Voldria iniciar la meva intervenció agraint a l’equip d’Aethnic per comptar amb mi i amb Alba Sud en l’obertura d’aquesta jornada, i també per plantejar aquest debat en un moment de complexitat, marcat per la pandèmia i la interrupció del turisme internacional i, en conseqüència, pels interrogants sobre com afrontar què podria passar amb el turisme, i fer-ho compromesos amb la sostenibilitat, l’equitat de gènere i el respecte pels drets humans. És important també remarcar l’esforç realitzat per Aethnic per ajuntar persones de diferents àmbits i responsabilitats, i posar-les a debatre plegades.

Per abordar aquesta situació és clau interpretar correctament la crisi actual. La podem llegir com a simple accident, greu, però conjuntural i, per tant, el que tocaria seria reactivar la dinàmica turística prèvia a la crisi, sense preveure majors canvis. O bé la podem interpretar com a part d’un encadenament de múltiples crisis sistèmiques (sanitàries, climàtiques, de minerals, de combustibles fòssils i socials) que ens aboquen a temps d’incertesa, i que afectaran molt especialment el turisme internacional (Murray i Cañada, 2021). Depenent de les accions que políticament i socialment emprenguem accentuarem la vulnerabilitat i l’impacte de les crisis següents, que ens trobaran cada cop més afeblits per garantir polítiques de protecció social, o bé, si encara hi som a temps, podríem ajudar a redreçar la situació o, com a mínim, reduir-ne els impactes més greus.

A partir d’aquestes premisses, i de la posició clara que tenim a Alba Sud que no podem tornar a l’antiga normalitat, és que formularé la meva exposició en aquesta jornada.

Sostenibilitat: segueix sent útil?

Què pot aportar avui parlar de turisme sostenible? Fins a quin punt és un referent útil per abordar el debat sobre la transformació del turisme davant els reptes actuals? Probablement, el seu principal problema és el seu sobre ús, convertit bàsicament en un instrument de màrqueting. Un adjectiu més que sovint s’utilitza sense que vulgui dir gairebé res, un recurs buit. Per altra banda, també ha esdevingut un instrument tècnic extremadament complex que difícilment es tradueix en canvis tangibles en aquells contextos on és emprat.

Això ha fet que, molt sovint, quan se sent parlar de sostenibilitat hi hagi gent que es posi en alerta. Hem d’assumir que cada cop més el concepte “turisme sostenible” generi recel i provoqui la mateixa reacció que allò que la jove activista Greta Thumberg va dir, amb raó, en els dies previs de la Cimera de Glasgow sobre Canvi Climàtic, la COP26, a propòsit dels debats que allà s’anaven a donar: bla, bla, bla. 

Imatge de Streetsblog Denver sota llicència creative commons.

Si volem que la sostenibilitat sigui una idea útil, hem d’abordar amb claredat el debat sobre qüestions fonamentals en el funcionament del turisme i tot allò que comporta sota el capitalisme i, per tant, no fer-la servir com a forma d’impedir que es parli dels aspectes més controvertits d’aquestes activitats. Per altra banda, la discussió va molt més enllà d’intentar fer les coses bé en una parcel·la limitada d’activitat, en productes concrets o en certs territoris acotats, quan el context en el qual es desenvolupa el turisme és globalment insostenible, vulnera drets humans i provoca desigualtats i discriminacions en múltiples formes. Cal posar en discussió el marc global on es realitza el turisme i com ho fa.

Crítiques pioneres

El primer reconeixement que caldria fer per abordar aquest debat de forma intel·lectualment honesta és entendre que els qüestionaments del turisme no són cosa de fa dos dies, ni molt menys producte d’allò que alguns interessadament es van inventar, la turismofòbia, des de les agències de comunicació al servei de les grans empreses turístiques per intentar deslegitimar les crítiques i lluites socials que es produïen en un context de turistificació creixent. Com a mínim, des dels anys 70, sectors de l’acadèmia, amb molt menys pes, suports i reconeixement, que aquells que eren afins als interessos empresarials, han documentat i denunciat els impactes del turisme com a via de modernització i desenvolupament.

Autors comLouis Turner i John Ash a The golden horders (1976) analitzaven com el turisme havia reproduït les dinàmiques de dependència centre-perifèria. Emanuel de Kadt a Tourism, passaport to development? (1979) va qüestionar si el turisme era realment una via al desenvolupament, o més aviat accentuava una inserció subordinada en l'economia global capitalista. Per la seva banda, a Espanya, un país que sota un règim dictatorial havia apostat pel turisme des d’una posició perifèrica i que en començava a patir els primers efectes, durant els anys 70 també es va generar el mateix tipus d’estudis. Mario Gaviria a España a Go-Go. Turismo charter y neocolonialismo del espacio (1974) analitzà els mecanismes de supeditació als touroperadors internacionals en el procés de creació de les noves destinacions turístiques espanyoles. Antonio Mandly, acompanyat de dos treballadors i una treballadora del sector hoteler, a Costa del Sol. Retrato de unos colonizados (1978), va estudiar el funcionament de l’organització del treball en els hotels i les condiciones d’explotació laboral que es produïen. I Francisco Jurdao a España en venta. Compra de suelos por extranjeros y colonizacion de campesinos en la Costa del Sol (1979) disseccionava les dinàmiques especulatives que es generaven amb el sòl en el context d’una urbanització desmesurada del litoral mediterrani (Cañada i Murray, 2019).

Impactes

Tot això ha fet que a hores d’ara sapiguem sobradament els impactes que pot tenir el turisme. Parlem de qüestions com: els nivells insostenibles de consum de recursos i contaminació, incloses les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle, un dels causants de la crisi climàtica; els problemes socials i el malestar provocats per la gentrificació i la saturació turística; la dependència econòmica del sector a les destinacions saturades; l'explotació dels treballadors i treballadores en feines precàries amb salaris baixos; les dinàmiques de subordinació, cosificació, discriminació i desigualtat que pateixen les dones en una activitat en la qual són majoria (Fletcher et al., 2021; Abellan et al., 2021).

Intervenció d'Ernest Cañada al Palau Maacaya. Imatge d'Aethnic.

Per altra banda, si bé s’han reelaborat noves agendes de desenvolupament, com els ODS, quan s’aborda la qüestió turística les contradiccions són flagrants. Així, per exemple, l’ODS 8, que és un dels que expressament esmenta aquesta activitat, si bé en la seva formulació genèrica fa referència al treball decent, en les seves metes i indicadors no hi ha res que ens permeti saber com es pretén avaluar la seva qualitat, i només es té en compte la creació de llocs de treball, que poden amagar una enorme precarietat(Bianchi i de Man, 2020; Cañada, 2019). En aquest sentit, no queda tan lluny la broma de mal gust de l’OMT quan en un document oficial afirmava que gràcies a les formes flexibles de contratacció en el turisme les dones podien accedir a un lloc de treball remunerat sense haver de desatendre les seves responsabilitats domèstiques (OMT, 2014: 17). Si volem parlar seriosament de sostenibilitat i del treball de les dones en el turisme en el nostre context hi ha una mesura molt clara a fer: derogar la reforma laboral de 2012 i acabar amb l’externalització de tasques estructurals que, per exemple, ha tingut un impacte traumàtic en el treball i la salut de milers de cambreres de pis arreu d’Espanya (Cañada, 2016). Mentre això no sigui un fet, tot sona a retòrica.

Vies per orientar-se cap a la sostenibilitat

Davant les contradiccions i limitacions per avançar seriosament cap a la sostenibilitat, i a mesura que aquest concepte es desgastava, van aparèixer altres termes, com el de Turisme Responsable. Aquest es va concebre com a un instrument per avançar cap a la sostenibilitat. Però hi ha hagut massa confusió i multiplicitat de sentits que han cristal·litzat, com a mínim, en tres tipus d’estratègies que no sempre han caminat en la mateixa direcció: com a nínxol de mercat, com a conjunt de bones pràctiques voluntàries i, finalment, com a moviment social que assumeix el conflicte. El pas del temps, i certa percepció de la seva insuficient traducció pràctica, ha fet que aquests referents s’anessin abandonant per donar lloc a nous conceptes i plantejaments que suposadament buscarien també una major sostenibilitat en el turisme.

Així, cada cop es fa més referència al turisme inclusiu, i fins i tot al creixement turístic inclusiu, com ha fet l’OMT en la darrera celebració del Dia Mundial del Turisme, el passat 27 de setembre. Aquest organisme probablement ha escollit la pitjor versió de les que podia haver fet servir, quan disposaven de marcs conceptuals molt més complexos i integradors de les necessitats dels sectors més desfavorits, com el que han plantejat Regina Scheyvens i Robin Biddulph (2018). Quan l’OMT parla de creixement turístic inclusiu tot recorda als discursos neoliberals que un creia ja superats, segons els quals si creix l’economia això beneficiarà també als més pobres i, per tant, el que caldria és senzillament estimular aquesta connexió amb els sectors més dinàmics de l’economia. Però el problema és que ja sabem com acaben aquestes històries que ara ens vol vendre l’OMT. I és que el desenvolupament del turisme sota el capitalisme va acompanyat també d’exclusió. I si no només cal observar amb un mínim deteniment territoris fortament turistificats com Punta Cana - Bávaro a la República Dominicana, que a escassos centenars de metres de distància un pot trobar ressorts de luxe i, al mateix temps, suburbis insalubres on viuen part dels seus treballadors i treballadores. No és una coincidència atzarosa, contràriament, es tracta d’espais fortament interrelacionats amb una relació causal de producció i reproducció.

La qüestió és que més que proposar un nou ideal de com hauria de ser el turisme, i a partir d’aquest obrir un nou cicle de propostes tècniques cada cop més sofisticades, en el que ens hauríem de fixar és en la tensió entre exclusió i inclusió que permanentment reprodueix el turisme. El tema clau és que no podem pretendre un turisme sostenible sense posar en qüestió la lògica de creixement que l’empeny, a partir de les necessitats de reproducció i ampliació del capital. No es pot aspirar a resoldre els problemes provocats pel creixement amb més creixement (Fletcher et al., 2021). Lluny de ser un problema que senzillament es pugui resoldre en termes de gestió i avanços tecnològics, la lògica del creixement i els impactes que se’n deriven només es pot abordar políticament, transformant la forma d’organitzar les coses i les relacions socials.

Canvi de perspectiva

A hores d’ara, i amb la urgència que suposa la simultaneïtat de les crisis sistèmiques abans esmentades, cada cop sembla més evident que ens cal un canvi de perspectiva. Això implica posar en el centre del debat sobre el futur del turisme les necessitats de la gran majoria de la població i els drets humans, no les lògiques imposades per la reproducció del capital.

Les posicions crítiques han posat l’accent sobretot en la denúncia, i sort n’hem tingut del seu paper i de què han fet els moviments socials (sindicals, urbans, ecologistes, comunitaris). Sense aquestes resistències les dinàmiques de despossessió, explotació i destrucció haurien estat molt més agudes (Cañada i Murray, 2019). Però cal fer una passa més i canviar les preguntes, mirant cap avall. La qüestió no és com el creixement turístic pot ser sostenible, que implícitament dóna per bo tant el creixement com el turisme, sinó què necessita l’ésser humà en termes d’esbarjo, oci i turisme per al seu desenvolupament com a persona i per a una vida millor.

Arribem així al debat fonamental: com transformem el turisme perquè veritablement pugui estar al servei de les necessitats i drets de la majoria de la població? Transformar el turisme implica, en primer lloc, assumir que es tracta d’una activitat mal·leable, que es pot transformar en múltiples direccions en funció que quins siguin els objectius que es prioritzen. I, per tant, suposa apostar per un turisme que no es basi en les necessitats de reproducció del capital, sinó que tingui com a objectiu prioritari les necessitats i drets de la majoria de la població. És a dir, que també tenim alguna cosa a guanyar socialment amb el turisme, i això no és alguna cosa que habitualment reivindiquem.

Imatge d'Ignacio Brosa a Unspash sota llicència creative commons.

Així mateix, en segon lloc, ens veiem obligats a repensar les escales geogràfiques d’on i com es pot duu a terme el turisme. Necessàriament, implicarà una davallada del pes de la mobilitat internacional i la seva readeqüació en termes territorials. La petjada ecològica de la mobilitat internacional no suporta un model turístic com l’actual. A més, diversos factors poden paralitzar aquest tipus de mobilitat de forma més o menys intermitent. Probablement, es puguin fer menys viatges i haurien de tendir a ser més llargs, al mateix temps que seria recomanable que poguessin estar vinculats a participar de la vida quotidiana dels llocs visitats. Però al mateix temps, les necessitats de desenvolupament personal que podem associar al turisme s’hagin de replantejar en una major proximitat geogràfica (Cañada i Izcara, 2021). La solució no pot ser la reducció i elitització del turisme per a uns i les plataformes d’streaming, els videojocs i els centres comercials per als altres. Repensar les escales geogràfiques del turisme suposa abordar també el debat sobre la desigualtat.

En tercer lloc, aquesta reorganització de l’activitat turística hauria d’incidir en les polítiques públiques en turisme des de perspectives diferents de les que han dominat l’escenari fins ara. Per exemple, caldria polititzar el debat sobre el turisme social abordant les necessitats d’àmplies franges de població, així com la qualitat d’aquest tipus d’intervenció. Però també suposa plantejar qüestions que habitualment no han tingut suficient protagonisme, com la quantitat i qualitat de les àrees verdes en espais urbans, les formes d’accés a les àrees naturals protegides, el tipus d’infraestructures i de transport que facilita arribar-hi (Cañada i Izcara, 2021). O també en relació amb la cooperació internacional al desenvolupament, que és l’objecte principal d’aquesta jornada, ajudant a abordar les transicions socioecològiques necessàries a molts països als quals s’ha empès prèviament a especialitzar-se turísticament.

En quart lloc, també es fa necessari avançar cap a formes d’organització postcapitalista de l’activitat turística. Això implica reconèixer la importància de formes desmercatilitzades d’organitzar-la, o que funcionin sobre lògiques diferents de les de la reproducció del capital, com, per exemple, l’economia social i solidària. Però també suposa reconèixer la importància estratègica de la presència sindical dins les empreses capitalistes i les possibilitats d’ampliar les seves capacitats de control i d’imposar límits als propòsits dels seus propietaris. De la mateixa manera que ho pot fer des de fora el moviment veïnal o ecologista.

L’horitzó és clar: transformar el turisme per posar-lo al servei de les necessitats d’àmplies majories sense fugir de la complexitat de les crisis sistèmiques a les que ens ha dut l’acceleració capitalista. El camí no és senzill, però l’aposta val la pena, perquè és molt el que tenim a guanyar i, per altra banda, no fer un canvi de rumb resulta suïcida.