A partir de la pandèmia de la COVID-19 s’ha fet encara més evident el desequilibri entre la necessitat d’accedir a la natura i la falta d’espais verds, sobretot prop dels nuclis urbans. De fet, aquesta necessitat està contemplada com un dret a l’article 45 de la Constitució Espanyola, ja que influeix en la salut mental i física de la població, així com és clau en la mitigació del canvi climàtic. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), les ciutats haurien de tenir de 10 a 15 metres quadrats d’àrea verda urbana per habitant i com a mínim un arbre per cada tres habitants. Així i tot, alguns dels municipis més poblats de Catalunya com l’Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet no arriben als mínims. Tampoc ho fa Barcelona, tot i comptar amb la zona del litoral, el Parc Natural de Collserola i uns vuitanta parcs i jardins urbans. A més, hi ha un clar biaix de classe, pel qual les ciutats amb població de major poder adquisitiu tenen menys densitat i major accés a zones verdes que altres on viuen persones majoritàriament de menys recursos. Vaja, que no ha estat el mateix confinar-se a l’Hospitalet que a Sant Cugat. 

Aquesta manca d’espais verds ha fet que la població els busqui a altres indrets del territori. Això, sumat a les restriccions de mobilitat i l’increment del turisme de proximitat, que durant mesos no s’han pogut desplaçar a altres bandes, ha provocat escenes d’hiperfreqüentació puntuals que han posat en risc la conservació d’aquests espais naturals, a la vegada que ha generat malestar entre la població local, i les mateixes persones que feien turisme. Els mitjans de comunicació han recollit diferents episodis de tensió per la massificació diversos espais naturals, motivats, per exemple, per l’excés de vehicles i caravanes al Delta de l’Ebre, el Montseny, el Pantà de Sau, Montserrat, per part de gent que feia alta muntanya o escalada o fins i tot de zones convertides en àrees de bany com la Riera de Merlès. I fins i tot la controvèrsia ha quedat recollida en un programa de televisió de màxima audiència a TV3, la Televisió de Catalunya, sota el títol "La gran evasió", un reportatge sobre massificació dels espais naturals a Catalunya emès a "30 minuts" el passat 12 de setembre. 

Volcà del Croscat. Imatge de Carla Izcara.

Un dels territoris que sovint ha aparegut en aquest tipus de discussió és la comarca catalana de la Garrotxa, amb indrets emblemàtics com els volcans Croscat i Santa Margarida o la Fageda d’en Jordà, on davant situacions de col·lapse durant els caps de setmana de la tardor, s’ha proposat la necessitat de regular l’accés amb un sistema de cita prèvia per evitar aglomeracions, com ha demanat l’Ajuntament de Santa Pau. Per entendre els termes en els quals es planteja aquesta col·lisió de diferents drets sobre els espais naturals i com s’hauria de resoldre, parlem amb dos membres de TOSCA, serveis ambientals, d’educació i turisme, empresa encarregada d’atendre les persones que visiten el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, i una del Centre per a la Sostenibilitat Territorial (CST), entitat que promou la sostenibilitat territorial amb seu a Sant Privat d’en Bas, també a la comarca de la Garrotxa. 

Classificació dels espais naturals

La Llei 42/2007, del 13 de desembre, del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat del Govern d’Espanya classifica els espais naturals en cinc grups. En primer lloc, els parcs, que tenen valors ecològics, estètics, educatius i científics rellevants. En segon lloc, les reserves naturals, que es creen per protegir ecosistemes, comunitats o elements biològics fràgils i únics. D’altra banda hi ha les àrees marines protegides, les quals mereixen una protecció especial per la seva singularitat. En quart lloc, els monuments naturals, que són elements o espais naturals únics i per últim, els paisatges protegits, que els decideixen les administracions competents d’acord amb el Conveni Europeu del Paisatge. 

En el cas concret de Catalunya es va aprovar la Llei 12/1985, del 13 de juny, d’Espais Naturals a la que s’estableixen quatre categories d’Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE) similars: parc nacional, parc natural, reserva natural i paratges naturals d’interès nacional. D’altra banda, compta amb el Pla d’Espais d’interès natural (PEIN), que crea una xarxa de 114 espais amb valors naturals d’interès general que mereixen una conservació concreta. A més, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, molts d’aquests espais es van incloure a la Xarxa Natura 2000, que és un conjunt d’àrees de conservació de la biodiversitat en l’àmbit europeu. 

A la comarca de la Garrotxa, l’any 1982 es declara el Parc Natural la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb quaranta cons volcànics i més de vint colades de lava que s’estenen en unes 15 mil hectàrees, i el 1985, amb la modificació de la legislació, s’amplia la protecció (Planagumà i Martí, 2018). 

Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa

La Zona Volcànica de la Garrotxa té la particularitat d’estar travessada per diferents nuclis urbans, entre ells la ciutat d’Olot. A més, és una comarca industrial des del segle XVII, fet que li suma complexitat a la seva conservació. Per aquest motiu, l’etiqueta de Parc Natural, segons l’Octavi Bonet, gerent de TOSCA, “és la més adequada, ja que busca fer compatibles els valors naturals amb el desenvolupament econòmic de la zona”. 

Laura Fernández i Octavi Bonet de TOSCA. 

Des del 1994 s’intenta gestionar la relació del Parc amb el turisme. Una de les primeres accions va ser la creació de tres centres d’informació: Casal dels Volcans, Can Serra i Can Passavent. Així com el disseny d’itineraris amb la participació d’ajuntaments i del mateix veïnat. 

A partir d’aleshores hi ha dos grans moments a destacar dins del fort creixement de visites que el Parc ja experimentava. En primer lloc, “l’any 2009, quan s’obre Bracons”, afirma la Laura Fernández, coordinadora dels centres d’informació del Parc per part de TOSCA. Aquesta gran obra, coneguda com “els túnels de Bracons”, molt polèmica pel seu impacte ambiental i paisatgístic, i que va donar peu a una forta mobilització social, va unir la comarca d’Osona amb la Garrotxa per carretera. A partir d’aleshores, la distància es va escurçar i van augmentar les visites d’un sol dia. El segon moment a destacar ha estat el de la pandèmia de la COVID-19 i les restriccions de mobilitat per motius sanitaris, perquè la població ha redescobert el territori i les seves àrees naturals, i això ha provocat també una major afluència de turistes molt concentrada en determinats moments. 

El principal perfil de visitant és "famílies de l'àrea metropolitana de Barcelona" i acostumen a ser visites d'un sol dia, "només un petit tant per cent pernocta a la comarca", explica Laura Fernández, a diferència del que passava majoritàriament abans de la construcció d'aquella infraestructura. Les zones més visitades són la Fageda d'en Jordà amb uns cent mil visitants l'any 2019, el Volcà de Santa Margarida amb uns seixanta-cinc mil, i el Volcà Croscat amb uns cinquanta mil, segons dades registrades pels comptadors del Parc Natural. Així mateix, tot i que l'època amb més afluència és a la tardor, Setmana Santa i el mes d’agost, la Laura Fernández comenta que s’està treballant per desestacionalitzar el turisme mitjançant la taula de turisme i la Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS). Per tal de reduir la càrrega de visitants a la Fageda, Llorenç Planagumà, geòleg i coordinador del CST, aclareix que l'any 1994 "es va dissenyar un aparcament amb poques places per a vehicles malgrat l'oposició d'una part del sector turístic".

Pel que fa al públic estranger sempre ha sigut minoritari. La major part és francès, “perquè estan a molt poca distància”, apunta la Laura Fernández, i també de procedència anglesa i holandesa, que acostumen a fer la visita des de la Costa Brava, un dels espais turístics més importants del territori català. Així doncs, es podria afirmar que més del 80% del públic de la Zona Volcànica és de proximitat, geogràficament parlant. 

Pandèmia i hiperfreqüentació dels espais naturals

En el debat públic, la massificació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa s’ha atribuït fonamentalment a la presència de persones procedents de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Però les necessitats de sortir de casa i estar en espais naturals la té molta més gent, “no només de Barcelona, també d’Olot”, adverteix en Llorenç Planagumà. Ell mateix explica que “a la zona de l’alta Garrotxa, quan hi havia el confinament comarcal, estava ple de gent de la comarca fent senderisme”. Per tant, el geòleg del CST reclama que “quan parlem d’àmbit urbà hem d’incloure tots els de Catalunya”, alertant de les lectures massa simplistes d’aquest fenomen. 

Volcà del Croscat. Imatge de Carla Izcara. 

A mesura que s’ha recuperat la possibilitat de fer desplaçaments, la Laura Fernández assenyala un primer canvi que s’ha produït en el turisme arran de la pandèmia: l’augment de visites de persones de tota Espanya, sobretot “de de Madrid, Andalusia i el País Basc”, que “enlloc de marxar cap a fora fan turisme intern”.  El segon canvi que destaca és “que ve molta gent amb caravana, camper i furgoneta”, i a més “no és un perfil que hagi viatjat sempre d’aquesta manera”, a la qual cosa cal afegir que “no hagi repercussió econòmica al territori”. Aquesta nova tendència en la forma de viatjar ha comportat diversos problemes de mobilitat i malestar entre la població local, ja que els aparcaments de la zona central del Parc estaven ocupats per aquests vehicles. La solució a aquest problema ha sigut establir un “sistema de barreres i reserva prèvia”, aclareix. 

El tercer canvi destacat és un creixement de visites durant el mes de juliol.“Abans el juliol era relativament tranquil” i ara hi ha “uns estius més estressants pel territori que abans”, segons l’Octavi Bonet. Aquest augment de visites ha comportat problemes de saturació als Grogs. La Laura Fernández explica que “l’any passat es va saturar la zona de Les Planes, Sant Privat d’en Bas, Sadernes i Santa Pau”. La solució en aquest cas també ha sigut regular l’entrada de vehicles als aparcaments. El perill que destaca Llorenç Planagumà d’aquestes mesures de control és que es “desviï el problema cap a un altre indret, cap a zones amb menys capacitat de gestió”, i creu que “això és té poc en compte”, com s’ha detectat a diferents grogs i aigües interiors de Girona. 

Les tres persones entrevistades tenen clars els riscos que afrontem si no es resol el problema. En primer lloc, destaquen les molèsties a la població local, seguit de l’afectació al medi natural. Hi ha “una sèrie de plantes que no suporta tants visitants continus i tendeix a desaparèixer”, alerta Octavi Bonet. Aquest fet, explica l’Octavi, també té conseqüències en la fauna. Així mateix, temen que la desprotecció d’aquests espais faci que perdin el seu valor natural. 

Propostes per superar el dilema

Davant les situacions de massificació dels espais naturals, la principal reacció ha estat intentar restringir l’accés, en especial de vehicles, i posar en marxa mesures que reduïssin l’ús del vehicle privat. Tot i la necessitat de fer aquest tipus d’intervenció, les dimensions del problema han fet que aquest mesures fossin insuficients i es plantegessin altres opcions. Així també plana en el debat la possibilitat de limitar l’accés fent pagar per poder entrar-hi. El risc d’una nova dinàmica de mercantilització i elitització dels recursos naturals apareix així en l’horitzó. 

Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Imatge d’Ernest Cañada. 

Des d’aquesta primera línia d’atenció, informació i educació ambiental a les persones que visiten el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, en el cas de TOSCA, i des del dia a dia per repensar i fer propostes per millorar la sostenibilitat del territori, pel que fa al CST, totes dues institucions han viscut amb preocupació la situació que s’ha produït en els darrers temps. Un debat que reconeixen que no és fàcil de resoldre perquè, si bé existeix el neguit pels impactes ambientals d’aquest creixement turístic, també reconeixen la necessitat i el dret de la població a gaudir dels espais naturals. L’Octavi Bonet adverteix que des de la COVID-19 arriben persones que “simplement necessiten sortir d’un entorn que els està agredint com persona”, referint-se a la falta d’espais verds i les condicions d’habitatge poc dignes a les grans ciutats. “Tothom ha de poder accedir al medi natural”, assegura. 

Però quines propostes en concret s’identifiquen des de TOSCA i el CST per fer front a aquesta situació? En primer lloc es valora la necessitat d’enfortir la sensibilització i educació ambiental. L’Octavi Bonet recalca la importància d’explicar des dels centres d’informació “quina és la capacitat de càrrega que pot assumir cada espai, més enllà de si hi ha lloc o no per estacionar”. En línia amb això, Llorenç Planagumà apunta que “es parla molt de regulació i prohibició, quan s’hauria de parlar de sensibilització del visitant d’aquest espai natural”, això si, “sempre acompanyada de regulació i normes”. 

De fet, aquesta funció d’educació en el medi natural ja és l’objectiu principal d’una empresa com TOSCA. Al principi només oferien serveis de guiatges, i no és fins al 1996 que “es transforma i agafa la dimensió actual, una empresa d’educació ambiental”, explica l’Octavi Bonet. Aquest procés de transformació acaba l’any 2000, quan l’equip es marca com a objectiu principal “(in)formar a la persona visitant”, és a dir, “jugar amb les dos vessants, informar i capacitar”. Actualment TOSCA té tres línies de treball principals, totes elles amb un rerefons pedagògic: la gestió dels centres d’informació, que serien les eines d’educació ambiental del Parc, l’acompanyament de grups escolars i familiars al medi natural i els programes de formació de guies i educadors. Paral·lelament estan submergits en altres projectes com la renovació de la Carta Europea de Turisme Sostenible, on participa la Laura Fernández. 

Centre d’informació el Volcà del Croscat. Imatge d’Ernest Cañada. 

A més a més, consideren que cal més capacitat i recursos per millorar la gestió dels espais naturals. En Llorenç Planagumà alerta dels riscos de la simplificació, i que per poder gestionar bé és necessari “coneixement i dades, que són la base de la gestió”. I el problema, continua, és que “anem endarrerits perquè no s’han destinat recursos”. Critica que en lloc de concertar tanta inversió en obres d’infraestructura, en molts casos sobredimensionades, no s’hagi tingut més en compte les necessitats de gestió i regulació sobre el territori, i que per això calen recursos. Per tant, reclama la urgència de millorar les condicions que permetin a l’administració local i altres entitats intervenir des de la gestió, “de la mateixa manera que hi ha línies d’ajudes que els ajuntaments poden accedir per fer pavellons, centres cívics o asfaltar carreteres”. 

Així mateix, pensen que, a part de la manca de recursos destinats a la gestió d’espais naturals, falta treballar la desfreqüentació i la desestacionalització de les visites a partir de marcar nous períodes de vacances. Pel Llorenç Planagumà el problema és que “hi ha una mala planificació de les vacances”. I això fa que “tothom surti al mateix moment”, apunta. Al seu torn, l’Octavi Bonet explica que, per molt que regulin i facin pagar, el problema el seguiran tenint sempre que les visites “es concentrin a Setmana Santa, tardor i agost”. 

Reflexions finals

La pandèmia i l’increment dels turismes de proximitat ens ha portat a una situació de tensió entre les necessitats de protecció i conservació del medi natural, en un context en què els recursos, des de la crisi del 2008, són insuficients o es prioritzen altres temes abans que la conservació del medi ambient, i la necessitat i dret de la població de poder accedir a aquests entorns. Existeix el risc que la resposta sigui incrementar les dinàmiques de mercantilització i elitització de l’accés a la natura. Davant d’aquesta amenaça, que apareix sovint emmascarada en campanyes d’estigmatització dels sectors populars, la resposta ha de partir de l’afirmació del dret a l’accés a la natura. 

A partir d’aquí cal obrir i aprofundir el debat, encara massa limitat, i destinar recursos per millorar el coneixement i la gestió que faciliti fer compatibles dos drets: el de la natura i el dels éssers humans d’accedir-hi. La millora de l’accés als espais naturals en un escenari de creixement del turisme de proximitat implica, entre altres mesures, un esforç per redissenyar els nostres entorns urbans, amb un increment de zones verdes dins les àrees metropolitanes; millorar de la xarxa de transport públic per tal de dependre menys del vehicle privat;  dotar els territoris de punts de lloguer de bicicletes; l’aposta per la sensibilització i l’educació ambiental; millorar els recursos i capacitats locals de gestió de problemes del seu territori; redissenyar els mecanismes d’accés a determinades àrees quan calgui restringir-les amb fórmules que no reprodueixin les dinàmiques d’elititizació, com podrien diverses formes de sorteig per entrar-hi. Probablement caldrà apostar per alternatives que puguin ser pensades en termes postcapitalistes que ajudin a replantejar les regles del joc i la resolució de problemes concrets que millorin la vida quotidiana de la majoria de la població.