Zygmunt Bauman, en el seu llibre intitulat “La riquesa d'uns pocs ens beneficia a tots?”, ens va deixar escrit que “… un increment en la riquesa total [la que mesura el PIB] va de la mà d'un aprofundiment en la desigualtat social, doncs la bretxa, ja impossible de creuar, entre la seguretat existencial i el benestar general, entre la cúspide i la base de la piràmide social, s'està ampliant encara més”. M'aventuro a pensar que, si poguéssim continuar gaudint dels seus ensenyaments, el gran mestre Bauman potser ens advertiria que un descens d'aquesta riquesa total –un descens del PIB d'una magnitud inimaginable abans de la crisi de la pandèmia de la covid-19- també va de la mà d'una major i més intensa desigualtat social. Amb tota seguretat, una –i molt important- de les conseqüències socioeconòmiques de la pandèmia coronavírica serà un creixement de la bretxa entre la cúspide i la base de la piràmide social.

Tot indica que de la pandèmia sanitària es derivarà –s'està derivant ja– una pandèmia de desigualtat. De totes dues pandèmies no podem al·legar falta de coneixement previ. La sanitària té molt a veure amb la multidimensional crisi ecològica, especialment amb la pèrdua de biodiversitat sobradament advertida per la comunitat científica. La de la desigualtat estava en marxa, com anaven informant tota classe d'organismes i ONGs, des del FMI, a Oxfam-Intermón que, en un dels seus últims informes, afirma que “els milmilionaris del món posseeixen més riquesa que 4.600 milions de persones”.

Val a dir que el salari continua sent el principal distribuïdor primari de la riquesa generada (després vénen les polítiques fiscals recaptatòries i redistributives). Per tant, les polítiques salarials són importantíssimes en la conformació de les grans desigualtats. En aquest sentit, no és d'estranyar que una piulada de fa unes setmanes tingués un impacte considerable. Deia així: “Salari Mercadona: -Caixa: 1.197 €/mes, -Reposició: 1.121 €/mes, -President: 5 milions €/any. Salari Inditex: -Intermedi: 1.749 €/ mes, -Treballador: 1.270 €/mes, -President: 10,69 milions €/any. Com es diu la pel·lícula? Amb la suor dels de baix”. A part del valor pedagògic de les dades, el missatge té, sens dubte, un simbolisme especial en fer referència a dues grans empreses espanyoles (la primera de supermercats de productes d'alimentació, d’higiene personal, i de la llar; i la segona una multinacional de fabricació i distribució tèxtil) els presidents de les quals ocupen el podi dels més rics d'Espanya.

Aquestes escandaloses dades no són anecdòtiques. Ans al contrari, són exemples d'una tendència global segons la qual, tornant als informes d'Oxfam-Intermón, des de l'última crisi de 2008, la riquesa de les elits econòmiques va créixer sis vegades més ràpid que el salari dels treballadors i treballadores. Una tendència que, com és obvi, s'ha donat i es dóna en el sector turístic.

Anotem, d'entrada, que l'anomenat sector turístic inclou una gran heterogeneïtat d'activitats (des de, posem per cas, la botiga familiar de souvenirs o un lloc de “tot manta” en els espais turístics, fins a les grandíssimes multinacionals de l'hostaleria, el lloguer turístic, o la restauració, o, les infraestructures de transport, i la potentíssima indústria de l'aviació, dels creuers...). Per tant, existeix una considerable heterogeneïtat de “realitats sectorials” que, al seu torn, repliquen les seves corresponents “realitats empresarials i laborals”, des de l'empresa que encara conserva uns certs trets fordistes, a la totalment externalitzada; de la micro o macro empresa familiar, a l'empresa participada; de la molt minoritària presència d'empresa d'economia social i solidària, a empreses sustentades en Fluxos Financers Il·lícits o en el capitalisme lumpen.

En qualsevol cas, un sector que, sens dubte, és extraordinàriament representatiu d'aquest heterogeni sector turístic és el de l'hostaleria. Altrament dit, allò que passa als hotels és representatiu d’allò que passa en el turisme en el seu conjunt, i en la totalitat de la cadena de valor de l'hostaleria. És, per tant, necessari intentar fer una aproximació al que avui podem intuir que, en termes de desigualtat, succeirà en l'immediat futur en l'hostaleria postpandèmia a Espanya.

Augment de la desigualtat per una gran recessió salarial

Sense risc a equivocar-se, la piulada abans esmentat podria haver estat la següent: “Salari 2019 Meliá Hotels: Cambrera de pis subjecta a conveni col·lectiu, amb jornada completa i treballant tot l'any: Entorn d'una mitjana de 18.000 €/any. Conseller delegat (CEO): 2,7 milions” [1]. Aquesta comparativa d'abans de la pandèmia exemplifica la tendència a la gran desigualtat turística en la distribució de la riquesa generada. Una tendència que és gairebé segur tindrà un estirabot considerable. 

Per què? Doncs perquè l'amenaça d'una gran devaluació salarial és part essencial de la intensificació de la precarietat postpandèmica del treball turístic (vegeu aquí i aquí). Això és el que es desprèn, si més no, de la informació sobre la negociació col·lectiva en hostaleria [2].

Vegem alguns convenis col·lectius que, pel nombre de persones afectades, són molt significatius: 

• Illes Balears: El conveni es va signar el 2017 amb vigència fins l'any 2021, i amb una pujada salarial per a cada any d'un 4,5%. El 2020 es va pactar la no aplicació de l'increment salarial, i es va ampliar un any més de vigència del conveni, és a dir, s'ha prorrogat la seva vigència fins al 2022, amb la mateixa pujada pactada pel 2020. No obstant això, no està del tot assegurat que l'any 2021 es recuperi l'increment salarial pactat. 

• Illes Canàries: A Tenerife el salari del conveni sectorial hauria d'haver crescut en 2020 un 1,7%. No obstant això, la patronal es va negar a aplicar-lo, i està pendent de decisió judicial. A Las Palmas el conveni col·lectiu va finalitzar la seva vigència el 31 de desembre de 2019. En arribar la pandèmia la patronal es va negar a negociar, i així segueix. 

• Catalunya: Les patronals es van negar a negociar al·legant els efectes de la pandèmia, i, abans que el conveni decaigués, ja que no tenen recollida la clàusula d’ ultractivitat indefinida com està recollida en la majoria dels convenis sectorials, es va pactar la congelació salarial per als anys 2020 i 2021 [3]. 

• Alacant: Acordada la congelació salarial per a 2021. 

• Màlaga: En el 2020 es va aplicar l'1 de gener ((quan ningú imaginava una pandèmia com la que hem conegut) un increment del 3%, que és el que estava pactat. Per a 2021 i 2022 estava pactat que s'incrementessin els salaris en un 2% per a cada any. No obstant això, pels efectes de la pandèmia, s'ha pactat la seva congelació per a 2021, i un increment salarial equivalent a l’IPC real per a 2022. L'acord incorpora la pròrroga del conveni per als anys 2023 i 2024, amb una pujada de l'IPC més el 2%. 

• Madrid: El conveni va tenir una pujada salarial del 2% per a 2020, que es va aplicar ja que va entrar en vigor a primer d'any, es a dir, abans de la declaració de la pandèmia. En aquest complicadíssim 2021 ha de negociar-se un nou conveni.

Al meu entendre, aquest paorós panorama de negociació de convenis col·lectius -i els indicis de recessió salarial que porta implícita- és conseqüència de la combinació de tres factors: 

a) La crisi sociolaboral a conseqüència de la crisi sanitària afecta de manera extraordinària al sector turístic en el seu conjunt, i, òbviament, al d’hostaleria. La pandèmia ha tingut tal impacte que ha fet inimaginable qualsevol mobilització de resistència a la contenció salarial. Com hem sostingut en diversos fòrums i textos Ernest Cañada i jo mateix, s'ha viscut –i es continua vivint- en un estat d’allò que Naomi Klein va denominar “doctrina del shock”. Per tant, afegesc jo, els efectes disciplinaris del factor treball (Karl Marx) han estat, i segurament seguiran sent, molt evidents. 

b) Aquest estat del shock i efecte disciplinari s'ha vist reforçat per les normes legals antisindicals i proempresa, especialment les relatives a negociació col·lectiva, contingudes en la Reforma Laboral de 2012. Malauradament, la seva derogació no ha sigut una de les prioritats per a armar un autèntic “escut social”, i “no deixar a ningú enrere” en aquesta brutal crisi sociolaboral [4]. 

c) Una pràctica sindical -en què la precarietat estructural té molt a veure- d'anys d'absència de conflicte social sectorial. Hi ha generacions de treballadors i treballadores d'hostaleria que arriben a la seva jubilació amb un llunyà record de l'última vaga en la negociació del seu conveni col·lectiu; alhora que per a les noves generacions conflictivitzar la fixació de les seves condicions salarials i laborals no figura en els seus aprenentatges laborals i vitals.

El cas és que sembla imposar-se el marc mental neoliberal, segons el qual, per a crear ocupació, s’ha de reduir el cost laboral. Això ha estat sempre una falsedat. I ho continua sent en l'actual context de catàstrofe ocupacional en el turisme. S’escau recordar una obvietat: “Cap ocupador vol el seu treball [el de la persona ocupada] en si”. L'economista Yanis Varoufakis en “Economia sense corbata” remata la reflexió així: “... per què el treball es diferencia radicalment de les cases, dels cotxes, i dels tomàquets? Perquè el preu del treball (el sou) pot ser que baixi, i això, al seu torn, redueixi (en comptes d'augmentar) la demanda de treball”. Altrament dit, és una imbecil·litat sostenir que el mal anomenat “mercat de treball” té dinàmiques iguals o similars als mercats de mercaderies. 

I, no obstant això, es persisteix en les estratègies de minoració dels costos laborals com a mesura de generació d'ocupació. L'exemple més recent és l'aplaudida pels “agents socials” prolongació fins a octubre de 2021 de les reduccions de cotitzacions empresarials a la Seguretat Social de les persones que treballen en la modalitat contractual de fixes discontínues. Algú es creu que amb una mesura com aquesta hi haurà més ocupació turística que l’estrictament necessària per a atendre la demanda turística existent a cada moment? Més aviat es tracta persistir en la pràctica de “subvenir al capital turístic”.

Mentrestant, els indicis de gran recessió salarial en l'hostaleria –i en el turisme en general– es van fent realitat i presagien un fort estirabot de les desigualtats. Res més albirar-se una certa possibilitat de reactivació de l'activitat turística -el que alguns han denominat coronaoptimisme associat a l'inici de la vacunació-, les accions borsàries de les empreses hoteleres s'han disparat. L'optimisme del capital hoteler i turístic es dissimula, especialment en els àmbits estatals i locals, en la mesura que es pot, però hi ha evidències que la gran recessió salarial va acompanyada d'una alça borsària internacional [5].

Estem doncs davant un molt seriós perill que aquesta primera pandèmia en l'època del antropocè se saldi amb un increment de les grans desigualtats en termes globals, i, particularment, en el sector turístic. Així serà, amb tota seguretat, si no canviem de base perquè, en paraules d’Éloi Laurent “… el neoliberalisme, en realitat, és una forma d’arqueoliberalisme que fa retrocedir el pensament econòmic i la política econòmica als seus balbotejos del segle XVIII, i les societats a la prehistòria social” [6].