Sadernes, a la vall de Sant Aniol d'Aguja, és un dels indrets turístics més emblemàtics de la comarca de la Garrotxa. Pertany al municipi de Sales de Llierca, amb una població de 164 habitants, dins la subcomarca de l'Alta Garrotxa, massís de muntanya al nord de la comarca coronat pel cim del Comanegre amb 1557 metres d'altura, el punt també més elevat de la Garrotxa. La vall està travessada pel riu Sant Aniol, que en baixar de les muntanyes forma gorgues i salts d'aigua de gran bellesa i molt apreciades pel barranquisme i pel bany recreatiu. La zona també és molt coneguda pel senderisme per la gran quantitat de camins senyalitzats, i per l'escalada, gràcies a les parets i crestes particularment adequades per a aquesta pràctica. Sadernes compte amb un càmping, un hotel i diversos establiments de turisme rural. Els espais són gestionats pel Consorci de l'Alta Garrotxa, entitat creada l'any 2000, actualment depenent de la Generalitat de Catalunya, i de la que formen part activa els 11 municipis englobats dins l'espai natural.

Un problema "d'ordre públic"

Tots aquests atractius, i unes comunicacions cada cop més ràpides, que amb l'obertura del túnel de Bracons (2007) i la construcció de l'autovia A-26 o eix Pirinenc (entre el 2002-06 tram Besalú-Olot), l'han posat a 1 hora i 30 minuts de l'àrea metropolitana de Barcelona, i a 45 minuts de la ciutat Girona, l'han convertit en un punt de gran massificació turística.

Els problemes a Sadernes van començar a mitjans dels noranta i com explica Sara Sánchez, llicenciada en Ciències Ambientals i DEA en Educació Ambiental i tècnica des de fa 17 anys del Consorci de l'Alta Garrotxa , "tot va començar per un problema d'ordre públic, fins al punt que la zona era anomenada pels cossos de seguretat de la comarca «el Vietnam de la Garrotxa», per la gran quantitat de robatoris i vandalisme que patien les llargues rengleres de cotxes estacionats als vorals de la pista d'accés".

En aquest context caòtic i d'inseguretat ciutadana, el Consorci es va plantejar diferents actuacions amb tres objectius, segons relata la Sara Sánchez: "la protecció dels valors naturals, garantir la seguretat i l'ordre públic i millorar la qualitat de la visita".

Com a primera actuació es van imposar limitacions a l'accés motoritzat, creant 200 places d'aparcament regulat i prohibint i sancionant l'estacionament fora d'elles. Regulació, que la mateixa Sara reconeix, que "al principi va costar de fer entendre, sobretot a la població local", però que progressivament "s'han anat fixant en l'imaginari de la gent, que ha normalitzat les regulacions com un benefici en la qualitat de la visita". Aquestes actuacions també han abastat els camins, diversificant els senders per evitar la massificació en determinats llocs, i l'escalada, establint espais lliures, parets on només es pot practicar en èpoques determinades i indrets on està totalment prohibit fer-ho. Per altra banda, i amb col·laboració amb l'Associació Galanthus, s'ha dut a terme "un estudi en barrancs i gorgs que assenyala on es pot autoritzar el bany i on el risc pels valors naturals exigeix prohibir-lo. Sobretot en aquells indrets protegits com a «Habitas d'Interès Comunitari» on cal restringir-lo de forma total", conta la Sara.

I arriba el "desconfinament"

Arran de la pandèmia, i concretament a partir del final del confinament a l'estiu del 2020, la situació es va complicar en extrem, ja que amb la impossibilitat de fer viatges a l'estranger i la ressaca dels mesos de tancament obligatori, les visites es van multiplicar per cinc respecte a anys anteriors. La preocupació inicial, per la Sara Sánchez, era "el manteniment de les distàncies de seguretat entre persones dins del context provocat per la pandèmia". Per això es va decidir reduir en un 50% la capacitat dels pàrquings, en un intent desesperat d'acotar el nombre de visitants. Però la realitat va ser que els cotxes van començar a ocupar els vorals de la carretera d'accés a l'espai regulat. Per tant, no s'havia solucionat el problema sinó que simplement s'havia traslladat més avall. La mesura es va revertir i es van senyalitzar les informacions sobre les prescripcions sanitàries a tenir en compte. També es van endreçar les rutes curtes i més utilitzades per fer-les circulars i evitar el màxim les aglomeracions. Tot plegat en un context d'una afluència massiva i desconeguda fins aquells moments.

Sadernes. Imatge del Consorci de l'Alta Garrotxa.

Inspirada en l'experiència de la Platja de Castell, i en el marc de la manca permanent de recursos públics per a la gestió dels espais naturals, calia obrir-se a la possibilitat del pagament per l'accés. Es va establir un preu d'acollida a l'espai regulat de 5,56 euros malgrat que el cost real calculat es troba entre 10 i 12 euros, aportant la Generalitat de Catalunya el marge no cobert per la taxa. Sara Sánchez admet que ha estat una mesura no desitjada, perquè pot obrir la porta a una possible elitització, i que en cap cas ha de ser la finalitat, però si la veu com el mitjà pel canvi de paradigma que necessita el turisme de proximitat en espais naturals: "evitar la improvisació en el viatge i fomentar la planificació prèvia de la visita". Així considera que, igual que assistir a un espectacle artístic o una visita a un museu requereix planificació i reserva prèvia, la sortida a un espai natural hauria de funcionar amb els mateixos paràmetres.

Per altra banda, una qüestió important, també destaca que la regulació d'un espai ha de tenir sempre l'acompanyament d'un equip d'educació ambiental. Octavi Bonet, pedagog i coordinador de Tosca, empresa d'educació ambiental que ha estat la responsable dels punts d'informació a Sadernes afirma: "el paper dels educadors ambientals és fonamental i ha d'anar més enllà d'un simple control i ordenació dels fluxos de visitants. Cal tenir punts d'informació mòbils per detectar els mals usos i fer intervencions actives i pedagògiques amb els visitants". Bonet destaca que la riera de Sant Aniol és una "reserva natural fluvial" amb uns valors naturals de gran fragilitat i que difícilment són compatibles amb el bany recreatiu massiu que s'ha donat a la zona. Per al coordinador de Tosca "la riera no pot ser una piscina pública" i "cal comptabilitzar el dret a gaudir de la natura amb la seva preservació, i això només serà possible amb regulacions i molta intervenció pedagògica sobre el terreny de com comportar-se en els espais naturals". Per a la Sara Sánchez precisament una de les garanties per fer valdre i millorar la qualitat de la visita és fonamental "l'educació ambiental i la professionalitat dels informadors. No només han d'ordenar el tràfic, sinó que han de ser educadors i ajudar al visitant a conèixer i respectar l'espai natural".

Punt d'informació a Sadernes.  Imatge del Consorci de l'Alta Garrotxa.

Un altre element de futur a tenir en compte, sobretot en el context de l'emergència climàtica, i una possible crisi energètica que limiti la possibilitat del desplaçament motoritzat, és convertir el transport públic en la forma més usual d'accés al medi natural. Segons reconeix la mateixa Organització Mundial del Turisme un 75% de les emissions del turisme són provocades pel transport. En aquest sentit, Sara Sánchez veu positiu el treball del Consell Comarcal de Garrotxa, "que està elaborant un projecte on la mobilitat formi part protagonista de l'experiència de la visita, aprofitant totes les possibilitats que ens dona la tecnologia smart i potenciant i articulant les diferents modalitats de transport." I així mateix valora l'existència d'una "taula de mobilitat comarcal que també té en compte i integra la mobilitat turística, i que està estudiant els fluxos, tant de la població en general, com del turisme en particular, per veure com regular-los i canalitzar-los a través del transport públic o d'altres formes de mobilitat sostenible". El transport públic pot acomplir una triple funció, garantir una visita de més qualitat, més democràtica i amb molt menys impacte sobre el medi natural, en regular l'accés i evitar la invasió de vehicles privats.

Sadernes representa un exemple paradigmàtic d'un espai natural de gran atractiu lúdic i paisatgístic que ha esdevingut, per això mateix, una veritable "zona zero" de la massificació turística a la natura. Però gràcies a l'existència d'un organisme públic que intervé per regular i limitar els efectes negatius de la sobrefreqüèntació, també ha esdevingut un laboratori de bones pràctiques del que altres zones protegides i espais rurals poden aprendre molt: limitant l’accés motoritzat i esglaonant les possibilitats d’aparcament en funció de l’època de l’any, regulant les activitats de lleure i esport atenent als valors naturals en joc i a la fragilitat d’aquests, millorant la qualitat de l’estada amb informadors i educadors ambientals que orientin i reforcin les bones pràctiques i finalment cercant l’equilibri entre les activitats agroramaderes quotidianes i les visites de lleure turístic.

Garantir el dret democràtic a l'ús del medi natural per part de tothom, i sobretot de les poblacions urbanes, requereix lideratge polític, voluntat pública i recursos humans i econòmics per organitzar i regular un lleure que, per altra banda, és fonamental per la salut i el benestar humans.