Especialista en turisme des d'una perspectiva crítica, investigador post-doctoral a la Universitat de les Illes Balears (UIB) i membre d'Alba Sud, associació catalana especialitzada en investigació i comunicació per al desenvolupament, Ernest Cañada va visitar Palma recentment per participar amb una xerrada sobre el futur del turisme en aquests temps d'incertesa, convidat pel Fòrum  de la Societat Civil. Parlam amb ell sobre el turisme urbà, els impactes sobre la vida dels residents i el "turisme de proximitat" com a escenari en el context actual.

A la ciutat de Palma, sobretot des del 2010, va començar a ser una destinació de turisme urbà. Com s'explica aquest auge del turisme a ciutats, fins i tot a destinacions on tradicionalment el producte turístic era de sol i platja?

El creixement del turisme urbà està molt lligat a una transformació global en les formes de producció i consum turístic que es produeix des dels anys 90: el pas de lògiques fordistes a postfordistes en l’àmbit turístic. Això vol dir que, si abans les empreses guanyaven per volum i concentraven l’activitat turística en uns espais molt determinats, on tothom feia més o menys el mateix, a partir d’un cert moment comencen a imposar-se noves formes de produir que es basen en la segmentació de l’oferta i la seva multiplicació i diversificació. En l’àmbit del consum implica la imposició d’una cultura de la diferenciació i distinció on el que té prestigi és l’experiència particular i específica. Els atractius turístics es multipliquen, uns amb més èxit que altres. Més enllà d’anar a un ressort on les activitats principals són el sol, la platja i la festa, es promouen coses molt diferents, fins i tot insòlites, com anar a visitar llocs que desapareixeran pel canvi climàtic o indrets on s’han produït massacres, o fins i tot la mateixa pobresa pot convertir-se en atractiu turístic.

En aquest context, el turisme surt dels espais tradicionals hotelers i s’escampa per tot arreu. Hi ha qui li troba gust en fer veure que per uns dies pot viure com un local. D’aquesta manera, el turisme urbà adquireix un interès turístic que no havia tingut fins aleshores. A més, la crisi financera global de 2008 i el creixement d’Airbnb i altres formes de capitalisme de plataforma, potencien les ciutats com a espais d’acumulació i reproducció del capital. I aquí és on ens trobem ara: després de l’aturada turística per la pandèmia de la COVID, la reactivació s’està fent a marxes forçades i torna el debat sobre els riscos d’aquesta dinàmica turística sobre algunes ciutats.

Quins són els impactes nocius més habituals del turisme urbà sobre la vida dels residents?

Són prou coneguts i han estat molt ben documentats a diferents ciutats que han sofert un particular procés de turistificació: increment del preu de l’habitatge, augment del cost de la vida, contaminació acústica, apropiació privada d’espais públics progressivament mercantilitzats, massificació del transport urbà, pèrdua del teixit comercial d’ús quotidià o espais de la ciutat en els que la gent deixa d’anar-hi. La suma de tot plegat ha estat un procés de progressiu desplaçament d’una part de la població treballadora de les barriades cèntriques, cap a espais perifèrics.

A més, aquest procés de turistificació s’ha dut a terme sobre la base d’una despossessió d’enormes dimensions. El capital turístic viu de parasitar l’Estat i els recursos públics, així com els béns comuns. Constantment pressionen per aconseguir que l’Estat financi les campanyes de promoció i comunicació o obres de modernització de les seves instal·lacions. Per altra banda, ven com a atractiu tot allò que fem la gent a la ciutat, des de les activitats culturals o mostrar com a atractiu turístic la vida quotidiana de la gent. I per acabar-ho d’adobar el seu retorn social en termes fiscals és mínim: ni per la via del treball ni per les seves activitats econòmiques. Si a això li sumen un treball molt precaritzat en termes laborals, podem afirmar que aquesta aposta del capital turístic i immobiliari pel turisme urbà ens està sortint molt cara.

És possible potenciar el turisme urbà sense anar en contra del benestar i els residents?

El problema està en la sobre especialització d’un territori en una determinada activitat. El turisme per ell mateix no hauria de ser negatiu, ni tan sols l’urbà. El que és un desastre és l’impacte que genera la sobre especialització. I, per tant, en aquelles ciutats i territoris més turistificats el que tocaria és decréixer turísticament i diversificar la seva economia. I per finançar els costos d’aquesta transició s’han d’imposar noves taxes al turisme, que prou ha viscut durant dècades dels recursos públics i comuns.

En aquests moments, per altra banda, es planteja com a alternativa a la massificació allò que eufemísticament anomenen “turisme de qualitat” i assistim a una enorme competència entre ciutats per atraure aquest turisme d’alt poder adquisitiu. L’elitització del turisme no és la solució, perquè incrementa la dependència cap a una activitat sobre la que hi ha masses factors de risc que no controlem (pandèmies, emergència climàtica, encariment de combustibles fòssils, escassetat de minerals estranys, conflictes geopolítics) i suposa incrementar els recursos públics que hem de posar a la seva disposició, a més d’aguditzar molts dels processos de despossessió que ja havíem patit. La pèrdua de la ciutat com a espai compartit és creixent. I mesures de fer pagar per entrar a certs espais públics, com s’ha proposat a Barcelona, o en la mateixa ciutat, com és el cas de Venècia, no fa sinó aguditzar el desplaçament de la població local.

Coneixeu exemples d'altres destinacions turístiques urbanes que hagin trobat aquest equilibri? I, per contra, quins són els models, a NO seguir?

No, no crec que tinguem exemples rellevants de ciutats que hagin fet les coses de manera molt diferent. Hi ha mesures específiques de política turística que són útils i ens poden servir de referència. Com el cas d’Amsterdam de deixar d’invertir recursos públics per a la promoció turística o la prohibició del lloguer turístic d’habitatges als districtes centrals de la ciutat. O el cas de Barcelona, amb l’intent de zonificació del creixement de les llicències d’allotjament turístic segons la seva situació a través del PEUAT, que sobretot va aturar el ritme de creixement previ, l’esforç per controlar les plataformes d’intermediació d’habitatge turístic, com Airbnb, i limitar la seva oferta de pisos il·legals. O a Barcelona també s’ha posat en marxa un equipament que ha estat molt poc difós públicament i que seria útil traslladar a altres ciutats: la creació de Punts de Defensa de Drets Laborals per part de l’Ajuntament amb la col·laboració dels sindicats. Es tracta d’un recurs ubicat a tres barris, des dels quals es dona cobertura a tota la ciutat, amb una sèrie d’advocades laboralistes que assessoren gratuïtament, de forma presencial o telefònica, a tothom que ho demani. I fins i tot ajuden a fer les denúncies davant la Inspecció del Treball. En ciutats tant turistificades com Palma, mesures d’aquest tipus, de vigilància i millora de les condicions laborals, serien essencials com a mecanisme de control de les expectatives de guany de les empreses turístiques. I, per tant, podrien contribuir també al decreixement. El problema amb moltes d’aquestes mesures és que són massa parcials i requeririen una intervenció molt més decidida.

Tu parles molt sobre la importància de potenciar el "turisme de proximitat", per poder conjugar el dret a conèixer i gaudir d'altres indrets sense incrementar en excés la nostra petjada ecològica i potenciant les economies locals des de lògiques de sostenibilitat ambiental i social. Com s'aplica aquesta idea a un context insular com el nostre?

El turisme de proximitat no és una proposta normativa, en termes de dir allò que s’ha de fer. L’entenem sobretot com a un escenari del que està passant i que, en temps d’incertesa, es pot expandir, per la mateixa dificultat de molta gent de continuar fent vacances com les feia abans. Té clares avantatges en termes de reducció de la petjada ecològica. I sobretot ens situa davant la necessitat de pensar en quines són les necessitats en termes d’oci a l’aire lliure d’àmplies capes socials. Cosa que no s’ha fet. En realitat, a Espanya no hem tingut polítiques turístiques en un sentit integral, el que hem tingut són polítiques al servei dels grans capitals turístics i immobiliaris.

Tampoc es pot pretendre que el turisme de proximitat pugui substituir els volums de despesa del turisme internacional. Funciona amb altres lògiques, i algunes d’elles també de manera desmercantilitzades. Per tant, s’ha de preveure el decreixement de certa oferta turístic convencional i un possible creixement d’altres estructures, com el turisme social o les infraestructures d’accés a la natura en condicions que permetin la seva conservació. I això implica creixement en educació ambiental o transport públic. En el que s’ha de pensar fonamentalment és en què necessita en aquests termes la majoria de la població local, més que en intentar repetir els indicadors d’un turisme que genera enormes impactes i que ha esdevingut absolutament insostenible.