La pandèmia de la COVID-19 i la paralització del turisme internacional durant molts mesos ha tingut com a conseqüència un creixement dels turismes de proximitat. Aquests s’han expressat de formes diverses, responent a múltiples interessos i necessitats, i de fet han esdevingut un nou terreny de disputa al voltant de com organitzar la producció i el consum turístic, i al servei de quins interessos. En aquest context s’ha produït un augment de la demanda local de turisme centrada en la memòria, i en particular de la història recent. En el cas català i espanyol aquest acostament ha anar aparellat a la forma en la qual es va resoldre durant la Transició l’herència de la Guerra Civil i la sortida de la dictadura franquista. La “correlació de debilitats”, en la coneguda expressió de l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, amb la que es va arribar a la fi del règim, va donar lloc a un pacte d’oblits i impunitat que, gràcies fonamentalment als moviments socials per la recuperació de la memòria històrica, progressivament s’ha anat esquerdant. 

Una de les expressions de l’interès creixent i cada cop més difós entre la població local per aquest passat recent és la consolidació d’una oferta turística centrada en el coneixement dels períodes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Les propostes turístiques al voltant de la memòria tenen un pes específic perquè responen a una necessitat sentida per una part important de la societat, i sobretot són expressió d’un conflicte mal resolt. La insuficiència d’una acció política democràtica per impulsar el coneixement de la veritat, la reparació a les víctimes i les seves famílies, l’aclariment i depuració de responsabilitats ha tingut com a conseqüència el manteniment de la impunitat per crims contra la humanitat, al mateix temps que les ferides i ruptures socials resten obertes. Per tant, la consolidació d’un turisme centrat en el passat recent s’explica en part per una necessitat col·lectiva de coneixement i justícia. 

Una oferta a l’alça

A Catalunya tenim nombrosos exemples de propostes turístiques relacionades amb el passat recent, en particular associades a la Guerra Civil i la dictadura franquista: escenaris de batalles, com la de l’Ebre; rutes, com les de la retirada, la dels maquis o per la Barcelona revolucionària; espais emblemàtics del conflicte armat, com les bateries antiaèries o els refugis; museus especialitzats, com el Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera o la xarxa de museus locals de la Diputació de Barcelona, entre altres. 

Un bon exemple d’una oferta turística de caràcter històric consolidada pot ser el de les rutes turístiques al voltant de la Guerra Civil espanyola que s’ofereixen a la ciutat de Barcelona per part de diferents iniciatives. Per exemple, l’empresa Cultruta, especialitzada en una clientela local, ofereix una ruta sobre la Guerra Civil pel centre de la ciutat que es duu a terme setmanalment gairebé de forma ininterrompuda des de juliol de 2008  (a diferència d’altres rutes com la de la Guerra de Successió, la Guerra dels Segadors o la Rosa de Foc, que ofereix la mateixa empresa, però amb menys sortida). El que resulta més significatiu és que aquesta exitosa proposta es realitzi en paral·lel a altres ofertes com, per exemple, Barcelona Rebelde, amb una àmplia oferta de diferents rutes històriques, Passejant, o per a un públic estranger la que realitza en Nick Lloyd, i fins i tot en forma de free tour (com fa Other Eyes a través de Be Local).

Font: Teatralització a la Ruta dels Maquis, La Garrotxa, juny 2021. Imatge d’Ernest Cañada.

En aquest marc, diferents associacions dedicades a la memòria històrica organitzen activitats que podrien ser identificades com a turístiques, encara que no sempre siguin explícitament reconegudes en aquests termes o existeixi certa incomoditat en aquesta associació pel contingut educatiu que es busca en aquestes actuacions. En el cas de l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya, que centren la seva activitat fonamentalment a la comarca de la Garrotxa, han avançat en la posada en marxa d’una incipient oferta turística en forma de rutes sobre la presència dels maquis, la guerrilla que va combatre la dictadura franquista durant els anys 40 i 50 (Izcara, 2020). Organitzades a través de diferents temàtiques, aquestes rutes volen mostrar l’experiència dels maquis i les seves bases de suport, així com el seu funcionament. A més, estan amenitzades per teatralitzacions d’alguns dels debats que van marcar la seva història. 

Potencialitats del nexe entre turisme i memòria

L’aposta per un turisme que reivindica la memòria, vinculat a la lluita contra l’oblit i la impunitat, ha generat un fort interès i resulta fàcil identificar les potencialitats d’aquesta associació. En primer lloc, és evident que per aquesta via es pot arribar a molta més gent, més enllà dels cercles propers als moviments socials, que demanda conèixer visions no hegemòniques o no prou explicades. D’aquesta manera, l’acció realitzada, concebuda en termes turístics, es veu amplificada i arriba a audiències extenses. 

Però aquesta major capacitat divulgativa no només és important en termes quantitatius, sinó també simbòlics, atorgant rellevància pública i reconeixement del seu interès a certs col·lectius als quals se’ls va voler exterminar. Els responsables de pràctiques socials genocides, en paraules del sociòleg argentí Daniel Feierstein (2007), el que pretenien, a més d’eliminar físicament un determinat grup de persones, era esborrar-lo com a part d’aquella societat, fins i tot de la seva memòria. El que es volia era destruir tots els vincles socials que unien a aquell grup amb la resta de la societat. Aquest procés segueix una seqüència que va des de l’estigmatització i l’assenyalament al seu assassinat, i després l’oblit, fer-lo fora de la memòria col·lectiva que construeix una determinada identitat nacional. En aquest context, un turisme de memòria recupera els vincles d’aquell col·lectiu amb la seva societat, aconsegueix que per a àmplies majories el seu record tingui un determinat sentit en el moment present. Així es reconstrueix allò que la pràctica social genocida havia intentat destruir i, per tant, esdevé també en un instrument útil de lluita. 

A través de la recuperació i l’ús amb finalitats educatives de determinats llocs o edificis on es van cometre violacions de drets humans, s’ha pogut resignificar i convertir en espais de memòria llocs assenyalats per pràctiques de deshumanització. L’organització de visites i activitats formatives ha ajudat a construir una memòria col·lectiva, compartida públicament, que contribueix a bastir una proposta de societat que vol fer justícia i dignificar a les víctimes. L’experiència a diferents països llatinoamericans, amb major o menor suport dels seus respectius estats, mostren les possibilitats pedagògiques d’aquests espais de memòria. Així destaquen casos emblemàtics com el Museo de la Memoria, ubicat a l’antiga Escuela de Mecánica de la Argentina (ESMA) a Buenos Aires, un centre de detenció, tortura i extermini en funcionament durant la dictadura de 1976 a 1983. O el Memorial de la Masacre del Mozote al departament de Morazán a El Salvador, on es va produir l’assassinat de gairebé mil persones els dies 10, 11 i 12 de desembre de 1981 en un operatiu de l’exèrcit salvadorenc contra la població civil per tal d’erradicar qualsevol classe de potencial suport a la guerrilla. A més la proposta turística al voltant d’aquest tipus de memorial ha contribuït també a generar recursos que han ajudat a reconstruir el teixit econòmic i social de comunitats rurals profundament afectades. Aquests espais són visitats cada any per moltíssimes persones, majoritàriament dels seus respectius països, i es converteixen en referents fonamentals per a una educació democràtica i de promoció dels drets humans. 

Font: Memorial de la Masacre del Mozote. Ernest Cañada.

Per altra banda, aquesta interrelació amb el turisme permet ampliar els espais d’intervenció del moviment per la memòria i pot convertir en aliats en la lluita contra la impunitat a persones que no necessàriament haguessin estat activistes d’aquesta causa. Així, recentment s’ha conegut la història d’un turista alemany, Wilfried Stuckmann, que l’any 2014 va denunciar que el Parador Nacional de Lleó Hostal San Marcos i Booking no informaven que aquelles instal·lacions havien estat un camp de concentració entre 1936 i 1940. Aleshores es va queixar a Booking, però no li van publicar el comentari, argumentant la seva política de no fer referència a conflictes armats. Davant les seves reiterades denúncies la central de reserves va decidir tornar-li els diners de la seva estada i ell va decidir donar-los a l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH). Set anys després ha aconseguit que es fes un panell informatiu i un homenatge, tot molt limitat i insuficient, i ni el Parador ni Booking informen encara d’aquell ús com a camp de concentració, però la seva acció va servir sobretot perquè la història fos explicada als mitjans de comunicació. Aquesta experiència, a més, no ha resultat excepcional, sinó que diferents articles han alertat sobre aquest passat obscur, vinculat a la dictadura franquista, de diversos hotels i espais turístics. 

Però també hi ha riscos i reptes 

L’atenció turística sobre la memòria també pot comportar efectes negatius sobre el sentit educatiu que es pretén impulsar des d’aquestes iniciaves de defensa dels drets humans. I més en un context on les dinàmiques postfordistes de producció i consum turístic són cada cop més predominants. Aquestes, a diferència de l’organització turística del capitalisme del període de l’expansió del consum de masses, segmenten i particularitzen l’oferta i converteixen en atractiu turístic una multiplicitat de llocs, històries, activitats, i per tant, han ampliat les relacions del turisme amb molts més aspectes de la vida social. En aquesta nova etapa qualsevol cosa pot ser convertida en objecte de consum turístic, sense majors mediacions educatives o de caràcter ètic, incloent-hi les memòries col·lectives. 

Així, clarament es pot córrer el risc que els llocs de memòria siguin convertits en un producte de consum turístic més i que això doni lloc a una banalització o trivialització i, fins hi tot, una pèrdua de respecte pels fets allà ocorreguts. L'intent de construcció d'un parc temàtic sobre el desembarcament de Normandia, amb recreacions en viu de la batalla, ha provocat la indignació i queixa de múltiples persones, en especial de familiars de soldats que hi van combatre. Espais emblemàtics com el Memorial d'Auschwitz han hagut de fer front a la utilització d'imatges d'aquell camp de concentració per la comercialització de productes de moda i de la llar per part d'una empresa aliena a la fundació que gestiona el Memorial o la realització de selfies d'alguns dels seus visitants amb actituds poc respectuoses o fins i tot burlesques (Borràs, 2019; González i Mundet, 2018). Una de les expressions turístiques que pot aguditzar aquesta deriva és allò que coneixem com a “dark tourism”, un turisme interessat pels llocs associats a la mort, als crims, que expressa una certa fascinació per la violència i la transgressió moral, sense que hi hagi una voluntat de comprensió associada a la seva denúncia (Sharma, 2020). 

En la mesura que la memòria es converteix en un nínxol de mercat més pot donar lloc a dinàmiques que pretenen atraure com més clientela millor, i que fins i tot pot organitzar-se a través d’experiències lúdiques, com jocs de rol (per exemple, simulacions de travesar la frontera de Mèxic amb els Estats Units com a migrant sense documentació). L’atractiu lúdic pot fer cada cop més difícil aportar context de comprensió i respecte, i donar peu a pràctiques èticament qüestionables, com coquetejar amb la identificació amb posicions responsables de les pràctiques socials genocides, o el simple fet de convertir en un moment divertit el que ha estat una voluntat genocida. Personalment, recordo amb indignació que, en una de les meves primeres experiències laborals quan tenia setze anys, vaig treballar com a monitor de lleure en unes colònies d’estiu a Catalunya. Una de les activitats estrella de l’empresa que organitzava aquelles estades per nens i nenes era una vetllada amb un joc de rol que consistia a escapar-se d’un camp de concentració  i on una part del grup feia de guàrdies nazis i l’altre de presoners. Davant la sorpresa dels meus caps em vaig negar a participar en aquella activitat. Jugar a identificar-se amb perpetuadors de pràctiques genocides traspassa límits ètics no s’haurien de creuar mai, i menys com a part d’un dispositiu educatiu en el temps lliure. 

Font: Plaça del Milicià Desconegut, Barcelona. Imatge d’Ernest Cañada.

Finalment, existeix també el risc que el reconeixement i ascens públic de la memòria, amplificada per l’acció turística, magnifiqui el rol de víctimes i oculti les lluites i causes de moltes de les persones assassinades. En paraules de l’historiador marxista Enzo Traverso, els oprimits són construïts com a simples víctimes, del colonialisme, de l’esclavitud, del nazisme,... de tal manera que la “memòria de les lluites” acaba sent desplaçada per la “memòria de les víctimes”. I això provoca que les concebem com a víctimes innocents, passives, escindides dels seus compromisos polítics. Així, per exemple, la memòria de l’Holocaust substitueix la memòria de la lluita antifeixista en l’espai públic. Contràriament, l’exaltació de les lluites sense suficient context històric i capacitat de distanciament moral i polític, pot estimular la reproducció d’una cultura política identitària que reprodueixi cultures sectàries o de glorificació bel·licista. 

Què caldria tenir en compte?

El turisme pot ser un instrument útil per ampliar les capacitats dels moviments per la recuperació de la memòria contra la impunitat. Aquest és un camí ple també de riscos i inconvenients. Però en la mesura que és una necessitat social  per a una part rellevant de la societat, l’oferta turística de caràcter privat s’estendrà si existeix un mercat suficient. En aquest context, pot ser útil que els moviments de memòria obrin la reflexió sobre com volen abordar aquest nexe entre turisme i memòria, perquè independentment de quina posició adoptin sembla evident que és una realitat amb la qual es trobaran.  

Plantejar aquest debat implica poder reconèixer que el turisme, com a pràctica social, és mal·leable i pot ser realitzada en funció de diferents objectius que derivin en múltiples resultats. De forma hegemònica respon als interessos de reproducció del capital, però també podem reconèixer perspectives postcapitalistes en l’organització de la producció i el consum turístic. Aquest pot estar al servei del benestar i el desenvolupament de les persones, la qual cosa inclou també la promoció d’un pensament crític. 

En aquest marc el vincle entre turisme i memòria podria ser especialment profitós. Però tot i les bones intencions les contradiccions, pressions i riscos no desapareixeran. I és precisament per això que algunes coses haurien d’estar presents en el debat. Per exemple, els llocs i fets de mort, resultat de pràctiques socials genocides, no es poden trivialitzar mai, requereixen respecte i contextualització, no poden ser consumits com a un producte turístic més intercanviable per qualsevol altre. Per això cal mantenir-se atents constantment en el disseny i posada en pràctica de qualsevol activitat. Així mateix, les memòries són complexes, i no poden estar centrades únicament en rols de víctimes, per la qual cos cal oferir una perspectiva més àmplia i diversa, atenta també a les diferents lluites històriques que connecten amb problemes i causes actuals. D’igual forma, un podria esperar que els moviments de memòria fossin coherents entre els seus posicionaments amb relació al passat i els problemes actuals. Per exemple, no es pot rememorar la memòria dels presos franquistes i, al mateix temps, no ser sensible a les reivindicacions contra els centres d’internament on es vulneren actualment els drets de persones migrants indocumentades. O com denunciar l’holocaust perpetrat pel nazisme contra el poble jueu i no fer el mateix amb les polítiques sionistes de l’Estat d’Israel amb el poble palestí. 

Els nexes entre turisme i memòria són contradictoris. Requereixen debat polític i preguntes de caràcter ètic. Però malgrat la complexitat no sembla que sigui un binomi que es pugui esquivar, o no seria molt útil intentar fer-ho. Apostem per enfortir pràctiques socials emancipatòries en l’àmbit de les memòries i també del turisme.