"Estando en África, el europeo no ve más que una parte de ella: por lo general, ve tan sólo su capa exterior, que a menudo no es la más interesante, ni tampoco reviste mayor importancia. Su mirada se desliza por la superficie, sin penetrar en el interior, como si no creyese que detrás de cada cosa pudiera esconderse un misterio...". Això, que va escriure Ryszard Kapuciski en 1998 en el seu llibre seminal intitulat "Ébano", continua sent bàsicament cert en bastants països africans –especialment en els d'Àfrica subsahariana-, però no en tots. Avui dia, probablement més que mai, és absolutament cert que, en paraules de Boubacar Boris Diop, "Àfrica no és un país". I és que, encara que hi hagi una tendència a parlar d'Àfrica com si fos un tot, com escriu el novel·lista, assagista, dramaturg i guionista senegalès, "... hoy, medio siglo después del final de la noche colonial, la situación ha cambiado del todo. La evolución de las mentalidades es tal que podemos afirmar sin exagerar que sin una competición de fútbol –la Copa Africana de Naciones- los habitantes de los países africanos no oirían casi nunca hablar los unos de los otros" (Biop: 2019: 16). En definitiva, fins on conec, i pel que tot seguit vull comentar, convé no generalitzar sobre la intensitat de les dinàmiques del capitalisme turístic global a Àfrica subsahariana.

No obstant això, la meva intuïció és que els moviments socials africans crítics amb la turistització neoliberal dels seus territoris són, en general, bastant inexistents. Fins i tot, més que alguns moviments resistents a la neocolonització del capitalisme d'estat xinès. Aquesta carència de practica crítica és lamentable perquè en molts casos d’intensa turistització estam en presència d'una hiperbòlica mercantilització de béns comuns de la humanitat, com són els espais naturals amb una biodiversitat d'un valor incalculable en termes econòmics o monetaris.

Un dels casos emblemàtics d'aquesta turistització és, sens dubte, la que es dóna al Massai Mara (Kenya) i al Serengueti (Tanzània). No debades, les alarmes científiques s'han disparat a col·lació dels impactes humans que comprometen l'ecosistema de la que és una de les àrees protegides més grans del món.

Una dada extraordinàriament rellevant es la següent: "De 1999 a 2012, la població humana a les àrees circumdants a Serengueti-Mara va augmentar en un 2,4% per any de mitjana". Val a dir que és precisament en aquestes àrees frontereres amb el territori protegit dels parcs nacionals on s'ha produït la gran eclosió de l'oferta allotjativa turística. Majoritàriament, són allotjaments que cal enquadrar en l'àmbit de la "indústria del luxe", i amb una creixent presència de les multinacionals turístiques (per exemple, Melià Hotels & Ressorts inaugurà el 2017 el Melià Serengeti Lodge).

Cremes al servei de la indústria turística?  

Per afegir-hi al banyat, des de fa anys a Massai Mara i a Serengueti s'estan practicant el que anomenen "cremes controlades", o, allò que la literatura científica denomina "cremes prescrites". Aquesta pràctica de cremar grans extensions de vegetació és tan reiterada i programada que ja forma part del paisatge quotidià de la sabana kenyana i tanzana.

Des que es van iniciar les cremes, es va iniciar el debat entre els seus defensors i els seus detractors. Els principals arguments dels primers són: 1. Afavoreixen el rebrot de noves pastures per als  animals. 2. Afavoreixen, també, l'equilibri entre praderes i boscos, permetent conservar el paisatge característic de la sabana. 3. Les cremes controlades són una manera d'evitar l'acumulació d'arbustos i matolls que puguin cremar amb facilitat davant un incendi no controlat. A més, permeten reduir i eliminar restes de deixalles que puguin catalitzar un foc descontrolat durant l'estació seca. 4. Permeten controlar i reduir la presència de mosca tse-tse. 5. Finalment, a favor d'aquestes cremes se sol argumentar que els arbres adults no es veuen afectats.

Fuente: Rafael Borràs. 

Tots són arguments discutibles, però tots ells manquen d'evidència científica. En qualsevol cas, l'últim d'ells és fàcilment rebatible: es veuen amb facilitat acàcies cremades per aquests focs suposadament controlats. Pel que fa als seus beneficis per a la conservació del paisatge característic de la sabana, és un argument fal·laç. Deixem en pau a la sabana! Que tingui les característiques que la seva naturalesa vulgui, i no les que les prescripcions d'experiències turístiques considerin més adequades!

Per una altra banda, els contraris a aquestes cremes articulen el seu argumentari entorn d' una gran idea força: Es desconeixen les conseqüències reals a llarg termini en els ecosistemes. Fins i tot, hi ha una certa preocupació que uns incendis controlats, mal gestionats i molt repetitius, puguin bloquejar la migració de nyus i zebres si els focs arriben a tallar i/o dificultar considerablement els seus passos migratoris.

Aquest últim assumpte és capital. La "Gran Migració" és el gran esdeveniment del món animal de la sabana tanzana i kenyana. És el fenomen que ho condiciona gairebé tot: Des de les dinàmiques de la biodiversitat animal a les pràctiques agrícoles; Des dels fluxos de presència humana en els espais protegits, fins a, per descomptat, els inputs turístics. En aquest sentit, existeix la hipòtesi que el principal interès de les "cremes controlades" és provocar la concentració espacial de la migració, convertint així un fenomen natural en un tangible turístic. Com més grans siguin els ramats de nyus i zebres en la seva migració del Massai Mara al Serengueti i viceversa, major és l'espectacularitat de “l’experiència turística", i les fotografies i els selfies penjats en Instagram tenen més likes...

La hipòtesi de "turistització a foc" és molt versemblant. Basta aplicar la lògica del "cui prodest" (qui es beneficia?) quan hom observa on comencen i acaben els focs, o si produeixen efectes de concentració o dispersió de la gran migració. En aquest sentit, tot indica que –seguint la reflexió de Kapuciski amb la qual he iniciat aquestes línies- en les "cremes controlades" de Massai Mara i Serengueti, el veritable misteri que s'amaga són els interessos de la indústria turística local i global.