Acabada la Guerra d'Espanya (1936-39), i amb la derrota de la República davant Francisco Franco i els seus generals colpistes, centenars de milers de republicans van fugir a França. Es calcula que en quinze dies van travessar la frontera unes 480 mil persones. Les que van romandre finalment en aquell país, al voltant de cent cinquanta mil espanyols, es van veure sorpresos per l'inici de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació per part de les tropes hitlerianes el 1940. Milers d'elles, coherentment amb les seves conviccions antifeixistes, es van incorporar a les xarxes de la resistència francesa, convertint-se, sobretot al sud de país, en un factor fonamental de la lluita d'alliberament. Els Pirineus van esdevenir una frontera estratègica per la resistència contra l'ocupació alemanya. Durant aquells anys es van utilitzar els passos de les muntanyes per ajudar a civils que fugien del terror nazi, sobretot persones jueves, i per salvar aviadors britànics abatuts sobre França. També es van organitzar grups de guerrillers (anomenats maquis a França, i posteriorment també a Espanya) que s'ocultaven en els boscos de les zones muntanyoses i que atacaven a l'ocupant alemany amb accions de sabotatge, organitzant emboscades i recuperant armament.

A partir de 1944 amb la retirada de la Werhmacht alemanya i l'alliberament del sud de França, la població espanyola que havia lluitat al maquis contra el nazisme intensifica les seves accions guerrilleres, penetrant dins d'Espanya amb la intenció de fer caure Franco, que fins aquell moment havia estat un ferm aliat de Hitler i Mussolini. Aquestes infiltracions sobretot de grups comunistes i anarquistes, van necessitar de passos i rutes segures per on havien de circular militants, armes, propaganda i tot allò que calia per alimentar la resistència interna contra el franquisme.

Entre 1944 i principis dels anys 50 aquests camins van esdevenir indrets d’esperança per milers de persones exiliades en la seva lluita contra la dictadura. Però la consolidació internacional del règim franquista i el terror i la repressió interna van fer cada cop més inútil i contraproduent la lluita guerrillera i progressivament les organitzacions que li donaven suport i l'organitzaven, PCE-PSUC (comunistes) i CNT (anarquistes), van plantejar canvis d'estratègia política i el maquis va entrar en una ràpida decadència i desaparició. A més aquests van ser presentats pel règim com a simples delinqüents comuns i amb l’objectiu de despolititzar-los i marginar-los els anomenava “bandolers”. Així van quedar reduïts a grups petits de resistents i personatges que van esdevenir llegendaris, però sense cap incidència política real.

Grup de maquis creuant els PIrineus.

Aquests camins, així com el record de la lluita guerrillera han quedat durant molts anys soterrats pel discurs del bàndol guanyador i el silenci imposat a la poblacióperdedora. L'oblit va resta la norma, obligat primer per una dictadura que va durar fins al 1977 i després per una jove i precària democràcia que va optar per l'amnèsia voluntària.

Malgrat això va anar creixent autònomament un associacionisme memorial  que actualment té al nostre país un llarg recorregut i unes entitats amb un fort bagatge militant, com l’ Associació Catalana d'expressos polítics del franquisme, l'Amical de les Brigades Internacionals, l'Amical Mauthausen o la mateixa Amical dels Antics Guerrillers de Catalunya. Per altra banda la constitució del Memorial Democràtic de Catalunya el 2007 ha servit per dinamitzar i visibilitzar tot aquest treball i ha estat els darrers cinc anys quan més han proliferat al voltant dels llocs de memòria projectes que combinen la difusió d'un passat recent, traumàtic i silenciat, amb activitats lúdiques i turístiques de diferents formats.

Tornar a caminar per les rutes dels maquis

Darrerament, i a l'escalf de l'impuls del moviment per la recuperació de memòria històrica, l'Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya està duent a terme una intensa recerca per localitzar i senyalitzar aquestes rutes. Aquesta entitat reneix el 2019 a partir d'un grup de treball de diversos activistes al voltant de la recuperació de la memòria de Francesc Serrat Pujolar, "Cisquet", un jove d'Olot resistent a França durant la Segona Guerra Mundial i que va participar en el maquis a Catalunya entre 1944 i 1945, fins que va ser detingut, jutjat i afusellat el febrer de 1946.

Per altra banda es volia també mantenir viva a la històrica Amical dels Antics Guerrillers de Catalunya, un cop desaparegut el seu darrer president, Lluís Martí Bielsa (1921-2019), i perpetuar el treball d'aquells vells guerrillers amb una entitat que seguís impulsant projectes de memòria i investigació al voltant de la resistència contra el franquisme.

La nova Amical en aquests dos anys ha dut terme un intens treball, com la publicació de tres edicions del llibre dedicat a Francesc Serrat Pujolar, un documental sobre la seva vida, "Cisquet i el seu germà", dirigit per l’olotí Marc Planagumà, una exposició titulada "Cisquet i el seu temps", una intensa activitat de comunicació a partir de la creació d'una web i d'una presència continua a les xarxes socials, així com actes de record, commemoracions, xerrades, jornades d'estudi, caminades reivindicatives, i col·locacions de plaques memorials relacionades amb la lluita guerrillera a Catalunya.

El treball de recuperació dels camins dels maquis a les comarques del Ripollès i la Garrotxa s'ha basat sobretot en els testimonis escrits pels mateixos guies, en aquest cas vinculats al PCE-PSUC, que van operar en aquestes zones fronteres, també als informes escrits pels mateixos guerrillers i als atestats de les forces de seguretat (Guardia Civil) que els perseguien i combatien. A les esmentades comarques gironines s'han recuperat i estan en fase de senyalització dos itineraris que travessen per les agrestes i laberíntiques zones de muntanya que unien la frontera amb el centre de Catalunya per des d'allà accedir a Barcelona i també connectar amb l'interior de la península Ibèrica. Sobretot amb les regions on operava la potent i organitzada Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA). Aquesta tasca de recuperació de la memòria està comptant amb el suport de la Diputació de Girona, de la Generalitat de Catalunya (Memorial Democràtic de Catalunya) i dels ajuntaments implicats, i també d’altres entitats culturals i memorialistes locals i nacionals.

Ruta pedagògica i recreació dels "Fets de Puigvert" de desembre de 1944. Imatge de Geni Pascual.

Tot això es duu a termeen el context d'un moviment més ampli a tota Espanya on han anat apareixent iniciatives de recuperació de la memòria històrica vinculades a activitats lúdiques amb una clara vocació cívica i cultural que volen arribar cada cop a més població, fins i tot a aquella que generalment no participar en actes de tipus polític o acadèmic relacionats amb aquell període històric. A Catalunya, per exemple, han sorgit iniciatives institucionals al voltant dels camins de la retirada republicana de 1939, vinculats sobretot al treball que duu a terme el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera, que depèn del Memorial Democràtic de Catalunya. Altres relacionats amb la Batalla de l'Ebre, promovent jornades que combinen la clàssica fira popular, aglutinant activitats diverses, com presentacions de llibres, projeccions documentals i sobretot com a element central, recreacions ficcionades de la batalla, com han fet a les poblacions de Flix o a Fayón, propostes que tenen una voluntat molt clara d'oferir una experiència lúdica i cultural amb un to marcadament turístic i que es volen convertir en cites permanents que atreguin visitants i dinamitzin el territori. Projectes com “Terra enllà” que vincula turisme, producció vinícola i la memòria de la Batalla de l’Ebre. Paral·lelament al Bages i al Bergadà el projecte GR179 recupera i senyalitza una ruta del maquis especialment utilitzada durant aquell mateix període per la guerrilla llibertaria vinculada a la CNT.

Fora de Catalunya també s’han produït múltiples iniciatives en aquest sentit. Així, per exemple, una altra proposta memorial de gran interès i seguiment és el projecte al voltant de la "Desbandada" de la carretera de Màlaga a Almeria el 1937. “La Desbandá" és una entitat que es presenta al mateix temps, i de forma molt oportuna, com a "associació sociocultural i club senderista" i ha impulsat una marxa popular amb la voluntat explicita d'unir memòria i senderisme esportiu.

Un turisme de proximitat amb voluntat cívica i pedagògica

Tot i que l'objectiu principal d'aquest treball de l'Amical d'Antics Guerrillers és la recuperació de la memòria d'una lluita injustament oblidada i estigmatitzada pel règim franquista, també obre la porta a la possibilitat de canalitzar un lleure excursionista i motivat inicialment pel gaudi del paisatge i la natura, donant-li un contingut cívic, històric i ètic-polític.

Vincular espais naturals, oci i recuperació de la memòria històrica és una combinació que permet un turisme de proximitat més enriquidor i de qualitat, mostrant-nos a partir de les històries de vida dels maquis un paisatge que és molt més que una postal encisadora o natural: l'escenari real i vivencial d'un drama històric molt recent. El relat de la resistència contra el franquisme pot sortir així dels llibres de història i del debat purament acadèmic per esdevenir quelcom viscut i tangible amb la possibilitat de poder caminar per les mateixes rutes per les quals transitaven els maquis. S’obre la possibilitar d’escoltar les històries que van succeir en aquells indrets i també utilitzar petites teatralitzacions de caràcter pedagògic on es dona vida a aquells herois anònims.  Fer també visibles els seus objectius polítics, les seves esperances, donant a conèixer als personatges més rellevants, com els guies de passos, i també les penalitats d'una vida de permanent clandestinitat i persecució. El projecte vol també recolzar-se amb fulletons informatius, xerrades, una exposició, vídeos promocionals i una oferta de sortides pedagògiques que també pugui ser útil per l'àmbit escolar i associatiu.

L'Amical Antics Guerrillers de Catalunya, està iniciant un seguit d'accions mediàtiques i projectes per donar a conèixer la proposta d'oci cultural que representen aquestes rutes.  S’estan cercant complicitats amb institucions públiques estatals, sobretot els ajuntaments, a través de les seves oficines de turisme. També és important implicar als establiments de turisme rural del territori, que poden veure ampliada i enriquida la seva oferta d'activitats cap a un visitant majoritàriament de proximitat (àrea metropolitana de Barcelona) i que cada cop ha mostrat més interès pel coneixement històric i en la recuperació d'un passat oblidat i traumàtic. Paral·lelament es busca el suport i la participació d'entitats culturals i científiques vinculades al territori, així com amb grups excursionistes i esportius. Actualment, s'han marcat i senyalitzat dues rutes dels maquis: entre Prats de Molló a França i Manlleu (Osona) i un altre en La Menera, també a França i Cantonigròs (Osona).

Plafó memorial de la ruta del maquis a la Vall de Bianya (Garrotxa). Imatge de Raül Valls.

Per altra banda, aquestes propostes poden ajudar també a diversificar l'oferta senderista, posant el focus i donant a conèixer camins poc utilitzats i evitant així la hiperfreqüentació d'altres espais on la facilitat d'accés motoritzat, la singularitat del paisatge i una excessiva exposició mediàtica estan massificant de forma insostenible. Una massificació, que un altre de coses, implica un greu impacte ambiental en espais generalment fràgils i al mateix temps genera conflictes amb les activitats ramaderes i agrícoles pròpies d'aquests indrets rurals.

Aquest maridatge entre turisme i memòria no està absent de problemes, contradiccions i riscos.Si, per una banda, les activitats lúdiques en els espais de memòria serveixen clarament com a efecte multiplicador de la difusió històrica entre la població, també poden caure en la trivialització i l'espectacularització. En aquest sentit són interessants les reflexions d'Ernest Cañada al voltant de les potencialitats i riscos del turisme de memòria. Sense estigmatitzar per principi qualsevol activitat que tingui com a objectiu el benefici econòmic i la dinamització turística d'un territori, cal que tinguem en compte quines són les línies vermelles que cal respectar i, per tant, que les motivacions memorials, cíviques i pedagògiques han de prevaldre sempre si no volem que aquestes propostes d'oci cultural esdevinguin carcasses eticament buides al servei exclusiu de l'espectacle i el lucre mercantil.

La recuperació de les rutes del maquis poden esdevenir una potent proposta d'oci i memòria que doti al turisme de proximitat d'un contingut ètic i cívic, generador de coneixement de la història recent i de la promoció de valors democràtics i progressius en uns temps on les sinistres ombres de l'extrema tornen en planar sobre la humanitat.