El Carib és una de les zones més turístiques del món, amb un total de 31,5 milions de turistes en 2019, segons l’Organització del Carib per al Turisme. Això implica que els països de la regió, entre ells la República Dominicana, siguin altament dependents d’aquest sector econòmic. Els centres turístics massius del Carib han comportat un canvi en els paisatges, sobretot a les àrees davant del mar amb la presència de complexos hotelers, en les activitats econòmiques i en les societats implicades. Així doncs, en alguns destins de Sol i Platja que han assolit un alt nivell de desenvolupament turístic, s’ha produït una progressió de la urbanització de la pobresa i un augment de la bretxa social.

L’estructura territorial resultant de la urbanització turística té trets comuns en la majoria dels enclavaments del Carib, amb notables diferències en el cas cubà, ja que el seu desenvolupament urbanístic presenta altres particularitats i problemàtiques. El més destacat és el model de creixement de la ciutat dual: per una banda hi ha la franja modificada per hotels de gran altura i condominis residencials i, per l’altra, l’interior turístic format pels nous desenvolupaments residencials on els assentaments apareixen “espontàniament”, regulats o no, i planificats o sense planificació aparent (González-Pérez et al., 2016). Aquest darrer fenomen, anomenat suburbialització (arrabalización en castellà), ha estat observat al Districte Municipal Turístic Verón-Punta Cana, a República Dominicana. Aquest article pretén analitzar les dinàmiques passades i presents en aquesta àrea turística que han portat a una urbanització informal de la població, a més de mostrar com s’ha vist i es veurà afectada la zona i la seva població amb la crisi de la COVID-19.

Com va arribar el turisme a Verón-Punta Cana?

La República Dominicana és un país visitat principalment pel mercat estatunidenc i canadenc, molt conegut per les seves platges i la seva biodiversitat. A més, és un dels destins amb major augment de turistes en els últims vuit anys (2012-2019), amb una taxa de creixement mitjà anual de 5.0%, cosa que la posiciona com a líder turístic del Carib i entre els pioners d’Amèrica Llatina. Els inicis del turisme a la República Dominicana es remunten a 1970, tot i que l’impuls definitiu va ser en la dècada de 1990 amb l’inici de la implementació frenètica de les corporacions hoteleres transnacionals (Isa, 2011). Com a resultat, els espais turístics de Sol i Platja van atreure nous i intensos moviments migratoris, construint ciutats al llarg de grans regions urbanes on abans només hi havia comunitats rurals o àrees no urbanitzades (González-Pérez et al., 2016). 

Mapa del Districte Municipal Turístic Verón-Punta Cana. Font: Google Maps.

Verón, que pertany a la ciutat de Higüey, província de La Altagracia, situada a l’est de la República Dominicana, és un exemple d’aquest desenvolupament turístic i un dels llocs més visitats de l’illa i del Carib avui en dia. Més concretament, el desenvolupament de la zona de Verón va començar cap a l’any 1971 amb la inauguració d’un petit hotel conegut com Punta Cana Club, amb tan sols capacitat per a 40 persones. Aquest establiment estava sota la direcció del dominicà Frank R. Rainieri i del Nord-americà Theodore W. Kheel, de la Compañía de Desarrollo Turístico, Residencial e Industrial, S.A. (CODDETREISA) que avui en dia és el Grupo Puntacana S.A. Al 1978, set anys més tard, el Club Mediterrané de París va construir el primer hotel de 350 habitacions. Al 1982, el Grupo Puntacana S.A. va obtenir l’autorització per a construir el primer Aeroport Internacional Comercial construït i operat per una empresa privada. Després de la seva inauguració en 1984, van començar a operar vols internacionals que van fer que la zona es continués expandint cap al paratge de Bávaro amb inversions de companyies majoritàriament espanyoles, amb cadenes com Barceló, Melià, Riu, Iberostar i Princesss, que van desenvolupar el model turístic del tot inclòs. Així doncs, des del 1997 es van agregar quasi 20.000 noves habitacions fins les 32.000 al 2012 (González-Pérez et al., 2016), que han arribat a les 37.800 el 2019.

Actualment, la zona concentra més de la meitat de les habitacions hoteleres del país i hi havia expectatives de créixer fins arribar a les 45.000 durant el 2020, abans de la pandèmia de la COVID-19, segons declaracions d’Ernesto Veloz, president de la Asociación de Hoteles y Proyectos Turísticos del Este (ASOLESTE). Gràcies a aquest desenvolupament, Verón va passar a ser el primer Districte Municipal Turístic de la República Dominicana el 2006. Així doncs, no només va augmentar demogràficament per a assolir la titulació de Districte, sinó que el turisme va ser la raó d’aquest creixement. A més, es troba ubicat al centre del pol turístic Macao-Punta Cana, el més important del país, on, d’acord amb l’Oficina Nacional d’Estadística (ONE), al gener i febrer del 2020 el 47% de turistes que van arribar a la República Dominicana van visitar aquesta zona.

Com és el fenomen de la suburbialització a Verón-Punta Cana?

A l’hora que creixien les infraestructures hoteleres, centenars de persones d’altres zones del país van començar a desplaçar-se en busca de treball, la qual cosa va donar lloc a una forta immigració interna. Tot i això, la majoria de treballadors provenien d’Haití (Blázquez et al., 2011) i, encara que arribaven de manera temporal per a treballar en la construcció de les infraestructures hoteleres, s’hi van quedar de forma permanent. El resultat d’aquests processos demogràfics i d’urbanització vinculats al turisme va ser la construcció d’una ciutat desigual, polaritzada i segregada on, junt als espais elitistes, avui en dia existeixen territoris altament empobrits. En aquestes ciutats, socialment i urbanísticament fragmentades, preval l’exclusió com una forma d’organització social i espacial. Així, es construeixen espais de pobresa amb formes urbanes de complexitat variable, quasi sempre basades en la informalitat (González-Pérez et al., 2016). En Ramón, que viu a Verón des de fa tres anys, explica que “la gent pensa que viure aquí és el millor. La meva família sempre em comenta tu guanyes dòlars, però aquí es viu pitjor i amb lloguers caríssims. La vida és molt més cara.”

Fotografia aèria de Hoyo de Friusa. Font: Ernest Cañada.

Segons afirmen González-Pérez et al., (2016), a diferència de les estratègies més o menys planificades per al desenvolupament turístic i l’ús de la terra per part dels centres turístics, sota els auspicis dels governs nacionals o les corporacions multinacionals estrangeres, no existeixen polítiques de planificació urbana per a les ciutats que han de proporcionar allotjament i serveis als treballadors de la zona. Així ho argumenta Rojas (1989), expressant que la millora de la integració espacial dels diferents tipus d’assentaments humans exigeix polítiques que afavoreixin la inversió pública en infraestructura de transport i comunicacions i la promoció de serveis eficients de transport públic. Tot i això, les autoritats polítiques i la comunitat empresarial turística, al menys en el cas dominicà, són conscients de la segregació i la suburbialització, així com dels problemes que causen, però no existeix un pla d’ordenament territorial ni tampoc el Ministeri de Turisme (MITUR) s’ha pronunciat al respecte. Aquesta és una visió altament idealitzada que suposa l’existència d’una realitat geogràfica que opera com un conjunt de peces desconnectades, com si l’èxit econòmic dels centres turístics emergents no tingués res a veure amb la situació laboral de la població que hi treballa i que resideix en els assentaments informals (González-Pérez et al., 2016).

Segons l’Oficina Nacional d’Estadística, amb un últim cens realitzat al 2010, el Districte Municipal Turístic Verón-Punta Cana compta amb una població de 54.218 persones, encara que actualment les xifres poden ser majors degut al temps transcorregut. Així ho expressa Ramón Ramírez, actual director del municipi, qui afirma que la població ha augmentat en un 100%, fins a un total de 150.000 habitants en 2020. Els assentaments humans experimenten canvis ràpids com a resultat del creixement de la població, de la major complexitat de l’economia i de la transformació de les estructures de distribució de la terra (Rojas, 1989). A més, la funcionalitat turística d’alguns territoris del Carib i Centre-Amèrica ha suposat la gentrificació de l’espai, on els usuaris rics tenen cert privilegi i poden accedir a la propietat, a l’ús del sòl i dels recursos naturals amb una marginació de la població local (Blázquez, Cañada i Murray, 2011).

Aquest és el cas del Districte Municipal Turístic Verón-Punta Cana, que compta amb zones altament suburbialitzades on els habitants viuen en condicions molt precàries: els carrers estan en molt mal estat i sense asfaltar, no disposen de serveis de recollida d’escombraries i han d’utilitzar abocadors improvisats, no compten amb cap aqüeducte ni clavegueram, i tampoc poden satisfer les seves necessitats bàsiques en infraestructures en condicions. A més, l’absència d’un hospital (el més proper està a una hora i mitja de trajecte) i el fet de no poder pagar-se els serveis en una clínica, augmenta encara més les malalties i la mortalitat. Un altre dels problemes als quals s’enfronta la població de Verón-Punta Cana és la contaminació de l’aigua, ja que un 80% dels pous estan contaminats per bactèries fecals. En Seferino, qui porta 18 anys vivint al Barri Samaritano 2do, sent originari de Sousa (Puerto Plata), al nord de la República Dominicana, i en preguntar-li què ha canviat a la comunitat en tot aquest temps, diu que només ha variat en nombre: “Hi ha moltes més persones i cases que abans, però no moltes millores. Per exemple, els carrers segueixen igual sense asfaltar, no hi ha voreres o contenidors, ni tan sols tenim parcs”. Luisa, integrant també de la comunitat de Verón, expressa que els fa falta una escola, ja que viuen moltes famílies que no poden pagar un col·legi privat. És així com els residents dels assentaments informals tendeixen a ser marginats dels processos de desenvolupament “formals” de les ciutats, fet que els dificulta l’accés a tot tipus d’oportunitats, perpetuant el cicle de pobresa i precarietat (Sandoval i Sarmiento). 

Habitacions a Hoyo de Friusa. Font: Ernest Cañada.

En el barri Hoyo de Friusa, de Bávaro, un de los paratges de Verón-Punta Cana, on en els seus inicis es van assentar els obrers de la construcció, aquesta situació s’aguditza encara més. En aquesta zona existeix la més alta migració de persones d’origen haitià, els quals viuen en un espai de pobresa que ha portat a l’augment de l’economia informal, però també de la delinqüència, el consum de drogues i de l’exercici de la prostitució com a mitjans per a sobreviure. Evidentment, la riquesa que produeixen els negocis turístics no es veu reflectida en aquests barris on es viu una situació bastant preocupant. Per tant, el creixement i l’especialització turística no s’han traduït en una millora del benestar de la població, atreta cap a treballs precaris i vulnerables pels enclavaments turístics, els quals recreen un espai irreal d’espectacle i consumisme, a gran distància dels estàndards comuns en la comunitat local, i de la realitat quotidiana dels turistes (Blázquez, Cañada i Murray, 2011). Els habitants locals, com en Ramón, creuen que els barris no reben els beneficis del turisme perquè a les zones amb assentaments informals no hi ha oferta per al turista: “Jo, quan ofereixo el servei de transport i els vaig a buscar als hotels, sempre els porto a altres pobles com Higüey o La Romana, ja que aquí no hi ha una plaça comercial o algun lloc on ells puguin consumir”.  

Com ha afectat i pot afectar la crisis de la COVID-19?

L’arribada de la COVID-19 ha aguditzat aquesta situació tan fràgil en què es troben els locals, en una comunitat desigual i amb grans necessitats. L’evolució del virus va fer que a finals de febrer es prohibissin els vols procedents d’Itàlia per a evitar la seva propagació i, posteriorment, d’Europa, Xina, Corea del Sud i Iran. Finalment, el 19 de març de 2020 la República Dominicana es va declarar en Estat d’Emergència Nacional, impedint el pas a totes les fronteres, la qual cosa va portar com a resultat a la paralització de l’activitat turística de tot el país. A Verón-Punta Cana els hotels van tancar les seves portes com a conseqüència de les mesures de distanciament imposades pel govern i el cessament de l’arribada de turistes pel bloqueig de les vies aèries, terrestres i marítimes. Així doncs, milers de persones ocupades al sector turístic van perdre el seu treball de forma permanent, encara que no existeixen dades oficials d’aquests números. A part dels treballs en els allotjaments hotelers, a Verón-Punta Cana es desenvolupen treballs formals i informals, els quals també s’han vist afectats per la COVID-19. Entre ells es troben les persones que treballen en botigues de souvenirs, guies turístics, venedors ambulants de fruita, d’artesanies, etc. Aquest és el cas de Seferino, treballador d’una botiga de souvernirs que va tancar al febrer i explica que “tot aquest temps he estat sense treballar..., si no fos per l’ajuda d’amics i de les donacions, no sé què hagués passat”. 

Amb l’arribada de la COVID-19 les famílies que viuen en les zones suburbialitzades han estat les més afectades i les que han tingut majors necessitats. Els baixos salaris dels treballadors hotelers no els permeten tenir capacitat d’estalvi i la majoria de persones viuen el dia a dia. Els residents dels barris com Villa Plywood, Villa Esperanza, Haití Chiquito, Hoyo de Fruisa, Macao, i Uvero Alto, entre d’altres, han pogut sobreviure aquests mesos gràcies a programes d’ajuda del govern i donacions diàries, de dilluns a dissabte, de 30.000 racions d’aliments fins el 29 de juny, per part del Cuerpo Especializado de Seguridad Turística (CESTUR), en coordinació amb els hotelers de Bávaro-Punta Cana, al Districte Municipal Turístic de Verón. També a través del Grupo Puntacana S.A. que va enviar 300 compres d’aliments crus per a repartir a les comunitats. Cal mencionar als treballadors del sector de la construcció, majoritàriament immigrants haitians, els quals reben un salari per les hores diàries treballades. Degut a l’estatus il·legal i a la informalitat del seu treball no han tingut accés a l’ajuda que ha implementat el govern dominicà per a les famílies més vulnerables. 

Menjar entregat durant la pandèmia de COVID-19 al barri Samaritano 2do a Verón. Font: Luisa Yan.

Luisa, expresidenta de la Junta de Veïns i presidenta de l’Associació Comunitària Adrián, associació conformada per 32 dones de la comunitat que canalitzen ajuda per als més necessitats, explica que la situació és difícil i, tot i que l’associació ha seguit treballant durant la pandèmia, han arribat persones de nacionalitat haitiana en busca de recursos, a les quals han pogut ajudar amb el poc que tenien. Per altra banda, en Luis, que treballava en una empresa d’esports aquàtics i va perdre el seu treball per la COVID-19, comenta al respecte: “He rebut menjar cuinat de CESTUR que, amb ajuda d’alguns dirigents comunitaris anaven casa per casa a portar els aliments”. 

La recuperació de l’activitat turística de la zona es farà de manera progressiva i, tal i com explica Elisabeth Guerrero a Alba Sud, hi ha una aposta pel turisme local i en un futur pròxim el mercat internacional, principalment d’Estats Units i Canadà. En front de la crisi, l’estratègia de promoció del sector utilitzada per la República Dominicana està basada en les aerolínies, els tour operadors i la promoció de la seguretat dels destins turístics, amb prioritat per a reprendre els vols xàrter, essent els tour operadors els millors aliats. Així doncs, els llocs de treball s’aniran conformant a mesura que arribin turistes al Districte Municipal Turístic Verón-Punta Cana, encara que la incertesa sobre la recuperació del sector i, conseqüentment de l’ocupació generada, segueix latent. Aquesta situació empitjora per a les persones que poden haver-se desplaçat a Verón-Punta Cana a la cerca de feina i es troben amb una dura realitat i amb condicions precàries. Alhora, existeixen diversos escenaris del que podria passar: els immigrants tornaran al seu lloc d’origen? Què passarà amb els que no poden plantejar-se aquesta opció?

Per a en Seferino la situació s’ha agreujat, ja que expressa que no pot tornar al seu poble sense res: “Arribar i dir a les meves filles aquí estic amb les mans buides no és una opció per a mi. Jo estic disposat a fer el que sigui per a poder menjar, inclús treballar com a pintor, encara que no em paguin molt perquè no sóc expert en l’ofici, però almenys em donen per al transport, el menjar i 400 pesos que m’ajuden en alguna cosa. D’altra banda, Luis comenta que “degut a aquesta pandèmia, he vist moltes persones tornar als seus pobles ja que no poden ni pagar el lloguer. L’ajuda no ha arribat a tots i hi ha qui no té un suport diari. Poc o molt les racions d’aliments cuits ens ajudaven, però això ja ha acabat”. 

Un fet clar és que la bretxa social en un futur post COVID-19 seguirà en augment, tant per als locals que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques com per a aquells que no trobin treball. D’altra banda, aquesta podria ser una oportunitat per a aprofitar la desacceleració de l’activitat turística de la zona, on el govern local pogués posar en marxa un pla d’acció per a una gestió adequada de Verón-Punta Cana, on la prioritat sigui el benestar de les comunitats locals. Així doncs, es podrien establir mecanismes de protecció social que garanteixin garantirien unes condicions laborals dignes, amb salaris i prestacions per a poder viure adequadament; que proporcionessin unes àrees habitables en condicions, de tal manera que les zones suburbualitzades fossin substituïdes per barris decents; i, finalment, que prestessin major atenció a la qualitat de vida de les comunitats i no al creixement econòmic dels destins turístics, el qual es queda en mans de molt pocs. 

Reflexions finals

La dependència i l’especialització funcional en el turisme en molts dels països del Carib són fenòmens actuals. Des del punt de vista social i polític, el turisme exclou i augmenta la segregació i la precarietat als territoris, com ocorre en el Districte Municipal Turístic Verón-Punta Cana, a la República Dominicana. Tal i com afirmen González-Pérez et al., (2016), és un procés d’acumulació per despossessió en el qual els agents de la indústria turística s’apoderen violentament dels recursos d’una població exclosa i sense accés als ingressos generats. Com a resultat, el creixement demogràfic i d’urbanització produït per la immigració s’ha canalitzat en forma d’assentaments irregulars, la qual cosa ha donat lloc al desenvolupament d’una gran economia informal.

Els contrastos entre l’àrea turística i l’espai urbà que serveix d’allotjament per a la població immigrant corresponen al model de ciutat turística dual. D’una banda, existeix una franja de sorra modificada pels complexos hotelers i els condominis residencials, un alt nivell d’instal·lacions i molta exclusivitat social. De l’altra, està la ciutat en ràpid creixement, sense infraestructures i amb una alta polarització social, on s’allotgen els treballadors. No obstant, aquestes transformacions poden explicar-se pel fet que, encara que els salaris percebuts al sector turístic són precaris i comparativament molts baixos, són majors que els obtinguts en d’altres sectors en els territoris locals. 

Habitatges al Barrio Nuevo, Verón. Font: Ernest Cañada.

Fins avui, el nivell d’intensificació dins del turisme dominicà és baix, centrat fonamentalment en el turisme de Sol i Platja i amb una alta dependència en els ressorts tot inclòs. Tal i com mostra el cas de Verón-Punta Cana, els hotels de cinc estrelles es troben fent frontera amb la pobresa i la desigualtat social, un tema que ha de sobrepassar els petits interessos i la política. El territori encara no compta amb un Pla Nacional d’Ordenament Territorial ni tampoc amb el recolzament dels serveis públics. Així doncs, aquesta podria ser una oportunitat per a formar les aliances precises per a proporcionar les infraestructures necessàries i que permetin als visitants sortir dels complexos turístics per a explorar les comunitats locals i reforçar la seva economia. 

A més, front l’arribada de la pandèmia de la COVID-19, les comunitats locals de zones excloses són les que més s’han vist afectades i han empitjorat la seva situació amb la pèrdua de treballs i l’augment de les necessitats. Els locals, altament dependents del treball turístic, es troben davant la incertesa de l’evolució del sector i de les conseqüències de la crisis. És per això que, tal i com mencionàvem, aquest moment hauria de ser la porta cap a un futur amb treball de major qualitat, sistemes de protecció per als treballadors i una millora de les condicions de vida per a totes les persones establertes en les àrees suburbialitzades.