El fenomen de les rutes a peu guiades gratuïtes (free walking tours), en les quals la clientela aporta una propina voluntària en acabar el recorregut, és relativament recent. La majoria d’empreses que operen a Europa aplicant aquest model es van fundar a partir de l’any 2010. Els costos d’inversió per crear una empresa d’aquestes característiques no són gaire elevats, i això ha donat peu que en els darrers anys n’apareguessin arreu. Abans de la crisi sanitària per la COVID-19 hi hauria més de cinquanta empreses de free tours treballant a Europa (Leal i Medina, 2018). Així i tot, algunes van tenir molta més quota de mercat que altres. Es tractava sobretot d’aquelles que van aconseguir tenir presència a diferents ciutats europees, de tal manera que podien fidelitzar una part de la seva clientela, i que van poder captar més inversions amb les quals multiplicar les seves accions comunicatives. Però el model no ha estat exempt de polèmica des dels seus inicis i ha estat assenyalat pels seus diversos impactes en ciutats afectades per la massificació turística, i en particular en l’àmbit laboral (Daviu, 2020).

L’estiu de 2021, en un context de reactivació incipient i incerta del turisme, els free tours i els seus característics paraigües de colors tornen a veure’s a diferents ciutats catalanes. El debat sobre el seu funcionament i el risc de precarització d’una professió molt afectada per la crisi es planteja novament. Però què està en joc si s’acaba estenent aquesta forma d’organitzar les visites guiades? Quins sectors en sortiran més afectats? Per què és una mala idea facilitar el seu creixement?

“Us esperem on veieu els paraigües”

Abans de la crisi de 2020, aquestes empreses tenien diferents estratègies per captar la seva clientela: a través de les seves pàgines Web, difusió en xarxes socials, publicitat en paper en llocs estratègics i en alguns casos acords amb establiments, com a hostels i albergs de joventut per on es passava recollint a persones interessades a canvi d’una comissió. Cada empresa citava a una hora i lloc cèntric de la ciutat com a punt de trobada per iniciar la ruta. Durant anys, els paraigües de diferents colors, segons l’empresa, s’havien convertit en un dels principals elements identificadors d’aquest tipus d’oferta. 

A l’inici del tour s’acostuma a explicar al grup que l’activitat és gratuïta i que ells mateixos poden decidir la propina que volen donar. “En començar s’explica que la visita és d’aquest estil i que quan acabi poden pagar el que creguin que val”, explica en Jaume, un guia d’origen català que ha treballat durant anys per una empresa de free tours, i que s’estima més no donar el seu nom públicament. 

Punt de tronada de free tour, Barcelona. Image d'Ernest Cañada. 

Cada empresa organitza a la seva manera la distribució del grup entre els seus guies, així com la quantitat que aquests han de lliurar-li en finalitzar la ruta. En alguns casos es té en compte el nombre de persones que surten en començar la ruta, i se’ls hi enganxen unes etiquetes numerades o es fan fotos de grup, que es diu que són per pujar-les a les xarxes socials. “I amb això l’empresa comprovava quanta gent havia vingut i en base a això et cobraven”, relata en Xavier, un altre guia de free tours entrevistat, que tampoc vol aparèixer amb el seu nom públicament. Abans de la crisis havia empreses que pel seu volum de negoci disposaven de coordinadors de parada per poder regular i coordinar quantes persones anaven amb cada grup. En altres casos l’empresa confia en el guia, que és qui ho comunica en acabar la visita.

Treball per propines, ingressos incerts sense drets

En funció del nombre de persones que duen, els guies han d’entregar una determinada quantitat per cadascuna d’elles. Segons informació de les diferents entrevistes realitzades, això a Barcelona podria oscil·lar entre 1,75 i 3 euros segons l’empresa, o fins i tot més. Un cop separada la quantitat estipulada que ha d’anar a l’empresa, la resta se la queda el guia. En alguns casos, dins una mateixa empresa també hi poden haver diferències del que ha d’aportar cada guia per client. Aquesta assignació es pot establir en funció de les vendes de rutes de pagament aconseguides en el període de referència anterior, que a vegades ells també poden guiar, en aquest cas amb una quantitat fixada prèviament com a retribució. “Hi ha una empresa, la més important del sector, perquè té presència a tot Europa, que regula el preu que pagues per persona segons l’acció comercial que faci el guia per vendre altres tours. En molts casos es fa servir el free tour com una manera de captar clients per altres visites de pagament”, afirma el Jaume.   

També es donava el cas d’empreses que imposaven comissions superiors als seus guies. En Xavier certifica que en una de les empreses per les que va treballar en algun cas va acabar posant diners de la seva butxaca per fer front a les comissions: “Jo recordo el primer estiu fer un tour, uns quinze o setze clients, i després pagar 20 euros de la meva butxaca. Les comissions eren molt i molt altes. Ells ho justificaven dient que havien de fer difusió dels fulletons per hotels”. 

La quantitat que poden aportar els turistes en concepte de propina també pot variar significativament. “Hi ha de tot, però normalment això s’ha enfocat molt a la gent que va a hostels, gent molt jove que té uns ingressos més ajustats i que, per tant, mira més el que paga pel tour. Per exemple, un tour oficial pel barri Gòtic pot costar uns 14 euros i en un free tour es poden pagar 5, 6 o 10 euros. La mitjana depèn evidentment del perfil del client, però sol rondar entre 6 i 8 euros. Els tours en castellà solen donar menys, uns 5 euros, i en anglès més, uns 10 euros”, assegura en Jaume. Per la seva banda, la Rachel, d’origen irlandès, té clar què hauria de ser una propina normal: “Lo ideal son como 10 euros por persona, pero a veces, claro, una persona te paga 2, que estaría muy mal, y por eso lo normal serían como 7 euros por persona”. 

D’aquesta manera, la retribució que rep un guia per una mateixa feina pot variar significativament. També es pot donar el cas que un grup no s’ompli, perquè no hi ha prou gent, i per tant el guia no cobri res. A més, donat el model de relació laboral establert, el fet de no tenir uns drets laborals bàsics garantits accentua la precarietat. En Xavier, que en l’actualitat ja no treballa per a free tours, explica que es va anar adonant progressivament de les condicions laborals que aquell model implicava. “En aquell moment ja m’estava bé, però després ho veus. Jo vaig estar un any fent tours i després no vaig tenir atur, ni vaig cotitzar. I cap mena de dret”. 

Propines i comentaris online incrementen la pressió 

Un dels aspectes en el que habitualment insisteixen les empreses de free tours, així com algunes de les persones que hi treballen com a guies sota aquesta modalitat, és que la qualitat del servei que poden oferir és major que en un tour tradicional. Aquesta valoració es basa en una imatge estereotipada de la figura del guia oficial com algú que només s’interessa per aportar informació sense preocupar-se de qui té davant. En contraposició, noves formes de guiatge, com els free tours, s’afirma, farien a aquests guies molt més atents i preocupats per atendre les necessitats específiques del seu públic. 

Punt de tronada de free tour, Barcelona. Image d'Ernest Cañada. 

S’argumenta que aquest model de negoci fa que el guia s’esforci més per aconseguir els seus ingressos, i que això estimula que tracti de complaure més als seus clients, la qual cosa es tradueix en un major interès per entendre els seus interessos i motivacions i, al mateix temps, aguditzar les seves capacitats comunicatives. Segons en Jaume, “quan treballes per la propina fa que cada dia hagis d’estar bé. En canvi quan es treballa per un preu fixat, un guia que porta un autocar pot tindre un dia dolent i ho explica tot justet, perquè els clients ja ho han pagat, i si t’agrada bé i sinó adiós. No està bé que ho digui jo, però normalment els free tours solen sortir bé, solen tenir més satisfacció del client, perquè la base del preu és aquesta”. 

De fet és habitual trobar persones que estudien o fan teatre treballant en aquest tipus de guiatge. Així, el mateix Xavier valora que “quan has fet teatre tens uns recursos i una posada en escena que t’ajuda molt a fer una bona feina com a guia, per això es valorava. Per exemple, si has fet teatre, saps com crear un relat, de manera que el tour sigui atractiu, com si fos un conte, i a partir d’aquí, clar, posar la història, però a través de diferents històries que fan més atractiu el relat”. 

El mateix Xavier insisteix en els efectes estimuladors que té aquesta forma d’organitzar el negoci: “Molts dels guies que fan free walking tours són guies excel·lents, millors que els guies oficials amb carnet. Són guies més empàtics, que saben escoltar. (…) L’atenció al client és, des del meu punt de vista, el cinquanta per cent de la feina d’un guia, i l’altra part és l’explicació. Per això dic que per formar-te com a guia és la millor escola, i és fotut, molt fotut. Perquè t’has de buscar la vida, perquè si després de 3 hores de tour tens només 10 euros, aleshores et preguntes com fer perquè la gent acabi contenta i a mi em surti a compte venir a treballar”. 

Però aquesta visió, construïda de forma interessada, a més de no poder-se generalitzar, revela com les empreses de free tours han trobat mecanismes de control laboral sobre els guies molt intensos i eficients. Aquests es basen, com s’ha explicat, en la necessitat de guanyar-se els ingressos a partir de la propina, però la seva continuïtat i condicions també depenen dels comentaris en línia que deixa la clientela després de la visita a plataformes com TripAdvisor. De fet, per a les empreses de free tours el posicionament que aconsegueixen a través de valoracions i comentaris és clau per al seu funcionament. I això s’ha convertit en un element de pressió quotidià per a molts guies. 

“No es declaren tots els ingressos”

Inicialment, quan aquestes empreses van començar a funcionar a Barcelona, la majoria de guies no tenien cap vinculació laboral amb elles ni eren autònoms. Però a conseqüència de diferents conflictes entre algunes empreses i el Ministeri d’Hisenda s’hauria generalitzat l’orientació que tothom que volgués treballar com a guia de free tours estigués donat d’alta com a autònom. “La Seguretat Social els hi va fotre una multa perquè va venir a dir que nosaltres teníem una relació laboral amb l’empresa, perquè no estàvem pagant autònoms ni res, cap ni un”, explica en Xavier. Per això, en els darrers anys es va estendre l’orientació per part de les empreses del sector que els guies es fessin autònoms, la qual cosa facilitava facturar i pagar per feines no subjectes a propina.

Punt de tronada de free tour, Barcelona. Image d'Ernest Cañada. 

Però tot i ser autònoms, els ingressos que reben aquests guies no són facturats en la seva totalitat, perquè majoritàriament són fruit de propines, i aquestes no sempre es declaren o no completament. “Facturo quan faig una visita privada, quan faig un free tour no, perquè al client no li dono cap tiquet. Jo liquido a l’empresa i després, quan faig la declaració al final del trimestre”, explica en Jaume. Per la seva banda, la Rachel relata que s’ha trobat amb dificultats si no declarava els seus ingressos provinents de propines, i que per això ho ha començat a fer, encara que no de totes elles. “Con las propinas lo que hago es que al final de cada trimestre le digo a mi gestor cuánto he recogido. Este año le dije que lo quería hacer así, porque si miran mi declaración de la renta parece muy poco, pero claro, en realidad estoy ganando mucho más que lo de las facturas. Y la última vez que quise alquilar un piso tuve problemas para explicar lo que ganaba realmente, porque no me creían. Entonces lo que hago es que ahora también declaro las propinas, pero para decirte la verdad, tampoco lo declaro todo. En verano digo que gano mil al mes y ya está, pero gano más.” 

Desplaçaments i desprofessionalització

El model de free tours sembla haver reposat sobre una escassa capacitat de control laboral i fiscal, que tindria conseqüències directes en aquests dos àmbits. Però a més tindria altres efectes sobre les societats on operen. Una d’aquestes és la competència que fan a altres empreses i guies que treballen pel seu compte, que tenen dificultats per fer front a les reduccions de costos amb les que aquestes empreses poden funcionar, arrossegant així al sector cap a un deteriorament més ampli. 

A més, tant pel que fa a les exigències d’actuació durant els recorreguts, i l’esgotament que això suposa, com per les condicions d’ocupació, aquesta feina tendeix a concentrar-se en gent jove, que desplaça a persones de més edat. A més, en l’inici de la vida professional, es poden acceptar més fàcilment certes condicions laborals. Tot plegat suposa que les persones que fa anys que fan de guies vegin amb especial inquietud un model que tendeix a desplaçar-les. La Clara, una guia habilitada de mitjana edat, alerta amb preocupació d’aquesta dinàmica: “És una mena de servei que requereix molta energia. És evident que hi ha gent de quaranta i tants que tenim molta energia, però la forma en la qual es vol que siguin aquests tipus de guia fa que tendeixin a ser gent més jove. (…) Fan teatre, fan bromes, criden, perquè necessiten captar l'atenció de tothom tot el temps. I ho han de fer perquè estan treballant per la propina. A quants free tours veus gent gran fent de guies? Quanta gent que fa vint anys que treballem volem fer aquesta sobreactuació i tenim l'energia per fer-la? Un dia ho pots fer, però no com a modus vivendi. Per això, normalment, aquestes empreses busquen gent jove, amb energia, que facin les visites entretingudes. A més, les condicions de treball són bastant precàries, i algunes coses les pots acceptar quan ets estudiant, però no són sostenibles quan passa el temps”. 

Així, molt sovint s’acaba considerant que aquesta és una feina de transició, és a dir una tasca puntual que es fa durant una etapa de la vida, però en la qual costa plantejar-se una perspectiva de professionalització. “Per a molta gent, la feina de guia, i més el free walking tour, és una cosa per anar tirant, i quan trobes alguna cosa més propera a la teva carrera plegues. (…) És una feina instrumental, que ens permetia seguir estudiant teatre o combinar-ho amb feina de periodista, o mil coses”, explica en Xavier. 

Per altra banda, el model free tours fa que les persones que fan de guies hagin d’estar especialment pendents de com aconseguir les propines, i que això vagi en detriment de l’atenció en la mateixa feina de guiatge. Així ho explica la Verònica, una guia que va treballar puntualment en free tours, i que es mostrava insatisfeta precisament per aquest aspecte. “En els free tours intenten manipular a la gent per aconseguir la propina, i durant el tour no estan pensant en el que estan dient sinó en com obtenir la propina. I jo em poso nerviosa, vull estar pensant en la meva feina. Hi ha guies que els hi donen moltes propines, però això no vol dir que siguin millors guies. Van més al show i saben guanyar-se el client, però per mi ser guia no hauria de ser això. Tot això és com que es degrada una mica la feina que fem. Per ser guia hauries de tenir coneixements, ser amable, però no calen tots aquests trucs per guanyar més diners”.

Punt de tronada de free tour, Barcelona. Image d'Ernest Cañada. 

Això pot provocar també la desvaloració professional de la feina de guia. Una de les coses que més es qüestiona dels free tours és la pèrdua de rigor en les explicacions, provocada per un model de guiatge que busca fonamentalment l’entreteniment per damunt de la transmissió de certs coneixements. “Si els ingressos s’aconsegueixen a través de propines, el guia ho haurà de fer molt bé o ser molt efectista, perquè el que voldrà és que el client tingui la sensació d’espectacle, i que per tant es tendeixi a reduir el rigor de l’explicació”, explica en Roger, un guia habilitat i propietari d’una empresa de rutes turístiques que no treballen amb aquest model.  

La Rachel inicialment va treballar en una de les empreses de free tours més grans en la qual considera que hi havia un especial problema de rigor en les explicacions. De fet aquesta incomoditat va ser un dels motius que va fer que marxés i busqués feina a una altra empresa. “Algo que no me gustaba de esa compañía es que igual los guías contaban cosas que no eran correctas, y no había control. El otro día un cliente me dijo que había estado en un tour con ellos, el mismo que acababa de hacer conmigo, y me dijo: ¡Ostras! Es que yo quería aprender algo y eso no es más que un show de comedia, más que dar información”.

Massificació, soroll i sobreocupació de la via pública

El model de negoci dels free tours es basa en poder dur a molta gent en els seus recorreguts. “Tant a l’empresa com al guia li interessa que com més gent hi hagi millor, perquè així poden tenir més ingressos, i per tant és més fàcil que es produeixin situacions de massificació a la via pública”, assegura en Roger. Per aquest motiu, la seva oferta tendeix a concentrar-se geogràficament en aquells llocs de la ciutat més coneguts i reclamats turísticament, i per això també més massificats, amb l’increment de la pressió sobre zones determinades de ciutat en termes de mobilitat i soroll. Així ho conta en Jaume: “El producte estrella dels free tours és el barri Gòtic. Segueix el modernisme, fas tot el Passeig de Gràcia i després vas fins a la Sagrada Família, que moltes empreses ho fan en metro. (…) Algunes s’atreveixen a fer altres coses, per exemple, jo vaig col·laborar amb una empresa que va fer una visita a Gràcia, però només sortia dos o tres dies a la setmana, i no acabaven d’encertar-la gaire”. 

Una de les conseqüències és que es tendeixi a treballar amb grups grans, “podíem sortir amb 40 o 50 persones”, assegura en Xavier. Així i tot, grups tan grans poden generar dificultats als mateixos guies, perquè la mobilitat es fa més complicada i costa captar l’atenció de tothom. “Si hi ha prou gent divideixes el grup, per evitar que hi hagi 50 persones, i això vol dir que hi ha dies que treballes i dies que no. Però jo he arribat a fer grups de 50 persones, que és un rotllo, perquè la veu se’t fa malbé, i no tothom ho pot seguir igual. Això depèn de cada empresa, però 30 és un número que intentem no superar”, relata en Jaume. 

A diferència d’altres empreses que ofereixen rutes per la ciutat, les empreses de free tours difícilment feien servir radioguies, el que provocava que la seva presència fos més sorollosa i tingués major impacte. “Jo no en duc”, assegura la Liliana, una altra de les guies de free tours consultada. I afegeix: “et diria que empreses de free tours només he vist una o dues que portin auriculars, perquè això té un cost”. 

La Lourdes, una guia habilitada, mostra la seva preocupació per l’efecte que això pot tenir entre el veïnat pel que fa a la seva valoració del turisme i de la mateixa figura dels guies. “Nosotros siempre decimos que también somos vecinos y que entendemos perfectamente el problema de la masificación que hay, y que intentamos ser parte de la solución. Claro, luego está el guía que viene y está aquí dos años, es un tipo que cae de casualidad en esta ciudad y luego se va a otra cuidad y tal, y ni le importa Barcelona, ni le importan los vecinos, ni le importa nada”.

En alerta

L’impacte d’aquest model de negoci, fonamentat en pràctiques laborals i fiscals que precaritzen el treball i parasiten les ciutats on actuen, és massa gran per no estar alerta. La reactivació del turisme internacional, després de la seva aturada durant molts mesos a causa de la pandèmia de la COVID-19, possibilita les condicions perquè aquestes empreses tornin a concertar una part important de l’oferta de visites guiades per algunes de les principals ciutats turístiques. El mateix col·lectiu professional de guies està molt afectat per la crisi econòmica derivada de la caiguda del turisme internacional i, per necessitat, es podria veure empès a acceptar aquestes noves formes de negoci. Però és massa el que ens juguem, tant en termes de ciutat com de drets laborals, com per normalitzar de nou la seva presència. Guies professionals, administració pública, sindicats, moviments veïnals, empreses que ofereixen visites guiades i el sector acadèmic, haurien de poder arribar a un consens bàsic que posi en qüestió el model free tours i posar límits a la seva expansió. Són massa coses les que estan en joc per no fer-ho.