La crisi de la COVID-19 és observada des de diversos punts de vista i es té en compte les seves implicacions en àmbits tan variats com l’economia, la sanitat, el mercat laboral o qualsevol altre aspecte de la societat. Tot i això, i com sempre, és necessari ampliar les mires cap al gènere, tant pels impactes diferenciats d’aquesta crisi com per les aportacions que poden fer diversos corrents feministes. Això permet analitzar les conseqüències de la COVID-19 tenint en compte les interseccions del gènere, la raça, l’edat, la classe social o el que pot implicar formar part del col·lectiu LGTBIQ, entre d’altres. Durant la pandèmia, un dels aspectes crucials ha estat la diferència de gènere en la vivència de la situació del confinament, moment en què les cases han esdevingut un espai polític, mostrant les desigualtats de poder que les configuren. També hi ha una preocupació creixent per les dones que es queden tancades a casa amb el seu agressor, que utilitza la violència i abusa d’elles quan hi ha menys possibilitats d’interposar denúncies i engegar protocols. A més, els drets sexuals i reproductius de les dones també s’han vist afectats durant la pandèmia.

Cal tenir en compte una sobrecàrrega general per a les dones a partir del tancament de les escoles, de l’increment de la feina domèstica global i de les cures de familiars malalts o dependents. Això fa necessari que el sector de cures sigui considerat essencial, situació que s’agreuja en el cas de les famílies monomarentals o les mares amb la custòdia dels seus fills i filles. Alhora, s’hi afegeix el teletreball, una de les propostes que s’ha materialitzat per tal de continuar amb les tasques productives i evitar acomiadaments. Habitualment, les dones dediquen més del doble d’hores que els homes a les tasques domèstiques, fet que esdevé més greu per la sobrecàrrega actual en el context de la pandèmia. En aquest moment on es reorganitzen les logístiques familiars, es preveu una pèrdua salarial o major probabilitat de perdre el lloc de feina per a les mares treballadores. Alhora, hi ha veus que afirmenque aquesta crisi pot provocar certs canvis en els rols de gènere tradicionals a llarg termini, tot i que en el context actual resulta molt complicat fer investigacions, especialment a nivell de treball de camp. Per tant, resultats empírics de qüestions i impactes esdevinguts a causa d’aquesta pandèmia trigaran més en sortir a la llum.

La feminització de les cures també es trasllada al mercat laboral i afecta a professionals com treballadores de la llar, majoritàriament dones migrants, treballadores en els àmbits de neteja i higienització, personal d’atenció als supermercats, treballadores socials, i personal sanitari amb un 70% de dones infermeres. Aquestes feines acostumen a ser precaritzades, contemplen baixos salaris i contractes atípics (a temps parcial, temporals o externalitzacions) que incrementen la inseguretat econòmica, laboral i social de les dones. És a dir, es tracta d’una crisi on les dones tenen la major càrrega sanitària i de cures, però no la mateixa possibilitat de prendre decisions, ja que les directives de les institucions es troben altament masculinitzades. Una altra conseqüència de la pandèmia són els greus efectes a l’economia mundial, atès que el virus ha obligat a aturar tota producció considerada no-bàsica. Per aquesta raó, s’han pres diverses decisions arreu del món per paliar la crisis de la COVID-19, algunes de les quals exclouen un gran nombre de treballadores de les proteccions socials previstes, com ara les 740 milions de treballadores arreu del món que se situen en l’economia informal.

Quins han estat els impactes sobre les treballadores del sector turístic?

El sector turístic s’ha vist greument afectat a causa de les limitacions en la mobilitat internacional i les mesures de distanciament social. El tancament d’establiments d’allotjament turístic, restaurants i equipaments culturals ha provocat una onada d’acomiadaments massius definitius i d’altres temporals en forma d’ERTO (Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació). Aquest sector destaca per una elevada feminització dels seus llocs de feina i, per tant, la davallada d’ocupació té una clara repercussió en funció del gènere. Per aquesta raó és precís analitzar els impactes amb una perspectiva de gènere.

En primer lloc, cal subratllar que en els darrers anys ha augmentat de forma generalitzada la precarietat en el mercat laboral, en especial la del sector turístic. El treball turístic es caracteritza per les dures condicions de feina, la informalitat, els baixos salaris, i l’externalització de departaments sencers, afectant especialment a treballadores. Es constata també un augment de contractacions temporals o noves modalitats de feina com els treballadors per compte propi, incrementant d’aquesta manera la inestabilitat dels empleats i empleades del sector, reduint la seva capacitat d'estalvi i d’accés a ajudes, i dificultant les seves possibilitats de superar l’actual xoc econòmic. Així doncs, la crisi provocada per la COVID-19 ha fet encara més evidents la precarietat i la vulnerabilitat del sector, així com les desigualtats de gènere existents. El context en què ens trobem posiciona a moltes dones, amb especial èmfasi a les dones joves, amb baixa qualificació, migrants o afrodescendents, en una situació de màxima vulnerabilitat.

Un cas evident és el de les cambreres de pisos, moltes de les quals han quedat desprotegides davant dels acomiadaments massius, ja que es tracta d’un departament on hi predomina una alta externalització. Davant del tancament dels hotels i de la frenada de l’activitat laboral, totes les empreses multiserveis que s’havien beneficiat dels processos d’externalització afavorits per la reforma laboral de 2012 a Espanya, han extingit els seus contractes, la majoria d’ells temporals. Això ha deixat les treballadores sense accés a les mesures del Govern per a pal·liar els impactes econòmics, com ara els ERTO, que s’han concentrat en el personal fix i, com a molt, fix-discontinu contractat directament pels hotels. Durant aquesta pandèmia s’ha pogut comprovar la importància d’una bona neteja i desinfecció, tasques tradicionalment menyspreades i invisibilitzades, malgrat els esforços dels col·lectius de kellys que avui dia segueixen lluitant per tenir un espai propi i estar presents al debat polític espanyol. Tot i el reconeixement públic a la seva feina i la revalorització de les tasques de neteja, segueix essent un dels col·lectius més afectats i desprotegits en aquesta crisi. A més, quan aquestes treballadores es reincorporin als seus llocs de feina, estaran altament exposades al contagi mentre desenvolupen una funció clau d’higienitzar els espais. En aquest procés, reclamen que se’ls facilitin mesures de protecció i també el temps suficient per a realitzar la seva feina d’una forma segura i correcta ja que els protocols d’higiene i desinfecció seran encara més exigents i de vital importància per tal de mantenir la seguretat, tant del personal com dels turistes. Tot i això, l'escenari més probable és el d’atorgar majors càrregues de treball a una plantilla formada per menys persones, amb la clara voluntat d’abaratir costos. D’aquesta manera, les treballadores poden patir la disminució del poder de negociació amb les empreses i l’augment de la inseguretat laboral.

Entre altres col·lectius que estan patint la paralització del turisme s’hi troben, per exemple, les hostesses, molt afectades tant per la recuperació lenta dels congressos i esdeveniments, com per la contractació eventual a la qual són sotmeses i que les deixa fora de les mesures de protecció previstes. D’altra banda, degut a la frenada de vols comercials, les hostesses de vol també han vist afectada la seva activitat laboral. Un altre col·lectiu sovint oblidat i menystingut dins de la indústria turística, tot i el gran pes que ocupa, són les persones que treballen en l’oci nocturn, com artistes, ballarines o animadores, entre d’altres. El sector cultural, estretament vinculat amb el turisme, pot patir les conseqüències de la davallada de visitants i la limitació de l’aforament en espais com els equipaments patrimonials, els festivals temàtics, etc., afectant personal d’atenció al visitant, guies turístiques, programadores culturals, personal de neteja i higienització dels edificis o el personal de restauració. Finalment, altres treballadores del sector turístic, com ara el personal de restauració, les recepcionistes d’hotel que conservin els seus llocs de feina, estaran en contacte amb altres persones, exposant-se a la possibilitat de contraure el virus.

Tanmateix, cal tenir en compte la influència del desenvolupament tecnològic sobre la tasca de les recepcionistes, que pot garantir millors condicions de treball o pot provocar la pèrdua de llocs de feina. Alhora, l’increment de l’ús de la tecnologia en el turisme, juntament amb la reducció de la mobilitat, pot posar en risc el paper de les agents de viatges i, per tant, la feina de moltes dones que hauran de trobar una especialització dins d’aquest mercat tan competitiu i en detriment de l’atenció presencial. En aquest nou context, doncs, les tecnologies guanyen encara més pes en les experiències turístiques i, per tant, al mercat laboral. Tradicionalment, les feines relacionades amb la tecnologia es troben masculinitzades, fet que pot comportar majors dificultats a les dones per inserir-se en aquest mercat, el que també s’anomena tercera bretxa digital de gènere.

D’altra banda, moltes famílies depenien de llocs de feina estacionals i, actualment, sense una previsió de com serà la temporada d’estiu desconeixen com sobreviuran, accentuant-se encara més en els casos de les feines en petits negocis turístics. En conseqüència, l’elevada pèrdua de llocs de feina ocupats per dones farà que augmenti la seva dependència econòmica dels pares, germans o parelles, generant així una relació encara més desigual.

Per últim, els impactes de la “nova normalitat” afectaran a totes aquelles dones que treballen en negocis familiars al sector turístic, les quals ja patien una sobrecàrrega de treball en la combinació d’atendre a turistes i responsabilitzar-se de les tasques de cura. Amb els nous requisits de neteja, desinfecció i distanciament social, veuran augmentada la seva càrrega de treball, ja que les xarxes de suport que tenien ara no hi són. A aquest factor s’hi suma, la perillositat d’exposar el seu nucli familiar a possibles contagis a causa de l’estret contacte amb els turistes, preocupació que pot repercutir negativament en la seva salut mental.

Teletreball amb infants. Font: Jesús Albarrán Ordás, sota llicència creative commons.

Tot i que l’opció del teletreball, incloent les complicacions que comporta, pot haver estat ben rebuda per un gran nombre de col·lectius, en el cas del sector serveis i, en concret del turisme, aquesta opció només és viable per a algunes posicions, ja que hi ha un gran nombre de feines que no es poden realitzar si no és de forma presencial. Entre les possibilitats de fer teletreball s’inclouen les feines en agències de viatge, gestionant reserves i cancel·lacions de viatges; els touroperadors, regulant paquets turístics que majoritàriament s’hauran aturat; les empreses organitzadores d’esdeveniments, a la cerca de noves dates i alternatives per a dur a terme els esdeveniments; els departaments de màrqueting i els community managers, dissenyant i llençant campanyes per atreure futurs turistes o seguir fidelitzant-los durant l’estat d’alarma; i empreses tecnològiques, oferint suport a través de programes informàtics. Tot i que no hi ha dades concretes del gènere de les persones que realitzen les darreres tasques mencionades, reiterant l’alta feminització del turisme, és clar que les dones es veuen més afectades per la presència del teletreball i la compaginació d’aquest amb les tasques domèstiques. Un exemple és el de les investigadores que, tot i poder continuar la seva feina des de casa, a causa de la sobrecàrrega de treball han reduït el seu nombre d’articles i aportacions científiques.

Quines poden ser les aportacions de l’enfocament de gènere al nou escenari turístic?

En el context actual de mobilitats reduïdes i recessió econòmica, es recuperen i revaloritzen diferents turismes de proximitat, com ara el turisme de segona residència, el social, el d’interior, l’slow tourism o l’“staycation”. Aquest últim corrent, segons la definició més estricta, es basa en no marxar de vacances i quedar-se a casa gaudint d’activitats recreatives a llocs propers i sense pernoctar fora. Tot i establir-se com una forma de turisme alternativa en aquest escenari de mobilitat limitada, cal tenir en compte que el fet de romandre a la residència habitual durant les vacances, podria suposar una sobrecàrrega de treball per a les dones, comportant més cansament pel fet de no ser a casa durant tot el dia i haver de realitzar aquestes feines en menys hores del que és habitual.

La mateixa problemàtica pot aparèixer en altres formes de turisme, que també poden sorgir amb més força en un escenari on previsiblement qui viatgi haurà de reduir costos. En primer lloc, existeix l’opció de les autocaravanes, els bungalows i les caravanes als càmpings, els apartaments en lloc d’hotels, els hostels, o fórmules similars, on les persones que utilitzen aquests serveis han d’encarregar-se d’aspectes com el menjar i la neteja, tasques que majoritàriament assumeixen les dones. En segon lloc, existeixen iniciatives com l’intercanvi de llars entre dues famílies que viatgen o el housesitting, on qui viatja resideix a la casa dels propietaris de manera gratuïta a canvi de mantenir-la, fet que pot perpetuar els rols de gènere tradicionals. Finalment, altres formes de viatjar que comporten major càrrega de treball per a les dones són les excursions de muntanya on es dorm en refugis, les rutes en bicicleta o a peu, com pot ser el cas del Camí de Sant Jaume. En aquests casos, la sobrecàrrega de treball pot venir donada per aquelles tasques més invisibles com ara la planificació de les rutes, les activitats i les pauses que es duran a terme; la preparació del material necessari per a realitzar el viatge; la consideració dels desitjos de tots els integrants; la supervisió durant el trajecte, entre d’altres. Totes aquestes càrregues mentals derivades de les cures es poden aplicar als exemples mencionats anteriorment.

En aquest escenari on l’accés al turisme i l’oci esdevé encara més un privilegi i un factor causant de desigualtats i d’estratificació social, és fonamental posar sobre la taula alternatives turístiques més equitatives, fins ara menystingudes, com ara el turisme social. El turisme social sorgeix com una alternativa més inclusiva, solidària i equitativa, que garanteix l’accés al turisme de tota la població i una millor distribució dels beneficis, tot promovent el turisme interior i redistribuint els fluxos turístics a zones menys massificades. Dins d’aquesta alternativa turística, el lucre no és l’objectiu principal, sinó que es vincula a objectius pedagògics, de desenvolupament personal o de formació, entre d’altres. Un exemple de possibles beneficiaris d’aquesta iniciativa poden ser les famílies monoparentalsque per naturalesa ja compten amb un sou menys. Per tant, ara potser es veuen obligades a descartar les vacances amb la finalitat de reduir costos, ja que aparentment serà molt difícil garantir els casals o campaments d’estiu. Així doncs, cal tenir en compte quines modalitats de turisme es poden adaptar a les necessitats actuals i llegir de forma crítica a qui donen accés i a qui exclouen, ja que a partir d’aquesta pandèmia s’ha pogut comprovar la fragilitat absoluta del model turístic tradicional vinculat a la lògica de consum i altament dependent del turisme internacional.

Família en autocaravana. Font: Craig Kirkwood, sota llicència creative commons.

Reflexions finals

Pensant en la recuperació de la societat és imprescindible posar la igualtat de gènere al centre de la qüestió i donar importància a l’empoderament femení, que pot crear comunitats més sanes, resilients i cohesionades en temps de crisi. A partir d’aquesta idea es demanen models de desenvolupament alternatius, com ara l’ecofeminisme, que se centrin en les persones i el planeta i defensin els drets humans, la sobirania alimentària, la justícia climàtica i l’aigua. Aquest últim recurs natural té una relació directa amb el turisme i el gènere, ja que especialment en països del Sud Global, les dificultats per accedir a l’aigua afecten més a les dones en termes de salut i tasques d’abastiment (Cole et al., 2020).

Resulta evident que, durant aquesta pandèmia i en l’enfocament cap a possibles solucions, la perspectiva de gènere ha estat un aspecte que s’ha negligit en la majoria de casos. Les conseqüències de deixar de banda les aportacions dels diversos corrents feministes poden derivar en ampliar les desigualtats de gènere, reforçar els estereotips de gènere tradicionals, o enfortir les barreres estructurals que provoquen desigualtats sistèmiques, per la qual cosa cal qüestionar les lògiques neoliberals i de benefici que s’imposen actualment. Així doncs, des del turisme és el moment de centrar-se en la sostenibilitat y apostar per noves formes de turisme que ens permetin començar a treballar per garantir els drets laborals, la inclusió de persones amb contractes irregulars o d’economia informal dins de les polítiques i els programes de protecció social, la flexibilització dels contractes laborals amb la finalitat de compaginar les tasques de cura sense reforçar la precarietat i la valorització social i la visibilització dels processos d’empoderament de les treballadores que desenvolupen tasques essencials. En aquest marc d’anàlisi dels impactes de la crisi de la COVID-19 i el turisme tenim l’oportunitat de reduir l’impacte mediambiental i minvar els impactes negatius del turisme sobre la població local, establint relacions horitzontals entre l’empresariat, les comunitats locals i les entitats públiques, etc. En definitiva, és el moment d’aplicar la perspectiva de gènere al sector turístic present i futur.