Analitzar el treball en el turisme avui, quan el món viu temps d'incertesa a causa de la pandèmia de la COVID-19, s'ha tornat una tasca urgent. És més, des de perspectives emancipatòries constitueix una necessitat ineludible. Durant anys la creació d'ocupació associada directa o indirectament al turisme va ser usada pels seus lobbies com a argument principal per legitimar qualsevol mena d'inversió o demanda de recursos públics al sector. Independentment de la qualitat dels llocs de treball creats, la seva simple enunciació servia per fer callar qualsevol qüestionament. Fins i tot es va arribar a sostenir que les ocupacions temporals i a temps parcial, lluny de ser un indicador de precarietat, més aviat suposaven una oportunitat per tal què les dones es poguessin incorporar al mercat laboral sense desatendre les seves responsabilitats en tasques de cures i de la llar (UNWTO, 2014: 16). Així, desigualtats socials estructurals eren naturalitzades sota el mite del paper crucial del turisme en la generació d'ocupació.

En realitat, el gruix principal de treball en el turisme s'ha caracteritzat històricament per la seva precarietat. Això obeeix a raons derivades de la naturalesa del seu funcionament: fortes oscil·lacions en la demanda que fan que les empreses busquin com flexibilitzar la seva mà d'obra; una relativa fixació al territori que produeix la concentració d'una sèrie d'atractius que van més enllà del mateix negoci i que impulsa que els empresaris tendeixin a reduir costos laborals allà on es produeix l'activitat, en lloc de, per exemple, desplaçar-geogràficament buscant salaris més baixos; i, finalment, baixos costos de formació que incrementen la competència entre treballadors per l'accés a llocs de treball de baixos salaris. Igualment té a veure amb les transformacions recents que s'han produït en el sector, especialment des de la crisi global de 2008, amb un creixent pes del capital financer en els negocis turístics, la consolidació del capitalisme de plataforma i l'extensió de canvis tecnològics que han facilitat la modificació de les formes d'organització del treball (Cañada, 2019).

Però també ha incidit d'una manera determinant en aquesta precarització la construcció històrica d'una correlació de forces favorables al capital davant el treball que obeeix al seu torn a múltiples factors. Destaquem dos per la seva especial rellevància. D'una banda, les dificultats i debilitats de la implantació sindical en el sector, molt limitat en el cas espanyol als sectors hoteler i d'agències de viatges i, puntualment, a alguna gran empresa de serveis turístics, com passa, per exemple, en el Bus Turístic de Barcelona. La dispersió i dimensions reduïdes de bona part de les seves empreses obstaculitza legalment la implantació sindical, a més de dificultar la seva organització. La pressió constant de les empreses per flexibilitzar i abaratir els costos de la força de treball ha fet efecte també en la seva capacitat d'organització col·lectiva. L'externalització ha actuat d'una manera evident com a forma d'afeblir l'organització sindical (Cañada, 2016), però també altres formes de contractació, temporal i a temps parcial, freqüents en el sector. Així mateix, determinades estratègies empresarials en la selecció i composició de la seva força de treball entre alguns col·lectius, joves, per exemple, que entenen la seva vinculació al sector de forma conjuntural, com una activitat en la qual no creuen que s'han de desenvolupar professionalment, debiliten el seu interès en la lluita per la millora de les seves condicions laborals, encara que després la seva vinculació amb aquest tipus de treballs sovint es prolongui més enllà del que esperaven. Si tot això erosiona l'organització sindical, bàsica per a contenir els processos de precarització, l'altre gran factor que incideix en aquest desequilibri entre capital i treball en l'àmbit específic del turisme és la desvaloració social dels treballs manuals. La cultura capitalista reforça el reconeixement social i prestigi, que es tradueix en salari i condicions d'ocupació, de certes activitats i professions, encara que siguin "treballs de merda", en les oportunes paraules del malaguanyat David Graeber (2018), és a dir sense utilitat social que pugui reconèixer-se, davant de la feina manual, necessària socialment, però mal retribuïda i precària. Aquesta desvaloració de moltes de les activitats laborals de caràcter manual, vinculades a l'atenció a altres persones, que configuren el turisme, repercuteix en una major dificultat perquè les necessitats i demandes dels treballadors i treballadores del sector es vegin reconegudes.

Calella. Imatge de Carla Izcara. 

En l'actualitat, amb una caiguda de les arribades internacionals en el món del 72% durant els primers deu mesos del 2020, segons dades de l'Organització Mundial del Turisme (OMT), el que s'ha posat en qüestió és el model de turistificació global que es va desenvolupar en les últimes dècades, i amb ell la seva legitimació a través de l'ocupació (Cañada i Murray, 2019). I ho fa perquè davant de situacions de crisi, que poden produir-se per múltiples causes, no hi ha alternativa per a aquests territoris, massa dependents d'una sola activitat econòmica.

Treball turístic en temps de pandèmia

Durant aquest 2020, la majoria de governs en el món han pres mesures per promoure el distanciament social, per tal d'evitar la propagació de la COVID-19, que incideixen en dues dimensions clau en el funcionament del turisme: la interacció humana i la mobilitat. En conseqüència, amb la interrupció de l'activitat, l'ocupació turística ha estat destruïda de forma aguda. En el cas espanyol, per exemple, on el treball en el turisme suposava el 2019 un 12,9% del total de l'ocupació, segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), això no pot ser considerat un problema menor. Segons dades de Comissions Obreres, durant l'any 2020 fins al mes de novembre s'havien perdut 238.524 llocs de treball a l'hostaleria, i 340.372 persones estan encara incloses en Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO), amb un futur incert que podria acabar a l’atur. Això ha posat en evidència la vulnerabilitat del turisme, així com dels seus llocs de treball. En ciutats com Barcelona, ​​on el turisme té un especial pes en la seva economia, la pèrdua d'ocupació en aquest sector mostra una clara caiguda. Segons fonts de Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya sistematitzats per l'Observatori de Turisme a Barcelona, ​​al tercer trimestre del 2020 els afiliats a la Seguretat Social van disminuir en un 16,4% en comparació amb les dades del mateix període de l'any anterior, 16.525 afiliats menys. Així mateix, durant el mes de setembre de 2020 el nombre de contractes acumulat es va reduir en un 72,4% en comparació a les dades d'aquest mateix mes el 2019. La pèrdua d'ocupació ha estat generalitzada en les diverses branques de l'activitat turística: serveis d'allotjament, alimentació, entreteniment, atraccions turístiques, gestió de viatges i informació, transport, i fins i tot en institucions culturals com museus, on es registra una enorme quantitat d'acomiadaments segons una enquesta del Consell Internacional de Museus (ICOM). Episodis com els viscuts pels tripulants de creuers, que durant mesos no van poder tornar als seus llocs d'origen i van romandre reclosos en els vaixells en una situació d'extrem risc sanitari, mostren la cara més extrema d'aquesta situació. En contrast amb els discursos entusiastes de la indústria, l'actual crisi ha posat en evidència el treball turístic com a un recurs d’un sol ús, del qual es prescindeix sense major consideració quan és necessari.

Aquesta situació a més ha afectat especialment als treballadors i treballadores que es trobaven en una situació laboral més precària. De fet, la destrucció d'ocupació es va concentrar des del principi de la pandèmia en l'ocupació temporal. La darrera quinzena de març de 2020 més de dues terceres parts dels 900.000 llocs de treball perduts eren temporals. A més va afectar de manera especial a les persones més joves, qui que en els últims anys concentraven unes majors taxes de parcialitat involuntària, que suposa poder treballar menys hores de les desitjades, segons un estudi de l'Observatori Social de La Caixa. Durant aquest últim any, la destrucció d'ocupació s'ha produït en major mesura entre els més joves. Així, segons dades de l'Enquesta de Població Activa, la pèrdua d'ocupació ha estat quatre vegades superior entre els menors de vint-i-cinc anys que en el total nacional.

A més de pèrdua d'ocupació, l'actual crisi s'ha traduït també en una disminució salarial que afecta especialment als que perceben menys ingressos, segons posa en evidència un estudi d'Eurostat sobre l'afectació de la pandèmia en els ingressos laborals. En el cas espanyol, durant l'any 2020, els que tenien ingressos més baixos han rebut un 10% menys en comparació amb l'any anterior, a diferència dels que perceben les retribucions més altes, que només s'ha reduït al voltant d'un 2%. La conjuntura afavoreix que els empresaris apliquin rebaixes salarials a les quals anteriorment no s'haurien atrevit. Així, per exemple, el grup Globalia va imposar reduccions de fins a un 30% de salaris a la plantilla d'Air Europa, tot i que ha rebut préstecs de l'Estat a través de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI).

Lloret de Mar. Imatge d'Ana Núñez. 

La precarietat estructural en què s'ha fonamentat el desenvolupament del turisme, incrementa les dificultats dels treballadors i treballadores davant de situacions greus com les actuals. Així, els baixos salaris i l'extensió de formes d'ocupació atípiques (contractes temporals, a temps parcial, externalitzat, entre d'altres), permeten poca capacitat d'estalvi. La necessitat de guanyar-se la vida pràcticament al dia empeny moltes persones a córrer més riscos sanitaris per fer front a les seves necessitats, o a treballar sense suficients mesures de seguretat. En el cas de la feina informal, la problemàtica és encara més aguda. Com més gran sigui la precarietat dels treballadors del turisme més s'aguditza la seva vulnerabilitat, i això accentua el seu risc, i el del conjunt de la societat, davant previsibles noves situacions de crisi sanitària (Palafox-Muñoz i Rubí González, 2020).

Els governs de diferents països han habilitat mecanismes de protecció social per als treballadors i treballadores del turisme, amb més intensitat en uns països que en d'altres. En el cas espanyol, gràcies als Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO) s'ha pogut reduir significativament l'impacte de la crisi en l'ocupació. Però accedir a aquests instruments de protecció social ha estat diferent en funció de la posició que s'ocupava en la jerarquia laboral prèviament existent. I com estructuralment el sector s'ha fonamentat en treball precari de forma majoritària, el seu efecte ha estat que els que tenien pitjors condicions d'ocupació, amb contractes a temps parcial o temporal, sota processos d'externalització, o com a autònoms, han tingut més dificultats per accedir a aquest tipus de mesures d'ajut. Així mateix, en la mesura que la precarietat respon a una estructura de desigualtat per raons de gènere, la seva incidència repercuteix també d'una manera especialment greu en les dones.

Perspectives ombrívoles

Si la pandèmia de la COVID-19 triga molt més a ser controlada, amb accés universal a vacunes efectives i una distribució que garanteixi una àmplia cobertura de la població, l'activitat turística seguirà fortament afectada. Al seu torn, les seves perspectives de recuperació es veuran amenaçades per la incertesa d'altres processos de diferent naturalesa, en particular la crisi ecològica global (Moore, 2020) i la crisi energètica(Turiel, 2020), que planejaran sobre l'activitat turística i posaran límits en la manera que l'hem coneguda durant les últimes dècades. Tot això hauria d'imposar cert principi de precaució, perquè no sembla raonable continuar creient que el turisme pugui créixer d'una manera il·limitada i que l'actual conjuntural només sigui un accident desafortunat. 

Per si aquesta situació no fos suficient, es comença percebre un futur a curt i mitjà termini per al treball en el turisme poc optimista, amb transformacions que deteriorin encara més la seva qualitat. Què ens fa suposar això? Quines transformacions pospandèmia poden produir-se que incideixin directament en les formes d'organitzar el treball turístic?

1) Agudització dels processos d'empobriment i exclusió social de sectors laborals tradicionalment vinculats al turisme. L'agreujament de la crisi econòmica, sense altres sectors capaços de generar ocupació de forma massiva, i una major pressió sobre els serveis públics de protecció social, a més de problemes socials greus com l'habitatge, pot derivar en una acceleració de dinàmiques d'empobriment i exclusió social. La pandèmia de la COVID-19 arriba en un moment en què els efectes de l'anterior crisi de 2008 encara no havien estat resolts, amb un elevat nivell de pobresa crònica. De fet, la taxa de risc de pobresa a Espanya no baixa del 20% de la població des de l'any 2007, segons dades de l'Enquesta de Condicions de Vida de l'INE. I la incidència de la pobresa entre persones treballadores a Espanya també s'ha agreujat. En un informe anual recent de la Confederació Europea de Sindicats, s'assenyala que el percentatge de treballadors i treballadores situats al llindar de la pobresa a Espanya ha augmentat del 10,9% al 12,7% en els últims deu anys, mentre que la mitjana de la Unió Europea es troba en un 9,4%. En l'actualitat el mercat laboral no pot garantir a un nombre creixent de persones ocupades un treball decent i això té com a conseqüència la vulneració de necessitats i drets bàsics (FOESSA, 2020).

Lloret de Mar. Imatge d'Ana Núñez. 

Durant aquest any s'han incrementat fortament les demandes d'ajut en Serveis Socials per part de persones amb un perfil de treballador precari, vinculat especialment a l'hostaleria i el comerç. En el cas de les Balears, una de les comunitats més dependents del turisme, amb al voltant d'un 35% del seu PIB associat a aquesta activitat, la distribució per part de Creu Roja d'ajut bàsics, que inclouen aliments, productes d'higiene personal o de neteja de la llar ha passat d'11.000 el 2019 a 52.000 durant els deu primers mesos de 2020. En ciutats turístiques, especialment aquelles que es van construir sota lògiques fordistes, la dependència cap a un sol tipus d'activitat és molt elevada, aquesta situació pot tornar-se especialment compromesa. Per exemple, a Catalunya la desocupació s'aguditza especialment en ciutats costaneres, tradicionalment vinculades al turisme internacional, i les seves perspectives de recuperació són molt pitjors que en altres comarques amb major diversificació econòmica i presència d'activitat industrial. La diferència entre territoris turistificats i territoris amb turisme s'albira en aquests moments de forma aguda, ja que en els primers la crisi de l'ocupació turística té efectes estructurals que sobrepassen el sociolaboral, mentre que en els altres l'afectació, encara que pugui ser greu, és més aviat de caràcter sectorial (Borràs, 2020). En conseqüència, no és por descartar que assistim a un cicle semblant al que es va produir amb la desindustrialització de ciutats emblemàtiques com Detroit o Flint als Estats Unit després de la fallida de la producció automobilística. Serà aquest el destí de ciutats del litoral mediterrani com Salou, Calvià o Lloret de Mar, la població es veu cada vegada més abocada a les ajudes alimentàries per sobreviure. 

2) Por i disciplina social. L'agreujament de la crisi, amb el consegüent increment de la desocupació i empobriment, pot accentuar la competència entre persones treballadores per aconseguir un lloc de treball, o la por a perdre’l, que està àmpliament estès en l'actual conjuntura, com revela una enquesta recent sobre condicions de treball, inseguretat i salut en el context de la COVID-19 del Grup de Recerca en Riscos Psicosocials, Organització del Treball i Salut (POWAH) de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut (ISTAS) de Comissions Obreres, pot fer que s'acceptin amb més facilitat les imposicions empresarials que busquen reduir encara més els costos laborals. Així mateix, aquesta por a perdre la feina fa que s'acceptin rebaixes en drets i s'accentuï les dinàmiques d'autoexplotació. La pandèmia i la crisi subsegüent estarien actuant sota l'esquema disciplinari conegut com a "doctrina del xoc", popularitzat per la periodista canadenca NaomiKlein (2010).

3) Major pressió per la reducció de costos laborals. La recuperació de l'activitat turística, encara que es disposi d'una vacuna generalitzada que faciliti de nou la mobilitat internacional i, d'altra banda, es promoguin els turismes de proximitat, a curt i mitjà termini, difícilment arribarà als volums existents previs a la gran crisi de 2020. Això implica que, en la lluita per la supervivència en un context general advers, amb un mercat turístic menor i de "competència ferotge", en paraules de Marta Blanco, presidenta del Consell de Turisme de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE), una de les opcions a les quals tractin de recórrer les empreses sigui augmentar la pressió per la reducció de costos laborals.

Un altre factor a tenir en compte és que l'actual conjuntura és poc favorable perquè la negociació de convenis col·lectius resulti favorable als interessos i necessitats dels treballadors i treballadores. Segons dades de Comissions Obreres, a finals de 2020, de 53 convenis col·lectius provincials i autonòmics en el sector de l'hostaleria a Espanya, que afecten 1.259.483 persones, 31 estaven en vigor (704.296 persones), 11 estaven en negociació (369.719) i 11 més estaven sense signar (185.468). Els 11 convenis sense signar fa anys que estan bloquejats per la falta d'interès de la patronal, com en el cas de València (que afecta 61.081 treballadors), Múrcia (32.595) o Astúries i la Corunya (amb poc més de tres mil treballadors en cada cas). Entre els que estaven en negociació el cas més important era el de Catalunya, que afectava 193.894 treballadors, i que va acabar la seva vigència el 31 de desembre de 2019. Aquest cas era especialment greu, perquè de no haver arribat a un acord, el marc jurídic de referència per als treballadors del sector a partir d'1 de gener de 2021 hagués estat l'Estatut dels treballadors, amb condicions significativament pitjors. La manca d'una clàusula d'ultractivitat en aquest conveni, a diferència de la majoria, en els que va ser inclòs per pressió sindical, feia que, en cas de no renovació, en lloc de mantenir-se vigents les últimes condicions pactades, la referència passaria a ser la de l'Estatut dels Treballadors. Finalment, en els últims dies de l'any es va arribar a un acord que implicava una renovació per dos anys (2020-2021), mantenir les taules salarials de 2019 i la supressió de dies d'assumptes propis per al 2021, sense altres grans canvis. Fins a darrera hora va estar present la possibilitat que la falta d'acord portés a un empitjorament d'un conveni que ja patia clares limitacions, i que en la seva última negociació només va ser signat per la UGT per part sindical, mentre que CCOO el va rebutjar. En aquest context, sota l'amenaça que encara podria haver estat molt pitjor, es consoliden condicions molt precàries, que no modifiquen res pel que fa a les externalitzacions, una de les grans reivindicacions dels últims anys, en particular del col·lectiu de cambreres de pisos, i de les diferents associacions de "kellys". En els anys vinents caldrà afrontar la negociació el gruix de convenis a Espanya, entre els quals destaca el de Madrid (199.055 treballadors), Las Palmas (74.054), Màlaga (62.673), Alacant (59.612) o Balears (39.794), i seguiran pendents, entre d'altres, els de València o Múrcia, abans esmentats. En aquest context és fàcil suposar que les organitzacions sindicals ho tindran molt difícil per aconseguir millores, del tot necessàries en l'actual conjuntura, i que com a molt podran mantenir el marc vigent.

Calella. Imatge de Carla Izcara. 

4) Transformació de l'estructura empresarial turística. En funció de la durada de l’actual crisi, les micro, petites i mitjanes empreses ho tenen molt més difícil per sobreviure. Això podria derivar en la destrucció de teixit productiu petit i mitjà amb certa autonomia i que l'ocupació turística tendís a concentrar-se més en grans estructures empresarials i, sobretot, en tota la cadena de subcontractacions altament dependents de les corporacions més fortes estratègicament.

D'altra banda, la crisi, i en particular la seva afectació en el sector hoteler, sembla que està donant lloc a un enorme increment d'ofertes per a la compra de tota mena d'allotjaments turístics, en llocs com Barcelona, ​​on s'ha identificat un fort creixement de l'oferta en portals immobiliaris, o Mallorca, on s'ha calculat que aquestes operacions podrien arribar als mil milions. I en mitjans especialitzats es pronostica que el 2021 les operacions de compravenda seran molt més grans. Tot això sembla indicar que s'està donant lloc a un nou cicle de transformacions en l'estructura del negoci hoteler amb una accentuació de la concentració empresarial i una major presència del capital financer, especialment a través de fons d'inversió, que ha anat precedida d'una progressiva separació entre propietat, gestió i marca en el funcionament del negoci hoteler. L'anterior crisi financera global de 2008 va donar un fort impuls a aquest triple moviment que ara sembla accelerar-se. Exemples recents, com la venda anunciada a finals de desembre de 2020 del Nobu Hotel Barcelona, propietat de la cadena Selenta Group de Jordi Mestres, president del Gremi d'Hotels de Barcelona, i operat sota la marca internacional Nobu Hospitality, a la gestora de fons immobiliaris ASG Iberia, semblen anunciar una accentuació d'aquest tipus de processos.

Aquests canvis han conferit al capital financer una posició estratègica amb capacitat de control detallat sobre la marxa dels establiments hotelers amb avaluacions de resultats a molt curt termini, sense especial compromís en aquestes empreses, ni tan sols en les seves activitats o en els seus llocs d'emplaçament, en una clara mostra de desarrelament i la desafecció que indica, en paraules d'Ivan Murray, que "l'explotació d'aquests establiments es porta com si es tractés d'actius financers" (García, 2020). Les conseqüències de l'accentuació d'un model "depredador i rendista" (Recio, 2020), són un increment de la vulnerabilitat i la fragilitat econòmica, que en termes d'ocupació es tradueix en una major pressió per la reducció de costos laborals, la conversió de la força de treball en costos variables i l’enduriment de les relacions laborals.

5) Major posicionament de les economies de plataforma. Tot i la crisi, no totes les empreses estan vivint la situació de la mateixa manera. De fet, algunes corporacions vinculades a les economies de plataforma, com les de compra, recollida i transport de comandes a curta distància a través de repartidors sense una relació laboral clara amb aquestes empreses, han incrementat el seu posicionament en moltes ciutats. Bars i restaurants cada cop depenen més d'aquest tipus de serveis, i fins i tot es veuen amenaçats amb comissions molt altes per part d'aquestes empreses de repartiment, quan no són simplement substituïts per 'dark kitchens', cuines ocultes dedicades a preparar menjars per a serveis de repartiment a domicili. Assistim a una pèrdua de centralitat de la feina de cambrers o cambreres i un creixent protagonisme de repartidors o "riders", en condicions de major desregulació, baixes remuneracions, sense protecció social, obligats a treballar assumint riscos per a la salut, extremadament vulnerables, i que han arribat a ser considerats com la classe treballadora de referència de la nostra època. Al seu pesar, a més, constitueixen el símbol d'una derrota cultural, la de les classes populars que, davant d'una evident degradació de les condicions laborals d'un creixent col·lectiu, som incapaços d'imposar un sentit comú bàsic, de no col·laboració a través del nostre consum amb aquest tipus d'empreses. D'altra bandano només algunes d'aquestes empreses adquireixen més pes en l'economia turística, sinó que a més les seves estructures són prou lleugeres com per a desentendre’s completament de part de la seva cadena de valor, com passa amb les grans plataformes de comercialització d'habitatges turístics, com Airbnb, tant dels immobles que no són de la seva propietat com d’activitats considerades no essencials (Cañada, 2020).

Calella. Imatge de Carla Izcara. 

6) Acceleració dels processos de digitalització, automatització i robotització. L'activitat turística requereix atenció i tracte personal. No obstant això, la crisi actual sembla estar accelerant els processos de digitalització i robotització, el que pot generar també canvis fonamentals en les formes d'organitzar el treball. Així, per exemple, el treball de recepció es pot veure substituït per recursos tecnològics en alguns dels seus processos, com reserves, transfers, check in, check out, entrades a les habitacions o facturació, la qual cosa permet reduir personal i el que queda reorientar-lo cap a serveis d'informació al client i de caràcter prescriptiu. Així mateix, el treball de check in a habitatges turístics ja estava sent substituït de forma àmplia per mecanismes digitals d'obertura i accés als habitatges. No obstant això, hi ha tasques, que no són fàcilment substituïbles tecnològicament, o no resulta rendible fer-ho, per les despeses que comporta, en un context de dependència de minerals escassos, o perquè els costos laborals ja són significativament baixos a través de la incidència en les formes de contractació, com les tasques de neteja. No obstant això, els canvis tecnològics, i sobretot organitzatius, també poden ser molt rellevants en aquest tipus de tasques que requereixen un esforç físic important, i encara que puguin presentar-se com a una forma d'optimitzar procediments interns o incrementar la seguretat de certes treballadores, més aviat impliquen un increment de control sobre el treball efectiu que, de facto, deriva en una mena de robotització dels processos de treball humà.

7) Teletreball, amb poca incidència, encara que incert. Un dels grans canvis en l'organització de la feina que s'ha produït a conseqüència de les restriccions sanitàries en nombroses activitats ha estat la promoció del teletreball com a estratègia de distanciament social. En el turisme, a causa de la rellevància de la presència i interacció física amb la clientela, no sembla haver tingut una dimensió semblant a la que s'ha pogut donar en altres sectors. Tot i això, quan s'ha produït, especialment en grans empreses, com en el departament comercial, reserves i administració en hotels, o en la gestió de comptes d'empreses en grans agències de viatges, sembla reproduir els mateixos problemes que s'han descrit en altres àmbits: limitacions en la seva regulació, malgrat alguns canvis significatius, com el recent Reial decret llei 28/2020, de 22 de setembre de 2020, de treball a distància; mitjans de producció aportats per les mateixes persones empleades; insuficient control efectiu sobre els horaris; majors obstacles per a l'organització col·lectiva, dificultats de conciliació i, finalment, més incidència entre les dones, que corren el risc que es converteixi en una nova "volta a la llar". No obstant això, en altres activitats que podrien haver-se organitzat a distància, com serveis d'informació al client, àmpliament subcontractats a través de centres d'atenció telefònica, no sembla que s'hagin traslladat de forma generalitzada als domicilis particulars dels seus treballadors, a causa de les resistències empresarials a perdre el control sobre aquests processos de treball.

En definitiva, tot sembla apuntar que estem davant d'una "tempesta perfecta" que pot donar lloc a un treball turístic més precari en un escenari incert i de més tensió social. Si aquest és l'horitzó, només queda preparar-se i enfortir l'organització col·lectiva en defensa d'un treball digne i l'exigència de polítiques públiques de protecció social i de transició socioecològica que ajudin a construir un marc laboral menys vulnerable.