Aquest mes de novembre, concretament el dia 22, es compleixen noranta anys de la publicació a la Gaceta de Madrid–el BOE de l'època– d'una llei en la qual es disposava:

El trabajador tendrá derecho a un permiso ininterrumpido de siete días, al menos si su contrato de trabajo ha durado un año. El patrono, de acuerdo con el obrero, determinará la fecha en la que este haya de comenzar la vacación. El disfrute de está no supone descuento del salario que cobre el trabajador. La parte del salario en especie será pagada como de ordinario, o debidamente compensada.

El govern de la Segona República, presidit per Manuel Azaña, estenia així el dret a totes les persones assalariades a vacances pagades, un dret que en una llei de 1918 s'havia establert únicament pel funcionariat. Estem, doncs, de celebració del noranta aniversari de la conquesta d'un dret social de grandíssima importància que avui dia està constitucionalitzat. Una celebració que, en aquesta època –prepandèmica i postpandèmica– d'onada de fons i de llarga durada de retallades socials, no hauríem de negligir.

La reivindicació de vacances pagades era una de les demandes més preuades pel moviment obrer de les primeres dècades del segle passat. Karl Marx havia teoritzat bastant abans sobre la necessitat d'espais temporals en els quals alliberar-se de la tirania existent durant el temps de treball assalariat. En el capítol de El Capital (1867) sobre jornada laboral, després d'una esgarrifosa descripció de les interminables jornades a les fàbriques angleses, valora el que aquestes jornades laborals (en les quals pensar en vacances pagades era una quimera) li roben a la vida (allò que en l'argot econòmic se sol definir com a "cost d'oportunitat vital"). El que se'ls roba als obrers –escriu Marx– és

temps per a educació, pel desenvolupament intel·lectual, pel compliment de les funcions socials, per a les relacions socials, pel lliure joc de les forces físiques i espirituals de la vida, fins i tot per a santificar el diumenge, encara que sigui al país dels beats del precepte dominical.

D'aquí ve, a parer meu, la importància de la reducció de la jornada laboral i les vacances pagades en la taula reivindicativa del sindicalisme de finals del segle XIX i principis del XX.

Aquesta conquesta, rubricada en forma de llei pel llavors ministre de Treball, Francisco Largo Caballero, cal inserir-la en la dinàmica en, si em permeten l'analogia, el rastre que deixava el fantasma que recorria Europa conquerint drets socials. Per exemple, les que passen per ser les primeres vacances pagades – dues setmanes a l'any– de la història van ser fruit, després d'un llarg i festiu moviment vaguista (les "vagues alegres", per desenvolupar-se en un ambient festiu de música i ball a les fàbriques i tallers), dels "Acords Matignon" del 7 de juny de 1936 entre el Govern francès del Front Popular de Léon Blum i els sindicats. Poc temps després, a Gran Bretanya una llei de 1938 va establir la setmana de vacances anuals pagades, i així en gran part del continent europeu. Ras i curt: arreu les vacances pagades són una conquesta de les classes subalternes, i no un regal graciosament atorgat per ningú.

En el cas espanyol el dret a gaudir de vacances amb salari ha tingut una evolució complexa des d'aquella llei de 1931. Entre altres coses perquè la Segona República no va tenir temps d'ampliar i millorar el dret que va instaurar. Durant la llarga dictadura franquista poc es va millorar, fins que arribà el període del tardofranquisme, i la primera conflictivitat social d'envergadura molt lligada al naixement i desenvolupament de les Comissions Obreres. Els convenis col·lectius i les Ordenances Laborals van ser els marcs de prolongació minsa, i de forma desigual del temps de vacances, fins a arribar a 1976 en què la Llei de Relacions Laborals va establir un mínim de 21 dies per a tots els assalariats. Després, ja en l'etapa democràtica, va arribar l'Estatut dels Treballadors de 1980, que va ampliar una mica més el període mínim de descans en 23 dies naturals, fins a la seva reforma de 1983 que va elevar aquest mínim legal de vacances pagades a 30 dies.

En aquests 90 anys, el dret a vacances ha acompanyat a diversos processos socials d'envergadura global i local, com ara:

1) Sense el dret conquistat pel moviment obrer de vacances pagades, no hauria existit l'esponerós desenvolupament de la "indústria de les vacances", és a dir, del turisme de masses.

2) L'hegemonia de la visió econòmica ortodoxa ha aconseguit que desaparegui qualsevol referència no mercantilitzada en les anàlisis del treball remunerat. El productivisme i el competitivisme no entenen d'espais de satisfacció vital en les vides laborals de les persones convertides en "capital humà". En aquest sentit, les vacances són comptabilitzades com un cost, i, conseqüentment, en economia laboral s'imposa el patró de cost salarial per hora realment treballada.

3) El dret a vacances ha sofert el mateix procés de precarització que les altres institucions laborals. En l'època de, en paraules de Zygmunt Bauman, "gairebé ocupacions", el que és realment existent és un "gairebé dret a vacances mal pagades" que explica que un 34,4% i un 31,7%, respectivament, de la població espanyola i de les Illes Balears no pugui permetre's anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any.

En qualsevol cas, aquest noranta aniversari de la conquesta de les vacances pagades hauria de servir per a reflexionar sobre la importància de conjuminar activitat econòmica amb ampliació de drets socials i de ciutadania no precaris. Avui la disputa entre, aquí cit a Donatella Della Porta, "política progressiva i regressiva" està en posar la vida de tothom al centre de tot, o, per contra, posar-hi la incertesa i la por de les majories socials al futur.