El primer contacte entre el món rural i el turisme podria descriure’s com conflictiu. Les problemàtiques principals són la competència per l’espai, la mà d’obra i els recursos naturals, juntament amb els canvis de l’ús del sòl i l’abandonament de les pràctiques agrícoles tradicionals a partir de la introducció d’activitats agrícoles intensives lligades a la demanda del mercat (De Jesús et al., 2017). 

Gascón (2018) ens ajuda a comprendre aquesta relació a partir de la crítica a la teoria de l’enllaç o “linkage” de turisme-agricultura basant-se en casos llatinoamericans. En un primer moment, es va apostar per un enllaç natural entre l’activitat turística i el sector agrícola; els enclavaments turístics necessitarien aliment i tenint als productors locals com únics proveïdors seria suficient per abastir-los. Aquest enllaç natural no va funcionar, segons els defensors de la teoria, per una reticència al canvi per part dels camperols, la carència d’infraestructures i el predomini del latifundi. A partir d’aquesta experiència, van detectar que es requeria un acompanyament o impuls extern perquè l’enllaç es produís. Així i tot, hi havia limitacions locals al creixement i una falta d’experiència en comercialització i al mateix temps, els turistes preferien productes coneguts acord a la seva dieta. Això va induir als qui prescrivien les bondats d’aquesta vinculació a fer un pas més i recomanar que els productors locals adaptessin la seva oferta i models de producció als requeriments del mercat turístic. Aquest canvi però, ha comportat riscos com que alguns productes incrementin el seu preu i es tornin inaccessibles per la població local o que hi hagi un augment de valor de les terres generant l’expulsió dels camperols i la població local (Gascón, 2018). Per aquesta raó, és de vital importància apostar per iniciatives turístiques que no canviïn el model de producció i enforteixin l’economia de la població local com algunes iniciatives turístiques realitzades en l’àmbit d’una explotació agrària en línia amb les activitats ja existents i com complement econòmic. (Gascón, 2019). En aquest cas, citant a Barrera (2006), les motivacions per les quals les empreses agropecuàries decideixen implementar noves activitats són per diversificar el risc i generar ingressos addicionals als agrícoles. Entre aquestes noves activitats trobaríem per exemple l’agroturisme. 

Agroturisme: Què és i què el caracteritza?

Existeix confusió al voltant del significat del terme “agroturisme” perquè s’ha utilitzat instintivament amb altres expressions com “turisme de granja” o “turisme rural” (Phillip et al., 2010). Tot i això, després de revisar la literatura acadèmica disponible, l’agroturisme es classificaria com una tipologia de turisme rural (Sayadi & Calatrava, 2001; Blanco & Riveros, 2010; Choo & Jamal, 2009). La seva característica, si ens ajustem a una definició estricta del terme, és que les activitats es desenvolupen en explotacions agropecuàries, granges,  finques de petita-mitjana mida (Blanco & Riveros, 2011; Hernández-Mogollón et al., 2011; Paül & Araújo, 2012) on el turisme no és l’activitat econòmica principal de les persones prestadores del servei sinó que suposa un ingrés extra (Iakovidou & Turner 1995; Choo & Jamal, 2009; Blanco & Riveros, 2011; Paül & Araújo, 2012; Ragno & Pashikhina, 2018). En alguns casos, ha significat la generació de sous per a les dones camperoles (Iakovidou & Turner 1995). 

Activitat en la granja, Hornaditas, Argentina. Imatge de Carla Izcara.

Les activitats ofertes sota el nom d’”agroturisme”  estan basades en el treball de la terra i la vida al camp (Hernández-Mogollón et al., 2011); paral·lelament es poden complementar amb una oferta d’allotjament (Blanco & Riveros, 2011) o altres experiències turístiques relacionades amb l’esport, la gastronomia o l’artesania, sent aquestes dues últimes les preferides dels turistes (Saydi & Calatrava, 2001). En aquesta tipologia de propostes, existeix un contacte directe entre l’agricultor i el turista (Paül & Araújo, 2012)  i poden contribuir a un desenvolupament sostenible de les zones rurals (Evgrafova et al., 2020). 

Respecte a la sostenibilitat ambiental de l’activitat turística, les autores Choo i Jamal (2009) qüestionen si es podria considerar sostenible l’agroturisme si les pràctiques agrícoles desenvolupades en aquell territori no ho són. Seguint aquesta lògica, perquè l’agroturisme fos considerat sostenible s’hauria de desenvolupar únicament en explotacions agràries amb bones pràctiques ambientals. Però, encara que així fos, se seguiria sense assegurar la sostenibilitat de l’activitat turística. 

D’altra banda, hi ha un desconeixement general sobre aquesta tipologia de turisme, ja que les experiències se solen comercialitzar sota altres noms més atractius en termes comercials (Blanco & Riveros, 2010) i, en conseqüència, els turistes que arriben a practicar agroturisme desconeixen el terme (Sayadi & Calatrava, 2001; Leco et al., 2013). Aquesta tipologia de turista té interès per la naturalesa, el món rural i la seva cultura i hospitalitat (Choo & Jamal, 2009; Hernández-Mogollón et al., 2011; Leco et al., 2013). Normalment és població jove, d’entre 25 i 45 anys, amb un nivell d’estudis mitjà-alt, que prové de zones urbanes i amb poques o cap connexió amb el món agrícola (Sayadi & Calatrava, 2001; Leco et al., 2013). 

Punts forts de l’agroturisme

Com ja hem comentat anteriorment, el principal benefici de l’agroturisme és que es tracta d’una opció per diversificar l’economia familiar i local (Sayadi & Calatrava, 2001; Choo & Jamal, 2009; Hernández-Mogollón et al., 2011; De Jesús et al., 2017), cosa que permet que es mantingui una economia basada en les activitats rurals i agropecuàries de petita i mitjana empresa (Blanco & Riveros, 2010; Candelo et al., 2019) i evitar d’altra banda l’èxode rural. Al mateix temps, ajuda a desenvolupar l’agricultura, la ramaderia i l’activitat forestal (Sayadi & Calatrava, 2001; Blanco & Riveros, 2010) Per tant, desenvolupar projectes d’agroturisme podria atraure inversions, millores en les infraestructures, en la qualitat de vida i en el treball (Candelo et al., 2019). 

Hortalisses de Ranges, Argentina. Imatge de Carla Izcara.

D’altra banda, se li atribueix un important factor de  conservació del paisatge perquè en ser una activitat minoritària implica el desplaçament de pocs turistes i per aquesta raó, no es necessiten grans infraestructures. Així mateix, com l’atractiu principal és l’entorn natural, obliga a preservar-lo (Hernández-Mogollón et al., 2011). Però l’agroturisme no només permet la conservació del paisatge i ecosistemes (Choo & Jamal, 2009; Blanco & Riveros, 2010) sinó que també el del patrimoni històric i cultural de les zones rurals (Sayadi & Calatrava, 2001; Hernández-Mogollón et al., 2011). 

Pel que fa als impactes socials, aquesta tipologia de turisme contribueix a la revaloració dels productes locals i les formes artesanals de producció (Sayadi & Calatrava, 2001; Blanco & Riveros, 2010) a la vegada, genera un reconeixement del treball rural en la societat i en concret el de les dones pageses (Hernández-Mogollón et al., 2011). A partir d’aquesta relació de turisme i agricultura es pot crear consciència de la cultura local i reforçar la identitat de la comunitat (Candelo et al., 2019). S’ha argumentat també que construir una imatge turística basada en l’agricultura pot ajudar a moderar alguns dels estereotips negatius que es tenen d’alguns països (Candelo et al., 2019)

Limitacions i complexitats del terme 

Fins ara s’ha presentat l’agroturisme com una alternativa turística, respectuosa amb el medi ambient i que genera impactes positius en les economies rurals. Així i tot, en el seu desenvolupament no ha estat exempt d’incongruències que han limitat els impactes positius descrits. 

La introducció de l’activitat turística en zones rurals pot causar impactes negatius socialment. L’intercanvi tan proper entre local i visitant pot alterar les relacions i els valors tradicionals de les comunitats (Choo & Jamal, 2009). Alhora, diferents productors s’han mostrat reticents a incorporar activitats turístiques, ja que no aporten grans beneficis econòmics i perceben alguns impactes socioculturals com negatius (De Jesús et al., 2017). D’altra banda, existeix el cas oposat: famílies que decideixen deixar l’activitat agropecuaria per dedicar-se exclusivament al turisme, tornant-se dependents d’una indústria tan inestable com la turística. Així mateix, aquestes propostes deixarien de classificar-se com agroturisme perquè les activitats agropecuàries haurien passat a un segon pla i es realitzarien només amb la finalitat de mostrar-les al turista. En aquests casos, existeix el perill de què aquestes mostres passin a ser una “performance” interferint en la suposada autenticitat de l’activitat. Tot i això, l’autenticitat pot ser percebuda de manera diferent entre el turista i l’amfitrió (Philip et al., 2010) a causa dels estereotips i la romantització de la vida al camp. 

Visita a un hort del Regne Unit. Font: Blair Urquhart, sota llicència creative commons. 

Aquest últim punt ens porta a la discussió actual al voltant del terme “agroturisme”. És obligatori que l’explotació agropecuària estigui en actiu per incloure-la dins de l’agroturisme, es pregunten Ragno i  Pashikhina (2018)? Diferents autors coincideixen que perquè es consideri agroturisme ha de ser una finca en actiu en la que l’activitat principal sigui l’agropecuària.  En el cas de que l‘activitat principal fos la turística, es classificaria com turisme rural. Altres autors discrepen i afirmen que sí que es podria considerar agroturisme i no turisme rural perquè es desenvolupa una connexió amb el patrimoni agrícola (Philip et al., 2010). Tampoc queda clar que entenem per explotació agrària, finca o granja, lloc on es desenvolupa l’activitat turística en qüestió. En el debat rural, temes com les dimensions del terreny, el percentatge de guanys a partir de l’activitat agrícola i l’experiència i motivacions dels individus es consideren aspectes importants en la seva definició (Philip et al., 2010). A Espanya, per exemple, la legislació varia en cada comunitat autònoma dificultant el consens comú. A més, no en totes las comunitats apareix la figura de l’agroturisme (González, 2016). Així mateix, tot i ser una potència turística, no s’ha apostat per aquesta tipologia de turisme (Sayadi & Calatrava, 2001). 

D’altra banda, recalcar la necessitat de replantejar-nos què entenem per turisme i com el separem de l’oci o altres activitats recreatives. L’agroturisme, tot i incloure allotjament en moltes de les seves ofertes, pot practicar-se d’altres formes com per exemple en excursions d’un sol dia. Si ens regim per la definició estricta del turisme de l’Organització Internacional de Turisme, no deixa clar si podríem considerar-lo turisme, ja que sempre ha d’haver-hi un desplaçament i pernoctació fora de la residència habitual. La proliferació i revaloració dels turismes de proximitat que estem vivint, posa en relleu una vegada més la necessitat de revisar aquests termes i la relació entre oci i turisme. 

Activitat en la granja, Talapazo, Argentina. Imatge de Raúl González.  

Una altra barrera comuna del turisme en zones rurals és la falta de formació en matèria turística dels pagesos; a més de la difícil accessibilitat a algunes zones i la falta de tecnologies de la comunicació (González, 2016). 

Per últim, si s’analitzen els possibles impactes de l’agroturisme amb una perspectiva de gènere, a causa de la divisió per gènere del treball domèstic, les tasques realitzades per dones en molts negocis familiars poden ser susceptibles de ser invisibilitzades, poc reconegudes i a vegades, no remunerades. En altres casos, s’ha produït l’efecte contrari, sent  el turisme una eina per l’empoderament real de les dones i un element transformador en els rols de gènere tradicionals (Cañada, 2019). 

Reflexions finals

És el moment de replantejar-nos el turisme i el nostre temps d’oci i recreació. Els turismes de proximitat, i en concret l’agroturisme, són una oportunitat per redistribuir els fluxos turístics i pal·liar els impactes negatius de l’èxode rural. L’agroturisme, la producció i venda de productes locals o les activitats d’oci, són oportunitats per garantir ingressos extres a aquestes petites empreses de caràcter majoritàriament familiar (Barrera, 2006); sempre tenint en compte que el turisme ha de complementar les activitats agropecuàries o altres activitats enfortint d’aquesta manera l’economia local.   

En aquest article hem pogut comprovar com encara, tot i el desconeixement general i el poc consens al voltant del terme, aquesta tipologia de turisme pot generar impactes molt positius en el territori com la revalorització de la cultura local i el paisatge. Finalment, perquè això passi, ha d’haver-hi una voluntat política facilitant l’accessibilitat i l’arribada d’infraestructures i recursos financers a les zones rurals (Barrera, 2006).  Així com una participació i implicació de la població local en l’activitat turística.