La crisi global generada per la pandèmia de la COVID-19 obre nous flancs per a la reflexió sobre la societat i l’economia en general, i sobre l’activitat turística en particular. Aquesta situació no té precedents en els quals emmirallar-se per tal d’avaluar com es produirà la sortida. Es tracta d’un fet social total, que estremeix els actors socials, modifica substancialment les seves relacions i formes de vida, i repercuteix en la totalitat de les institucions locals, nacionals i globals. 

Per primer cop en la història, el sistema econòmic globalitzat, així com el moviment de béns i de persones, va ser obligat a pràcticament aturar-se. En aquesta línia, des de l’Organització Mundial del Turisme (OMT), s’afirma que en la totalitat dels dos-cents disset destins turístics del planeta s’hi han introduït restriccions sobre els desplaçaments internacionals, que són les més rigoroses de la història. 

També s’observa una centralitat absoluta en el terreny de la comunicació i la construcció de sentits. La producció de notícies i la divulgació de discursos gira al voltant del virus, l’anàlisi i les recomanacions d’experts, l’actualització constant de les xifres d’infeccions i morts, i les conseqüències sobre les societats. També hi ha hagut un desplegament no menor de desinformació i fake news. 

A Argentina, amb les seves profundes estructures històriques de desigualtat, aquesta irrupció se suma a un període de crisi social i econòmica generada des de 2016 per un nou cicle de polítiques neoliberals. A partir de l’aïllament social, preventiu i obligatori dictat de manera primerenca pel govern nacional, es preveu que el pic de contagis al país arribi setmanes després de la producció d’aquest text. Fins al moment, les xifres d’afectats són sensiblement menors que en altres països de la regió i del món. No obstant això, durant el mes de maig el virus va començar a circular amb força pels barris populars de l’Àrea Metropolitana de Buenos Aires, on les condicions de vida estan marcades per l’amuntegament, la precarietat i la falta d’accés a serveis bàsics. 

Assumint la complexitat que això suposa, l’objectiu d’aquest article consisteix a desxifrar algunes claus que permetin una aproximació a les possibilitats de transformació del turisme en un futur pròxim, finalitzada l’emergència sanitària. Algunes preguntes per iniciar l’anàlisi: quins impactes pot tenir aquesta crisi sobre el turisme? Quines perspectives preveuen els discursos dels actors centrals? Hi haurà modificacions en les pràctiques del consum turístic? Finalment, quines aportacions i oportunitats per al turisme es poden promoure des de l’Economia Social i Solidària (ESS)?

Turisme i pandèmia

Les conseqüències econòmiques de la pandèmia encara són de dimensions desconegudes, tot i que existeixen algunes certeses. En primer lloc, diversos organismes internacionals pronostiquen per a 2020 la crisi més greu i profunda des de la Gran Depressió. En segon lloc, de la mateixa manera que la crisi sanitària, l’econòmica tindrà un impacte major en els sectors socials més vulnerables. 

En el cas del turisme, hi haurà empreses, treballadors, destins i consumidors que seran molt més impactats que altres. Algunes companyies deixaran de guanyar, altres perdran o desapareixeran. Certes destinacions es veuran profundament afectades per la manca de demanda, mentre que les seves comunitats patiran un increment de l’atur, la migració, la desigualtat o l’exclusió social, i hauran de reconvertir la seva matriu productiva. Part dels treballadors del sector perdran els seus llocs de feina i els sectors mitjans i populars tindran menor capacitat per al consum turístic. 

Barrancas. Font: Llorenç Planagumà | Arxiu d'Alba Sud. 

No obstant això, més enllà dels impactes particulars previstos, la qüestió central és indagar sobre les conseqüències que pot tenir la pandèmia sobre el model turístic. Al respecte, és interessant avaluar quines possibilitats de canvi reals existeixen en les formes dominants de producció i comercialització de turisme i en les relacions i les correlacions de poder entre els actors involucrats. Tot i els matisos, la sortida ofereix la següent disjuntiva: la tornada a l’anterior normalitat o un canvi de paradigma. És justament en aquesta segona opció on s’obren possibilitats per a l’Economia Social i Solidaria. 

El turisme, abans

Com en molts altres països, l’activitat turística a Argentina va ser radicalment escombrada per la irrupció de la COVID-19: el turisme no es va reduir, sinó que va frenar pràcticament a zero. Tornant una mica enrere, per tal d’il·lustrar un punt de partida previ, es planteja una ràpida caracterització del turisme al país. 

En una breu perspectiva històrica, els primers centres turístics del país es van fundar a finals del segle XIX, tot i que en el primer govern peronista (1946-1952) es va produir la denominada democratització del turisme, a partir de l’ampliació de drets, les vacances pagades i la millora de les condicions de vida dels sectors del treball. Des d’aquell moment l’activitat va anar creixent i expandint-se, guanyant protagonisme en el terreny econòmic, social i cultural. 

En l’actualitat el país rep més de 7 milions de visitants internacionals anualment, amb un increment significatiu durant els últims anys com a conseqüència, entre altres factors, de la devaluació de la moneda nacional. Al voltant del 50% dels argentins (21 milions) practica turisme i només un 10% realitza turisme emissor (AET, 2015).

Segons l’Asociación de Hoteles de Turismo (AHT), el sector representa el quart ítem en l’entrada de divises. L’any 2018 la facturació total va ser de més de 55.000 milions de dòlars, el que representa el 10,3% del PIB: el pes del turisme sobre el Producte Interior Brut és quatre cops majors que el del software, la indumentària i el tèxtil. El turisme també és la principal activitat pel que fa a la generació d’ocupació: el sector en el seu conjunt genera aproximadament un milió de llocs de treball formals. És incert el nombre de llocs de feina informals. 

En les últimes dècades hi ha hagut al país un creixement constant de desplaçaments, infraestructures i places que va anar massificant i hiperturistificant destinacions. Aquest procés no ha estat en cap cas innocu, sinó que ha estat generat per impactes diversos; per exemple, sobre la qualitat de vida dels treballadors (Mazzini, 2009) i residents (Benseny, 2006), el deteriorament ambiental (Dadón, 2002) o la destrucció de recursos (Fernández Miranda, 2015).

Pandèmia, actors i discursos

Com a primera mirada a l’escenari futur, se sintetitzen a continuació els discursos del sector públic i empresarial, fet que possibilita una aproximació a la construcció formulada des dels actors dominants. 

Actors públics. Des del Ministerio de Turismo y Deportes de la Nación es destaca que el sector turístic és el més colpejat per la pandèmia, i s’estima que es podrien perdre uns 200 mil llocs de treball. En aquest sentit, es proposa iniciar un pla “que permeti que el sector privat segueixi dempeus” un cop finalitzada la crisi sanitària, i l’articulació de taules de diàleg amb les càmeres empresarials i sindicats. 

Es preveuen plans d’ajuda per a l’empresariat a través del Programa de Asistencia de Emergencia al Trabajo y la Producción, i mesures específiques per al sector, com el finançament a través del Plan 50 Destinos, que parteix de l’ajuda pública per a “garantir el pagament dels salaris del sector privat” durant la crisi. A través del Fondo de Turismo també es destinarà l’equivalent a mig milió de dòlars “per a recolzar a emprenedors turístics que desenvolupin projectes sostenibles que afavoreixin l’ocupació, l’arrelament i el desenvolupament humà al territori”.

Mar del Plata. Font: Leandro Kibisz, sota llicència creative commons. 

Dos altres eixos en aquest discurs públic apunten a la valorització del sector com a generador de feina i a la transmissió d’expectatives positives sobre la seva recuperació, “serà una de les indústries que més ràpid es reactivi quan acabi aquesta situació”. Com a prioritat, les actuacions de l’Estat apunten a “salvar” el sector, aconseguint una “reactivació” tan aviat com es pugui. Com a horitzó ideal a curt i mitjà termini, es planteja poder tornar a la situació del turisme anterior a la pandèmia. 

Actors del sector empresarial. Des dels discursos d’empreses i lobbies del turisme es destaquen en primera instància els danys ocasionats per la pandèmia i la quarantena. Dues idees integrades en aquest relat són el tancament de petites i mitjanes empreses i d’agències de viatges, així com la pèrdua de llocs de feina. A diferència d’altres sectors, en els discursos dels actors privats del turisme no s’observa pressió per a flexibilitzar la quarantena, ja que s’assumeix que encara així existiria recel per part dels consumidors. També es preveuen conseqüències psicosocioculturals que afectaran les pràctiques turístiques més enllà de l’aïllament, com “el temor”, “el prejudici” o la dificultat per a “erradicar la por” al virus. 

Aquests discursos no coincideixen amb l’optimisme de l’Estat sobre els temps de “recuperació” del sector: “els vaticinis més optimistes assenyalen que el 2020 està del tot perdut. Els menys optimistes sostenen que el turisme podria retornar a la normalitat com a molt d’hora en el transcurs de dos anys”. 

Pel que fa a les propostes, els actors privats demanen una transferència de recursos públics per a pal·liar els impactes i poder retornar a una situació similar al moment previ. Mentrestant, els gegants de les agències en línia anaven als fets: la suspensió de treballadors i la reducció de salaris fins a finals de setembre “per tal de garantir el desenvolupament sostenible de la companyia a llarg termini”, a partir d’un acord amb el Sindicato de Empleados de Comercio. 

Existeix sintonia, semblances i complementarietats entre els discursos dels actors públics i privats del turisme. L’Estat ofereix el que els agents privats sol·liciten, ambdós plantegen la necessitat de tornar a l’estat anterior a la irrupció de la pandèmia de la manera més ràpida possible. La primera diferència es troba en l’optimisme o el pessimisme de les seves perspectives. 

Aquests discursos comparteixen, a part d’una marcada orientació economicista, silencis significatius respecte qüestions socials i ambientals. És clau contemplar aquestes dimensions invisibles en aquesta retòrica per tal de poder completar la il·lustració sobre les conseqüències de la pandèmia sobre l’activitat. 

Les primeres imatges impactants sobre l’aïllament van ser espècies animals transitant les ciutats, aigües clares on setmanes enrere eren tèrboles, o dades sobre la reducció de la contaminació. En referència als aspectes socials, s’ometen qüestions com el treball informal i precaritzat en el turisme (Mazzini, 2009; Tottino i Catalano, 2015) on els treballadors no compten amb les prestacions fonamentals. Aquestes dades també descriuen la normalitat a la qual es pretén retornar.

Els discursos dels actors centrals situen el focus en la reactivació i en el retorn a l’estat anterior, amb omissions i sense problematitzacions. Els discursos convergeixen en una falta de perspectiva crítica o de propostes per a revisar i modificar algunes pràctiques. El model turístic es troba fora de les agendes i les paraules dels principals jugadors. Més enllà d’aquests relats, és necessari visibilitzar perspectives emergents que proposin una mirada més àmplia i complexa, com els agents solidaris que plantegen altres turismes al país. 

Pensar escenaris i oportunitats a partir d’allò previsible

Els interrogants sobre el model de producció, comercialització i consum turístics s’acumulen. Tot i la incertesa generada per la celeritat amb què se susciten els canvis, és necessari pensar aquest futur i contribuir a construir-lo d’una altra manera. Indicant algunes conseqüències previstes del coronavirus sobre el turisme a Argentina, s’analitzaran les possibilitats d’acció en aquest escenari. Això permetrà un apropament al context i les condicions sota les quals tots els actors s’hauran de moure. 

Decreixement obligat i autogestió

Els teòrics del decreixement sempre han emfatitzat que els processos de decreixement serien una decisió acordada i planificada per la majoria o una imposició caòtica de la natura. Es pronostica que el decreixement és la certesa més gran que tindrà el sector turístic a curt i a mitjà termini. Diversos factors influeixen en aquesta reducció: l’empobriment d’una part significativa de llars argentines i la seva consegüent restricció de despesa, la baixa receptivitat de turistes estrangers o el temor a recórrer a espais massificats.

San Carlos. Font: Javier Tejera | Arxiu d'Alba Sud. 

En línia amb la caiguda de l’activitat, es preveu un fort impacte sobre les petites i mitjanes empreses d’hoteleria, transport, gastronomia i les agències de turisme. Això, sumat a un inevitable “efecte domino”, sense cap dubte implicaria un canvi en la composició de l’oferta de turisme. En qualsevol cas, això suposa de nou milers de treballadors desocupats. El previst tancament d’empreses podria donar lloc a dos tipus d’escenari: el primer, amb una oferta més concentrada i sostinguda per una mateixa tipologia de demanda; el segon, l’organització dels actors de treball per a l’adopció de models autogestionats que mantinguin aquestes fonts de treball. 

En aquest segon cas, emergeix com a oportunitat la recuperació d’empreses per part dels seus treballadors i la creació de cooperatives de treball que prestin serveis turístics. Aquest tipus de processos, que impliquen que els treballadors es facin càrrec dels mitjans de producció i autogestionin l’empresa, podria produir-se principalment en activitats que demanen molta mà d’obra, com ara l’hoteleria o la gastronomia. Al país existeixen antecedents en la recuperació d’empreses en general, hotels com Pipinas, Bauen, Pismanta o Quijote, i restaurants com Alé Alé, Los chanchitos, La Casona o Lalo. 

La recuperació de les empreses en situació de fallida o tancament i la consegüent constitució de cooperatives podria ser una estratègia central, no només per a minimitzar els danys, sinó també per a una composició més equitativa del sector. Això només succeirà si es concep aquesta alternativa com una opció viable que sigui monitorada pels actors involucrats, sigui sustentada per una base social àmplia i acompanyada per altres agents del sector social i solidari; i que, en lloc de reprimida, sigui legitimada per l’Estat. 

Distanciament social i sostenibilitat

És previsible que el temor social a la pandèmia continuï un cop finalitzat el període d’aïllament obligatori. Planificar un viatge a un entorn llunyà o pujar a un avió, tren o autobús demorarà el seu temps: és improbable que a curt termini les pràctiques turístiques tornin al seu estat anterior. El govern adverteix que s’haurà de promoure un turisme amb distanciament social; i en consonància, des de la Cámara Argentina de Turismo s’assumeix la necessitat “d’evitar les grans concentracions de turistes”. 

Pel costat de les grans empreses, com ara aerolínies o cadenes d’hotels, s’està pensant en mesures i protocols sanitaris a través d’una certificació Covid-free. També des del Ministeri es proposa un programa de “Bones pràctiques post-COVID-19” i es destaca que s’està treballant en protocols “per tal que el retorn a l’activitat sigui segur”. La intenció és generar garanties per tal que la ciutadania reprengui amb confiança la seva pràctica turística el més aviat millor. Ja hi ha idees implementades, com ara prendre la temperatura als passatgers, o en exploració com ara col·locar divisors acrílics a les butaques dels avions. 

El distanciament donaria espai, com a mínim durant un temps, a la visibilitat de discursos i la permeabilitat de pràctiques sobre un turisme sostenible. La por individual al contagi pot potenciar sentiments reaccionaris, pràctiques discriminatòries i individualitzants. Però també pot donar lloc a una “consciència encarnada” sobre la interdependència entre les persones i els ecosistemes que impulsi altres formes de viatjar, conèixer i descansar. El distanciament social és antagònic a l’afluència massiva i al model de gran escala, i pot donar lloc a l’impuls de pràctiques turístiques més lentes; pot obrir una possibilitat a la sostenibilitat. 

Distàncies curtes i l’opció de la proximitat

Un altre canvi que es preveu en l’escenari de post pandèmia és que durant 2020 i possiblement part de 2021 el turisme es dugui a terme en distàncies curtes. Els actors així ho assumeixen: des del govern es promou la “proximitat” i s’anima a viatjar pel territori nacional, i des de la Cámara Argentina de Turismo s’afirma que la proximitat serà “l’eix de la recuperació de l’activitat”. 

La proximitat afecta la lògica del culte a la velocitat i colpeja la línia de flotació del turisme globalitzat. Així, genera oportunitats per a altres actors que proposen la reivindicació de la quietud, o pràctiques turístiques de proximitat i la revalorització dels entorns i les cultures locals, com el turisme rural o de base comunitària. La proximitat també és una possibilitat per a un turisme més sostenible. 

San Carlos.  Font: Javier Tejera | Arxiu d'Alba Sud. 

Aquests canvis poden vincular-se a tendències de consum prèvies a la COVID. Un estudi realitzat per booking.com l’octubre passat analitzava les tendències dels turistes. Segons aquests resultats, al voltant del 50% dels argentins es mostren interessats a reduir l’impacte ambiental generat per un excés de turisme i, en aquest sentit, estarien disposats a modificar els destins o els mitjans de transport utilitzats amb la finalitat d’evitar la massificació i ajudar a la preservació del medi ambient. 

L’estudi no només demostra la possibilitat d’explorar aquest tipus de pràctiques, sinó també que la seva apropiació serà l’escenari de disputa. En reduir-se l’escenari turístic, la proximitat serà una estratègia que adoptin actors d’orígens diversos. Molts grans capitals que fins ara no tenien interès en el turisme de proximitat començaran a lluitar per aquesta modalitat. 

Temps, fragilitat dels canvis i disputes futures

En tots els casos, és important tenir en compte la dimensió temporal dels canvis prèviament mencionats. Tres qüestions centrals succeiran i habilitaran de nou l’activitat turística: el govern aixecarà restriccions de forma nacional, a escala global l’OMS donarà el vistiplau als viatges, i la por al contagi anirà disminuint. 

Els canvis seran temporals; i el curs previsible dels esdeveniments és que, segons la voluntat i els interessos dels actors centrals, es retorni progressivament a un mode similar al precedent. Excepte en cas que els sectors més afectats (treballadors, petites empreses, organitzacions solidàries o comunitàries) s’organitzin i s’articulin per tal de generar alternatives i incidir en espais de decisió que puguin modificar aquest rumb. 

Segurament durant aquest període es generi una disputa política i de sentits, on es contrastin discursos i propostes, en molts casos antagòniques. Tindrà lloc una batalla per tal d’instal·lar una mirada dominant sobre quin model turístic és el més convenient per al bé comú. És en aquest espai temporal on els treballadors de l’EES, actors i sectors afins en conjunt podran maximitzar els seus esforços per tal de difondre els seus discursos, visibilitzar les seves propostes i experiències que permetin la pràctica d’un turisme més solidari, equitatiu insostenible. Tot i assumir la desigual correlació de forces i el temps limitat, és aquí precisament on resideix la principal finestra d’oportunitat. 

La configuració del proper turisme

Per tal d’aportar a la reflexió, es plantegen factors crítics per a la configuració del proper turisme a Argentina.

El rol de l’Estat. Quina serà l’orientació de les polítiques públiques en general i turístiques en particular i la correlació de forces en les decisions de l’Estat? Fins al moment no s’observa una intenció de canviar el paradigma del turisme ni l’orientació de les seves polítiques cap a experiències solidàries. Contràriament, tot apunta a una transferència de recursos que permeti garantir un retorn el més ràpid possible a l’estat previ. 

Paper de la ciutadania. Quin impacte tindrà la pandèmia sobre les representacions i les pràctiques majoritàries al voltant del turisme? Es preveu que es produeixin canvis en les conductes de consum, tot i que és difícil asseverar-ne l’orientació i la duració. Podran produir-se pesos i contrapesos en la tensió entre la por a viatjar i la reivindicació de la llibertat a través del consum turístic. Del temor també en pot sortir desaprenentatge, una consciència sobre els danys i riscos del model, i un qüestionament d’aquesta idea de llibertat, fet que possibilitaria una major visibilitat d’experiències turístiques associatives i transformadores. 

Capacitats dels actors socials. Quina capacitat tindran els actors del camp social, popular i solidari per a l’articulació, l’intercooperació i construcció de sinergies en l’àmbit del turisme? L’organització estable podrà permetre un major acoblament entre una demanda responsable i una oferta solidària. Com en altres crisis, els nous desocupats i els treballadors informals poden ser les noves víctimes, o constituir-se com a actors estratègics que potenciïn els llaços de cooperació per a la construcció d’un altre model turístic. 

San Carlos. Font: Llorenç Planagumà | Arxiu d'Alba Sud. 

Organització comunitària. Un altre factor es vincula amb la possibilitat que els integrants de les poblacions en les destinacions puguin treballar mancomunadament per, a través de diverses formes d’estructura organitzacional, impulsar o donar suport a projectes turístics que responguin a l’interès del conjunt. Això suposa una fortalesa en l’organització de les comunitats i un nivell de participació social que possibiliti la planificació i la gestió d’un turisme de base comunitària als territoris. 

En última instància, la configuració del proper mapa del turisme argentí estarà determinada per qui siguin els actors que monitorin i protagonitzin les transformacions, o, contràriament, les continuïtats de l’activitat. La possibilitat d’aplanar una sortida on prevalgui l’interès general haurà de sorgir de la voluntat, el consens i la consolidació de relacions de cooperació entre l’Estat, les organitzacions solidàries i les comunitats organitzades. En aquest escenari, els actors socials del país tenen una vasta experiència acumulada de la qual nodrir-se. 

El pròxim turisme és una història per escriure; i un fragment de la seva narrativa dependrà de la capacitat d’adaptació, innovació i articulació entre els actors que, des de diverses parts de la geografia, proposen i duen a terme alternatives turístiques travessades per altres racionalitats, valors i idees. Això no obstant, és important evitar una mirada ingènua. La correlació de forces, la capacitat per a incidir en l’Estat i l’imaginari col·lectiu que han demostrat els lobbies del sector revelen un risc latent: que l’escenari post COVID-19 impliqui un model més concentrat, excloent i insostenible; fet que no seria una distopia, sinó una possibilitat certa.