilegis racials, sexuals i de classe alta, els teixits maies adquireixen un valor diferent i molt més elevat.

És per això que aquesta lluita que també pretén promoure l’ús dels teixits a les comunitats, té l’esperança que, en patentar els teixits i dissenys, les comunitats maies tinguin més autonomia i control sobre la seva cultura i el seu patrimoni. D’aquesta manera, els drets d’autor es dividirien entre la comunitat, que designaria representants per a negociar amb les empreses, que volen utilitzar els seus dissenys, i per a administrar la distribució dels fons que tornen a les teixidores. Així es podria crear una marca col·lectiva com és el cas de Thañí, impulsada per un grup de dones Wichí que habiten a la província de Salta (Argentina). A través de l’empoderament, des del 2015 les teixidores difonen i comercialitzen les seves produccions arreu del territori i en les seves comunitats. Això és el que també es vol aconseguir en la lluita guatemalenca, promovent la creació d’escoles d’educació per a dones, nenes i nens, així com escoles de teixit local on aprendre les tècniques ancestrals i el significat dels signes i les figures utilitzats, molts d’aquests relacionats amb la lluita comunitària per la terra i l’aigua. D’aquesta manera, els drets d'autor donarien a les comunitats l'oportunitat de trencar amb l'etern cicle de la pobresa i de reconèixer finalment la importància i el valor del treball de les teixidores (Global Voices, 2017).

Teixidora caminant pel carrer. Font: Julien Lagarde, sota llicència de creative commons.

La participació política de les dones suposa poder redefinir els seus rols en les comunitats i superar els estereotips patriarcals de gènere. Les dones desafien la seva exclusió de l’esfera pública quan adquireixen responsabilitats pels drets i pel futur de les seves comunitats a través de l’organització i el lideratge. A més, la promoció d’escoles en les comunitats és la base per a una economia solidària, un desenvolupament econòmic i una formació política que treballi els aspectes de lideratge i d’identitat cultural. És per això que el treball de les associacions com AFEDES o el Movimiento Nacional de Tejedoras Mayas és imprescindible per a la lluita per la dignitat de les teixidores. Com elles mateixes afirmen, el teixit maia és un art complex i significatiu per a totes les dones indígenes. Aquests teixits fins, amb figures i signes antics, no estan fets únicament per a ser atractius, sinó que volen reflectir la història de les comunitats i dels avantpassats maies. És per això que l’apropiació cultural es converteix en un fenomen al qual fer front per a també trencar amb la mercantilització, banalització i turistificació que provoca l’enriquiment d’algunes cultures vers la desaparició d’altres, com és en aquest cas la cultura maia a Guatemala.