En els relats sobre l'origen i desenvolupament dels espais turístics és hegemònica la pràctica inexistència de la classe obrera. És una construcció de la història feta de manera que, conscientment o inconscientment resulta del grat de les elits, i coincident amb la percepció i cultura mainstream d'un cert progressisme. Un progressisme que, per cert, ha deixat de tenir discurs sobre el paper jugat pel factor treball en la construcció d'aquests espais, i ha abraçat la cultura de la desideologització i despolitització de l'ocupació. El cas és que, sense prendre en consideració i analitzar l'empremta de les classes subalternes en la construcció d'aquests espais que, a més de turístics, han sigut i són espais de convivència, reproducció, assalarització (generadors de plusvàlua), i acumulació de capital, aquestes realitats espacials turístiques no haguessin existit mai, i, per tant, no tindrien ni història, ni present, ni futur.

¿Es pot explicar la construcció històrica d'un espai turístic en qualsevol lloc del món sense tenir en compte on i com van començar, van continuar, i continuen vivint els treballadors i treballadores que van fer que en un espai erm sorgís, es consolidés, i es mantingui la indústria turística? ¿Són interpretables aquestes construccions socials sense analitzar –des dels seus inicis fins a l'actualitat- les dinàmiques de les llars, els models de família, i els processos de migració/immigració dels obrers i obreres? Veritablement, sense això és impossible anar més enllà de descripcions, diguem que costumistes, de realitats socials polièdriques en les quals la cara de la classe obrera s'ha menyspreat.

Aquestes consideracions són aplicables a gairebé tota la literatura sobre l'assumpte que ens ocupa. Però, ara venen a tomb d’un fet concret i d'àmbit local com és la publicació del llibre intitulat "Magaluf, més enllà del mite", els autors del qual són Tomeu Canyelles i Gabriel Vives. L'obra és un molt cuidat relat de l'evolució –des dels anys 60 del segle passat als nostres dies- d'aquesta "fàbrica fordista turística" coneguda com a Magaluf, en què, seguint la pauta hegemònica, des de l'inici del relat es produeix una mena de "gentrificació simbòlica" de la classe obrera.

En les més de dues-centes pàgines del llibre els treballadors i les treballadores gairebé no apareixen. Només ho fan en una mitja dotzena de referències, que són generalment marginals del moll de l'os del relat. Constitueixen pura narrativa d'anècdotes (l'agressió  als cambrers d'un pub per part d'uns "hooligans", els treballadors d'hotels que rebien instruccions de la direcció a fi d'impedir l'entrada a professionals de la informació a les instal·lacions hoteleres per a que no tinguessin fàcil fer reportatges que abundessin en "la mala imatge de Magaluf"...). Però, en aquesta minsa mitja dotzena de referències es cola un tòtem de la historiografia d'espais turístics espanyols, i, fins on conec, bastant generalitzat arreu del món. El tòtem en qüestió no és un altre que la falta d'educació bàsica de la gent treballadora que, en el cas espanyol, se situa temporalment en els orígens del boom d'aquestes zones turístiques.

Per exemple, en el text que coment es pot llegir: "El desenvolupament turístic va conduir a importants paradoxes. Malgrat ser el municipi més pròsper de Mallorca, i un dels que majors ingressos acumulava a tot l'Estat, Calvià [municipi al qual pertany Magaluf] constituïa un dels majors focus d'analfabetisme" (pàg. 31) ¿I què no és més paradoxal la brutal desigualtat que es va produir a aquest –com a tants d'altres- desenvolupament turístic? I, tanmateix, l'existència d'elevades taxes d'analfabetisme -una de les grans herències de la dictadura franquista- es presenta com a "explicació" (pàg. 32) a les pràctiques empresarials de sobreexplotació en aquells inicis de la gran indústria turista que avui ha esdevingut en part essencial del capitalisme global ¿Segur que aquestes pràctiques empresarials no són més imputables a un biaix autoritari, i un anti sindicalisme de reminiscències franquistes, d'un empresariat que això de la "responsabilitat social empresarial" no ho coneixia ni tan sols com a element de màrqueting?

En qualsevol cas, quedi clar que aquesta absència de la classe treballadora –excepte anècdotes o com una cosa molt subalterna als protagonistes principals (empresaris pioners, mitjans de comunicació, turoperadors, multinacionals, polítics, institucions...)- dels relats dels espais turístics no és, ni de bon tros, només imputable al llibre "Magaluf, més enllà del mite" que, d'altra banda, és un text de molt recomanable lectura. Estem en presència d'una tendència molt generalitzada a considerar que els conflictes de classes, les lluites sindicals, les vides de les famílies proletàries i/o proletaritzades existeixen -només faltaria!- en les zones turístiques, però no són conflictes de la zona turística com a tal, ni, segons aquesta literatura, incideixen en la seva configuració. Aquests temes dels conflictes socials es tracten, en el millor dels casos, en una altra literatura: la que en les llibreries ocupa els prestatges pràcticament buits de volums dedicats al sindicalisme en el turisme.

Òbviament, discrep d'aquesta tendència discursiva. Consider que aquest és, possiblement, el mite més gran referit a Magaluf (i, amb tota seguretat, a moltes més zones turístiques del món). Per exemple: el relat sobre la "guerra de preus a la baixa" que va conduir que Magaluf esdevingués en una destinació turística "low cost", sense relacionar-lo amb la repercussió que això tenia en la fixació de salaris en la negociació dels Convenis Col·lectius, és un relat mitològic, però poc real. O, reduir l'episodi del celebèrrim cas del "mamading" a una anècdota que es va fer viral –i que, segons Tomeu Canyelles i Gabriel Vives, forma part del mite de la “mala imatge de Magaluf”, orquestrada per una mena de conspiració còsmica-, és molt discutible, però, pel que aquí m’interessa, és ignorar el món de precarietats sociolaborals i vitals, entorn de les excursions etíliques -"pub crawling"- que, no s'oblidi, són un complement necessari a l'excés de turisme més que al denominat "turisme d'excessos".

Amb tot, tinc per a mi que la "identitat" dels espais turístics que ens presenta el pensament mainstream es transformaria en alteritat si en el relat s'incloguessin les temàtiques socials vinculades al treball, com ara la problemàtica de la precarietat, la informalitat i la desocupació; els aprenentatges professionals, sindicals i vitals acumulats de les classes subalternes; la qualitat de vida i l'imperfecte funcionament dels ascensors socials; els "sostres de vidre", i els "sòls enganxosos"; les "primeres males experiències" juvenils d'incorporació al món del treball remunerat, les sobrequalificacions, el fracàs i l'abandó escolar primerenc; les discriminacions que sofreix la població immigrant i migrant, etc.

Reivindicar un relat semblant al de Selina Todd a "El poble. Auge i declivi de la classe obrera (1910-2010)" en relació amb la classe obrera de la indústria turística és, amb tota seguretat, demanar molt. Tot i que alguna cosa caldria fer des del pensament crític amb el model turístic hegemònic! De moment em limit, per tant, a recordar que, en el postfaci d'aquesta obra, Todd escriu: "Val la pena explorar l'abisme entre aquests mites [1] i el que realment va ocórrer en el passat, per a demostrar el mite més gran de tots: que el capitalisme pot funcionar ni tant sols en interès de tots nosaltres".