La pandèmia de la COVID-19 ha posat de manifest la vulnerabilitat del sistema turístic, en especial en territoris altament turistificats que depenen del mercat internacional, quan l’amenaça latent d’una caiguda d’arribades s’ha produït de forma intensa i sobtada. Aquesta crisi ha provocat una doble reacció. Per una banda, a mesura que l’alerta sanitària es relaxa i es poden realitzar de nou certes activitats suspeses durant l’estat d’alarma, augmenta la pressió per fer front a la situació amb mesures de garantia, seguretat i reactivació del sector turístic. Des d'aquesta perspectiva no hi ha cap qüestionament del model hegemònic previ. A canvi, l'emergència econòmica es converteix en recurs per exigir la reducció d'alguns dels mecanismes de regulació i control sobre l'activitat turística existent, com l'ampliació de les terrasses de bars i restaurants a Barcelona fins com a mínim 2021, o impulsar una nova pas més enllà en els processos de privatització en la gestió d'àrees públiques, com l'aprovació aquest mes de juliol a Catalunya de l'avantprojecte de llei de les àrees de promoció econòmica urbana (APEU), inspirats en els BusinessImprovement Districts (BIDs). Per altra banda, hi ha un interès creixent pels turismes de proximitat, en la mesura que a curt termini és l’única via per compensar part de la pèrdua del mercat internacional. 

Parlem de turismes de proximitat en plural, perquè les formes que pot prendre un turisme articulat sobre els mercats locals i nacionals poden ser múltiples, i hi ha diversos interessos en joc que pugnen per consolidar-se en aquest escenari, fins ara pràcticament menystingut. A partir dels mercats nacionals poden reproduir-se també dinàmiques de despossessió i explotació que hem observat tradicionalment en els mercats internacionals. Però no es tracta d’una tendència futura, sinó que ja està passant. Dos exemples del nostre entorn més proper ho evidencien. Les cases de turisme rural a les comarques de Girona tenen pràcticament tot reservat per a aquest estiu i, fins i tot, preveuen allargar la temporada. Així mateix, les vendes de piscines portàtils a Espanya s’han disparat i algunes cadenes comercialitzadores parlen d’increments de fins al 350%, fent palesa la tendència en èpoques de crisi a fer vacances des de casa, coneguda com staycation, que ja havíem pogut veure en altres moments i contextos. 

Però, com entendre aquesta aposta pels turismes de proximitat? Una opció és, senzillament, concebre’l com la possibilitat de negoci que es pot dur a terme en aquests moments i que, per tant, cal facilitar les condicions perquè l’activitat sigui possible. Una segona posició, en la que ens ubiquem a Alba Sud, és considerar que, malgrat totes les dificultats, pot ser una oportunitat per repensar socialment el turisme i empènyer per a la seva transformació i la de les polítiques turístiques, en el marc d’una transició socioecològica més àmplia, en la qual el turisme també hauria de tenir un paper.

Escenari contradictori

Pensar la transformació del turisme en la perspectiva d’una transició socioecològica suposa obrir un debat complex en un context contradictori, i que necessàriament cal tenir en compte. Per una banda ens trobem una situació d’emergència climàtica que urgeix baixar radicalment la contaminació atmosfèrica, i reduir per tant el transport internacional, via aèria i marítima, a llarga distància i a gran escala, un dels grans contribuïdors globals a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. L’aposta pels turismes de proximitat contribueix a relocalitzar l’activitat turística i rebaixar la pressió climàtica. Per tant, les polítiques públiques que intenten fer front a l’emergència climàtica haurien de trobar en els turismes de proximitat una aliança potencial. 

Al mateix temps, la crisi econòmica pot ser molt dura, molt pitjor que la iniciada el 2008, amb una acceleració de tendències cap a un major empobriment i precarització, de forma paral·lela a un increment de les desigualtats. En l’àmbit de l’ocupació en el turisme a Espanya, a finals de juny de 2020 la pèrdua de llocs de treball ascendeix a 1,2 milions, 840.000 afectats encara per ERTOs i 350.000 menys d’afiliació a la Seguretat Social en comparació al mes de juny de l’any anterior. La durada de la incertesa sanitària, amb rebrots importants recurrents, podria allargar la davallada econòmica i aguditzar els efectes desastrosos sobre el teixit productiu existent, amb una destrucció significativa de petites i mitjanes empreses, i un enfortiment de les dinàmiques financiarització global del sector així com la consolidació de dinàmiques monopolístiques de les economies de plataforma cada cop més presents en el turisme. Per altra banda, prescindir a curt termini del turisme no sembla senzill, sobretot amb activitats que generin un volum de treball que pugui acostar-se als 2,6 milions de persones ocupades a Espanya en activitats turístiques l’any 2019, un 13,4% de l’ocupació total, i que a determinades zones la seva contribució és molt més elevada. A curt i mitjà termini caldrà pensar en formes de transició que han de tenir en compte el turisme, amb voluntat de transformació del seu funcionament, encaix socioterritorial i dinàmiques de retorn social. I, a més, caldrà comptar amb les nombroses persones que com a assalariades o autònomes treballen al turisme, les quals han de ser part de les aliances socials que acompanyin i sostinguin aquest procés de transició. Els turismes de proximitat apareixen també com a oportunitat de generació d’activitat econòmica sense reproduir necessàriament el model anterior i establir ponts que puguin facilitar un procés que, en qualsevol cas, seria conflictiu. 

Imatge d'Edu Bayer, sota llicència creative commons. 

El diàleg entre actors diversos potencialment interessats en una transformació del turisme no sempre és prou fluida ni se sostenen aliances àmplies amb capacitat d’integrar les múltiples formes d’estar vinculat al turisme. Des de posicions crítiques o alternatives no s’està avesat a pensar de forma concreta com avançar en la transformació del turisme en un sentit més equitatiu, sostenible i inclusiu des dels àmbits de la política pública i de l’acció social. De forma difosa es naturalitza que el turisme hegemònic, amb totes les seves implicacions, és l’únic possible. Certes posicions en l’àmbit de l’activisme social s’ubiquen en el simple desig de la seva desaparició, en resposta als processos d’explotació, exclusió i despossessió generats a través del turisme. Quan es pensa com hauria de funcionar les referències són molt idealitzades i poc concretes i, sobretot, tenen unes dimensions molt menors als reptes existents. A més, hi ha poca complicitat i articulació estable entre els activismes socials, veïnals i ecologistes, que estan en la primera línia de xoc davant els efectes dels processos de turistificació, i les organitzacions sindicals i algunes associacions de treballadores precàries, o associacions de caràcter professional, com guies turístics, que són els espais de defensa de les condicions laborals de qui treballa en el turisme. Per altra banda, les organitzacions sindicals majoritàries tampoc prioritzen les aliances amb el teixit associatiu més crític amb els efectes del turisme. 

Des d’una altra perspectiva, les iniciatives empresarials, tradicionals o vinculades a l’Economia Social i Solidària (ESS), que fan una aposta per dur a terme iniciatives turístiques no convencionals i que poden funcionar bé en termes de democràcia interna, treball decent, inclusió, respecte ambiental, depenent del lloc on s’ubiquen poden ser contradictòries amb les necessitats i drets de les persones que viuen en aquell territori per descongestionar la pressió turística i diversificar la seva economia. Això pot dificultar també l’entesa amb altres actors socials. Tot plegat dificulta la capacitat d’articular socialment un discurs crític, amb voluntat d’incidència política concreta i, al mateix temps, capacitat de transformació. Hipotèticament, l’aposta per uns turismes de proximitat, en un context de caiguda global de l’activitat turística, podria afavorir un espai d’entesa i treball conjunt. 

Criteris per incidir en els turismes de proximitat

Malgrat les dificultats i contradiccions, necessitem plantejar el debat sobre els turismes de proximitat en el marc d’una proposta de transició socioecològica àmplia, no únicament turística. Això suposa pensar en processos de diversificació econòmica que no poden estar deslligats del debat turístic. Implica també incidir en el turisme a diferents nivells, no només amb propostes alternatives, com poden ser les vinculades a l’ESS, i assumir que haurem d’actuar sobre la situació existent, no la que un voldria, sota pressions renovades del capital turístic, immobiliari i del transport. 

Quins criteris ens podrien ajudar a pensar aquesta transició turística, en el marc d’una transició sòcio-ecològica més àmplia, en la qual els turismes de proximitat tinguin un paper privilegiat? Proposem actuar en cinc eixos amb perspectiva de classe i gènere per incidir en una revalorització dels turismes de proximitat que ajudin a un procés de transformació del turisme en un marc de transició socioecològica: 

a) Incidir en la producció turística convencional. 

Tot procés de transformació de l’activitat turística ha de començar per voler i poder incidir en l’estructura de poder existent. Això suposa posar límits en la producció del turisme internacional per tal de reduir la seva petjada ecològica, tant en el transport com en les infraestructures d’aeroports i ports que el sostenen, així com en l’oferta d’allotjament. Inevitablement implica revertir la dinàmica de creixement sense fre acumulat en les darreres dècades. Així mateix, cal una major voluntat de legislar i regular davant dinàmiques d’explotació i despossessió que es produeixen a través del turisme amb un compromís estricte amb la defensa dels drets humans en una dimensió àmplia. 

En moments de crisi com els actuals, a més cal enfortir la condicionalitat dels ajuts públics a un increment del retorn social per la presència de l’activitat, via fiscal, en condicions d’ocupació i treball i pels efectes sobre el territori. No pot ser que de forma recurrent socialitzem pèrdues de l’activitat turística, sense contrapartides de retorn i control social. Per altra banda, no podrem canviar aspectes centrals en el funcionament del turisme sense major poder sindical dins les empreses i sense polítiques actives de defensa dels drets laborals. 

Al seu torn, els mecanismes de protecció social impulsats, fonamentals en aquests moments, han de poder incorporar també aquells sectors cada cop més precaritzats, que són part ja del funcionament estructural de la indústria turística. Així instruments de protecció del treball com els ERTOs, tot i la seva rellevància, deixen fora a qui ja estava en pitjors condicions, amb contractes temporals i externalitzats, agreujant la segmentació i diferenciació de les classes treballadores. 

En funció de la profunditat de la crisi, l'onada de pèrdua de llocs de treball en el turisme pot abocar a situacions dramàtiques, d'extrema pobresa, especialment en municipis altament turistificats que, com és el cas de Lloret de Mar, una de les principals destinacions turístiques de sol i platja de Catalunya, poden enfrontar-se a situacions d'emergència social. En aquest municipi, per exemple, s'han doblat les demandes d'ajuda alimentària, en particular entre persones que abans treballaven en el turisme, segons declaracions d'una les seves voluntàries a Alba Sud. Quines polítiques es posaran en marxa per acompanyar aquests treballadors i treballadores? Què passarà amb els caiguts de la crisi turística? Aquesta situació, donada la seva extensió en alguns territoris, obligarà a repensar les polítiques socials i d'ocupació, de reconversió productiva. ¿El destí de milers de persones que durant anys s’han dedicat al turisme es limitarà a dependre d'ajuts públics?

b) Revisar i redirigir les polítiques de gestió turística. 

Cal tenir una proposta coherent de política turística a l’alçada dels reptes actuals. Des d’una perspectiva emancipatòria, aquesta no pot actuar com a simple facilitació de les demandes del capital turístic i intentar, més o menys tímidament, compensar alguns dels efectes més negatius, o fins i tot tractar de pacificar el conflicte social. Necessitem política turística pròpia, sense complexos, en defensa dels interessos i drets d’àmplies majories socials també en el turisme, en les seves tres principals dimensions: com a residents, com a treballadors i com a turistes. 

Això implica diluir les fronteres entre l’oci, la recreació i el turisme per poder desenvolupar de forma transversal una política compartida. Suposa també apostar per un turisme diferent de la simple satisfacció hedonista de necessitats creades a través del mercat, que pugui ser organitzat en un sentit emancipador, és a dir, amb el propòsit moral d'eliminar qualsevol forma d'opressió o dominació i, al seu torn, afavorir una expansió de les capacitats humanes, en el sentit proposat per Denis Goulet a Ética del Desarrollo (Iepala, 1999), que contribueixi a una vida digna en una societat justa en pau amb el planeta. Tenim fils des d’on poder estirar, com les polítiques de turisme social iniciades des dels anys 30 i 40 del segle passat, que han arribat a avui dia amb iniciatives molt destacades, com el SESC Sao Paulo, entre altres experiències llatinoamericanes. 

Els turismes de proximitat, als quals cal donar un pes estructural, no només conjuntural, davant la situació de crisi d’arribades internacionals en un determinat moment, poden esdevenir un escenari des del qual replantejar les polítiques turístiques. Des del terreny de la política turística caldria dirigir l'atenció a enfortir propostes arrelades al territori i especialment vinculades a l'ESS, reorientar i redissenyar les polítiques de turisme social, i reconèixer, revalorar i donar suport als processos d'autoorganització de l'oci popular. Perfilem algunes línies mestres de cadascuna d'aquestes orientacions a continuació.

c) Enfortir les propostes turístiques arrelades al territori i vinculades a l’ESS. 

Els turismes de proximitat poden actuar com a dinamitzadors d’activitat socioeconòmica a molts territoris que tradicionalment han tingut baixa intensitat turística. Es poden potenciar dinàmiques territorials que afavoreixin la interrelació entre diferents activitats, buscant com incrementar la seva diversificació i multifuncionalitat. Determinades modalitats turístiques que centren el seu interès en el territori i les seves activitats productives, com l’agroturisme, el turisme gastronòmic, així com certes formes de turisme rural o de càmping, tenen una particular capacitat de generar sinergies positives amb el seu entorn. De la mateixa manera, determinades concepcions del turisme, com l’slowtourism, poden ajudar en aquest procés de relocalització territorial de l’activitat. 

SESC Bertioga. Arxiu fotogràfic del SESC Bertioga. 

En aquest context, caracteritzat per la baixa intensitat turística prèvia, és on s’haurien de potenciar especialment els ajuts públics a iniciatives empresarials de caràcter local, arrelades al territori, i millor encara si és amb formes de producció que busquen transformar les relacions capitalistes hegemòniques, com les iniciatives de l’ESS. Però aquesta aposta per turismes de proximitat s’ha de dur a terme amb polítiques de control sobre la petjada ecològica de les diferents activitats presents al territori, establint també límits al seu creixement, que permetin un reequilibri entre diferents activitats. No fer-ho així suposaria repetir cíclicament els problemes de massificació i sobrefreqüentació del territori. 

d) Reorientar i redissenyar les polítiques de turisme social. 

Davant la perspectiva que el mercat sigui l’única via per proveir serveis turístics, caldria ampliar i enfortir el turisme social com a política pública que garanteixi l’accés a turismes de proximitat a amplis sectors socials, i no només a determinades franges d’edat com fa el principal programa de turisme social a Espanya, l’IMSERSO. Com a política pública cal posar les necessitats de les persones dels sectors més desfavorits en el centre, en la mesura que el turisme no només pot ser concebut des d’una perspectiva mercantil i hedonista sinó que, seguint els postulats del turisme social, pot estar també al servei del desenvolupament de les capacitats humanes, de la salut i el benestar, com bé ha assenyalat la investigadora argentina Érica Schenkel. I això implica que tampoc hauria de ser considerat com a forma de subvenció indirecta a la indústria turística per pal·liar els efectes de l’estacionalitat, com passa actualment amb l’IMSERSO. 

Les polítiques de turisme social haurien de ser un eix central de la disputa en la política social i, en canvi, ocupen un lloc marginal en el debat públic, únicament centrat en qui s’endú els contractes per a la seva gestió, com va passar en el darrer procés d’adjudicació. Al seu torn, el turisme social es troba en una disputa per formes contraposades d'entendre, la qual cosa fa que segons quines pràctiques puguin ser difícilment recognoscibles des de perspectives emancipadores. Aprofundir en una política pública de turisme social requerirà aclarir també quines expressions concretes hem de defensar.

e) Reconèixer, revalorar i donar suport els processos d’autorganització de l’oci popular. 

Les necessitats d’oci i recreació a l’aire lliure d’amplis sectors populars no poden sostenir-se només a través del mercat o la protecció social de l’Estat. S’organitzen també per pròpia iniciativa, de forma desmercantilitzada i sense cap suport, com els trasllats temporals per “anar al poble”, qui manté vincles amb els llocs d’origen, o per l’apropiació de determinats espais per al seu gaudi quotidià. Parcs i places constitueixen elements centrals en permanent disputa per part d’actors diversos. Per a àmplies majories és central poder accedir i fer seus aquests espais on dur a terme activitats a l’aire lliure i poder socialitzar. 

Imatge d'Edu Bayer, sota llicència creative commons. 

Des de l’àmbit de la política pública cal defensar el dret a tot aquest tipus de pràctiques socials i, a més de reconèixer la seva legitimitat, donar facilitats per a l’ús d’aquests espais davant les dinàmiques privatitzadores i excloents, o la massificació turística que els expulsa i exclou, de tal manera que puguin ser utilitzats de forma segura i higiènica. Segons els contextos, implica també possibilitar i protegir el seu ús per a benefici comú per damunt d’altres interessos. 

Alternatives desitjables, viables i factibles

L’escenari post pandèmia és complex i molt preocupant. Els riscos socials en l’àmbit específic del turisme s’acumulen: increment de la pobresa i la desigualtat; major pes del capital financer i les dinàmiques monopolístiques en l’estructuració de la indústria turística, i en conseqüència, una pèrdua de control local sobre el seu funcionament i més desregulació i enduriment de les relacions laborals; major el·litització del consum turístic; un increment del distanciament, o fins i tot l’enfrontament i ruptura entre diferents actors socials per com incidir davant la crisi del turisme. 

En aquest context, necessitem propostes que portin al terreny concret de les polítiques públiques i l’acció social un horitzó de transformació del turisme en el marc d’una transició sòcio-ecològica més àmplia. En el terreny de les polítiques turístiques faria falta poder formular propostes alternatives desitjables, viables i factibles, en el sentit formulat pel sociòleg marxista nord-americà Erik Olin Wright a Construyendo utopías reales (Akal, 2014). El problema està en el capitalisme, perquè el turisme pot ser organitzat de formes diverses. Faríem bé de no confondre-ho.

Els contextos en què materialitzar una agenda política de transformació del turisme i transició socioecològica són diversos, i això obligarà a un esforç de concreció particular. No serveixen les mateixes propostes per a diferents llocs, perquè les realitats són variables. En qualsevol cas implica un esforç de comprensió particular, convergència social i construcció d'agenda de prioritats per no deixar ningú enrere.

Els turismes de proximitat no són, en definitiva, una alternativa, són fonamentalment una aposta en disputa a un debat més ampli sobre la transformació del turisme en el marc d'una transició socioecològica urgent. Una oportunitat que no hauríem de desaprofitar.