Barcelona necessita abordar la seva relació amb el turisme. És urgent. Durant els darrers deu anys, aquesta activitat ha estat una de les principals preocupacions de la seva ciutadania, segons mostra el Baròmetre Semestral de Barcelona que elabora l’Ajuntament. Amb pujades i baixades, s’ha mantingut de manera constant. Les darreres dades, publicades el passat mes de juny de 2022, indicaven que la població identifica el turisme com el cinquè problema més greu que viu la ciutat en aquests moments. No és poca cosa. La reactivació turística postpandèmia ha accentuat el malestar social. El problema és d’excés i de dependència. Cal planificar una transició socioecològica que ens faci menys vulnerables davant les múltiples amenaces que vivim: crisi climàtica, encariment dels combustibles fòssils, conflictes geopolítics, inestabilitat econòmica, escassesa de minerals estranys. Massa riscos per dependre tant d’una activitat tan fràgil com el turisme, i més encara quan es basa en mercats internacionals. El debat cal centrar-lo en allò que permet la producció turística: oferta (allotjament i serveis), vies d’accés (aeroport i port) i promoció internacional. És aquí on s’ha de posar atenció i reduir per poder diversificar la nostra economia.

Parem atenció en un dels factors crítics que agreuja el malestar social amb el turisme: l’arribada de creuers. L’estudi elaborat per l’Ajuntament de Barcelona, “Informe d’externalitats del trànsit de vaixells al port de Barcelona. Estudis, plans i accions associades”, presentat públicament aquest 14 de juliol, exposa algunes dades esfereïdores que haurien de ser motiu de debat públic i un punt d’inflexió per prendre mesures de reorganització a fons del sector. Abans de la pandèmia, l’any 2019 la ciutat va rebre 3,1 milions de creuristes. Hi ha hagut dies que han arribat als 25.000, i durant més de cinquanta dies al llarg de l’any van superar els 15.000. Però la cosa no afluixa: la previsió del Port és arribar als 3,5 milions de creuristes i prop dels 900 creuers l’any 2030.

Aquesta afluència de creuristes es concentra en pocs espais i genera aglomeracions que dificulten la vida quotidiana. Molta gent que vivim a la ciutat hem deixat d’anar a certs indrets per evitar aquestes dinàmiques. Desistim, si podem, d’estar en certes parts de la nostra ciutat. Recentment, l’Ajuntament ha aprovat, amb un ampli consens polític i l’acord de diferents agents socials, una reforma d’horaris comercials en diumenges i festius, pensada precisament per capturar el consum de creuristes en les zones més cèntriques. La contrapartida és la dificultat de conciliació que pateixen les treballadores i els treballadors del comerç, i que ha provocat la seva legítima mobilització per denunciar una nova passa en aquesta lògica de turistificació cada cop més intensa.

L’impacte ambiental que tenen els creuers és també desmesurat. Per exemple, segons l’informe, aquests són els responsables del 28% de les emissions del Port. Cada persona que arriba en creuer té una petjada de carboni de 94 kg de CO2 al dia. Però els efectes contaminants no acaben aquí i l’estudi documenta, entre altres, problemes associats a la producció d’aigües negres (30 litres per persona i dia), aigües grises (340 l/p/d) o generació de residus sòlids (2,38 Kg/p/d). La presència dels creuers provoca a més una major afluència i mobilitat de vehicles, uns deu mil en els dies més concorreguts, sobretot taxis. I són els barris més propers al Port els que reben els majors impactes de la contaminació generada. El problema dels creuers a Barcelona ha esdevingut un assumpte de salut pública. Les dades aportades a l’informe espanten.

La contribució dels creuers en l’economia de la ciutat ha estat brandada per silenciar el debat. Però l’informe posa en evidència que els creuers en trànsit han augmentat i que, per tant, el nombre d’hores que els seus passatgers passen a Barcelona és cada cop menor, així com el seu impacte econòmic. La qüestió cabdal, davant l’allau d’informacions que aporta l’informe, és que necessitem limitar l’expansió dels creuers i, en conseqüència, del turisme. Si no activem el fre de mà aviat, i virem la nostra economia cap a una major diversificació i millora del treball, la propera crisi ens trobarà encara més vulnerables. El debat no pot esperar, és urgent disminuir els riscos que comporta el creixement turístic, per salut, per la millora de les condicions de vida de la població, pel dret a un treball digne i per poder deixar espai per a potenciar altres economies. I això implica també obrir el debat sobre com transformem el turisme, en quin sentit, com i per a qui. Molta feina per fer, però ens hi hem de posar ja, perquè anem tard.