Així com van passant els dies i les setmanes, són moltes les anàlisis i reflexions que es van succeint i que es van publicant a mitjans diversos. Estam en una situació sense precedents i es preveu una crisi profunda del capitalisme neoliberal globalitzat –n'hi ha que parlen de canvi d'era– plena d'incerteses però que alhora evidencia moltes certeses inherents que han estat incansablement denunciades i combatudes des de l'esquerra social i l'ecologisme polític.

Des del meu punt de vista, són especialment interessants els articles que expliquen perquè s'ha produït una pandèmia mundial d'aquestes dimensions i sobretot, perquè ens ha agafat tan vulnerables. En aquest sentit i per començar territorialitzant la crisi, prenc com a punt de partida l'article publicat per Alba Sud "La singularitat cultural com a causa de l’expansió del COVID-19 a Espanya: una resposta" d’Ivan Murray i Ernest Cañada.

En el cas de les Illes, som un territori i una economia totalment turistitzada. I com nosaltres, molts territoris i ciutats del món global han tendit a l'especialització turística en un món globalitzat i hiperconnectat en que hem deixat que "altres" ens proveeixin dels serveis essencials bàsics, mentre nosaltres ens dedicàvem a posar a disposició territori i persones per engreixar els beneficis de la indústria turística, inversors i mercats. A canvi, llocs de feina en els sectors directament vinculats als serveis turístics (hotels, bars, restaurants, agències de viatges, empreses de lloguer de cotxes, etc.) i d'altres lligats  indirectament per ser proveïdores de les que s'han considerat directament turístiques (aliments i begudes, construcció, productes del sector primari, tèxtils, bugaderia, electricitat, aigua i gas, manteniment, consultores, empreses de serveis per a les empreses turístiques, etc.). Llocs de feina cada cop més precaritzats, en molts casos no regularitzats, de baixa qualificació i baix reconeixement, que són els que ara, patiran de manera més directe i dramàtica els efectes derivats de la crisi del COVID-19, tant per l'aturada en sec actual de l'economia pel confinament –ja que en molts casos ja sobrevivien per una economia de subsistència diària–,  però també i molt, per l'escenari econòmic post COVID-19, un atzucac capitalista que tendrà en el sector turístic els efectes més devastadors.

Davant aquesta realitat, immediata i futura, quina resposta podem donar des de l'ecologisme polític i social? L'aturada en sec que ha representat per a l'economia però també, i sobretot, per a les nostres vides quotidianes la crisi sanitària del COVID, se'ns obre com un espai de reflexió. Però no només això. L'actual situació podria acabar representant un "resset" al sistema. Hem aturat  en sec i ara caldria  enfocar bé, i canviar de direcció cap a societats sostenibles, justes i democràtiques.

Denunciem les lògiques irracionals del capitalisme

Alhora de repensar aquest nou rumb, des de l'ecologisme no partim de zero. Fa temps que denunciam les lògiques irracionals del capitalisme neoliberal que, en el nostre territori, té la indústria  turística com a màxim exponent. I fa temps que denunciam l'impacte que, sobre el territori i les persones, ha tengut aquest model que actua amb una lògica extractivista –com diu Joan Buades al documental Tot inclòs: danys i conseqüències del turisme a les nostres illes– en els territoris que colonitza. L'ecologisme ha denunciat la sobreexplotació dels recursos naturals, la destrucció del territori per un urbanisme salvatge lligat a les economies especulatives derivades del binomi turisme-construcció, en el qual han pivotat les sortides cap endavant de la nostra economia insular davant d'altres crisis sistèmiques precedents. Hem denunciat la destrucció d'infraestructures que superen la capacitat de càrrega d'un territori insular limitat. Però també hem denunciat l'economia de plataformes que ha irromput violentament en els darrers temps facilitant l'accés de la mercantilització turística a les nostres pròpies cases. Tot  sota un fals relat de "comunitat" i amb l'engany de la democratització dels beneficis turístics quan el que feia era posar a disposició de les lògiques mercantilistes un bé essencial com és l'habitatge, confrontat i sotmetent el dret bàsic a tenir un habitatge digne a la mercantilització turística dels nostres habitatges i generant una fractura social sense precedents, que ara, amb la crisi COVID-19 i l'obligació al confinament, s'ha fet més que evident: gent sense sostre, vaga de lloguers, amuntegament en els barris més empobrits de les nostres ciutats, etc....

Redirigir l’economia, canvi de sentit

I no només ens quedam amb la denúncia dels impactes sobre el territori, els recursos i les persones. Fa temps que apuntam cap a la necessitat de reenfocar l'economia cap a la resiliència i la recuperació de sobiranies en els mitjans de producció. L'argument que en aquest darrers temps ens ha donat força per incidir en aquest debat ha estat la crisi climàtica. Un cop declarat l'estat "d'emergència" climàtica per part de les institucions, hem començat a demanar una vertadera assumpció de l'estat d'emergència. I per tant, una assumpció política i social real de la urgència de començar a fer un viratge radical de model, enfocant les prioritats estratègiques cap als sectors de producció que proveeixen les necessitats bàsiques a satisfer per a sostenir la vida i produït amb condicions dignes per a sostenir vides dignes. És a dir, la producció no des del punt de vista de la lògica de l'acumulació de capital per a uns pocs a costa de la mà d'obra precaritzada de molts, sinó, des del punt de vista de sosteniment de la vida i de justícia social i ambiental. Noves formes de concebre allò que és públic i perquè no, explorant noves fórmules de cooperació público-cooperatives, per comptes de les habituals público privades o privatitzacions totals que han convertit la producció en una pugna capital vs vida. 

Revisar què cal produir per esdevenir una societat més forta davant de les adversitats que sabem que vendran: climàtiques, com el cas del temporal Glòria, socials, per pic de petroli o pic de materials, per qüestions geopolítiques alienes o per ruptures de les estructures del capitalisme turístic global, com va semblar que havia de ser la fallida del gegant touroperador Thomas Cook.

En el marc de l'emergència climàtica, reclamàvem un punt d'inflexió en les polítiques per rompre amb les inèrcies d'un model que ja mostrava les seves vulnerabilitats cada cop que qualque fenomen extern desequilibrava el monstre construït amb peus de fang. Demanàvem, entre altres coses i en concret, una paralització de totes les obres i planificacions de noves infraestructures planificades en èpoques d'expansió immobiliària i turística i que en un escenari de crisi climàtica, perdien tot el sentit: ampliació de l'aeroport, carreteres, ports, etc. Demanàvem la desclassificació de sòl urbà i urbanitzable sense desenvolupar i que es converteix en sòl per a l'especulació immobiliària dels fons voltors internacionals per a la construcció  de cases de luxe, mentre la societat es troba en estat d'emergència habitacional. Demanàvem la reducció de places turístiques i la planificació consensuada i estratègica de la desturistització de l'economia. Demanàvem una revisió dels pressupostos públics destinats a revisar el metabolisme econòmic de la nostra societat i planificar els costos associats a una transició socioecològica real en el marc d'un futur incert però que previsiblement encadenarà una crisi rera l'altra, i davant el qual necessitam enfocar cap a construir una societat resilient.

Com apuntava Yayo Herrero en la xerrada que va fer el passat dissabte 4 d'abril, «Coronavirus: Perspectivas con la vida en el centro», amb Eva García Sempere, cal, replantejar-nos: 1) quines necessitats cal satisfer (produir en termes de vida i no de demanda); 2)pensar què cal produir per satisfer les necessitat bàsiques per a sostenir vides dignes per a totes i tots; i 3) valorar quin són els treballs socialment necessaris.

Davant això, el GOB ha demanat ser present no només als organismes de participació que aborden les qüestions territorials, urbanístiques i ambientals. Volem ser també als organismes que abordin el model econòmic, on s'hi seuen els representants de les empreses i patronals dels sectors econòmics de les illes balears, i els sindicats com a agents socials. Consideram que l'ecologisme,  com a agent social cabdal per afrontar l'escenari d'emergència climàtica ha d'aportar la visió necessària per garantir que la sortida de l'actual  crisi es farà en termes de justícia social, climàtica i ambiental. Vida per damunt del capital. La vida al centre, la de les persones i de tota la biodiversitat i recursos naturals necessaris per sostenir la vida, perquè som éssers ecodependents i maleïdament en algun moment sembla com que se'ns hagués oblidat. L'ecofeminisme, l'economia ecològica i els valors de l'ecologisme social han de ser presents dins els nous escenaris que sorgeixin de les crisis actuals.  En el moment de fer aquestes demandes - fa 2 o 3 mesos - ens situàvem amb l'escenari de crisi climàtica. Ara continuam en estat d'emergència climàtica a la que sumam la crisi sanitària del COVID-19. Una pandèmia que no només representa una crisi sanitària sense precedents, sinó que el que ha fet és posar de manifest una crisi molt més profunda i estructural que és la crisi del sistema econòmic i les societats capitalistes.

El COVID precipita el canvi

Així, de sobte, ens hem vist immersos en una crisi a escala global: el confinament, i la caiguda de tota la cadena global de producció, en un món que ha sotmès la vida a les lògiques de mercat hiperglobalitzades i hiperconnectades. I ens adonam que estam en un món que ha desmantellat els serveis públics essencials i privatitzat els bens comuns, que ha desmantellat allò comú i col·lectiu, que s'ha establert en entorns urbans i que sota la qüestió de la "seguretat", ha generat desigualtats i privilegis i ha alimentat els feixismes. I se'ns fa evident que aquesta diagnosi "global" té una lectura idèntica en l'escala local que nosaltres habitam on la forma de vida hegemònica (en les seves dimensión econòmica, política i social) no ha estat en absolut qüestionada i per tant, som una peça més d'aquesta realitat global que ara se'ns ha escapat de les mans (humanes).

Aterrant-ho, territorialitzant-ho a la nostra escala insular, la d'una societat (més) turistitzada del mediterrani, ens n'adonam de la nostra vulnerabilitat i dels pocs mecanismes que tenim per a fer-hi front. I el que és pitjor, ara ja no tenim el temps de fer una transició més o menys a curt, mig termini, que semblava que era el marge que, tot i la urgència que nosaltres denunciàvem, semblava que ens donava assumir de manera real –política, econòmica i socialment– l'emergència climàtica. No, ara ja no tenim aquest temps de transició. El sector econòmic gairebé únic i exclusiu que sosté l'economia de les Illes (a costa de territori i persones, recursos naturals i precarització) ha caigut de cop. I sí, el fet que nosaltres i les activitats econòmiques i quotidianes d'un sistema en crisi que seguíem mantenint a pesar de les evidències, hagin aturat en sec, dona un respir a la natura, però aquesta no és la recepta a seguir perquè és una treva i a més, amb un cost social massa elevat, entre d'altres coses pel patiment humà que suposa i per la pèrdua de les llibertats col·lectives.

L'ecologisme social té resposta pel mig termini, per l'escenari de transició (que segueix sent igualment necessari). Però, i per la immediatesa? Necessitam abordar una situació complexa en la que, de cop, milers de persones a les Illes es veuran directament afectades per la pèrdua del seu lloc de feina. Alguns potser de forma temporal, molts sabem que de forma permanent, perquè el nivell d'activitat no es reprendrà per moltes campanyes de promoció turística, rebaixes fiscals o ambientals que es vulguin o pretenguin fer. I qui ho demana és perquè: o bé, no és conscient de la magnitud de l'impacte global que la crisi COVID-19 ha desencadenat; o bé , pretén aprofitar la situació a benefici propi. I sabem que de tot hi haurà. Inconscients per una banda, i poderosos per l'altra, que pretendran seguir mantenint els seus privilegis a costa de vides si cal.

No, tot apunta a que no es podrà sortir d'aquesta crisi com es va sortir (amb un cost social molt elevat) de la crisi 2008: amb retallades austericides, rescats bancaris i empresarials, i més turisme i més construcció com a recepte local a costa de territori, recursos i garanties socials i salarials. Perquè mai abans s'havia trencat en sec la cadena local i global de producció. Hi haurà un pànic en les mercats financers i el turisme, la segona economia mundial després del petroli, patirà especialment l'impacte d'aquesta aturada global i serà el sector que més difícil tendrà la seva recuperació (segons dades de la OCDE i la UTAH) exposades per Iolanda Fresnillo en el webinar organitzat per l'ODG "Coronavirus i crisi econòmica: pla de xoc social i pla de recuperació”.

Per tant, necessitam que la nostra proposta d'agenda per a la transició ecosocial, tengui en compte aquesta perspectiva immediata que la situació requereix. I per això apuntam algunes de les qüestions que consideram bàsiques i essencials com a pla de xoc inicial enfocat en la justícia social i ambiental per tal de enfocar ja bé cap a on hauran de tendir les polítiques postCOVID-19 en una societat i economia híperturistitzada:

1. Consideram imprescindible paralitzar les propostes dirigides a intentar "recuperar" el ritme i condicions de la situació que precedia el COVID-19. Hem de recordar que aquesta situació no era bona per a tots, només per a uns pocs. Per tant des de l'ecologisme social i polític haurem de fer un bloc social fort per fer front a les peticions de rebaixes de requisits ambientals que pretendran ignorar la crisi climàtica urgent que ens espera en haver superat la crisi sanitària actual i que forçosament ha de ser el marc evident i present de les futures polítiques. No podem obviar la crisi climàtica. Casa nostra, la de totes i tots, encara està en flames com deia Greta Thunberg.

2. Cal un pla de rescat social per a les treballadores i treballadors dels sectors directament i indirectament vinculats amb el sector turístic. Potser ara, és el moment de garantir una renda social bàsica per aquelles treballadores que perdran definitivament el seu lloc de feina de manera immediata i permanent.

3. És necessària també, una revisió de la fiscalitat, amb ajuts als sectors socials més vulnerables i la implicació activa i solidària de les empreses que ara mateix només intenten evitar la seva descapitalizació acomiadant personal. No es pot donar resposta a les demandes dels que sempre guanyen: Exceltur demana un pla de rescat per a les empreses turístiques exigint, entre altres qüestions, la condonació i moratòria del pagament  d'impostos i quotes de la seguretat social, com diu Gabriel Escarrer en una entrevista recent a El Economista. 

4. I per tal d'avançar des de ja en l'aprofundiment democràtic en a la presa de decisions per a la sortida d'aquesta crisi sanitària i garantir que la crisi i la paralització econòmica no es converteixin en una nova excusa per augmentar el deteriorament ecològic, l'empobriment de la majoria i la vulneració dels drets més elementals, consideram imprescindible la creació d'una Mesa de Treball des d’ara mateix, amb tots els actors polítics, empresarials i socials - que inclogui no només sindicats - pel reenfocament progressiu de les polítiques pressupostàries adreçades a arrelar l'economia als territoris, relocalitzant i simplificant i escurçant els circuits econòmics. Per tot això, proposam:

•  Possibilitar una renda bàsica universal, però no només. Pot representar una solució per afrontar la crisi immediata de les persones sense ingressos o amb ingressos insuficients, però com apunta Amaia Pérez Orozco en una entrevista a eldiario.es , cal anar més enllà de donar una solució individual. A la llarga cal apostar per reduir el nivell de necessitats d'ingressos i col·lectivitzar i desmercantilitzar les qüestions essencials per a sostenir la vida (casa, educació, sanitat, alimentació, ...). En aquest sentit, es tracta de poder garantir uns serveis públics bàsics i universals. 

• Aprofundir en un reenfocament de les polítiques cap sectors productius essencials considerats estratègics en el nou escenari del metabolisme econòmic focalitzat en la relocalització,  la resiliència i la recuperació de sobiranies, la justícia social i la justícia ambiental i climàtica, és a dir, relocalització de la producció per enfocar cap a un model autocentrat (i no rentista) que atengui el com es produeix i quins serveis essencials es donen (economia social i solidària).

• Recuperar la gestió pública dels sectors productius estratègics (energia, aigua, sanitat, educació, cures...). 

• Augmentar el control social sobre les empreses turístiques. Si el turisme ha de continuar tenint una certa presència dins un escenari de diversificació econòmica, potser adreçada a una experiència turística més propera i de consum intern, el que cal és garantir l'activitat en el marc de les prioritats ambientals inexcusables i per altra banda, garantir el rendiment social i per tant la distribució de la riquesa que genera. En aquest, i si es segueix considerant un sector "estratègic" per sortir de la crisi, calen nous paradigmes de propietat i redistribució dels recursos. Perquè no pensar en incrementar els mecanismes de control públic, sindical i social sobre el seu funcionament? Perquè no avançar en la construcció de noves formes d’aliances público-cooperatives de gestió? Perquè no optar per formes de gestió públiques de certes activitats turístiques?

• Impulsar un pla de formació per a la generació de competències socials  en els nous àmbits de producció vinculats a la gestió del territori i els recursos.

Amb tot, el que necessitam és pensar-nos com a conjunt, com a societat, per abordar junts la por de la incertesa del futur que ha precipitat la crisi COVID i garantir que la sortida no serà un salvi's qui pugui. Potser aquest és el canvi essencial més radical en el modus operandi fins ara conegut en que les grans institucions vetllen pels grans capitals en moments crítics. Si aconseguim això, potser aquesta crisi actual haurà estat vertaderament el punt d'inflexió pel canvi de rumb necessari per rompre amb les hegemonies econòmica, política i social que ens han abocat a la situació actual, tant en el context global com a casa nostra. Aquí a les illes, pensar en aquesta possibilitat és assumible, per les dimensions i pel nombre d'actors involucrats. La clau serà però ser conscients tots que la illa és el nostre vaixell i que haurem de remar tots a la una perquè no s'enfonsi. Aquest és el gran repte.