Vivim una situació d'estancament i paralització ja prolongada de l'economia. Una situació derivada de la pandèmia i de la crisi sanitària. El passat divendres 12 de febrer, sorgia el manifest SOS turisme. Un manifest impulsat per les elits empresarials turístiques  - com resalta Rafel Borràs al seu article SOS turisme: el populisme de les elits –a mode de fals moviment social: amb pancartes, lema i manifest i amb un SOS com diu Sebastià Alzamora en el seu article SOS per a les víctimes del SOS turisme: com si fossin una de les seves odiades plataformes ecologistes.

És una iniciativa gairebé maquiavèlica que aprofita l'escassa consciència de classe de l'atomitzada, precaritzada i desesperada massa de treballadores i treballadors del sector turístic, per erigir-se en salvadors "socials" i aprofitar per reclamar menys impostos, menys política –encara estic intentant entendre què volen dir exactament– i més doblers públics en forma de rescat als grans capitals de la indústria turística de balears.

Es tracta en tot cas, d'una iniciativa que ens posa en alerta respecte de tensió social in crescendo, la pressió dels grans poders econòmics i de cap on, tot plegat, pot degenerar. Sumem-la a les manifestacions temeràries i il·legals de fa unes setmanes davant de les portes del Parlament i al Parc de la Mar, en les quals a les consignes de "queremos trabajar" i la petició de dimissions, s'hi varen sumar consignes contra el català, a favor de la unitat d'Espanya i qualque cosa més. I és que no està en absolut deslligat. I sumem-li també una altra iniciativa "cívica" impulsada pel psiquiatra Miquel Munar que uneix societat civil i agents econòmics (tal com relata la premsa) i que es presenta com a Plataforma Vacunas, Salud y Economia i a la presentació de la qual, hi vàrem veure des del vicepresident executiu de Melià, Gabriel Escarrer (acostumat més a ordenar que a reclamar via pancartes), la presidenta de la CAEB Carmen Planas, el cantautor Tomeu Penya o el president de la Federació Balear de Futbol, Miquel Bestard.

La classe política dirigent té poques respostes ara mateix que puguin donar tranquil·litat a una situació que s'agreuja a mesura que s'allarguen els mesos i els índex pandèmics no es deixen doblegar.  Si la única resposta política –des del punt de vista del futur econòmic, immediat i a mig-llarg termini, al territori–, és tenir els dits creuats perquè la cosa espassi abans de la propera temporada turística i que això ens "salvi" i puguem reprendre els ritmes pre-covid en un acte de fe suïcida mentre es gestiona la crisi sanitària, la tensió social, la pressió dels que se saben poderosos, la desespesperació de moltes i amb ella, l'auge del feixisme, l'odi, el racisme i la violència és només qüestió de temps. Perquè no hem d'oblidar que la realitat de la gran majoria social amaga històries invisibilitzades sense oportunitat ni d'organitzar-se ni de pressionar per ser rescatats i que ja estaven en una situació de crisi i emergència abans de l'esclat de la pandèmia.

Des de bon principi de la crisi de la COVID-19, des de les entitats socials reclamàvem mesures que s'enfoquessin a rescatar persones i no empreses ni mercats, perquè ja hem après de sobres quines són les conseqüències d'una crisi, la de 2008, enfocada a rescatar els interessos del capital: precarització, endeutament, austericidi i una accelerada més a la degradació ambiental. Paradoxalment, en aquell escenari de 2008 el turisme es va presentar com el "gran salvador" i una "sortida" a la crisi a nivell global. Però una sortida amb trampa, una sortida només poder continuar alimentant les lògiques capitalistes d'acumulació de capital que tenen en la indústria turística, un de les seus màxims exponents, amb implicacions locals, globals i planetàries. Així, és evident que a partir de llavors, les crisis social i ecològica preexistents es varen veure agreujades i s’incrementaren les desigualtats, les injustícies i la precarització vital de les grans majories a les societats capitalistes del nord global i s'incrementà la violència i injustícia a les del sud, que pateixen les pràctiques extractivistes, colonials i racistes de les polítiques neoliberals. Com defensen les companyes de la Iniciativa Mesoamericana de Dones Defensores de Drets Humans, quan va arribar la pandèmia "la crisi ja era aquí".

Més enllà d'aquesta realitat complexa que requereix una revisió sistèmica i multidimensional, en el cas de casa nostra, el pitjor de tot plegat és la dependència gairebé exclusiva d'aquest model, aquí sota l'expressió de la indústria del turisme. De fet, qualsevol dependència d'un monocultiu, el que fos, i més en el marc capitalista, seria perjudicial, perquè implica processos de producció intensius en consum de materials i mà d'obra barata, extracció de recursos sense límits i vulnerabilitat absoluta d'una societat amb una dependència malaltissa que ens aboca al caos, si el monocultiu falla.

Ara ho ha fet per la pandèmia, i per aquesta situació, potser encara hi haurà sortida tot i els costos socials que ara ja, estam assumint. Però està clar que aquesta crisi no serà ni la darrera ni la més greu. La crisi climàtica és també aquí, amb una escala temporal sobreposada potser més dilatada (que no tant) però amb efectes ja evidents i que s'agreugeran en el temps, afectant de nou, amb episodis dramàtics, una i mil vegades, aquesta economia i societat fràgil i dependent. Calen efectivament polítiques urgents centrades en les persones i no en els interessos econòmics i pressions dels mercats, i cal també, i en paral·lel, anar assentant les bases d'un canvi sistèmic. Es tracta doncs d'iniciar polítiques ja de transició ecosocial enfocades a un nou paradigma que ens permeti superar aquesta dependència i vulnerabilitat i alhora vagi generant noves oportunitats en el marc d'una nova reorganització social, econòmica i política enfocada en allò comú.

Qui està fent això a les Illes Balears? A l'Estat, el Govern va habilitar al Congrés una comissió de Reconstrucció social i econòmica, on 46 diputats de tots els grups parlamentaris varen escoltar experts, responsables, dirigents o representants d'entitats aportant propostes en els diferents àmbits de feina i grups de treball plantejats. A Catalunya, el Govern va convocar un grup d'experts que repensen la Catalunya Postpandèmica horitzó 2022 a partir d'una consulta àmplia i oberta a sectors diferents i societat civil - organitzada o no. Per altra banda, Catalunya i el País Basc, han presentat la seva pròpia proposta a l'Estat de cara a les seves prioritats estratègiques per a rebre i gestionar els fons europeus del Next Generation Europe. Aquí fins avui, em sabut res o poc de polítiques estratègiques més enllà de les iniciatives apagafocs amb el suport de patronal i sindicats majoritàris - necessàries i difícils, però evidentment insuficients i sobretot insostenibles en el temps - impulsades mentre, amb fe cega, esperen la recuperació del turisme i el nostre reposicionament en el mercat turístic. Però cal mirar més enllà. I cal no fer-ho sols. Divendres passat, 19 de febrer, es va anunciar també una remodelació del Govern, amb l'anunci d'una Conselleria de Fons Europeus (almenys en comencen a parlar) que no sabem si, com els compromisos d'Agenda 2030, o l'anunciat i oblidat Pla Autonòmic de Reactivació i transformació econòmica i social de les Illes quedaran en un bluf comunicatiu sense fons ni fonament ni futur.