L'anàlisi de qualsevol nova legislació turística cal, a parer meu, encabir-la en la disputa dels futurs turístics. Dels futurs immediats, car és urgent sortir de l'atzucac d'anys i panys de creixement turístic sense límits, d'estímuls publicoprivats al creixement contaminant [1], de precarietats laborals i vitals a dojo, d'acceptació acrítica d'un turisme molt majoritàriament generador de grandíssimes desigualtats i menyspreus a les poblacions amfitriones. Els desafiaments de la triple crisi ecològica (climàtica [2], de biodiversitat i d'espais naturals), de la revolució digital, i de les transformacions dels treballs en aquest segle XXI, ens exigeixen pensar en un altre turisme. I confrontar-lo, si cal, amb les resistències de les elits politico-empresarials per mantenir l'actual statu quo turístic.

Prenguem com a exemple la nova legislació turística instaurada mitjançant el "Decret llei 3/2022, d'11 de febrer, de mesures urgents per a la sostenibilitat i la circularitat del turisme de les Illes Balears", pendent encara ara d'aprovació parlamentària. La pregunta clau és: estem en presència d'una normativa turística que capgira el guió neoliberal, i, per tant, permet albirar un altre model turístic, i, de rebrot, un altre model social? Evidentment, la resposta és un rotund no. M'explic.

Més enllà de la gran operació de propaganda pròpia d'unes institucions que s'aprofiten d'una societat sotmesa a la ideologia turística, i de la banalització total dels termes "sostenibilitat", "circularitat", etc., la nova norma turística, en el millor dels casos, sistematitza l'aplicació a aquesta activitat –bàsicament a l'hotelera– d’algunes mesures d'adaptació al canvi climàtic (amb uns clars guanyadors, com indica el professor de geografia de la Universitat de les Illes Balears (UIB), i membre del Grup d'Investigació en Sostenibilitat i Territori, Macià Blázquez, en aquest article). Però, i això és un punt veritablement important, no s'implementa cap mesura de mitigació en la línia del que proposen en aquest text la professora de la UIB, Caterina María Torres Figuerola i, el científic del Centre Oceanogràfic de Balears, Joan Moranta Mesquida.

Ras i curt: O hi ha decreixement del nombre de turistes (no només, encara que també, de places turístiques), o "sostenibilitat" i "circularitat" esdevenen peces del cada vegada més sofisticat "greenwashing" [3]. En aquest sentit, les mesures d'economia circular (Títol V del RD) no van massa més enllà d'un seguit de definicions de conceptes, i de concreció a les instal·lacions turístiques de normativa ja existent sobre residus i circularitat. Val a dir que, com a part essencial del "greenwashing" i de l'assimilació per part del sistema de l'inicialment contra hegemònic concepte d'economia circular, s'ha proscrit la primera de les tres erres (3R), és a dir, la primera del "Reduir, Reutilitzar, Reciclar".

Per una altra banda, la suspensió de la tramitació de noves places turístiques (Disposició addicional primera i segona del DL) no té, ans al contrari, cap seguretat decrecionista. Ara mateix, en la tramitació parlamentària del DL hi ha un intens mercadeig sobre excepcions per a rebaixar encara més aquesta moratòria (que no eliminació de places turístiques). També caldrà veure com queda el regateig sobre l'edat per a allotjar-se amb els pares en la mateixa habitació. Sembla que s'està discutint si es rebaixa de 16 a 12 anys l'edat, o si, en el regateig, s'aconsegueix una solució intermèdia fixant-la en catorze anys. En qualsevol cas, el quid de la qüestió està en la "R" de reducció del nombre de turistes de qualsevol edat. L'edat no és una variable en la generació d'emissions de carboni dels desplaçaments en avió. Desplaçaments, endemés, de curta durada (6,96 dies de mitjana al conjunt de l'estat espanyol, i 5,49 a les Illes Balears en l'any, prepandèmic, de 2019), i, per tant, amb una grandíssima petjada de CO per càpita. Vet aquí una de les causes que fa imprescindible el decreixement turístic per a mitigar la crisi climàtica i les altres crisis ecològiques. Ja no valen les xerrameques sobre "l'aviació sostenible", o "la neutralització climàtica de l'aviació".

Malgrat que la retòrica fregui el paroxisme, com ara afirmar que "... el turisme sostenible és el que lidera la justícia social, el treball de qualitat, la igualtat, el desenvolupament econòmic, i la integritat ambiental per arribar a ser una destinació competitiva i viable" (sic) [4], el fet cert i segur és que, com afirma el gens sospitós de simpatitzar amb l'ecoanarquisme radical, Tony Judt, "la mera expansió econòmica sostinguda no garanteix ni la igualtat ni la prosperitat, ni tan sols és un índex fiable de desenvolupament econòmic" (2010: 158).

Per una altra banda, la disputa dels futurs turístics, no és aliena a la necessitat de disputar legislacions turístiques que prenguin en consideració les condicions de treball en el si de les instal·lacions turístiques. A la legislació turística autonòmica de les Illes Balears hi ha alguns precedents a la llei 2/1999, de 24 de març, General Turística de les Illes Balears que, amb els articles 51 i 52, pretenia impulsar la desestacionalització de l'activitat hotelera i laboral. Ara bé, l'èxit d'aquests preceptes legals va ser absolutament inexistent. La desestacionalització sense tenir en compte els límits ecològics va ser palanca rellevant del creixement turístic desbocat a partir del segon lustre del segle XXI.

El cas és que ara, seguint amb el paroxisme abans comentat, en el preàmbul del Decret llei d'11 febrer no s'estan d'afirmar que "les Illes Balears han d'esdevenir pioneres de l'evolució d'un sistema turístic tractor de la inversió i que doni suport al desenvolupament empresarial, a la vegada que han de ser pioneres a continuar millorant els entorns de treball i les condicions ergonòmiques per consolidar els propòsits de millora contínua que practica el teixit empresarial envers les persones treballadores" [5]. Pel que fa a millorar els entorns de treball es redueix (article 2 del DL) al següent:

"Els establiments d'allotjament de les Illes Balears que pertanyen al grup d'hotels, hotels de ciutat, hotels apartament, hotels rurals, així com la resta d'establiments d'allotjament que voluntàriament hagin obtingut una classificació d'estrelles, tenen l'obligació que la totalitat dels llits de l'establiment, llevat dels supletoris, siguin elevables mecànicament o elèctricament, de tal manera que permetin una millor neteja del terra de l'habitació o dels elements sobre els quals s'assenta el llit”.

Per a la implantació dels llits elevables s'estableix un calendari força flexible, que ha d'estar conclòs el 2028.

Aquest assumpte de la generalització de llits elevables dels hotels és, sens dubte, positiu, tot i que presenta importants desenfocaments i insuficiències. No s'aborda des de la perspectiva d'associar treball amb qualitat de vida. El, diguem-ho així, marc mental és el de la higiene de les habitacions, el de la "modernització i innovació en la higiene i neteja dels establiments d'allotjament hoteler per a una millora de la qualitat i el confort ... [i] es considera també urgent i necessària la modificació legislativa que garanteix que els establiments d'allotjament ja obligats per la normativa a dur a terme almenys una neteja diària de les unitats d'allotjament duguin a terme aquesta tasca d'una manera més eficaç, la qual cosa és necessària tant per la percepció visual com pel benestar dels clients i usuaris ..." [6]. Com és aquesta la perspectiva principal –i no la millora de les condicions de feina–, el període d'implantació és tan prolongat en el temps i s'exceptuen el "suplements" [7]. A la redacció del DL queda clar que la salut de les persones és una qüestió secundària en aquesta "modernització de les habitacions hoteleres" en afirmar que "incidirà també en la protecció de la seva salut" [8]. És una manera d'abordament lamentable. Una forma alternativa de fer-ho més assenyada seria la d'acabar amb l'epidèmia de malalties psicosocials, la de revertir el fenomen de la medicalització per poder resistir la jornada laboral, la de posar fre a "l'economia de l'estrès"... que, òbviament, "incidirà també" en la millora dels serveis oferts als clients.

Ara bé, per superar les limitacions de solucions, com ara, la "solució llits elevables" [9] cal prendre en consideració que la càrrega i l'organització del treball té a veure amb una construcció social d'empresa sense participació efectiva dels treballadors [10].

Per acabar, noti's que el "Decret llei 3/2022, d'11 de febrer, de mesures urgents per a la sostenibilitat i la circularitat del turisme de les Illes Balears", des d'una mirada innovadora neix vell just en començar a caminar, car no aborda aspectes crucials de qualsevol normativa turística amb un mínim de pulsió emancipadora: La "uberització" de les instal·lacions turístiques, les condicions laborals –amb la Salut Laboral com a qüestió força rellevant– en el sector del lloguer turístic, l'impuls en l'àmbit del sector del turisme de l'Economia Social i Solidària, la fiscalitat verda de debò, o la conveniència de repensar la necessitat de la promoció turista pública.

Això no obstant, l'embranzida de la disputa dels futurs turístics a propòsits de les regulacions turístiques depèn de la puixança mobilitzadora i capacitat propositiva dels moviments socials que posen la vida al centre. En aquest sentit, s'escau recordar que, entre les propostes en matèria turística del moviment illenc "La vida al centre", hi figura la següent:

"Revisió de les regulacions autonòmiques d'ordenació turística, amb la introducció de mesures per a la disminució d'unitats d'allotjament, incorporació de plantilles mínimes, i garantir que les infraestructures garanteixen la salut laboral i la prevenció de riscos de les persones treballadores".

Cal, doncs, repensar noves lògiques de confrontació. Perquè, com bé apunta Xavier Antich, "La lògica consensual ha animat una tendència hegemònica en les darreres dècades i ha tingut avals tan competents, des del punt de vista teòric, com Jürgen Habermas, que, de l'aspiració al consens, en va fer l'horitzó fonamental del debat polític, i va establir les bases de l'anomenada democràcia consensual, que avui ens sembla un oxímoron" (2016: 118-119).