Més de sis dècades després del boom del turisme a Espanya, la pandèmia de la COVID-19 amenaça de destruir una de les principals activitats econòmiques del país. Aquesta podria ser una lectura de la situació actual. D'ella es derivaria la necessitat de reduir com sigui tot allò que genera incertesa i inseguretat, o és un obstacle, per poder recuperar la normalitat perduda. A l'horitzó la disjuntiva entre l'esperança de reactivar el turisme o que la seva paràlisi ens empobreixi encara més. No obstant això, hi ha altres lectures possibles del moment que vivim. Donada la seva gravetat, necessitem encertar el diagnòstic i proposar polítiques d'esquerres també en el turisme que, sense complexos, apostin per la seva transformació en benefici d'àmplies majories.

En realitat, el que la pandèmia de la COVID-19 ha posat en qüestió és el model de turistificació global, que s’havia accentuat des de la crisi financera del 2008. Aquesta suposa la conversió monofuncional dels espais sota la lògica de la reproducció del capital turístic. En el cas espanyol ha estat un procés de llarg recorregut, primer en territoris de litoral i progressivament en espais urbans, de tal manera que el malestar es va anar estenent fins a derivar en una intensa conflictivitat en els últims anys. El debat sobre l’"overtourism" va ser només una de les seves manifestacions. Però el conflicte social vinculat al turisme va tenir múltiples expressions: en l'àmbit de l'habitatge pel seu encariment i pèrdua d'ús residencial; en l'expulsió de la població amb menys recursos de barris gentrificats; en la defensa del territori enfront de la destrucció ambiental; o, entre d'altres, davant els processos de precarització laboral. Però la crisi actual posa en qüestió aquest model de turistificació encara amb més força, perquè ha posat en evidència que el rei anava nu. No hi ha alternatives quan cau el turisme. Totes les alarmes actuals no fan més que aprofundir en la pèrdua de legitimitat d'un sector i, sobretot, d'un empresariat que ha fet de la pressió, les exigències i el xantatge als poders públics el seu modus vivendi.

La manca d'alternatives quan l'arribada de turistes ha caigut de forma intensa i abrupta vol dir que augmenta la nostra vulnerabilitat social. És a dir, que unes determinades condicions estructurals configurades pel model de turistificació a què hem estat sotmesos limita les nostres capacitats per enfrontar-nos a una situació de crisi. El problema s'agreuja quan les vulnerabilitats adquirides per una situació conjuntural s'enquisten i es tornen estructurals.

En els últims anys, hem assistit a diversos episodis que van posar en risc l'activitat turística a diferents territoris turistificats a escala global. Cal esmentar els causats per fenòmens naturals, aguditzats per l'emergència climàtica, com la destrucció de Cancún pels huracans Gilberto el 1988 i Wilma en 2005, o la crisi del “sargazo” que va afectar a tot el carib mexicà en 2019. Conflictes armats com els que van sacsejar a Líbia, Tunísia o Egipte van afectar profundament la seva indústria turística. També accions terroristes en algunes ciutats globals, com París, Nova York o Barcelona, ​​van afectar conjunturalment l'arribada de turistes. Fins i tot anteriors crisis sanitàries han tingut una forta incidència, com va ser el cas de la grip H1N1 a Cancún entre 2009 i 2010. Però l'actual crisi de la COVID-19 té una intensitat i incidència global com cap de les anteriors. Això implica que també la recuperació pot ser molt més costosa. En part per la seva mateixa naturalesa, per la necessitat de contacte humà i mobilitat. Però a més el seu abast a escala global obstaculitza una recuperació més ràpida, a diferència del que va passar amb la crisi financera iniciada el 2008. Aquesta previsible extensió del temps de recuperació afegeix més riscos en termes de vulnerabilitat. Com més gran sigui la durada de l'actual crisi més es pot veure transformada l'estructura productiva del turisme a Espanya. Els processos d'adquisició i concentració empresarial, amb una major dependència del capital financer internacional, sumat a les dificultats per mantenir-se d'una enorme quantitat de petites i mitjanes empreses, i milers de persones autònomes intentant sobreviure en un context cada vegada més precaritzat, emergeix com a escenari possible d'un futur poc desitjable. El risc de l'actual situació és evident: l'accentuació de la vulnerabilitat per un procés de turistificació no resolt.

Què fer davant d'aquesta situació? Fins ara, les esquerres en les seves diverses formes s'han concentrat en la resposta als impactes del model de turistificació. Fer front als processos de despossessió i explotació no ha estat fàcil, i sort hem tingut d'aquesta resistència social. Sense ella l'escenari seria molt pitjor. Al mateix temps, quan algunes expressions d'esquerra política han arribat a certs espais de poder institucional ho han fet sense prou força social ni claredat d'idees sobre quines polítiques turístiques calia impulsar. La conseqüència ha estat, amb més o menys capacitat i intenció, tractar de posar certs límits a les pràctiques de barra lliure i dictat amb les que l'empresariat turístic ha actuat sobre les nostres institucions públiques. Per tant, el primer que caldria fer és tenir clar que, des dels interessos d'àmplies majories, necessitem una política turística pròpia.

El primer element d'aquesta política turística hauria de ser tractar no accentuar la turistificació, ni hipotecar més recursos públics per reactivar un sector que ens condemna a una major vulnerabilitat. Això implicar entrar en la disputa per la política turística i pels recursos públics que se'n deriven. A partir d'aquí caldria poder transformar el nostre model turístic seguint algunes línies mestres que afavoreixin una major resiliència i inclusió social:

1) Repensar la política turística implica assumir que el turisme no pot tenir el mateix pes que ha tingut fins temps recents, o com a mínim no en els espais més turistificats. Això comporta decreixement voluntari en uns llocs, encara que també pugui créixer en altres en què el turisme ha tingut un paper marginal. Al seu torn, suposa pensar el turisme en un marc més ampli de diversificació econòmica.

2) Enfortir els mecanismes de control públic a diferents escales -fiscal, laboral, urbanístic- sobre el funcionament de les empreses del sector. I també de caràcter social, amb l'enfortiment del pes de l'organització sindical en el sector.

3) Impulsar un turisme més centrat en la proximitat, que per raons climàtiques i socials pot ser més resilient, encara que mai compensarà les pèrdues en el mercat internacional, ni hauria de pretendre fer-ho. I davant el qual cal ser també vigilant perquè no doni lloc a un nou cicle de despossessió.

4) Repensar i impulsar una política de turisme social, que no serveixi merament com a mecanisme de subvenció a les empreses sinó que tingui com a funció essencial el desenvolupament de capacitats i el benestar d'àmplies majories. Així mateix, cal enfortir l’aposta per una Economia Social i Solidària (ESS) que pugui fer-se càrrec d’una part de la producció turística. 

És massa el que està en joc en aquests moments per a no tenir proposta sobre què fer amb el turisme. És urgent transformar per poder reduir la vulnerabilitat turística.