Fucha: vida, dona, nena

El barri de la Cecilia es troba en San Cristóbal, zona quatre de Bogotà, Colòmbia. La comunitat, inclosa en el territori del Alto Fucha, confina amb la reserva forestal dels Turons Orientals de Bogotà. El 1999, en Francelías Lancheros i la Luz Dary Camacho van arribar al barri i van construir casa seva. En aquells dies, “el barri estava poc habitat, amb molt poques cases, era un barri que no estava legalitzat”, explica Francelías. Allí, juntament amb més famílies que van comprar el seu lot, van començar l’auto-construcció del seu habitatge. En aquesta època es van constituir diferents barris populars no reglats a l’Alto Fucha classificats com estrat 1 i 2 que, segons el Departamento de Planeación Nacional, són territoris on viuen les persones de menys recursos amb dret a rebre més ajudes socioeconòmiques.

Sis anys després, al 2005, el Ministeri d'Ambient, Habitatge i Desenvolupament Territorial va publicar la Resolució 0463 que determinava la Zona d’Adequació (zona d'amortiment i de contenció entre la Reserva Forestal Protectora Bosc Oriental de Bogotà, i el perímetre urbà) i afectava les comunitats del Alto Fucha, atès que es decretava la zona com d'Alt Risc No Mitigable i de Preservació Ambiental. Aquesta acció de tutela posava en risc la continuïtat d’aquelles famílies en els barris, perquè “no es podia col·locar ni un maó en els turons Orientals” diu Francelías.  

La resposta de les comunitats va ser contundent i van exigir als tècnics del Ministeri, segons Francelías, que “sortissin de les seves oficines als territoris”, perquè “s'imaginaven veure només les muntanyes, els arbres i espècies natives, però mai es van imaginar que hi havia una gran població de 66 barris formalitzats dins dels turons”. L’any 2006 es va aconseguir mitjançant una sentència del Tribunal Administratiu de Cundinamarca suspendre la Franja d'Adequació i finalment el 2013 es va reposar la regulació prèvia, de tal manera que es “van delimitar els turons, el sòl urbà, rural i el forestal”. També va quedar decretat que “es respectarien els drets dels ciutadans dels Turons Orientals”, explica Francelías. 

Francelías Lancheros i Carla Izcara a la Casa de la Lluvia. Imatge d'Ernest Cañada. 

A partir d'aquell moment, els habitants dels barris van començar a treballar per la legalització de l'àrea en la qual vivien, fins que l’any 2015 es va aconseguir actualitzar el sòl urbà delimitat el 2004 i la regularització de “Aguas Claras, La Cecilia i Laureles”. La lluita va continuar durant els anys següents, “per tenir un habitatge digne amb serveis públics”, en paraules de l'entrevistat. Per a Diana Ojeda, docent de la Universitat dels Andes, el valor d'aquest lloc també està en el fet de ser “un projecte de defensa territorial amb la idea, no només de quedar-se en un lloc, sinó de construir una vida digna que val la pena viure”. En el procés de reclam del “dret a la ciutat”, van traçar el pla de millora dels barris basat en tres eixos: serveis públics, pavimentació de vies i mitigació de riscos.

Segons la opinió de qui habita aquests territoris, darrera de totes aquestes operacions per remodelar la zona s’amagava el projecte del “Sendero de las Mariposas”, iniciativa de l’administració d’Enrique Peñalosa (alcalde de Bogotà entre 2016 i 2019). Finalment va desestimar-se per l’Autoritat Nacional de Llicencies Ambientals el setembre de 2020 per motius ambientals, a part del fet que hauria afectat a més de dues mil persones. Aquest projecte pretenia connectar els turons orientals de Bogotà (d’Usaquén a Usme), “volia tirar concret a la muntanya, per a col·locar multinacionals i aparthotels”, explica Francelías. 

Mural al barri de La Cecilia. Imatge de Carla Izcara. 

En el procés de defensa del territori van sorgir diferents formes d'organització comunitària. Algunes d'elles, com la Casa de la Lluvia (de ideas), les Biennals d'Art Comunitari, les hortes comunitàries i els viajes de barrio, han generat un fort interès que s'ha traduït en l'impuls d’una activitat turística comunitària i de proximitat en el Barri de la Cecilia i confrontants.

Iniciatives d'organització comunitària 

La Casa de la Lluvia de Ideas neix el 2012 a partir de la demanda de la Junta d'Acció Comunal de construir un saló comunal. Aquesta proposta arriba a Arquitectura Expandida, un laboratori ciutadà d'auto-construcció que duu a terme “intervencions urbanes col·laboratives que es mouen entre la necessitat, el polític-crític, l'alt contingut simbòlic, el pedagògic i l'enteniment que la cultura és el principal dispositiu d'ordenament territorial”(Arquitectura Expandida). Tant el procés de disseny com el de construcció va ser participatiu i es va fer en cap de setmana. Per exemple, com a material de construcció es va decidir utilitzar la guadua, de la subfamília del bambú, per a l'estructura i el policarbonat, un material translúcid, com a paret i sostre.

Des de la seva inauguració ha funcionat sota un sistema de governança de barri i és un lloc de referència que simbolitza la lluita del barri pel seu dret a la ciutat. També s'ha convertit, diu Francelías, en “la mare de tots els processos, de tots els col·lectius”. D'aquí neix Huertopía, la Biennal d'Art Comunitari, així com tantes altres iniciatives comunitàries. 

Després de la legalització del barri l’any 2015 a la Casa de la Lluvia es crea la Colectiva Huertopía, que treballen els horts comunitaris amb un objectiu pedagògic i de fer xarxa per la defensa del territori. La iniciativa sorgeix quan en el procés de legalització hi ha tres afectacions que obliguen unes cinc-centes persones a deixar el barri, segons Francelías. De fet, “el barri de La Cecilia va ser un dels més afectats amb més o menys setanta lots, i també el barri dels Laureles”. A partir d'aquesta amenaça es posa en marxa la comissió de defensa del territori per a mantenir aquestes persones a casa seva, i en una d'elles, situada en el barri dels Laureles, neix Huertopía.

Al cap d'un temps, va aparèixer la xarxa d'hortes urbanes del territori, la qual es van enfortir durant la pandèmia de la COVID-19, no tant com forma d'autoproveïment, sinó amb la finalitat de crear una estratègia per a “interactuar i establir relacions socials”, explica Francelías. La Diana Ojeda, per part seva, destaca que “hagin aconseguit guanyar aquests espais que els havia tret l'alcaldia amb el discurs del risc, i convertir-los en horts urbans”.

L'objectiu d'aquest projecte, dirigit principalment als nens i nenes del Alto Fucha, és promoure la interacció amb la terra, entendre el procés de sembra i collita i fer educació ambiental. Així, s'ofereixen tallers i jornades en les hortes i el riu, tant per a escolars del barri, com per a col·legis, universitats i escoles d'altres sectors. Aquesta pedagogia ha format part d’un procés comunitari que ha ajudat a que la població es comprometi a “netejar, protegir, cuidar, recollir les escombraries…” l’espai. En Francelías ho descriu com “un sentit de pertinença a la muntanya”.

Cartells al barri de La Cecilia. Imatge de Carla Izcara. 

Fruït del sorgiment de diferents col·lectius i de la millora de l’entorn, el 2017 es va organitzar la primera Biennal d’Art Comunitari, i ja s’han celebrat tres edicions. La programació de les activitats és molt variada, des d'espectacles de dansa i música a espais de diàleg o tallers. Però en el conjunt tenen un fort pes els murals i l'art urbà com a forma de comunicació i reivindicació. Per a Francelías el muralisme és un llenguatge molt arrelat “per a demanar el que un necessita”.

El conjunt de propostes té lloc en els diferents barris del Alto Fucha i les coordinen el Colectivo Arto Artejunt amb les altres iniciatives comunals. Actualment compten amb el suport de l'alcaldia de Bogotà. Arran d'aquesta iniciativa, en el marc de l'última Biennal celebrada el 2021, s'ha pogut oferir el primer diplomat certificat en Muralisme, Art Urbà i Ciutat “Entre colors i ciutat III”. Així mateix, aquest esdeveniment ha “generat turisme”, atès que “porta molta gent d'altres sectors i països”, i el recorden com el moment en què “ens vam adonar que hem de demostrar els processos, què és el que hem fet”, conclou Francelías.

La pròxima biennal, que tindrà lloc l’any 2023, s'està començant a organitzar i se li vol donar “molta més participació a les persones grans i buscar en les arrels ancestrals que té la gent d'aquí, recordar-los aquesta pagesia”, comenta l'entrevistat. 

Viajes de Barrio

Més recentment, també han dissenyat una sèrie de recorreguts pels barris del Alto Fucha sota el nom de Viajes de Barrio amb dos objectius principals. En primer lloc, donar a conèixer els projectes que han sorgit a partir dels processos pels quals han passat i compartir “l'orgull de la memòria del que hem lluitat i la bellesa del nostre barri”, en paraules de Francelías. I en segon lloc, fer pedagogia ambiental i promoure el contacte amb la naturalesa. 

Francelías Lancheros i Ernest Cañada al barri de La Cecilia. Imatge de Carla Izcara

Els recorreguts tenen una durada de 2 a 3 hores i comencen en l'Institut Per a Nens Cecs Juan Antonio Pardo Ospina i acaben en el barri de Aguas Claras, passant pels set barris confrontants al turó. Aquest fet ha ajudat a impulsar l'economia popular en la zona, i Francelías explica com “hi ha molta gent que es beneficia amb les vendes”. Per exemple, hi ha una “fàbrica de xoriços amb més de quaranta anys d’experiència, i molt turista hi compra”, comenta la Luz. A més de les quatre persones encarregades dels guiats que reben una retribució econòmica per aquesta feina. El preu dels recorreguts varia en funció de qui els sol·liciti, ja sigui una escola pública, una universitat o turistes, i de les característiques, si inclou dinar o no.

Actualment, també estan col·laborant amb diferents institucions perquè es pretén oferir recorreguts pels turons a partir de l'any que ve. En concret, es vol reobrir el Camino del Agua del Delirio, ubicat al voltant del riu San Cristóbal-Cuenca Alta del riu Fucha. Aquesta àrea és propietat de l’Empresa d’Aqüeducte de Bogotà EAB-ESP, pel que han acordat que abans s'han d'adequar els camins i refer dos ponts que es van destruir el 2013 per una allau. Així mateix, sempre que es faci un recorregut pel bosc, el grup haurà d'anar acompanyat d’un guia local. A més, per a controlar que no s'excedeixi la capacitat de càrrega, han creat la veeduría ambiental, “un grup de persones dels 7 barris que fa un recorregut l'últim dissabte de cada mes per veure com està el camí”. En el cas que es detectés la “destrucció de les plantes, de les conques hídriques i de la fauna, llavors es pararia”, confirma Francelías. La comunitat busca un “turisme passiu”, categoria que utilitzen per a descriure el turisme que volen, és a dir “caminar pel bosc, per la muntanya, sense fer-li mal, sense explorar terrenys que no són aptes per a caminar, que són totalment natius”.

Som llavors, serem primavera

Els barris del Alto Fucha són un bon exemple de resistència i organització comunitària enfront de les amenaces de despulla territorial. En aquest procés el paper de la dona ha estat clau, com explica la Luz, “ressonen molt les dones com les defensores del medi ambient”. Així mateix, destaca també que ha sigut un procés molt transversal que ha inclòs “els joves, les nenes, els nens i les persones grans”. 

Luz Dary Camacho. Imatge de Carla Izcara. 

El turisme va arribar a aquestes comunitats de manera natural i pausada en el temps, d'acord amb els processos i de forma consensuada amb la comunitat local. Un turisme que destaca per la gestió i control comunitaris i per estar pensat per a un públic local, especialment per als nens i nenes de Bogotà. Així, podríem considerar-ho un turisme comunitari de proximitat, que es dona en un context urbà, de manera respectuosa amb l'entorn natural. En efecte, ressaltar el fet que no sols han creat una proposta turística pròpia, sinó que es van enfrontar i van aconseguir parar el megaprojecte turístic del Sendero de las Mariposas.

Diana Ojeda coincideix amb aquesta percepció, i explica amb sorpresa com la comunitat és la que “està posant els termes de la relació. Jo sempre dic que no existeix, que no hi ha, que això no passa, però aquí passa, crec jo”. Per això podríem considerar-ho una d'aquestes “utopies reals” (Wright, 2010), atès que es percep com una “alternativa desitjable, viable i factible” que genera un turisme postcapitalistai uneix diferents propostes, construïdes al marge del capitalisme i involucra a diferents actors locals alhora que l'activitat està dirigida a àmplies majories (Fletcher, et. al, 2021).

El fet d'haver millorat la vida en el barri a partir de la seva legalització, la instal·lació d'un sistema de clavegueram, diferents intervencions urbanístiques per a afavorir la mobilitat i embellir l'entorn, l'arribada del transport públic, així com haver disminuït l'estigma d'aquestes comunitats perifèriques, ha aparegut, en paraules de Diana, una nova amenaça, “la del capital”. Ella i Francelías expliquen com el preu del sòl ha augmentat i coneixen que algunes immobiliàries ja han mostrat interès per aquella zona. Així i tot, Fucha resisteix i continua sembrant la llavor del canvi.