"No es tracta només de preveure el futur, sinó de fer-lo possible"

Antoine de Saint-Exupéry

The Wisdom of the Sands, 1948

A l'article de presentació de Turistificación confinada, Ivan Murray i Ernest Cañada (2021), una vegada han descrit la situació del capitalisme turístic global, ens proposen l'articulació de un programa de “acción política para el cual hay que organizarse y luchar social y políticamente, que aborde en serio la trasformación de una actividad como el turismo, central en el capitalismo actual”, i ens recorden que “actualmente, la RBU puede ser una de las principales herramientas políticas para la trasformación social en un mundo post-COVID”. No hi puc estar més d’acord amb aquest plantejament.

El cas és que, des de fa anys, defenso que garantir el dret de ciutadania –i, per tant, incondicional– a l'existència material és un element essencial de qualsevol programa emancipatori en l'actual context de capitalisme extractivista. Per això, la Renda Bàsica (RB)[1] és, sens dubte, una proposta tan realista com dissident amb l'actual situació, és a dir, disconforme amb la distòpia d'un creixement sense límit, sustentat en un paradigma de realisme màgic tecnològic, i un creixement, igualment sense límit, de les desigualtats, i, per tant, contrari a democràcies amb impuls igualitari. Alhora, la RB és una reivindicació present en l'articulació de cada vegada més lluites socials emancipatòries. Al cap i a la fi, com ningú és lliure de veritat sense tenir garantida la seva existència material, la proposta de RB que defenso és emancipatòria per se.

De què parlem quan diem Renda Bàsica?

Però, què és exactament la RB? Una definició en poques paraules podria ser la següent: una assignació pública monetària que rep, periòdicament i indefinidament, tota la població. Aquesta assignació és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària, i compatible amb el que, especialment a Europa, coneixem com a Estat del Benestar. És, finalment, una eina per a una redistribució de debò de la renda.

Concretant una poc més, només un poc (Raventós, 2021), és universal perquè tothom té dret a ella, igual que tothom té dret a, posem per cas, la sanitat o l'educació on aquests serveis públics s'han universalitzat. Que la RB sigui incondicional vol dir que no s'exigeix cap contraprestació per a percebre-la, i el seu caràcter individual és part essencial de la seva naturalesa emancipadora perquè el dret a l'existència material és, òbviament, per a les persones, independentment de com organitzin els seus models de viure i conviure. A parer meu, dit sigui de passada, les prestacions familiaristas són, a vegades, absolutament necessàries com a analgèsic per a situacions de necessitat, però, generalment, són insuficients, res tenen a veure amb els objectius proclamats, i, en moltes ocasions, són generadores de dependències en l'àmbit de la família. En aquest sentit, són, dignem-ho sense embuts, subsidis antiemancipadors.

La RB és emancipatòria en la mesura que és suficient, i, per això, la seva quantia no ha de ser inferior al llindar de pobresa de cada lloc. No pot ser substitutòria d'altres prestacions monetàries (pensions, prestacions de desocupació, etc.), ni d'altres ajudes monetàries d'inferior quantia de l'àmbit dels serveis socials, i ha de ser compatible amb prestacions en espècies, com, per exemple, aquelles relatives a l'educació, la sanitat, els serveis d'atenció a la dependència, etc. Una condició essencial d'una RB emancipatòria és que el seu finançament vagi associat a una veritable i radical distribució de la riquesa mitjançant una completa reforma fiscal, i una lluita sense pietat contra el frau i l'evasió fiscal. Aquesta condició és el que fa que la RB sigui una proposta justa ja que, encara que tothom la cobra, una minoria perd i una majoria guanya.

Una societat amb RB no deixaria de ser, certament, una societat capitalista. Però s'acostaria més a una societat millor perquè l'erradicació de la pobresa deixaria de ser un objectiu –sempre present en els objectius de les burocràcies internacionals– per ser una realitat disruptiva. No hi ha llibertat en societats amb importants sectors de població empobrits. En aquest sentit, convé recordar a Amartya Sen: “la pobresa és falta de llibertat”. D'altra banda, la RB ha de ser part del nou contracte social imprescindible per a afrontar la multifacètica crisi del nostre temps [2]. Per exemple: polítiques de decreixement desitjat són infinitament més imaginables amb RB que sense ella; o frenar les grans desigualtats és frenar la desdemocratització de la democràcia. La RB és, en aquest sentit, una proposta contra els post-feixismes tan preocupadament en voga. És una proposta urgent perquè estem en presència de, citant a Wolfgang Streeck (2011), una molt seriosa “crisi del capitalisme democràtic”. Sobre el capitalisme en general, i l'oxímoron de capitalisme i democràcia, per a no desviar-nos del tema d'aquestes línies, deixem-lo en aquelles paraules tan precises del gran Walter Benjamin: “el capitalisme no morirà de mort natural”.

En qualsevol cas, la RB és essencial en qualsevol relat de lluita cultural, discursiva, i ideològica sobre un model de societat alternatiu. Almenys, és essencial per als qui no ens rendim. Les causes estructurals dels sofriments socials de la nostra època són substancialment diferents a les del període de la història que va seguir a la fi de la segona guerra mundial, i, conseqüentment, el relat alternatiu no pot –ni ha de– basar-se en propostes que pivotin sobre l'ensomni d'escenaris de plena ocupació. Com les preguntes són unes altres (plena ocupació amb o sense treballadors pobres?, amb treball remunerat com a garantia certa d'integració social, o amb una ocupació en trànsit de la flexibilitat ocupacional a la desocupació i empobriment flexible, i, per tant, difícilment sindicalitzable?, quanta reducció de jornada és imprescindible per a continuar proposant la plena ocupació en el context de la quarta revolució industrial?…), les respostes han de ser unes altres. La RB n’és una d'aquestes respostes.

Però, endemés, la RB dóna resposta a problemes quotidians que no admeten cap demora: En general, les nostres societats –les que els tenen, òbviament- han instaurat uns mecanismes d'abordatge de la pobresa poc eficients, burocratitzats, i estigmatitzadors (Mesa, 2019). Diguin el que diguin, les rendes condicionades no són per a erradicar la pobresa. En el millor dels casos, són uns sistemes costosíssims en la seva gestió –molt en la “lògica” de la gestió neoliberal de la pobresa (Sales, 2014)–, que, com a màxim, aconsegueixen fer més suportable el patiment de la carència material a qui el sofreix.

Per què la RB és essencial en el pensament crític del turisme?

Doncs perquè pensar críticament sobre el turisme globalitzat és investigar sobre els efectes concrets del capitalisme globalment neoliberalitzat. Imaginar un turisme alternatiu és, al meu entendre, rebel·lar-se contra els efectes que el model turístic actualment hegemònic té sobre la crisi ecològica, els processos de despossessió de drets bàsics, com ara el dret a la ciutat, o la generació de precarietat i pobresa laboral. Portar la RB a l'àmbit de la discussió contra hegemònica del turisme és associar aquest debat sectorial al debat global contra la distòpia capitalista dels nostres dies. Com bé apuntaven les autores i autors del Manifiesto Utopía, “establecer una renta básica de ciudadanía no es intentar corregir los efectos del neoliberalismo o socorrer a los más pobres, es, fundamentalmente, cuestionar la lógica capitalista, y buscar otro modo de organización social” (2008: 85).

A Alba Sud –gràcies a les aportacions d'Ernest Cañada, d'altres persones de l'equip, i d'algunes col·laboracions– sabem que en l'heterogeni sector turístic es donen unes dinàmiques específiques de precarització laboral, en molts casos extrema. De fet, els casos –no generalitzats, certament- d'explotació laboral són un degoteig permanent que, en alguns casos, esdevé estructural, com ho va ser l'aparició de “màfies d'explotació laboral” a l’aixopluc del boom de la turistización de moltes ciutats europees (el cas de Palma, a Mallorca, va ser paradigmàtic). Un factor estructural de precarietat laboral és, sens dubte, el gran pes en la demografia empresarial turística de la micro empresa (allò de treballar “com si fóssim família”, obviant, en aquesta bonista analogia, que a les famílies existeixen també relacions de poder i d'abús de poder). Fins i tot, en les relacions laborals “normalitzades”, és a dir, en la precarietat legal, s'han normalitzat fenòmens com, a tall d’exemple, els de la medicalització associada al treball, o la pandèmia de riscos psicosocials amb els seus terribles efectes en la salut mental pública. A totes dues xacres se li apliquen, en el millor dels casos, únicament polítiques terapèutiques.

També sabem de la magnitud del “treball informal turístic”, i, per tant, de la magnitud de l'exclusió dels mecanismes de protecció social. Som coneixedors d'una realitat massa invisibilitzada pels lobbies turístics i les elits en general: el conglomerat de subsectors turístics generen moltes ocupacions absolutament prescindibles per a la humanitat, i, en alguns casos, desitjosament prescindibles per les persones que els realitzen. Pensem, per exemple, en tot allò que envolta el turisme sexual, o el de borratxera, que tantes morts de joves ha provocat (Ferrer, 2016).

D'altra banda, és bastant inqüestionable, perquè les dades ho corroboren, que el turisme hegemònic reparteix extraordinàriament malament la riquesa generada. A les societats turistizadas està més que demostrat des de fa molt temps que la fal·làcia de la “teoria del degoteig”, és a dir, de la hipòtesi segons la qual la riquesa empresarial i financera es va acumulant, fins a arribar a un punt en què es reparteix progressivament a la resta de la societat, s'ha demostrat falsa, o, si més no, extraordinàriament limitada.

En aquest sentit, no oblidem que, aquí cito a Paul Theroux, “una de las características del turismo a lo largo de los siglos, desde la época del Grand Tour, es que a no gran distancia de los hoteles de cinco estrellas hay hambre y miseria” (2015: 92). Aquesta és una afirmació molt precisa, i generalitzable al turisme global d'aquest segle XXI, encara que hagi de ser contextualitzada en els termes del que Ivan Illich va denominar “modernización de la pobreza”, és a dir, la pobresa no és només un estat de manca material, és també, l'estat de “discriminació” en una construcció social de desigualtat creixent.

Tot plegat, posa de manifest que, en el turisme, els processos de precarietat sociolaboral tenen algunes característiques pròpies (en magnitud i intensitat) que els converteixen en un assumpte polític més enllà del àmbit exclusivament sociolaboral. No és exagerat parlar de problematització del treball turístic com a garant d'inclusió social, i de poblacions vulnerades per la falta de llibertat associada a la igualtat de drets cívics. I aquest no és un problema que afecti algunes zones turístiques recentment incorporades a la modernització neoliberal del turisme globalitzat. És un fenomen generalitzable. Oliver Nachtwey ho explica així: “En la modernidad social se nivelaban hacia arriba las posiciones de clase, especialmente mediante la concesión de iguales derechos cívicos, en la modernidad regresiva, en cambio, con la sociedad del descenso se constituye una multitud de estructuraciones de clase orientadas hacia abajo” (2017: 135).

La Renda Bàsica –la conquesta del dret cívic a l'existència material garantida– és, doncs, una peça important del paquet de mesures per aturar aquesta modernitat social regressiva que tant afecta a la qüestió sociolaboral turística. Altrament dit –citant aquí a David Casassas–, “la libertad no se puede pensar desde la justicia (re)distributiva. La libertad es un fin en sí mismo que no puede depender de azares sociales que puedan invitar a formas de asistencia ex post. Distribuir recursos ex ante, esto es, predistributivamente, constituye la estrategia central del constitucionalismo republicano democrático” (2018: 27).

En definitiva, el pensament crític sobre el turisme fa bé d'incorporar la proposta de RB als seus debats. I fa bé de fer-ho partint d'una doble premissa: Per una banda, assumint que la RB no és la panacea que solucioni el monumental desordre neoliberal, però amb la convicció que la RB atorgaria una capacitat de negociació a les classes subalternes per a avançar seriosament cap a aquest altre món possible (amb aquest altre turisme necessari). La segona de les premisses és igualment fonamental: és necessari superar pors als fets nous. Entre altres, la por social i cultural a imaginar un ingrés sense la contrapartida d'una ocupació, o el que bloqueja visualitzar com la implantació de la RB és clau per a restaurar el treball productiu lliurement consentit. No obstant això, com canta Txarango, “les pors són murs que cal saltar”.