El passat dijous 25 de febrer, Alba Sud va organitzar una jornada virtual per escoltar i fer d'altaveu de les preocupacions i anàlisi de les persones que treballen en el turisme a Barcelona. Ho fèiem des del convenciment que en tot el debat públic que s'ha produït en els últims mesos sobre la crisi del turisme, a causa de la pandèmia de la COVID-19, si una veu estava poc present era la de les seves treballadores i treballadors. Sabíem que el patiment i malestar acumulat per diferents col·lectius en feines estructuralment precàries era enorme, com també la invisibilitat que patien. Com sempre el sector empresarial ha concentrat les atencions davant les seves exigències d'ajut, quan no organitza operacions mediàtiques perquè amb recursos públics se'l rescati sense donar garanties de condicionalitat o cap contrapartida en termes de qualitat d'ocupació, ni tan sols de salvaguarda dels llocs de treball, com la recent campanya de l'empresariat mallorquí Sos Turisme. A més, hi ha poca visió de conjunt i autorreconeixement entre diferents col·lectius laborals vinculats al turisme que puguin oferir una perspectiva conjunta de la situació que estan vivint.

Plantejar aquesta discussió en una ciutat com Barcelona, ​​on el turisme té un pes rellevant en la seva economia, amb 11.549 empreses i 149.984 persones ocupades l’any 2019 a Barcelona ciutat, segons l'Informe de l’actividad turística de l'Observatori del Turisme a Barcelona, ​​la pèrdua d'ocupació en aquest sector no pot ser considerat un problema menor. Segons fonts de Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya sistematitzats pel mateix Observatori de Turisme a Barcelona, ​​al tercer trimestre del 2020 els afiliats a la Seguretat Social van disminuir en un 16,4% en comparació amb les dades del mateix període de l'any anterior, 16.525 afiliats menys. Així mateix, durant el mes de setembre de 2020 el nombre de contractes acumulat es va reduir en un 72,4% en contrast amb les dades d'aquest mateix mes el 2019. Al darrere d'aquests números hi ha vides que importen, insuficientment tingudes en compte.

Durant la jornada vam poder escoltar les veus de diferents col·lectius laborals. El seu treball ha estat tradicionalment precari, i amb la pandèmia s'ha convertit en recurs d’usar i llença. La sessió es va iniciar amb una primera ronda d'intervencions que van ajudar a fer visibles quines eren les seves principals preocupacions en l'actual context.

Agències de viatge

Per part del col·lectiu d'agents de viatge va intervenir Alberto Aquilué, treballador del sector durant més de trenta anys i vinculat a Comissions Obreres (CCOO), a més de ser activista cultural en l’àmbit comunitari. Tradicionalment els principals problemes laborals a les agències de viatge han estat associats a les sobrecàrregues de treball, ritmes puntualment estressants i hora extres no retribuïdes. A més, segons Aquilué, un problema afegit ha tingut a veure amb el mateix col·lectiu. Bona part dels seus treballadors i treballadores, segons va explicar, s'han cregut que eren alguna cosa més que classe treballadora, i han tingut un fals sentit de superioritat, percebent-se a si mateixos com a classe mitjana, amb molt poca complicitat amb altres col·lectius. "Ens ho hem cregut i així ens ha anat", la qual cosa es reflecteix, ha assegurat, en la baixa afiliació sindical i la forta implantació d'un sindicat groc, creat per les mateixes empreses.

Alberto Aquilué.

Encara que històricament les agències de viatge ha estat una de les activitats menys precaritzades en l'àmbit turístic, segons Aquilué, en la present crisi han estat durament colpejades, i amb elles les seves empleades i empleats. En l'actualitat, amb les restriccions de mobilitat, les dades són dramàtiques. La seva activitat ha caigut com a mínim un 75% i en algunes empreses la seva facturació no arriba al 3% o 4% del mes equivalent l'any anterior. Entre un 60% i un 80% de les plantilles estan sota Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO), que "fins ara ens han salvat", va considerar Aquilué. De fet, les agències de viatge han acumulat durant l'any 2020 prop de vint-i-cinc mil de treballadors i treballadores en ERTO. De totes maneres, comencen a acumular els casos d'empreses que, tot i haver tingut un ERTO, anuncien Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO). Per exemple, a mitjans de febrer de 2021, la divisió de viatges de la cadena hotelera Iberostar, World2meet (W2M), va acordar posar en marxa un ERO que comporta 246 acomiadaments. Per les mateixes dates, una altra gran empresa de la intermediació, Logitravel, va anunciar un ERO en tres de les seves filials que podria afectar entre 300 i 400 persones ocupades. L'escenari, segons Aquilué, es veu agreujat per la forta presència del capital de fons d'inversió en les grans empreses d'intermediació, que tenen un comportament semblant a allò de "pren els diners i corre", segons va expressar, i que fa que les perspectives no siguin gens optimistes.

Guies de turisme

Pel que fa a la feina de guies de turisme, a la jornada va participar Begoña Blanco, que es dedica a aquesta professió des de fa més de vint anys, primer com a guia acompanyant per Europa i després com a guia local a Barcelona, ​​així com a la resta de Catalunya. Entre 2016 i 2018 va ser presidenta de l'associació de guies de turisme AGUICAT, que en els últims anys ha sostingut una forta lluita pel manteniment de la seva habilitació com a guies de la Generalitat de Catalunya, que es volia fer desaparèixer en un intent de desregular el sector, i contra la precarització del sector.

En la seva intervenció va centrar l'atenció en el col·lectiu de més de tres mil guies de turisme habilitats pel govern català, que poden exercir de forma remunerada aquesta activitat dins de museus i béns culturals d'interès nacional (BCINS). Encara que hi ha guies en nòmina, i en alguns casos amb contractes com a fixos discontinus, majoritàriament, va assegurar Blanco, són "veritables" autònoms, és a dir que treballen per a qui poden o qui volen, però no estan sotmesos a una sola empresa que els faci donar d'alta com a autònoms per reduir costos laborals. També va denunciar que en els darrers anys un important mecanisme de deteriorament de les condicions laborals en el seu col·lectiu han estat les empreses de "free tours", que basen el seu model de negoci en la desregulació laboral.

"La precarització no és aliena a la nostra feina", va assegurar durant la seva explicació. Durant anys hi han hagut autèntiques batalles entre empreses per quedar-se amb els serveis guiats en determinats llocs, "i això, evidentment, té a veure amb el preu", va afirmar, amb la reducció de costos per guanyar els concursos que després es tradueixen en una major precarietat. En l'actualitat hi ha empreses que estan minvant encara més els preus, al·legant la situació de crisi.

Begoña Blanco. 

De fet, amb les restriccions per la pandèmia el treball de guiat està pràcticament aturat, per la caiguda del turisme i per les limitacions d'accés a espais tancats i no es deixen fer visites guiades al seu interior. Algunes empreses de serveis de guiatge o que venien productes relacionats amb les visites guiades a Barcelona han hagut de tancar. Probablement, segons Blanco, el 80% dels guies a Barcelona no ha treballat durant aquest últim any. En el seu cas en particular només ha pogut fer dues visites, va aclarir. La majoria, que cotitzen la base mínima com a autònoms, cobra un ajut del govern espanyol, però han de seguir pagant els quasi 300 euros d'autònoms, amb la qual cosa els queden 661 euros al mes. A més, han rebut alguns ajuts puntuals de 2000 euros que ha brindat la Generalitat de Catalunya per als que s'han vist més afectats per la COVID-19, però amb la limitació que aquelles persones que durant l'any 2019 van facturar més de 35.000 euros no les poden percebre, i tampoc podran fer-ho per les rondes d'ajuts anunciats per al 2021.

El fet que la majoria de guies no requereixi una especial infraestructura per fer la seva feina, "que es redueix a un telèfon mòbil i a un ordinador, i això òbviament ajuda molt", apunta la Begoña Blanco, ha fet que, encara que no puguin treballar, la situació no sigui més crítica per la necessitat de sostenir determinades despeses fixes. Han continuat treballant els que ja estaven plenament consolidats en el mercat local, encara que la feina també se’ls hi ha reduït a la meitat i abaixant preus. I va posar com a exemple la plataforma Atrápalo, on és possible veure la quantitat de descomptes per visita que s'estan fent en una competència contínua per reduir preus i captar el potencial client. "El problema del turisme local és que no tenen cultura de pagar preus perquè la cultura pugui sobreviure", va sentenciar Blanco. En aquest context, va sostenir que la forma de vida de les persones que fan de guies ha estat el que ha facilitat que poguessin aguantar en aquests moments: "Sobrevivim perquè la nostra vida ha estat sempre treure'ns les castanyes de foc, i estem molt acostumades a viure un any del que hem guanyat en nou mesos. La manera que tenim de treballar i viure és el que ens està fent aguantar".

El fet de ser un col·lectiu amb un nivell d'estudis alt ha fet que fossin moltes les persones que han tractat de dedicar-se a altres activitats, com l'educació. De totes maneres, el col·lectiu que pitjor ho està passant és el de més edat, especialment dones de 55 a 65 anys, que ha treballat tota la seva vida com a guies, i tenen més dificultats per trobar feina en altres activitats, "i probablement serà el grup que pitjor ho passarà", va concloure Blanco. Va acabar la seva exposició amb mals pronòstics per al que queda d'any, perquè no veu perspectives que pugui millorar la seva feina i tem que la tornada de l'activitat es faci amb pitjors preus i condicions.

Hotels

Per part del personal d'hotels, van intervenir dues persones. En primer lloc, Paco Galván, amb més de trenta anys d'experiència en el departament d'aliments i begudes, president del comitè d'empresa al seu hotel i responsable de la sectorial d'Hostaleria de la Federació de Serveis de CCOO. I posteriorment, va parlar Amparo Suaza, d'origen colombià, que treballa al departament de pisos d'un dels hotels més luxosos a Barcelona, ​​i que recentment va assumir el càrrec de presidenta de l'associació Kellys Unió Catalunya.

En la seva exposició, Paco Galván va denunciar que la precarietat ja existia al sector, i que la pandèmia el que ha fet ha estat "ploure sobre mullat". En relació amb aquest punt, va insistir: "Veníem de tenir rècords de pernoctacions, de facturació, i vam passar de tot això a una aturada en sec de tota l'activitat, i tot el que estava en precari s'ha multiplicat d'una manera exponencial". Així, explicar les dificultats de molts treballadors i treballadores per cobrar del Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE), on el mateix personal està desbordat i sense mitjans, o que hi hagi hagut a qui se l’obligués a anar a treballar, encara que estiguessin dins d'un ERTO. També va denunciar que a moltes persones amb contractes fixos discontinus no les volguessin incloure en els ERTO, per abús empresarial i per l'ambigüitat legislativa que fins a tercera pròrroga, i per insistència sindical, no se'ls va incloure plenament. D'altra banda, aquelles persones que estaven vinculades a Empreses de Treball Temporal (ETT) i Empreses Multiserveis tampoc se les va incloure en aquests mecanismes de protecció social i, en tenir cotitzacions molt petites, a moltes d’elles no els ha arribat ni per cobrar la prestació d’atur. Aquest va ser un aspecte en què més endavant va insistir Amparo Suaza pel que fa al col·lectiu de cambreres de pis.

Tota aquesta situació, a un any de l'inici de l'estat d'alarma, ha repercutit en la salut dels treballadors i les treballadores, segons va alertar Galván: "Ens trobem amb persones amb estrès, insomni, angoixa, depressió, situacions de veritat que posen la pell de gallina".

Davant d'aquesta situació, va continuar Galván, molts treballadors i treballadores han sobreviscut gràcies als ajuts de les seves pròpies famílies, i sobretot amb les pensions de la gent gran, com ja va passar en la crisi de 2008, i també acudint als bancs d'aliments, perquè a més les ciutats turístiques són especialment cares, "i la gent no arriba, i si ja era difícil abans, ara ens trobem amb situacions dramàtiques".

També va assenyalar la seva preocupació per la gran quantitat d'hotels que estan tractant de vendre’s a Barcelona, ​​"perquè això farà que quan tornem a treballar, els que ho fem, la situació serà molt més precària del que ha estat fins ara". Una de les poques coses que va destacar en termes positius "és que hàgim pogut salvar el conveni", i que quan l'activitat torni a activar-se pugui ser alguna cosa "a la que agafar-se".

A continuació, va exposar Amparo Suaza, qui va emfatitzar com el col·lectiu de cambreres de pis ha vist aguditzada la seva precarietat, que ja era molt elevada abans de la pandèmia, i que va ser el que va originar que s'organitzessin. Les treballadores que estaven en plantilla, contractades directament pels hotels, estan en els ERTO, amb un 70% del salari, encara que triguin a cobrar i s'acumulin retards de fins a tres i quatre mesos, va assegurar Suaza, però les que estaven externalitzades no han rebut cap mena d'ajut. Donada la manca d'ocupació en els hotels, "perquè no hi ha feina", són moltes les cambreres de pis que "han hagut de buscar-se la vida" en altres activitats, com en la neteja de cases, hospitals i escoles, principalment. A més, les càrregues de treball en l'àmbit de la neteja s'han vist incrementades a tot arreu per les majors exigències per causes sanitàries.

En conseqüència, s'han elevat els nivells d'endeutament de moltes treballadores. Per aquest motiu, com a associació s'han vist obligades a buscar la manera d'ajudar altres companyes, que "estan passant fam", amb aliments i bitllets per al transport públic, i que lògicament, explica Amparo Suaza, estan molt afectades psicològicament.

També va compartir, d'acord amb el que van expressar diferents treballadores en l'associació, que són moltes les que tenen por a demanar ajut als Serveis Socials per recel que els puguin retirar la custòdia dels seus fills i filles. En la majoria de casos són dones que estan soles, d'origen immigrant i racialitzades, va explicar Suaza, que han de passar el dia fora de casa, fent unes hores aquí i altres allà, i podria semblar que els deixen en una situació de desemparament.

Durant el col·loqui posterior a les primeres intervencions, van ser diverses cambreres de pis que van prendre la paraula per complementar l'explicació del que estan vivint les treballadores d'aquest col·lectiu. Entre elles, Silvia Caliaya, vinculada també a Kellys Unión Catalunya, va voler deixar constància de la situació. Va parlar des del carrer, amb el seu telèfon mòbil, deixant patent una de les coses que diverses d'elles van explicar: el fet que com ara els treballs als quals poden accedir són d'hores en diferents llocs cada vegada han de dedicar més temps de la seva jornada als desplaçaments. Va insistir també en els baixos salaris que perceben i les dificultats d'accedir a ajuts. Pel seu interès, compartim senceres les seves paraules en aquest vídeo:

Hostesses d'esdeveniments

En l'àmbit de la feina d'hostesses en esdeveniments va intervenir Carla Izcara, graduada en turisme i col·laboradora d'Alba Sud, encara que en els dos darrers anys ha treballat també en aquest sector. Va destacar tres aspectes problemàtics de les seves condicions laborals i va aprofundir en la situació actual, donada la pràctica paràlisi dels esdeveniments per la pandèmia de la COVID-19. Abans d'entrar en el detall sobre les seves condicions laborals, Izcara va destacar la invisibilitat que pesa sobre el sector, sense estudis que l’analitzin i sense presència sindical o associativa de cap tipus.

En primer lloc, va destacar que es tracta d'un col·lectiu format majoritàriament per dones joves que duen a terme aquest tipus d'activitats durant poc temps, sense plantejar-se majors opcions de futur i que, per aquest motiu, s'accepten condicions laborals precàries i no es lluita per canviar-les. "El que toleres no ho podries tolerar al llarg del temps, però saps que és una situació temporal i com la majoria som noies joves, que encara estem formant-nos i vivint amb els pares, i hi ha molt poca gent que vulgui treballar d'això i que, de veritat busqui aquí un futur, i tot plegat fa que ho posis en una balança i pensis que no val la pena lluitar per canviar-lo, o no et plateges anar més enllà", va explicar Izcara. També va insistir que la manca de presència sindical dificulta que en un determinat moment algú vulguin fer alguna cosa per canviar la situació. D'altra banda, encara que volguessin continuar en aquest tipus d'activitat, també resulta molt difícil professionalitzar-se i ascendir en aquest àmbit. Al seu torn, "la imatge juga un paper clau i a partir d'una edat ja no et criden", va assegurar Izcara. Tot això comporta que aquest tipus d'ocupació sigui considerada sempre com a una ocupació temporal.

En segon lloc, va explicar que els comentaris, mirades i gestos inapropiats són quotidians i s'acaba naturalitzant l'assetjament sexual. Sembla que treballar en l'atenció a client impliqui acceptar qualsevol cosa, i "resulta especialment dur", va dir Izcara. En aquest mateix sentit, els uniformes, que són molt curts o lleugers, juguen també un paper clau en les situacions d'assetjament. Encara que és un aspecte més conegut, arran d'alguns casos que han aparegut en els mitjans de comunicació, no deixa de ser preocupant. Però el problema dels uniformes no acaba en el lloc de l'esdeveniment, va exposar Izcara, perquè en moltes ocasions les hostesses han d'anar canviades des de casa molt aviat al matí i si necessiten fer servir el transport públic, poden trobar-se amb situacions especialment incòmodes o que els facin sentir vulnerables.

Carla Izcara. 

Finalment, va destacar que el seu treball implica una enorme quantitat de tasques, no reconegudes i mal pagades. "Som noies per a tot, amb un salari que no dóna per a res", va afirmar. I va insistir que han de fer de tot i que acaben assumint "uns nivells de responsabilitat que òbviament no es veuen reflectits en el salari que acabes cobrant, i tampoc en la valoració que reps".

Va acabar la seva intervenció fent al·lusió a com havia afectat la pandèmia en aquest sector. En la mesura que pràcticament no hi ha activitat d'esdeveniments les feines s'han acabat. "Teníem contractes per obra i servei que es feien durant el temps que durava un esdeveniment i després t'oblidaves". En l'actualitat, els esdeveniments que s'estan fent són virtuals o de format híbrid i això comporta menys personal i un altre tipus de tasques més de caràcter administratiu i de comunicació. En la mesura que eren treballs puntuals, les seves conseqüències no semblen haver estat molt greus, perquè la majoria d'aquestes treballadores no depenia vitalment d'aquests ingressos.

Bars i restaurants a l'aeroport

La intervenció de Francisco Palacín va estar centrada en l'hostaleria en l'àmbit de l'aeroport de Barcelona. Explica que, a conseqüència de la privatització d'AENA el 2015, les condicions laborals que s'havien aconseguit durant anys de lluita sindical s'han anat perdent. L'explotació comercial de l'aeroport funciona sota una lògica de negoci propi, que s'imposa sobre les necessitats i interessos del territori en el qual s'ubica aquesta infraestructura i d'altres activitats econòmiques associades a ell, i això es tradueix en cada vegada major pressió sobre el treball. Les conseqüències d'aquest model acaben sent profundament perverses. La forma en què s'ha produït aquesta privatització, que dóna prioritat als beneficis sobre les condicions de treball, ha fet que la conflictivitat laboral de diferents col·lectius (seguretat, neteja o hostaleria) hagi anat clarament en augment. Segons Palacín, les concessions s'acaben atorgant a les empreses que liciten més alt i això fa que després tractin d'ajustar costos precaritzant el treball. I quan són serveis que contracta AENA, com seguretat o neteja, s'accepten les ofertes més barates, el que acaba repercutint en les condicions dels seus treballadors i treballadores.

A continuació va exposar amb més detall com s'ha produït aquest procés en l'àmbit de l'hostaleria. En el seu pas particular, treballa en una concessió que disposava de 22 punts de venda, però en 2017 AENA la va dividir en sis concessions diferents, de menys punts de venda. Explica que segons AENA això es va fer per facilitar l'accés a empreses més petites. Però segons Palacín, com els cànons són tan elevats cap empresa que no sigui realment molt gran té capacitat d’assumir-los.

Francisco Palacín.

Les empreses que van entrar van fer licitacions temeràries i un cop van entrar "van aplicar una modificació substancial de condicions als treballadors i els van obligar a renegociar les condicions que ja tenien rebaixant-les", assegurà Palacín. Al seu torn, "les noves persones que s'han anat incorporant ho han fet en pitjors condicions, amb convenis d'empresa molt per sota del que marca el conveni de sector".

A partir de la pandèmia, explicà Palacín, tot i la caiguda de més d'un 75% de passatgers que circula per l'aeroport, AENA no s'ha mostrat disposada a cedir en els cànons que cobra als operadors. Això ha tingut com a conseqüència que aquestes empreses "ja estan amenaçant de fer rebaixes salarials", assegurà Palacín. A curt termini "ens veurem involucrats en un ERO", perquè amb aquests cànons no és viable, i si no s'ajusten a la nova situació aniran a la fallida, i amb elles els seus treballadors i treballadores acabaran per perdre l'ocupació. "Si això segueix així, la realitat serà que molts de nosaltres ens trobem aquest any immersos en una situació molt complicada", sentencià Palacín.

Amb la privatització d'AENA, l'explotació comercial de l'aeroport funciona sota una lògica de negoci propi, que s'imposa sobre les necessitats i interessos del territori en el qual s'ubica aquesta infraestructura i d'altres activitats econòmiques associades a ell, i això es tradueix en cada vegada major pressió sobre el treball. Les conseqüències d'aquest model acaben sent profundament perverses.

Precarietats compartides

Després d'escoltar els treballadors i les treballadores que vam convidar a aquesta jornada, apareixen alguns elements que es repeteixen o que sobresurten en les seves anàlisis i que socialment hauríem de tenir en compte. És evident que el turisme ha quedat molt afectat per l'actual crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19 i que a qui més greument afecta és a la seva baula més feble, els seus treballadors i treballadores, que en pateixen les conseqüències més greus. Tots els col·lectius vinculats a diferents activitats turístiques ho estan passant molt malament perquè el deteriorament és generalitzat. Els mecanismes de protecció social habilitats per l'Estat, com els ERTO o ajuts a persones autònomes, tot i que hi ha hagut moltes dificultats per percebre-les, han contribuït a aturar temporalment el cop. No obstant això, han estat clarament insuficients i no han arribat als col·lectius que estaven en una situació de major precarietat, que no han pogut accedir-hi. En la mesura que la precarietat era estructural en el sector, perquè la devaluació del treball s'ha convertit en una de les principals estratègies de gestió empresarial en el turisme, això deixa en una situació molt compromesa a una part molt important de la força laboral del turisme. Per tant, com més precària era la situació de partida els efectes de l'actual crisi poden ser més greus. Determinats col·lectius, especialment dones d'origen immigrant, poden viure aquesta situació d'una manera especialment greu, amb majors nivells de pobresa, endeutament i precarització. El mercat laboral no té en l'actualitat la capacitat per absorbir tota aquesta força de treball i determinats col·lectius, com joves i persones majors de 50 anys, que han perdut la feina en el turisme poden tenir moltes dificultats per a ser reincorporats en altres activitats.

La signatura del conveni col·lectiu d'hostaleria a Catalunya, que afectava 193.894 treballadors i treballadores, ha estat en aquesta conjuntura especialment important, encara que no deixa de ser contradictori. Aquest conveni acabava la seva vigència al 31 de desembre de 2019 i durant el 2020 va estar en procés de negociació. De no haver arribat a un acord, que no va estar clar fins al darrer moment, el marc jurídic de referència per als treballadors i treballadores del sector a partir de l'1 de gener de 2021 hagués estat l'Estatut dels Treballadors, amb condicions significativament pitjors. La manca d'una clàusula d'ultraactivitat en el conveni, a diferència de la majoria de convenis d'hoteleria a Espanya, on va ser inclosa per pressió sindical, feia que, en cas de no renovació, en lloc de mantenir-se vigents les últimes condicions pactades, la referència passés a ser la de l'Estatut dels Treballadors, la qual cosa suposa una pèrdua substancial de drets adquirits. Finalment, en els últims dies de l'any es va arribar a un acord, assumit pels dos sindicats amb representació a la taula de negociació, UGT i CCOO, que implicava una renovació del conveni per dos anys (2020-2021), mantenir les taules salarials de 2019 i la supressió de dies d'assumptes propis per al 2021, sense altres canvis majors. Fins darrer moment va estar present la possibilitat que la falta d'acord portés a un empitjorament de les condicions laborals d'un conveni que ja patia de clares limitacions, i que en la seva última negociació només va ser signat per UGT per part sindical, mentre que CCOO el va rebutjar. En aquest context, sota l'amenaça que encara podria haver estat molt pitjor, es consoliden condicions molt precàries que no modifiquen res pel que fa a les externalitzacions, una de les grans reivindicacions dels últims anys, en particular del col·lectiu de cambreres de pisos, i de les diferents associacions de "kellys".

Tot i que l'activitat turística implica un grau de pluralitat que són diversos els convenis en joc, el d'hostaleria va tenir una especial importància. Encara que aquest conveni pot ser una taula de salvació a la qual aferrar-se en temps molt complicats per evitar més deterioraments, apunta també una altra de les coses que està en joc en aquests moments i que va quedar clarament de manifest durant la jornada: la por i risc que es consolidin dinàmiques de major precarietat i pèrdua de drets en l'àmbit laboral. Amb aquesta crisi correm el risc que el nostre mercat laboral turístic sigui encara molt més precari del que ja era i que això consolidi una societat més desigual i marcada encara més per la pobresa laboral. Les polítiques públiques haurien d'incorporar aquesta perspectiva per intentar corregir aquestes dinàmiques, exigint amb molta més claredat mecanismes de contrapartida en termes de qualitat laboral qualsevol mena de suport al sector.

D'altra banda, les dimensions de la crisi posen de manifest que l'estructura turística a Barcelona era massa gran per a ser compensada en els mateixos termes per l'activació del mercat local, en un context d'incertesa i crisi que afecta també a altres sectors, i per tant les capacitats de consum. Encara que calgui apostar clarament per potenciar polítiques de turisme de proximitat cal també pensar i identificar estratègia de transició socioecològica per reduir la vulnerabilitat provocada per la nostra especialització turística. Però pensar en aquests termes implica també posar en marxa mecanismes de protecció social molt més forts i atents a les desigualtats estructurals existents. Potser és el moment d'apostar ja per una Renda Bàsica Universal, al costat de moltes altres mesures de reactivació econòmica i de qualificació laboral.

Els reptes que van quedar dibuixats en la jornada són enormes. En aquest context cal que treballadors i treballadores del turisme aconsegueixin alçar la seva veu i ser determinants en el debat públic. Les dificultats d'autorreconeixement i la feble organització col·lectiva en algunes activitats dificulten aquest procés, però els temps que són complexos i la veu de les persones que treballen en el turisme serà imprescindible i cal fer que s'escolti i sigui tinguda en compte.