L’any 1968 el moviment estudiantil a Mèxic va irrompre amb força denunciant la vulneració de drets fonamentals, com el de la lliure expressió i la llibertat de reunió, per part del govern de Gustavo Díaz Ordaz (1964-1970). Les mobilitzacions van començar a Ciutat de Mèxic, però aviat es van estendre per tot el país, a causa de la resposta repressiva de les autoritats del Partit Revolucionari Institucional (PRI), que van arribar a utilitzar a grups paramilitars, com els granaderos. Davant l'ascens de les protestes, a finals d'agost de 1968, el govern va prohibir les manifestacions en el Zócalo, plaça principal de Ciutat de Mèxic, en la qual es troba el Palau Presidencial, seu del poder executiu i focus tradicional de totes les reivindicacions.

En aquest context, el 2 d'octubre d'aquest mateix any es va convocar un gran míting a la plaça de les Tres Culturas, Tlatelolco, també a la capital. Aquest acte havia de servir per a la presentació de les principals demandes del moviment estudiantil que, segons Jorge Humberto Gálvez Girón, membre fundador del Comitè Eureka, creat arran dels fets de violència que van ocórrer en aquesta concentració, “qualsevol país que tingués un govern democràtic les hagués complert”. Entre altres qüestions, exigien la dissolució del citat cos de granaderos i la derogació de l'article 145 del Codi Penal Federal, que castigava amb penes de presó a qui realitzés “propaganda política, difonent idees, programes o normes d'acció de qualsevol govern estranger que pertorbin l'ordre públic o afectin la sobirania de l'Estat mexicà”. A més, incloïen exigències perquè realment hi hagués una educació lliure, laica, gratuïta i científica.

Aquell dia a Tlatelolco la repressió va assolir dimensions de massacre amb l'assassinat de més de tres-centes persones. Els fets van ser comesos pel Batalló Olímpia de l'Exèrcit Mexicà, que va actuar contra estudiants universitaris, d’institut i formació professional, així com “professors, obrers, mestresses de casa, sindicalistes i intel·lectuals tant de la Ciutat de Mèxic com de l'interior de la república” (CNDH, 2022).

Detall de fotografia històrica. Imatge d'Ernest Cañada. 

Malgrat la repressió, la mobilització social va continuar. El 1971, sota la presidència de Luis Echevarría Álvarez (1970-1976), estudiants de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i l'Institut Politècnic Nacional (IPN) el 10 juny, dijous de Corpus, van sortir als carrers en suport a la vaga de la Universitat Autònoma de Nuevo León (UANL). Aquesta manifestació es va organitzar “pel rescat de la universitat” i amb la demanda que “no intervingués l'Estat en les decisions pròpies d'una universitat autònoma”, explica Gálvez. En el transcurs de la marxa, a l'Avinguda de los Maestros, el grup paramilitar Los Halcones va obrir foc contra les persones allà reunides amb una clara intenció d'assassinar-los. A diferència dels successos de 1968, Jorge Humberto denuncia que aquella “va ser una matança selectiva, perquè van encanonar, van apuntar i disparar”.

Aquells fets de violència van donar lloc a que part del jovent, davant el tancament d'altres vies d'intervenció política, decidís, segons Gálvez, prendre el camí de “la defensa armada”. D’aquesta manera es van constituir múltiples organitzacions político-militars, com és el cas de la Lliga Comunista 23 de Setembre, de la qual formava part Jesús Piedra. Estudiant de medicina de la Universitat Autònoma de Nuevo León (UANL), i a actiu políticament des de la vaga de 1971, la seva desaparició a Monterrey el 18 d'abril de 1975 va donar impuls a un moviment de denúncia del terrorisme d'Estat, l'esclariment dels fets succeïts, l'exigència de justícia i, amb el temps, a la reivindicació de la memòria de lluita d'aquella generació.

Així, després de la desaparició d’en Jesús, la seva mare, Rosario Ibarra, va iniciar una tenaç recerca plena d'obstacles per part de l'Estat. Per exemple, una pràctica habitual era destruir qualsevol tipus de registre de les persones desaparegudes. Segons explica Jorge Humberto Gálvez, quan Ibarra va denunciar la desaparició del seu fill li van exigir que acredités que era estudiant, però a la Universitat, en demanar el seu expedient acadèmic, li van dir que “no existia”. Enfront d'aquesta situació, compartida amb altres famílies que buscaven als seus fills i filles, Ibarra va començar “a cridar a altres mares que caminaven soles” i va constituir un comitè de mares de persones desaparegudes, perquè “l'única manera de ser fortes és organitzar-nos”, relata Gálvez.

Comitè ¡Eureka!

El 1975 es funda per iniciativa i mobilització d'alguns familiars el “Comitè Pro-Defensa de Presos Perseguits, Desapareguts i Exiliats Polítics de Mèxic”, més conegut com a Comitè Eureka, encara que es constitueix formalment l’any 1977. La premissa principal d'aquesta organització, explica Gálvez recordant les paraules de la senyora Rosario, era que no buscaven “morts” sinó “perseguits, desapareguts, exiliats, empresonats”, perquè elles mateixes argumentaven que “no matarem als nostres fills ni amb el pensament, no buscarem cadàvers”. Així, la consigna “vius se’ls van endur, vius els volem” es va convertir en un senyal d'identitat del moviment. Una de les seves fortaleses, segons interpreta Jorge Gálvez, és que sempre va estar constituït únicament per familiars, “no hi ha cap altre que no sigui familiar, només nosaltres, per això no tenim infiltrats”.

Llibre de persones desaparegudes. Imatge de Carla Izcara.

Poc temps després de la seva constitució, el 28 d'agost de 1978, just deu anys després que es prohibís l'entrada al Zócalo per a qualsevol acte de protesta, el Comitè va decidir organitzar allà una vaga de fam de vuitanta dones, familiars del jovent desaparegut, que va tenir una forta repercussió nacional. Gràcies a aquesta acció, a més de recuperar un espai simbòlic en la història de les lluites socials a Mèxic, durant la presidència de José López Portillo (1976-1982), es va començar a “elaborar la Llei d'Amnistia”, assegura Jorge Humberto. A partir de la seva aprovació, van sortir “148 desapareguts amb vida, 2.000 ordres d'aprensió van quedar sense efecte, 57 exiliats van tornar al país i 1.500 presos polítics van ser alliberats”, recorda Jorge. Al llarg dels anys van fer diverses vagues de fam més.

Malgrat aquests èxits, la lluita del Comitè mai va ser fàcil. A diferència d'altres moviments de familiars de persones desaparegudes per la seva activitat política en diversos països d'Amèrica Llatina durant els anys 70, a Mèxic va ser escassa la solidaritat internacional. El Comitè es va trobar moltes vegades amb el silenci dels qui en altres contextos donaven suport a lluites similars. Entorn de la història i la política exterior de l'Estat mexicà s'havia construït una imatge de país amb un fort compromís social i amb els drets humans, i això obstaculitzava les possibilitats d'augmentar el ressò de les seves demandes i fins i tot el recurs a la pressió des de l'exterior.

Efectivament, com recorda Jorge Gálvez, a Mèxic es va produir “la primera revolució armada del segle XX, aquí va haver una constitució producte d'una revolució, es va rescatar a qualsevol quantitat de famílies espanyoles després de la guerra civil, aquí va estar asilat León Trotski, es va signar el conveni de no proliferació d'armes nuclears en el continent, va ser l'únic país a Amèrica que no va trencar relacions amb la revolució cubana, es va acollir a perseguits polítics argentins, xilens, uruguaians, colombians, i no diguem centreamericans”. En conseqüència va haver dificultats perquè la lluita interna en contra de la desaparició forçada se sentís en altres latituds, i això va suposar per al Comitè “una enorme tasca de trencar murs”, assegura Gálvez.

Mural MUCMI. Imatge de Carla Izcara.

Amb el pas dels anys, el Comitè va anar generant un arxiu històric, atès que “tot ho anaven guardant, qualsevol octaveta”, encara que Gálvez confessa que “sense pretendre-ho”. Al principi va estar en el domicili de la Rosario Ibarra, però després, per motius de seguretat, va caldre treure'l d'allà. Aquest arxiu “va dormir al carrer, en camionetes, entre parets…”, fins que va haver l'oportunitat de llogar “un apartament només per a l'arxiu” i es va començar a “organitzar de manera molt elemental”, explica Gálvez. Actualment, amb l'ajuda de la Universitat Autònoma de la Ciutat de Mèxic (UACM), ho estan adequant perquè en un futur proper es pugui consultar públicament.

Durant aquests anys, Rosario Ibarra va arribar a ser senadora, diputada federal i la primera dona candidata a la presidència el 1982 i 1988. Després de dècades de lluita i diversos reconeixements per la Pau i la defensa dels Drets Humans, Rosario va morir el 16 d'abril de 2022. Actualment, el Comitè continua funcionant, però estan a càrrec “els fills i nets”, en paraules de Jorge, i també gestiona l'arxiu i el Museu.

Museu Casa de la Memòria Indòmita

El 2003, van començar a buscar un lloc perquè el llegat del Comitè pogués continuar amb la seva activitat i ampliar la capacitat per a arribar a més gent. “La senyora Rosario –rememora Gálvez– deia: ja estem velles, hem de deixar alguna cosa per continuar la lluita. Hem de deixar un llegat”. Gràcies a un projecte del Comitè ¡Eureka! l’any 2006 van trobar un edifici en el centre històric de la ciutat, i van obtenir permís públic per a entrar-hi, encara que Gálvez recorda que “estava fet un desastre”. A causa del mal estat de l'edifici no van poder inaugurar-lo fins el 2012, a només quatre anys de la finalització del seu permís d'ús. Malgrat això, van aconseguir renovar el permís 10 anys més i actualment poden romandre-hi fins a 2026, encara que ja estan en procés de sol·licitar una altra ampliació.

El Museu és una casa de dos pisos. En la primera planta hi ha una petita cafeteria, els despatxos, l'arxiu i els lavabos. En la segona se situa l'exposició, dividida en sis sales i un espai polivalent per a altres exposicions itinerants. Per al disseny de les sales van tenir el suport d'un curador argentí, Ignacio Vázquez Paravano, encara que el guió es va elaborar i consensuar des del Comitè.

Sala Fosca. Imatge de Carla Izcara.

Abans de començar la visita, el personal del museu fa una breu contextualització i explica el recorregut a les visites. En les dues primeres sales es presenten els fets històrics de 1968 i 1971. Des d'un inici, el Comitè va treballar amb la premissa de “posar en context la lluita dels nostres fills, per què van començar i es van involucrar”, explica Jorge. A continuació, i en contrast amb les dues sales anteriors, es passa a la sala rosa, on es mostra l'encobriment d'aquests fets per part del govern mexicà.

Després d'aquests tres primers espais de context, les visites passen a una sala fosca on només es veu una cadira de fusta il·luminada per un focus blanc. En aquest espai van voler donar veu als testimoniatges de tortures que tenien per escrit, però sense “caure en el sensacionalisme i la morbositat”, puntualitza Gálvez. Ell explica com van seleccionar i van descartar “testimoniatges terribles”, per a després, amb l’ajut d'intèrprets, gravar les veus que pot escoltar el públic. En Jorge també destaca que quan hi ha infants que visiten el Museu alerten als acompanyants abans de passar a la sala, perquè no està recomanada per a menors d’edat. Seguidament, trobem la sala de les fotografies de totes les filles i fills desapareguts. En alguns casos els marcs únicament tenen una silueta en negre. Gálvez explica que “són camperols” i que se'ls presenta d'aquesta manera perquè no tenien cap fotografia, però això no posa en qüestió la seva experiència, perquè com afirma “no necessito fotos, no necessito res més que el testimoniatge de la seva família”.

Les dues últimes sales són sobre la lluita sostinguda. Una més àmplia que gira entorn de la cita d'Ernesto Che Guevara “l'única lluita que es perd és la que s'abandona”. En aquest espai hi ha documents, octavetes, pancartes i fotografies de les mobilitzacions del Comitè. L'altra sala és la dels responsables, i que per dissenyar-la van comptar amb la col·laboració de l'associació HIJOS Mèxic. Actualment està composta per petites gàbies on es tanquen els retrats dels presumptes responsables dels fets. També hi ha una paret pintada simulant sang, que insta que aquestes persones “tenen les mans tacades de sang” i recorda “un acte que van fer elles amb les mans simulant sang”, explica Gálvez.

Sala fotografies. Imatge de Carla Izcara.

Rubén García, encarregat del departament d'Art i Patrimoni del MUCMI, exposa que “sobretot venen estudiants i molts investigadors amb interès sobre el tema”. Principalment, les visites es concentren en “caps de setmana” i al mes tenen un registre de “més o menys tres-centes entrades” explica el Rubén. En referència a la seva provinença “venen de tot arreu del món: Turquia, Anglaterra, els Estats Units i el Japó”, conclou García.

Línies de treball

Actualment, el museu té tres línies de treball principals: recerca, arxiu i art i patrimoni. En cada àrea treballa una persona titular amb l'ajut d'algunes persones becades i estudiants del programa “Jóvenes construyendo futuro” o que realitzen el seu servei social universitari al Museu. Paral·lelament, tenen una petita cafeteria, que, a part de suposar un suport econòmic per al museu, la consideren clau perquè “dona vida i convida a la gent a transitar”, explica Jorge.

A més, Rubén García gestiona un cercle d'estudis que “es reuneix els dijous cada 8 o 15 dies”. Les activitats són variades i compten amb la intervenció de diferents docents i persones vinculades a la recerca, però generalment la temàtica està “relacionada amb la defensa dels drets humans, pels desapareguts i per les lluites socials i polítiques que existeixen al país”, exposa García.

 Sala lluites sostingudes. Imatge d’Ernest Cañada.

A part, Luis Carlos Pichardo director adjunt de l'espai, afirma que són “solidaris amb altres lluites” i també es connecten amb els moviments socials actuals. Per exemple, el 26 de setembre de 2014, quan va ocórrer “això dels 43” estudiants desapareguts a Guerrero, van fer una mostra que va durar “tres o quatre anys” amb “43 cadires buides amb les fotos”, complementa Gálvez. Així, Luis Carlos, explica que a més d'encarregar-se de la programació d'exposicions temporals “també organitzem la dels tallers culturals”.

Memòries de lluita

Jorge Gálvez recorda que des d'un primer moment van voler “destacar la lluita i la motivació”, però no a “la víctima”, perquè afirma que “no se senten víctimes”. El seu rebuig d'aquesta categoria remet a pensar que “crida a la compassió” i des d’¡Eureka! busquen que “les noves generacions s'involucrin perquè entenen la lluita” i no per llàstima. Així mateix, a partir de la reivindicació d'aquesta lluita, persegueixen la veritat. Per a Gálvez no n'hi ha prou que “nosaltres exposem una història”, sinó que ha d'haver-hi “instruments jurídics que ens facilitin la veritat”.

Sala polivalent. Imatge de MUCMI.

Així, el museu es converteix en un pas més cap a aquesta cerca de la veritat en una lluita per un país amb majors garanties de drets humans, alhora que s'usa com a instrument de divulgació de les memòries col·lectives contra la impunitat. També acullen i mantenen la connexió amb les lluites presents, la qual cosa a més els ajuda a evitar el risc del qual els advertia Rosario Ibarra quan els deia, com recorda Jorge Gálvez: “Compte, quan la defensa dels drets humans es torni una indústria, vigileu quan la memòria es torni una indústria”.