L'Institut Nacional d'Estadística (INE) publica cada trimestre l'Enquesta de Població Activa (EPA) que és, sens dubte, l'estadística més sòlida sobre la situació laboral a Espanya i a les seves Comunitats Autònomes. Evidentment, l'EPA té importants manques metodològiques per a copsar tots els matisos d'una situació laboral en què, en les últimes dècades, s'han anat ampliant els espais de precarietat. Convé recordar que el seu últim aggiornamento metodològic –i no substancial- data de 2005. 

Un dels més urgents canvis metodològics que precisa l'EPA és tècnicament molt senzill, però políticament i socialment extraordinàriament rellevant: Introduir a l'enquesta una petita bateria d'ítems per a extreure l'indicador de Població Ocupada Precària. A hores d'ara, després d'anys i panys de polièdric procés de precarització laboral, no té massa sentit identificar com iguals a, posem per cas, una persona ocupada amb un salari anual igual a vint salaris mínims interprofessionals, i amb un contracte fix de debò, i a qui amb prou feines arriba a un salari mínim interprofessional a l'any, i els seus contractes són temporals de curta durada, i, a vegades, a temps parcial.

Sigui com sigui, insistesc, l'EPA –que forma part de les estadístiques de la UE (Eurostat)- és l'estadística sociolaboral més robusta que disposam. A sobre, cada any, almenys des de 2002 i amb poques excepcions, pública un mòdul especial sobre diferents aspectes relacionats amb l'ocupació. L'últim -el corresponent a 2020- es va publicar el passat 11 de juny, i el seu contingut és sobre accidents laborals i problemes de salut relacionats amb l'ocupació. Sens dubte aquest és un tema poèticament y socialment cabdal.

Les dades són aclaparadorament abundants, i seria tediós comentar-les totes i cadascuna d'elles. Em centraré, per tant, en una breu selecció de les que em semblen més rellevants: el total de persones que van sofrir un accident laboral en 2020 va ser de 858.200, un 3,72% del total de la població ocupada. El 2.39% d'aquestes persones sofriren alguna lesió en l'accident. No obstant això, el veritablement interessant són les dades qualitatives: 

a) La majoria dels accidents laborals amb lesió es dóna en persones assalariades en el sector privat que, representant un 66,72% del total d'ocupades, acumula el 73,69% d'accidents amb lesió. 

b) Les ocupacions que lideren el rànquing d'aquests accidents són les relacionades amb "serveis de restauració, personals, protecció i venedors de comerç" amb un 25,53% del total. 

c) El sector serveis és el que, amb 318.300 persones lesionades en un accident de treball (un 57,71% del total), registra una major sinistralitat.

Sent rellevants aquestes dades de sinistralitat, sobretot en un any com el 2020 amb taxes d'ocupació especialment baixes a conseqüència de la pandèmia de la covid-19, ho són molt més les relatives a les malalties: un total d'1.704.700 persones ocupades declaren que han patit una malaltia, i 296.200 més n'han patit dues o més de malalties. En tots dos casos són malalties provocades o empitjorades pel treball. Amb aquesta dada està tot dit: no és exagerat qualificar la situació de pandèmia del "mal viure" treballant.

Anotem, per acabar d'arrodonir l’argument, algunes dades més: El de serveis, amb un 57,38% del total (1.148.100 persones en termes absoluts), és el sector en el qual més malalties es van originar o agreujar. Les persones assalariades en el sector privat són, amb un 66,80% sobre el total, les més afectades. Les causes principals que provoquen les malalties i/o són la causa del seu agreujament són: Adopció de postures doloroses o esgotadores (19,34%); activitats que impliquen un gran esforç visual (12,32%); moviments repetitius de mans o braços (10,98%); maneig de càrregues pesades (9,95%); substàncies químiques, pols, vapors, fums o gasos (5,55%); ús de vehicles (en el curs del treball, s'exclou en trajectes al/des del treball) (5,07%); ús de màquines o eines manuals (s'exclouen vehicles) (3,38%); relliscades, ensopecs i caigudes (3,04%); i soroll o forta vibració (2,67%).

Una dada de gran importància és que un 23,96% de la població activa contesta que, fins i tot patint alguna malaltia i/o que aquesta s'hagi agreujat, no detecta al seu treball cap risc especialment perillós per a la salut física. Insistesc, per a la salut física. La salut mental són figues d'un altre paner!

La salut mental associada a les precarietats laborals és un assumpte capital dels nostres dies. Les dades de l'EPA que comentam són alarmants. Atenció: un total de 19.202.600 persones actives (les persones en ERTO i en atur en demanda d'ocupació, a més dels que estan treballant, són població activa) van estar, el 2020, "exposades a efectes adversos per al seu benestar mental". De les persones que identifiquen algun factor específic per al seu mal estat de salut mental, sobresurt que un 24,40% identifica com a factor determinant les "pressions de temps o sobrecàrrega de treball", un 7,37% el tracte difícil amb clients, pacients, alumnes, etc.", i un 7,11% la "inseguretat laboral". Cal advertir, no obstant això, que les persones que identifiquen un factor determinant del seu mal estat de salut mental són menys del 47%. És bastant plausible que, per a la majoria la causa sigui la incertesa laboral provocada per la pandèmia, i/o un mix de factors perquè, entre altres coses, les conseqüències de la precarietat laboral en la vida de les persones són diverses.

Dit tot l'anterior, em sembla pertinent plantejar la meva perplexitat per l'absència –o, almenys, la seva baixíssima intensitat- de debat sobre el futur de l'ocupació en l'escenari postpandèmic pel que fa a la salut laboral. Altrament dit, sobre l'evident acceleració d'una mena de pandèmia del "mal viure" treballant, és a dir, d’un creixement exponencial dels riscos psicosocials en el treball, i tot el fet relacionat amb els efectes sobre la salut mental de la mateixa pandèmia.

El cert i segur és que reivindicacions com, per exemple, la regularització de les càrregues de treball que fan les kellys, o la d'una participació de debò dels treballadors i treballadores en l'organització del treball, cobren una importància cabdal i absolutament estratègica.

Acab amb dues anècdotes dels meus temps passats de responsabilitat sindical: En més d'una ocasió vaig citar per escrit, i, alhora, va ser inspiració de moltes de les meves intervencions en assemblees de delegats i delegades sindicals, i de treballadors i treballadores als hotels la frase del psicòleg social Erich Fromm en la qual, ara fa més de cinquanta anys, es preguntava: "És necessari produir éssers humans malalts per a tenir una economia sana?". La segona anècdota és que en una jornada sindical sobre Salut Laboral, la que a l'inici dels anys 2000 era la directora de l'Institut de Salut Laboral de les Illes Balears, Carme Font, va dir les següents paraules: "Tenim els que aquí [Illes Balears] vivim unes condicions de feina al nivell de la Comunitat Autònoma líder en renda per càpita [en aquella època Balears liderava aquest rànquing de les comunitats autònomes espanyoles], o bé som els líders en renda per càpita perquè treballem més i en pitjors condicions que els altres". Unes paraules que em van semblar extraordinàriament encertades, i que, en moltes de les meves intervencions com a responsable sindical, vaig parafrasejar de la següent forma: "Tenim les persones que treballem en turisme unes condicions de treball que es corresponen amb el lideratge en turisme que ostentem, o, per contra, som líders en turisme perquè tenim unes condicions de treball pitjors que altres sectors?”. Han passat alguns anys, i la primera pandèmia global d'aquesta època, i, tanmateix, ambdues  repreguntes continuen  sent pertinents.