En record de Josep Torres i Clavé, fundador del GATCPAC i artífex del projecte de la CRV, mort en combat en defensa de la República el 12 gener de 1939.

La proclamació a Espanya de la II República el 14 d’abril 1931 va desfermar una allau de propostes progressistes i modernitzadores en tots els àmbits de la societat. Els drets socials i laborals, la cultura i l'educació, la salut i el benestar, se situaren al centre de les aspiracions de transformació social d'una democràcia que havia arribat en mig d'un gran entusiasme popular i que la convertí en una les experiències polítiques i socials més intenses i apassionants del segle XX a Europa.

Sota la influència dels drets laborals conquerits, sobretot aquells que tenien a veure amb la jornada laboral i el dret al descans i les vacances, van sorgir projectes com la Ciutat del Repòs i les Vacances (CRV) (Sauquet, 2012), impulsats per un grup d'arquitectes d'esquerres. Aquests, influïts per les avantguardes de pensament urbanístic internacional, van veure en la jove República i l'entusiasme popular que l'havia fet possible una oportunitat per dur a terme polítiques de transformació també en l'àmbit del lleure, la salut i el benestar de les masses populars. El grup, nascut a Espanya el 1930 sota el nom de GATEPAC (Grupo de Artistas y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), i que a Catalunya el va precedir l’any1929 el GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l'Arquitectura Contemporània), va esdevenir el referent urbanístic de les ànsies de canvi i progrés social de la nova República. Molt influïts pels vents reformistes, democratitzadors i racionalistes que corrien per Europa, sobretot de la mà d'arquitectes com Le Corbusier, Bruno Taut, Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Mendelsohn, escoles com la Bauhaus, i també per les tendències revolucionàries sorgides des de la Unió Soviètica, van veure la possibilitat d'impulsar projectes de transformació urbana innovadors posats al servei de les recents conquestes obreres i de les necessitats de descans i oci que les majories socials demandaven cada cop més. Líders del GATCPAC, com Josep Lluís Sert, o Josep Torres i Clavé, eren joves arquitectes que, esperonats per les expectatives republicanes, simpatitzaven amb partits d'esquerres, com la Unió Socialista de Catalunya, i viatjaven sovint per Europa fent-se ressò de les modernes tendències que impulsaven l'arquitectura i l’urbanisme del moment.

Font: Sauquet, 2012.

Seguint el model d'aquests corrents innovadors i revolucionaris es van aplegar al voltant d'una revista, Documentos de Actividad Contemporanea, més coneguda com a "AC", publicació gràfica que seguia l'estil cosmopolita i avantguardista d'altres publicacions que van sacsejar el panorama europeu durant aquells anys. AC va esdevenir un autèntic aparador ideològic d'aquest grup d'intel·lectuals. A Catalunya, aquests joves arquitectes, amb el suport de les noves autoritats republicanes (especialment del president de la Generalitat Francesc Macià), van impulsar diversos projectes de transformació urbana, com el Pla Macià, que volia emprendre una radical transformació de la ciutat de Barcelona, fruit dels intercanvis tècnics i intel·lectuals entre Le Corbusier i Josep Lluís Sert. Aquest pla per a una nova Barcelona futura incloïa projectes com la reforma i sanejament del barri del Raval, la renovació de l'Eixample, una nova zona industrial vinculada a l'ampliació del port, la "Zona Franca", i el seu projecte estrella: la Ciutat de Repòs i Vacances (CRV), que s'havia d'ubicar a les platges, aleshores poc accessibles, de Castelldefels i Gavà, a partir de la prolongació de l’Avinguda de la Gran Via de les Corts Catalanes, l’arteria urbana que facilitaria el transport dels habitants de la ciutat cap aquesta nova zona de repòs i lleure.

Que volia ser la CRV?

La CRV va ser sens dubte un dels projectes més ambiciosos del GATCPAC. Connectava amb les noves necessitats d'oci d'una població urbana en creixement i unes ciutats insalubres i cada cop més denses. El CRV consistia en una franja costanera de 12 quilòmetres de llarg per 1,6 d'ample a partir del reclam natural que suposaven les platges i les pinedes d'un espai de costa proper a la ciutat. Aquest projecte responia a la cristal·lització social de les idees higienistes que des de mitjans del segle XIX havien impulsat moltes de les lluites del moviment obrer: la convicció de la necessitat d'un lleure reparador en contacte amb la natura com a solució davant d'un treball esgotador i una vida a les ciutats que perjudicava la salut de la població treballadora. Aquests posicionaments són els que impulsaran els projectes d'aquells joves arquitectes apassionats, tots ells d'origen burgès.

La CRV hauria d’haver unes 1.200 hectàrees amb una estructura horitzontal de camins i canals que s'adaptava a la línia costanera. La caracteritzava l'accés lliure a uns espais on el sol, l'aigua del mar i l'aire net facilitaven la restauració de l'equilibri saludable que els cossos malmesos pel treball a la ciutat necessitaven.

Font: Sauquet, 2012.

El grup inicià una intensa tasca d'elaboració tècnica, propaganda i interlocució política, que es va concretar dedicant un dels números de la revista AC a un monogràfic sobre les vacances (AC, numero 7, novembre de 1932) i una exposició del projecte que s'inaugurà a l'espai subterrani de la Plaça Catalunya de Barcelona el març de 1933 i que fou la que generà més impacte popular. Aquesta exposició comptava amb 17 plafons que, de forma gràfica, justificaven la necessitat social de comptar amb una zona de repòs i vacances propera a la ciutat i mostraven a la població els detalls de les infraestructures que s'hi ubicarien. Així, es van zonificar els espais a partir de l'ús que la ciutadania li podia donar: zones de platja i bosc per visites d'un dia, espais destinats a estances de cap de setmana amb llocs d’acampada, zones esportives i d'altres amb hotels i allotjaments per vacances, espais infantils amb llars d'infants i zones de joc, espais per la cultura i la ciència, amb zoològic i jardí botànic, biblioteques, museus, sales d'exposició, etc. També era important l'espai dedicat a la convalescència i l'assistència mèdica, amb sanatoris, cases de repòs, tractaments amb fangs, etc.  La salut i el seu restabliment tenien gran centralitat en un projecte fonamentalment pensat pel benestar de les classes populars urbanes víctimes a la ciutat d'un treball i unes condicions de vida poc saludables. Un altre dels projectes emblemàtics era el lloguer de terrenys per horts que complien la triple funció del vincle amb la natura, un exercici saludable i uns aliments de qualitat. I també van impulsar la idea d'una caseta de fusta desmuntable que havia de permetre als visitants estades de vacances temporals sense la necessitat de generar processos urbanístics irreversibles.

Que defensaven els promotors de la CRV?

La CRV era una proposta clarament política i no és causal que aparegués amb l'adveniment de la República de 1931. Connectava amb les reivindicacions obreres i aspiracions d'emancipació de les classes populars a partir de la cultura, el lleure, l'esport i el contacte amb la natura. Idees que es van anar instal·lant en el sentit comú quotidià del moviment obrer a partir de les reivindicacions de reducció de la jornada laboral, les vacances pagades i de les propostes de l'higienisme social.

Els membres del GATCPAC van apostar clarament per l'impuls públic i cooperatiu de la CRV, evitant i denunciant expressament qualsevol voluntat de lucre privat o especulatiu com a aliè als seus principis. Com a projecte, va ser part d'un moviment internacional més ampli que veié en l'urbanisme i el planejament racional del territori una manera de contribuir a la transformació social en un sentit igualitari i col·lectivista. La Bauhaus i Walter Gropius, Le Corbusier, Bruno Taut, Mendelsohn,.. són alguns dels noms d'aquests tècnics i artistes que es posaran al servei d'aquesta reforma social.

Font: Sauquet, 2012.

El concepte de lleure de la CRV no era merament recreatiu sinó que prenia un sentit més ampli. Volia donar resposta a les necessitats de repòs reparador amb el foment de la cultura, l'esport i la millora general de la salut. Té, per tant, una vocació humanista i una visió integral de l’esser humà que abasta el temps fora de la jornada laboral. El contacte amb la natura fou un element central de la proposta turística de la CRV, configurant-se com la millor resposta terapèutica  al desgast físic i anímic de les classes treballadores. La dispersió i esponjament de les infraestructures i les activitats havia de permetre que no es perdés el caràcter natural dels espais. Platges i boscos havien de garantir aquest permanent contacte entre els cossos humans i la natura.

La CRV volia ocupar, pels seus promotors, un espai intermedi entre el parc urbà, d'ús diari, i el parc natural, generalment més allunyat de la conurbació urbana i, per tant, molt menys accessible. Es pretenia configurar com a un espai de proximitat que respongués a una nova configuració del temps de treball i descans amb l'aparició del "cap de setmana" (week-end). L'objectiu era, com els seus impulsors declararen des de bon principi, "ordenar el descans de les masses" i la seva fugida, fins aquell moment caòtica, d'unes ciutats cada cop més estressants i poc saludables

La CRV va ser un dels molts projectes de modernització que van acompanyar l'arribada de la República Espanyola el 1931. No es pot entendre fora d'aquest impuls per transformar la societat i donar finalment carta de legitimitat a les aspiracions de democràcia, participació política, drets socials i llibertats quotidianes que les lluites de les classes populars havien protagonitzat des de mitjans del segle XIX.

Probablement seria agosarat atribuir al projecte de la CRV una mena d'«ecologisme avant-la-lettre», però sí podem afirmar que s'hi defensen valors que ja apuntaven en aquesta direcció: la importància per gaudir de bona salut del contacte amb la natura; el manteniment i protecció legal del paisatge natural com una premissa en l'ordenació de l'espai; les propostes d'estructures no permanents, com la casa de fusta desmuntable per ús temporal a les vacances; la idea, molt avançada, d'un cinturó verd que apartés les instal·lacions d'esbarjo de les carreteres de pas; el vincle amb la ruralitat que suposen els espais d'horts de lloguer; així com la voluntat d'evitar que els processos especulatius i mercantils fossin el factor principal en l'ordenació del territori.

CRV: un passat amb futur

La CRV no va arribar a materialitzar-se mai. Va quedar, com d'altres projectes de les forces socials i polítiques que impulsaren la República, només en un bon desig. L’any 1933 les dretes van guanyar les segones eleccions democràtiques del període republicà i durant següents dos anys aquests projectes van restar aturats en mig d’una forta agitació política i social. El febrer de 1936 amb la victòria de les forces d'esquerres, unides en el Front Popular, es van revifar de nou els projectes de transformació social, entre ells el de la CRV. Però les esperances van durar pocs mesos. El juliol de 1936, un cop militar i l'inici d'una llarga i brutal guerra van posar fi a totes aquelles il·lusions de construir un país on fos possible una vida digna i saludable per a les majories socials. Durant els tres anys que va durar la guerra, les forces republicanes van centrar tots els esforços humans i materials en guanyar-la. La CRV, com molts altres projectes, va quedar de nou en el calaix a l'espera de millors temps que malauradament no van arribar mai. La dictadura franquista tenia els seus propis plans sobre l'oci popular i els projectes republicans van quedar en l'oblit.

Font: Sauquet, 2012.

Els projectes del GATCPAC, i entre ells la CRV, no es poden desvincular dels vents que corrien a aquella conflictiva Europa d'entreguerres i de l'impuls d'unes masses populars que ja no volien quedar al marge de la participació política i dels drets socials i de ciutadania. Entre aquests van prendre importància el descans, el lleure i les vacances. Eren fruit de les conquestes de molts anys de dures lluites laborals i ara esdevenien un repte organitzatiu per governs de diferents signes.

En aquest sentit apareixeran a diferents parts del món, durant les dècades dels anys vint, trenta i quaranta, propostes de turisme social adreçades a les grans majories, donant centralitat al benestar i la salut de les poblacions treballadores. Serà a la segona meitat del segle XX quan algunes d’aquestes propostes turístiques prendran un caire més basat en les lògiques consumistes i derivaran cap a la recerca de noves oportunitats de negoci i lucre, abandonant les motivacions que inicialment les van esperonar. 

És per això que aquests grans projectes d'espais dedicats a les vacances per les classes treballadores, com la CRV, van ser comuns a diverses sensibilitats polítiques de l’època, tant si eren liberal-democràtiques, com les que es van desenvolupar a la República de Weimar, o socialistes com la "Ciutat Verda" de Moscou a la Unió Soviètica, o també els projectes de lleure pels obrers organitzats pels règims feixistes com el complex de vacances de Prora a l'Illa de Rugën. Més enllà dels objectius ideològics de cada projecte, emancipadors o de renovat  mecanisme de control social, estava clar que tots responien a una necessitat comuna:  les demandes de descans i lleure fora dels ambients opressius i densificats de les ciutats sorgides de la revolució industrial i d'unes classes treballadores que exigien un contacte amb la natura i una cura de la salut que fins aquell moment només havia estat patrimoni de les classes privilegiades.

Reflexions finals

Molts dels projectes del GATCPAC i de la República no van ser possibles. La cobdícia i l'egoisme dels privilegiats van avortar manu militari les aspiracions de les classes populars, i de retruc les d'aquells intel·lectuals reformistes que les volien fer realitat donant forma i sentit a la voluntat d'emancipació social. Quedaria pendent analitzar com van rebre les organitzacions obreres aquestes propostes innovadores. Vist des d'avui podem aventurar-nos i especular sobre què hagués passat si el cop militar, la guerra i la dictadura no haguessin destruït tot allò que va quedar només en dibuixos sobre el paper.

Font: Sauquet, 2012.

Probablement, molts dels valors i les bones intencions inicials hagueren estat pervertits i canalitzats per les lògiques mercantils del creixement econòmic a ultrança dels anys del pacte social, del consumisme i del petroli barat i abundant que van seguir a 1945. Tot i així, i no exagerem, l’especulació i rapinya que van caracteritzar el règim franquista respecte al desenvolupament econòmic i territorial van generar el pitjor dels escenaris possibles. Les lògiques destructives del binomi construcció-turisme del “tardofranquisme” farien que aquells intel·lectuals de la República es posessin esglaiats les mans al cap.

Dissortadament, des de 1977 els governs democràtics no van saber o no van voler esmenar aquestes tendències negatives i n’han estat en molts casos tristos continuadors.  Però ara, quan la crisi energètica i l'escalfament global ens amenacen com espècie i posen en risc a tota la humanitat, aquests vells projectes republicans apareixien com a inacabats i perduts fils rojos de la història que podem recuperar i reprendre allà on els i les somiadores d'aquella República d'obreres, mestres i poetes van haver d'abandonar forçats per la violència destructiva del feixisme.